ESTOY PENSANDO EN DEJARLO

Ho hem dit en entrades anteriors: Charlie Kaufman és un dels noms més personals i inclassificables del cinema nord-americà contemporani. La qual cosa no contribueix a la seva popularitat. En qualsevol cas, per gentilesa de Netflix podem ara gaudir d'un nou títol que ha escrit i també dirigit, "Estoy pensando en dejarlo" (2020).

No vull revelar gran cosa d'un argument amb sorpreses (de fet, parteix d'un artifici que tampoc no revelaré). Diguem només que se centra en una parella que viatja en cotxe sota una tempesta de neu i a través de paisatges desolats de l'Amèrica interior i que el primer que crida l'atenció és l'altíssima qualitat literària de les veus en off i dels diàlegs. Tot i que la meva ignorància m'impedeix saber si Kaufman s'apropia de materials aliens, cosa que seria coherent en una història en què els protagonistes (no els pares del noi, presentats com mig analfabets) parlen com científics, com poetes o com crítics de cinema (els comentaris sobre "Una mujer bajo la influencia" els ha escrit Kaufman o són de Pauline Kael?). Tampoc no hem d'oblidar que adapta una novel·la del canadenc Iain Reid.

Però no ens hem de quedar en l'apartat literari, ja que Kaufman demostra un domini quasi absolut de la posada en escena i, en definitiva, en un film en què els diàlegs poden ser impostats i enganyosos, les claus d'una trama progressivament enigmàtica es troba en unes imatges que són més reveladores com més surrealistes; Kaufman ens parla fins i tot a través del color del vestit de la protagonista (una extraordinària Jessie Buckley).

"Estoy pensando en dejarlo" és una pel·lícula fascinant, a estones encisadora i a estones aterridora, insòlita, bella i depriment, profundament depriment; però d'això no en sereu del tot conscients fins que cessi la tempesta i caiguin les primeres llums del matí sobre una high school perduda enmig del bosc, escenari pretèrit de moltes frustracions.

ANOMALISA

Després d'escriure guions extraordinaris per a Spike Jonze o Michel Gondry, Charlie Kaufman va fer-se director dels seus llibrets, a partir de la singular "Synecdoche, New York" (2008).

Tan singular era (en vam parlar al bloc, tot i que no es va estrenar al nostre país) que no va fer ni cinc. Potser això va propiciar un atur de sis anys, interromput finalment per un treball per a la televisió ("How and Why", 2014) i després per "Anomalisa" (2015), co-dirigida amb Duke Johnson.

Aquí, Kaufman demostra la qualitat de la seva ploma amb un treball que evoca a través dels seus diàlegs el d'escriptors nord-americans realistes com Raymond Carver o Richard Ford, tot i que seria agosarat definir com a realista l'argument d'"Anomalisa":

L'acció descriu les hores que el protagonista passa a Connecticut, on ha viatjat per fer una conferència motivacional i on gairebé no surt de l'hotel, atrapat pels seus fantasmes i una angoixa existencial que el porta a no distingir entre unes persones i unes altres, excepte quan coneix la Lisa, una noia aparentment vulgar però que oculta una anomalia i que el seduirà tot cantant "Girls Just Want To Have Fun".

"Anomalisa" -no ho havíem dit encara- és un treball d'animació en stop-motion. La fragilitat aparent d'uns ninots que mostren els sécs és un bon reflex de la fragilitat dels personatges que representen. I aquesta elecció estètica, conjugada amb el detall hiperrealista de l'habitació de l'hotel, confereix al resultat una estranya poesia. Un títol fascinant.

SYNECDOCHE, NEW YORK

Més informació sobre aquesta pel·lícula i el seu director al post "Allà on viuen els monstres".

Si la creació artística pot ser un mitjà per superar les pors i les frustracions, Caden Cotard, el protagonista de "Synecdoche, New York" (Charlie Kaufman, 2008) porta aquesta solució a l'extrem.

