"El juicio de los 7 de Chicago" (2020) il·lustra sobre el procés a uns manifestants acusats d'incitació a la violència i les situacions són encara més surrealistes. Però no podem discutir la seva versemblança, ja que el film es basa en fets reals i prou ben documentats. I no, no van tenir lloc a les rambles de Barcelona la setmana passada sinó a Chicago el 1968, quan els joves protestaven contra la guerra de Vietnam; i sense haver hagut de cremar cap furgoneta de la policia i havent rebut unes quantes garrotades, el fiscal nomenat per Richard Nixon els demanava deu anys de presó.
Sorkin, guionista i ara també director, descriu les irregularitats d'un judici en què, amb la col·laboració d'un jutge dement, l'acusació muntava i desmuntava el jurat d'acord amb les seves conveniències, s'impedien alegrement proves i testimonis rellevants o, fins i tot, s'emmordassaven els acusats. Però vol anar més enllà i també analitza amb lucidesa les relacions no sempre fàcils entre els mateixos encausats, units per un ideal comú però representant maneres molt diverses d'exercir la seva oposició: Tom Hayden i Jerry Rubin són universitaris de bona família que aspiren a formar part del sistema que ara critiquen; Rennie Davis i Abbie Hoffman són uns hippies desencantats; també hi ha un ex-boy scout i un líder dels Panteres Negres.
Tots els personatges, amb els seus matisos i les seves contradiccions, estan descrits de manera tan concisa com exacta. I els intèrprets, excel·lents sense excepció (Eddie Redmayne, Sacha Baron Coen, Mark Rylance, Joseph Gordon-Levitt, Frank Langella, Michael Keaton i un llarg etcètera), aporten sobrietat i convicció a una història procliu a l'excés.