Després de dos títols tan tràgics com "El infierno" i "La ceremonia", Claude Chabrol adopta un to més alegre a "No va más" (1997), tot i que la parella d'estafadors que encarnen Isabelle Huppert i Michel Serrault tindran algun ensurt quan gosen jugar amb diners d'origen dubtós -que guarda en una maleta un financer que es creu molt espavilat (François Cluzet novament a les ordres del director)-.
Un títol menor però solvent i simpàtic que ens condueix dels Alps suïssos al Carib (on segur que el director va trobar bons restaurants; recordem que era un gormand, tot i que no sabem si li agradava el caviar tant com al protagonista).
Henri-Georges Clouzot va abordar l'any 1964 un dels seus projectes més ambiciosos, "L'enfer", un film sobre un marit que embogeix de gelosia. Els protagonistes eren Serge Reggiani i Romy Schneider. Però la malaltia de l'actor i l'infart patit pel realitzador van portar a l'abandonament d'un treball que, veient els fragments que se'n conserven, podria haver estat fascinant; Clouzot combinava el blanc i negre amb un ús experimental del color per mostrar el rostre de la presumpta dona infidel a través de la mirada pertorbada de l'espòs.
Després de la mort del realitzador, la vídua va vendre els drets de la història a Claude Chabrol, qui semblava el director idoni per reprendre el projecte.
En el primer post que vam dedicar al realitzador de la Nouvelle Vague, amb motiu de la seva mort el 2010, vam dir que parlava en les seves pel·lícules de "les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències". I l'assumpte de la infidelitat no li era pas aliè ("La mujer infiel").
La peculiaritat de la història radica en que la promiscuïtat de l'esposa pot existir només en la ment del seu marit, trasbalsat pels problemes de tirar endavant el negoci familiar (un hotel a la vora d'un llac), insomne i progressivament obsessionat per la idea que la dona li fot el salt. Chabrol juga amb aquesta incertesa, tot i que sembla evident que l'home no hi és tot. L'ambigüitat es manté fins a un final que temem tràgic, tot i el rètol "sans fin" (sense fi) que tanca el viatge a l'infern amb les imatges idíl·liques del camí que voreja el llac, després d'una nit de malson.
"El infierno" (1994) resulta un film més sobri d'allò que anunciava el treball inacabat d'Henri-Georges Clouzot, però es tracta en qualsevol cas d'un títol pertorbador i angoixant, i François Cluzet i Emmanuelle Béart defensen molt bé els seus papers, tot i que l'ambigüitat inherent a la gran Romy Schneider la convertien en una aposta idònia; llàstima.
"La ceremonia" (1995) és un dels títols més radicals de Claude Chabrol, potser el que més, juntament amb "El carnicero".
La família burgesa de províncies que apareix en aquest cas (Jacqueline Bisset és la mare, Jean-Pierre Cassel el marit, Virgine Ledoyen la filla) sembla molt moderna i gairebé entranyable. En canvi, la minyona (Sandrine Bonnaire) i la seva amiga que treballa a Correus (Isabelle Huppert) resulten una mica perverses.
Però no ens deixem enganyar per les aparences. Chabrol ho sap i les proletàries que conspiren contra els seus amos també: contra la dominació burgesa calen solucions dràstiques.
La història d'aquesta noia tallada per la meitat, primer metafòricament i després de manera més literal, és una mena de summa chabroliana.
"Una chica cortada en dos" (2007) narra la relació de la molt atractiva noia del temps d'un canal de televisió de províncies amb un escriptor d'èxit de costums liberals que li porta una pila d'anys i amb un pijo repel.lent tirant a pertorbat. Ja tenim triangle i retrat de la burgesia de províncies. També tenim una noia (Ludivine Sagnier) enfrontada a la hipocresia de la gent. La relació amb el noi de casa bona remet a "La ruptura": el xicot no està gaire bé de l'olla, la sogra odia la jove, tots ells són caricatures, per bé que resulten més creïbles aquí; en canvi, les perversions sexuals que són l'eix de la trama no es mostren directament com en l'escena de la corrupció de la noia retardada de "La ruptura": Chabrol és aquí més subtil i es limita a mostrar l'escriptor i la noia pujant les escales d'un club cap a un ambient més privat que oculta prudentment a l'espectador.
