AVATAR: EL SENTIDO DEL AGUA

Dotze anys van transcórrer entre "Titanic" i "Avatar" i tretze han estat necessaris per poder veure la continuació de la nissaga dels extraterrestres barrufets. Probablement, la pandèmia ha influït en el retard; i, si la cosa va com ha d'anar, s'anuncien tres parts més a raó d'una cada dos anys. Que Déu ens agafi confessats! 

Cameron no s'hi ha trencat gaire el cap i, a "Avatar: El sentido del agua", reitera l'enfrontament entre el soldat traïdor i el seu coronel (en realitat, entre els seus avatars), el missatge ecologista i un cant a la família unida que complaurà el públic més conservador (d'altra banda, adient en aquestes festes nadalenques en què les famílies d'espectadors també es reuneixen per posar-se ulleres i omplir els cinemes; la qual cosa tampoc no és una mala notícia). 

En fi, res de nou sota els sols de Pandora. L'espectacle és brillant però l'argument tan tòpic que convoca l'avorriment mentre esperem les seqüències d'acció. Una acció que, com el títol anuncia, es trasllada als escenaris aquàtics, que Cameron ja havia freqüentat a "Abyss" o la mateixa "Titanic". Afegirem que el més reeixit de la funció és una batalla final que recorda molt i molt les escenes amb el Titanic enfonsant-se, amb la Rose i el Jack mirant de no ofegar-se.

TITANIC

Del resum del meu treball en el post que feia 1.000, ha quedat bastant palès que les superproduccions comercials, sobretot les del segle XX, han tingut una presència relativament escassa al bloc.

Sense voler canviar els meus mètodes, parlar de "Titanic" (James Cameron, 1997) podria pal·liar mínimament aquest desajust.

El film va constituir un èxit sense precedents, però que això no ens dugui a engany. A diferència de la majoria de superproduccions actuals en què els responsables juguen sobre segur, James Cameron, després d'un seguit d'èxits comercials en els gèneres de ciència-ficció i d'aventures ("Terminator", "Aliens", "Mentiras arriesgadas"), es va arriscar moltíssim. La producció era caríssima i, abans de l'estrena, molts auguraven un naufragi només comparable al del vaixell protagonista. Tothom coneixia el final de l'aventura, de manera que el suspens no estava gens garantit. A més, no va dubtar a l'hora d'introduir una trama amorosa com a epicentre del relat, romàntica però escassament original, protagonitzada per un noi pobre i una noia de casa bona promesa d'un milionari impresentable.

Però el talent narratiu desplegat per Cameron supera tots els obstacles: atorga relleu a tots els personatges, fins i tot els molt secundaris; la història d'amor és emocionant; mostra la catàstrofe amb tal perícia i luxe de detalls que ja no importa que en coneguem el desenllaç; ens enganxa amb les escenes en què la Rose i el Jack intenten escapar de l'aigua que inunda el vaixell; i brinda moments tan sorprenents i alhora emotius com el concert a coberta enmig del caos (detall rigorosament històric, d'altra banda). La poesia del moment en què Jack fa el retrat de la Rose, o l'escena en què alguns passatgers juguen a futbol amb els trossos de gel de l'iceberg que ha caigut sobre la coberta, ignorants del desastre imminent, o el moment en què el capità, advertit de la dificultat d'anticipar el perill amb una mar tan plana, observa la llimona surant en la seva tassa de te, són alguns exemples de la capacitat de Cameron de fer cinema en estat pur.

AVATAR

James Cameron va dir que revolucionaria el cinema amb aquest film, el primer títol de ficció que dirigeix després de "Titanic", ara fa dotze anys!

Certament és un espectacle brillant, el súmmum dels efectes digitals i, probablement, la consagració de la projecció tridimensional. Però, com ja vam poder veure en el tràiler inusualment explícit, l'argument no és precisament original, una mena de western pro-indi en què els indis són uns extraterrestres de color blau i esvelta figura que viuen en comunió amb una naturalesa exuberant, els cares pàlides són una corporació minera terrestre que els vol fer fora de les seves terres sagrades del planeta Pandora amb l'ajuda d'uns marines molt semblants als que sortien a "Aliens", i en què un dels soldats (com a "Bailando con lobos", "Un hombre llamado Caballo", "Soldado azul") canvia de bàndol després d'enamorar-se de la cultura indígena (i d'una indígena: Zoe Saldana en versió barrufet). Finalment, allò més meritori és la coreografia de les nombroses escenes d'acció, un apartat en què Cameron és un mestre, com ha demostrat al llarg de la seva filmografia.