HAMNET

Si Timothée Chalamet es perfila com el més ferm candidat a l'Òscar al millor actor protagonista per "Marty Supreme", Jessie Buckley té idèntiques possibilitats en la secció femenina pel seu paper de soferta esposa de William Shakespeare a "Hamnet" (2025), dirigida per Chloé Zhao i produïda per Steven Spielberg. 

La seva interpretació és intensa i commovedora. I les imatges del film són adequadament belles. Però, a falta de conèixer la novel·la de Maggie O'Farrell, crec que cal destacar la solvència d'un guió a quatre mans impecable en la seva estructura d'arrel clàssica, en què gairebé totes les escenes i situacions reforcen el sentit d'un moment posterior d'un metratge que, en el tram final, parla de l'obra literària -o teatral- com a catarsi. 

Shakespeare sap posar en boca dels seus actors les paraules que li falten quan coneix l'Agnes o quan s'ha d'enfrontar al dolor de la pèrdua. L'escenari del Globe Theatre és el contrapunt de l'Anglaterra rural i del bosc que tant estima la seva dona, mostrat en imatges i relatat a través dels seus sons. L'home és capaç de grans gestes, d'escriure obres tan brillants com la tragèdia de Hamlet, però la poesia només és el lament davant un món en què la vida és molt fràgil i en què els crits d'una dona són els mateixos quan assistim al seu part que quan acull entre els seus braços un fill agonitzant.

NOMADLAND

Tant a "The Rider" (2017) com a "Nomadland" (2020), la directora Chloé Zhao apel·la a l'esperit dels pioners, encara molt present als Estats Units, celebrant-lo, però, al mateix temps, posant en relleu un cert anacronisme i la dificultat d'encaixar-lo en aquests temps de globalització i de crisi econòmica.

Primer fou el cowboy de "The Rider", un jove que només vol fer rodeos però que es troba limitat després de patir un greu accident (el film destaca que les caigudes amb conseqüències resulten bastant habituals en aquest negoci). En un entorn en què no és fàcil guanyar-se la vida i no hi ha expectatives, el protagonista només anhela cavalcar en les hores del capvespre per les praderies del Midwest. 

La vídua protagonista de "Nomadland" (excel·lent Frances McDormand) també es queda sense feina, després del tancament de l'empresa on ella i el seu marit havien treballat tota la vida. Amb la indústria, també desapareix el poble que acollia els seus treballadors i ella, amb les mínimes pertinences, s'instal·larà a la seva vella furgoneta i viatjarà pel país, treballant en feines precàries i aparcant en els poblats nòmades de les autocaravanes, al costat de gent a qui ja només importa la llibertat de moure's per l'immens territori dels Estats Units. 

Entre el documental i la road movie, "Nomadland" es revela una història d'amor: el que Fern sent encara pel seu marit i l'amor als paisatges i a les persones que li obren el seu cor en el decurs del pelegrinatge. L'escena en què comparteix un sandvitx i una cervesa, a la vora d'un arbre i enmig del no-res, amb un jove que potser té una família, que potser estima una xicota i que, potser, només potser, té algun futur, i li recita el poema del dia del seu casament, resumeix l'essència d'una pel·lícula que, de tan senzilla i de tan sincera, esdevé enorme.