"Gracias por el chocolate" (2000) demostra novament com Chabrol (en plena forma en l'etapa final de la seva carrera) pot construir un thriller fascinant a partir dels arguments més peregrins. Fidel a si mateix en el retrat de l'ambient enrarit d'una família burgesa aparentment encantadora, i fidel a Hitchcock, de qui copia l'escena del vehicle llançat per una baixada plena de revolts de "Con la muerte en los talones" (la imatge d'uns fars il·luminant una carretera de nit, però, és recurrent en el cinema chabrolià), crea suspens amb elements mínims: un piano, un termos de xocolata... Disposa, però, de l'ajuda inestimable de la seva musa Isabelle Huppert, magnífica en la pell d'un dels personatges més inquietants de les seves filmografies.
Com dèiem en anteriors entrades sobre Claude Chabrol, els seus films, després de l'etapa triangular, se centren en personatges femenins controvertits, enfrontats a un entorn més o menys hostil. En aquest període, Isabelle Huppert pren el relleu de Stéphane Audran com a actriu-fetitxe del director.
L'adaptació de la famosa novel·la de Gustave Flaubert, que Chabrol va dur a terme l'any 1991, esdevé un film característic del seu autor, ple d'elements recurrents: la vida a províncies, la hipocresia de l'estament burgès i l'estudi de les passions humanes en un entorn soterradament agressiu, marcat per la compartimentació en classes socials. Emma Bovary aspira a la vida que porta la gent adinerada i culta, i això li causarà no pocs problemes.
Chabrol fa una adaptació bastant literal del text, incloent en off fragments de l'obra de Flaubert; però el relat està pensat i narrat en termes estrictament cinematogràfics, gairebé sempre des del punt de vista de la senyora Bovary, magníficament interpretada per Huppert. Les poques escenes en què no apareix en pantalla (les maquinacions del seu amant terratinent o l'operació al peu d'un noi coix) serveixen per generar suspens en anticipar successos que tindran conseqüències determinants en la vida de la protagonista.
"La ruptura" (1970) és una prova fefaent de la irregularitat de Claude Chabrol.
Realitzada immediatament després de la seva obra mestra "El carnicero", es tracta d'un film absolutament delirant. En qualsevol cas, anticipa l'etapa de la seva filmografia centrada en personatges femenins enfrontats a un entorn hostil. Ella (com és habitual, porta per nom Hélène i està interpretada per Stéphane Audran) està casada amb un escriptor de bona família que es lleva un dia més alterat que Jack Nicholson a "El resplandor" i, després de mig escanyar-la, estampa el petit Michel contra un moble. Hélène el copeja amb una paella, s'enduu el nen a l'hospital i, acte seguit, comença els tràmits del divorci -què menys?-. Els sogres, uns burgesos menyspreables, volen impedir-li que tingui la custòdia del nen; no s'estimen la jove perquè havia fet strip-tease i la consideren culpable de la malaltia del marit (no tardem a descobrir que és causada per les drogues i, en darrera instància, per ser un malcriat).
El sogre (Michel Bouquet), per tal d'aconseguir alguna prova contra Hélène, contracta un desaprensiu (Jean-Pierre Cassel), el qual es munta una pel·lícula tan delirant com la que estem veient i intenta que acusin la íntegra mare de família de corrompre la filla retardada de la mestressa de la pensió on viuen.
