Però no parlarem de Rathbone i les seves catorze pel·lícules dels anys quaranta, ni de Cumberbatch o Robert Downey Jr. en la recent resurrecció del clàssic detectiu, i ens conformarem a parlar de tres títols (i els corresponents actors) que pertanyen a una etapa intermèdia i que ofereixen una mirada peculiar sobre el mític personatge.
El gran Billy Wilder va fer la seva aportació amb "La vida privada de Sherlock Holmes" (1970), amb Robert Stephens en el paper de Holmes i Colin Blakely en el de l'inseparable doctor Watson.
Aquest film, mutilat pels productors, va resultar un fracàs de crítica i públic. Una obra incompresa que s'allunyava de l'esperit d'anteriors adaptacions i, també en certa manera, d'allò que s'esperava del director.
És cert que conté un primer segment que fa conya amb la convivència entre Holmes i Watson i que la comunitat LGTBI consideraria avui dia ofensiu (tot i que Wilder i el seu guionista I.A.L. Diamond el desenvolupen amb la seva elegància habitual, i l'escena del doctor i les ballarines i ballarins russos és prou enginyosa); però la resta del film sembla dirigida a defensar la tesi contrària: Holmes és misogin però no homosexual, i la investigació que els ha de dur a Escòcia, on descobriran, entre altres misteris, el del famós monstre del llac Ness, l'aproparà a una dona atractiva (Geneviève Page) que, com acostuma a passar en les pel·lícules del director, no serà qui diu ser, i que causarà en el detectiu una profunda commoció. Ella ha aconseguit enganyar-lo (el germà de Holmes, interpretat per Christopher Lee, li farà veure la veritat) i potser enamorar-lo; i l'escena en què ella s'acomiada amb un missatge en morse de la seva ombrel·la és de les més romàntiques vistes en pantalla.
Sens dubte, el fracàs de "La vida privada de Sherlock Holmes" és immerescut. Els diàlegs són brillants, alguns moments de comèdia senzillament genials (vegeu la ronda del bobby interrompuda pel camió de la neteja) i funciona bé com a títol d'aventures. Allò que devia despistar el públic i els crítics és la malenconia que es despren d'una història que presenta Holmes com un individu fal·lible i solitari, addicte a la morfina com a remei a la seva pèrdua. Les dones sempre li havien fallat perquè eren de poc fiar, com una que se li va morir de la grip un mes abans de casar-s'hi (sic).
El 1979, Christopher Plummer encarnava el personatge (per segona vegada) a "Asesinato por decreto". El director, Bob Clark, no tenia ni de bon tros la categoria de Billy Wilder. El seu títol més famós és la comèdia juvenil "Porky's", i amb això queda tot dit. La seva aportació al detectiu de Baker Street és gairebé rutinària, usant i abusant dels decorats imitant els racons sinistres i emboirats del barri de Whitechapel, on Jack l'Esbudellador fa de les seves. La trama és més interessant i juga amb la llegenda segons la qual el misteriós assassí seria un membre de la noblesa britànica. De la mateixa manera que, al film d'en Wilder, apareixia una organització governamental una mica secreta i emparada en un dels famosos i exclusius clubs del Londres victorià, aquí tenim una colla de francmaçons, amb John Gielgud al capdavant exercint de primer ministre. I, tot i que el film d'en Clark no especula sobre la sexualitat del detectiu, sí que el mostra -com el Holmes de Wilder- vulnerable i procliu a ser manipulat, i molt preocupat pel destí d'una altra Geneviève (Bujold, en aquest cas). Donald Sutherland és el tercer canadenc al repartiment i el veterà James Mason ocupa el lloc del doctor Watson.
Per acabar, ens referirem a un altre títol de la sèrie, l'únic que ens mostra l'adolescència del personatge. "El secreto de la pirámide" (Barry Levinson, 1985), protagonitzada pel jove Nicholas Rowe, porta el segell del seu productor Steven Spielberg; hi ha molts efectes especials i una aventura molt entretinguda que acaba, però, derivant, com els altres títols que hem esmentat, en una tragèdia, que explicaria perquè Holmes va romandre solter i perquè tenia un arxienemic anomenat Moriarty.