No se n'amaga. Un dels plans, en què els rostres dels protagonistes es confonen, remet directament a "Persona". També la trama és força bergmaniana: un director de cinema ja gran torna a la casa familiar després de dècades d'absència i vol que la seva filla, actriu de teatre, protagonitzi la que podria ser la seva última pel·lícula, i la més personal. Però la relació sembla trencada i l'home no sembla capaç d'exterioritzar els seus sentiments; l'art, sigui el teatre o el cinema, actuarà com a revulsiu davant els traumes que arrosseguen tots plegats.
Vam dir en parlar del títol precedent, també protagonitzat per Renate Reinsve, que el plantejament no era especialment original, però que Trier es revelava un cineasta notable. Aquí, podríem dir si fa no fa el mateix: potser no és exactament Bergman i només ho pretengui, però "Valor sentimental" conté idees i moments notables, sobretot l'inici, en què la casa familiar es converteix en protagonista, seguit de l'estrena al teatre i la por escènica de la protagonista. I és una pel·lícula formalment exquisida -que no vol dir ostentosa-, i, sobretot, extraordinàriament interpretada, per l'esmentada actriu o per Stellan Skarsgard (el pare), Inga Ibsdotter Lilleaas (la germana), o la nord-americana Elle Fanning.