El problema més evident del film -no obstant això, força divertit- és que tots els personatges són caricatures. Stéphane Audran es passa tres pobles amb el seu posat entre altiu i despistat; el marit sembla el monstre de Frankenstein; el dolent viu en un estudi empaperat amb fotografies de noies despullades, en el qual hi deu fer molta calor, doncs la seva amant apareix tota l'estona en pilotes; la noia retardada la pentinen i vesteixen per fer-nos evident que ho és. L'escena de la corrupció, amb projecció pornogràfica inclosa, sembla extreta d'algun softcore dels què devien projectar en aquella època als cinemes de Pigalle.
En l'últim tram de pel·lícula, de manera totalment gratuïta, assistim a una penosa escena onírica en què la protagonista confón un venedor de globus amb Déu Nostre Senyor. Podria tenir certa lògica (gràcia no, de cap manera) si Jean-Pierre Cassel hagués drogat Hélène com ho fa amb la nena retardada, però no és el cas.
"El carnicero" (1969) és probablement el títol més pertorbador de la filmografia de Claude Chabrol. Els seus actors fetitxe Stéphane Audran i Jean Yanne interpreten dos éssers marcats pel seu passat: ella és la mestra del poble, on es va refugiar després d'un desengany amorós; ell, és el carnisser, un home rude però entranyable, que arrossega el trauma de les seves experiències a la guerra d'Indoxina. Descobreixen un bon dia que, malgrat el seu aparent antagonisme, llur solitud els fa ànimes bessones i inicien una relació de profunda amistat que no exclou certa tensió sexual.
Aquesta història més o menys d'amor, narrada i interpretada amb una gran subtilesa, no és una de les típiques històries tringulars d'aquesta etapa de la filmografia d'en Chabrol, tret que considerem com a tercer vèrtex les noies que van apareixent massacrades a la comarca.
Si la filmografia de Chabrol en la seva etapa intermèdia se centra en les històries triangulars, semblava inevitable una trama sobre la infidelitat matrimonial, com la que anuncia des del seu títol "La mujer infiel" (1968).
El film, molt ben interpretat per Stéphane Audran, Michel Bouquet (el matrimoni) i Maurice Ronet (l'amant), demostra novament la capacitat de Chabrol per explicar una història amb imatges, i ho fa aquesta vegada amb una caligrafia exquisida d'inspiració clarament hitchcockiana. El sentit del suspens, evident des de la primera escena, en què l'esposa infidel ha de dissimular quan parla amb l'amant per telèfon i el marit entra a la casa per cercar un objecte oblidat, no impedeix que les motivacions dels personatges tinguin més rellevància que la trama en si mateixa. El matrimoni, que pertany a la classe alta com no podia ser d'altra manera, viu una existència aparentment idíl·lica; la presència de l'amant és un element distorsionador que impedeix la perfecció d'un ideal de família burgesa. Òbviament, la gelosia del marit és el motor principal de les seves accions, però l'anhel de recuperar una plàcida i avorrida normalitat esdevé un motiu que, curiosament, també incumbeix a l'esposa, que s'angoixa quan l'amant li explica que està divorciat i només pot veure els seus fills una vegada al mes. De manera que l'amenaça que representa l'adulteri és en certa manera un atac a l'ordre establert perpetrat per un individu (l'amant) bohemi -però amb calés- que porta una vida al marge dels bons costums.
Potser li calia, un amant, a la bona dona...
El retorn a la normalitat (aviso que és una escena culminant, d'altra banda extraordinàriament precisa i suggerent):
El 2002 Adrian Lyne va dirigir un remake d'aquest film -"Infiel" es titulava- intepretat per Richard Gere, Diane Lane i Olivier Martinez en el paper de l'amant. No tenia la qualitat narrativa de l'original de Claude Chabrol però es podia veure (Diane Lane feia un paperàs).
"Las ciervas" (1968) i "Accidente sin huella" (1969) són dos films representatius de la col·laboració entre Claude Chabrol i el guionista Paul Gégauff en una etapa intermèdia de la carrera del primer, caracteritzada per les històries triangulars i per les pulsions malaltisses dels personatges.