Incapaç de superar la seva hipocondria i de tirar-se la taquillera del teatre on dirigeix, Cotard (Philip Seymour Hoffman), sol i abandonat, decideix muntar el drama definitiu, tan realista que reproduirà la ciutat de Nova York i les vides dels seus habitants en un magatzem habilitat a l'efecte; i no serà aquest el tret més singular d'un projecte inabastable, comparable només a la pel·lícula mateixa, mostra del geni de Kaufman a un pas de la palla mental, excèntrica i fascinant.

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES

Hi ha uns quants noms del cinema nord-americà contemporani que, pel.lícula rere pel.lícula, assagen arguments que, sense renunciar a una aparença realista, no dubten a introduir elements surrealistes o onírics que qüestionen aquesta realitat, amb resultats sorprenents pel grau de profunditat i de poesia que els seus films acaben assolint.

L'eix conductor és el guionista Charlie Kaufman, autors dels llibrets de:

- "Cómo ser John Malkovich" (1999, Spike Jonze): Ja té mèrit basar l'argument en la troballa d'una porta secreta entre dues plantes d'un edifici d'oficines, que permet accedir directament al cap d'en John Malkovich, l'actor.

- "Human nature" (2001, Michel Gondry): El coneixement i els instints primaris enfrontats.

- "Confesiones de una mente peligrosa" (2002, George Clooney): L'estranya peripècia vital d'un showman de la televisió que té una doble vida com a assassí a sou de la CIA.

- "Adaptation" (2002, Spike Jonze): Una paranoia sobre les dificultats de la creació artística en què Charlie Kaufman adopta en sentit literal el paper protagonista (i té un germà bessó que li roba l'èxit).

- "¡Olvídate de mí!" (2004, Michel Gondry): Una sorprenent història d'amor emergeix d'un argument proper a la ciència-ficció sobre eliminació selectiva dels records.

Michel Gondry, que de fet és francès, i que igual que Spike Jonze ha començat la seva carrera dirigint video-clips, després de les seves col.laboracions amb Kaufman ha dirigit "La ciencia del sueño" (2006), un film en què els somnis i la realitat es confonen constantment, com ja anuncia el seu títol, i "Rebobine, por favor" (2008), una estranya comèdia en què Jack Black es magnetitza i esborra totes les cintes d'un video-club d'un amic seu i, llavors, decideixen tornar a filmar ells mateixos totes les pel.lícules, des de "Los cazafantasmas" a "2001: Una odisea del espacio".

Spike Jonze havia de dirigir "Synecdoche, New York" (2008), sobre un director teatral que construeix en un magatzem una rèplica de Nova York, però finalment el film l'ha fet Charlie Kaufman en el seu debut com a director.

Jonze es va estimar més procedir a adaptar el conte infantil de Maurice Sendak i ens presenta "Allà on viuen els monstres", un film que ens parla sobretot de les sensacions que ens fan feliços quan som petits: amagar-se en un forat a la neu, sota una manta fent de tenda de campanya, jugar a tirar-se boles de neu o terrossos de fang, dormir enmig de peluixos gegants, i, sobretot, imaginar móns que funcionen com una rèplica de la realitat que pensem que podem governar. En aquest sentit, l'illa en què habiten els monstres, la miniatura d'un món idíl.lic que un d'ells ha construït en una cova, no són gaire diferents de la Nova York que el protagonista de "Synecdoche, New York" vol refer per a la seva obra, o de les pel.lícules que filmen amb més imaginació que mitjans els protagonistes de "Rebobine, por favor", de la ciutat de paper que somia Carlos García Bernal a "La ciencia del sueño" o del cervell de John Malkovich.

Ara cal veure si les trajectòries de Kaufman, Gondry i Jonze, junts o per separat, donen nous fruits o bé s'esvaeixen davant de la incomprensió que pugui generar la radicalitat de les seves propostes. "Allà on viuen els monstres", venuda com a film per a tots els públics, ha funcionat relativament bé; però "Synecdoque New York" no s'ha estrenat encara al nostre país.