Chabrol pretenia, en les seves paraules, construir trames senzilles amb personatges complexos. L'estructura narrativa, fonamentada en el llenguatge visual, com correspon en un admirador d'Alfred Hitchcock, fuig de les convencions del cinema comercial i resta al servei de les accions dels personatges, presentades en forma de crònica realista. El tema de fons és la hipocresia i les relacions de poder en el si de la burgesia de províncies.
"Las ciervas" narra una relació sexual tirant a sado-masoquista entre Frédérique, una dona de calés (Stéphane Audran, la muller-musa del realitzador), i Why, una noia sense recursos econòmics que pinta cèrvoles a les voreres de París (Jacqueline Sassard). La primera porta la pintora a la seva mansió de Saint-Tropez, on ja acull un parell de dropos teòricament simpàtics (dos impresentables). El tercer vèrtex del triangle serà un arquitecte de bon veure interpretat per Jean-Louis Trintignant.
Frédérique tracta a Why com si fos la seva esclava, juga amb la seva voluntat i sentiments en una relació vampírica; però ja se sap que quan un vampir et mossega, tu també et transformes en un d'ells.
"Las ciervas" és un film sobre la perversitat i l'abús de poder. Té un to estrany, entre la sèrie B i la palla mental bergmaniana, però és tanmateix fascinant gràcies al seu erotisme gens soterrat i a una atmosfera onírica que s'imposa a uns escenaris realistes pels quals deambulen uns personatges avorrits, interessats, o directament desequilibrats.
Frédérique coneix Why.
"Accidente sin huella" és un film irregular, sobretot a causa de l'actuació lamentable de la protagonista femenina, però finalment interessant i força divertit.
Una parella que viatja amb un cotxe esportiu per la Bretanya francesa atropella un nen i fuig sense rumiar-s'ho dues vegades. El pare del nen mort (no sabem què se n'ha fet de la mare) decideix dedicar la seva vida a trobar el culpable i matar-lo.
Per una casualitat molt casual, s'assabenta que al vehicle viatjava Helen, una actriu més o menys coneguda, i es fa passar per guionista ficat a productor de cinema per conèixer-la i seduir-la. Primer es fa l'estret, però ella n'està enamorada i ell acaba fent-li l'amor, tot i que no ha desistit de la seva intenció d'assassinar-la. Malgrat algunes manifestacions en off, no sabem quin dels sentiments contradictoris prevaldrà; en qualsevol cas, la relació amorosa resulta atípica, fins i tot aberrant, i implica una profunda qüestió moral: justifica el seu dolor la venjança i l'engany?
Però qui conduïa el cotxe era el cunyat de l'actriu (tercer vèrtex del triangle), amb qui ella s'entenia; el cunyat és la bèstia a què fa referència el títol original i de la novel·la en què el film es basa ("Que la bête meure"), un burgès (novament) de províncies, certament malèfic. La seva aparició constitueix una escena memorable, la millor del film, precedida del pla-seqüència de quatre minuts de durada, igualment antològic, en què l'escriptor i l'actriu es reuneixen per primera vegada amb la família d'ella: una colla de figures de cera que parlen del temps mentre oculten secrets i passions inconfessables.
Claude Chabrol, un dels fundadors de la nouvelle vague, ha mort i ens ha deixat en herència una seixantena de pel·lícules, thrillers en la seva majoria, molt deutores del seu admirat Alfred Hitchcock, en les quals va parlar de les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències; pel·lícules protagonitzades per burgesos de províncies, un estament particularment inquietant quan s'analitza en profunditat. Chabrol tenia una especial fixació per l'estudi d'aquest grup social, sigui per la seva voluntat de crear un corpus fílmic compacte, en substitució d'una o més obres mestres que no es creia capaç de realitzar, o senzillament -o també- perquè d'aquesta manera tenia l'excusa per recórrer la geografia francesa i els restaurants destacats per la Guia Michelin (buscava els exteriors en funció de la ubicació dels establiments).