Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAROL REED. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAROL REED. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de febrer del 2025

EL TORMENTO Y EL ÉXTASIS

Les escenes de "The Brutalist" a les pedreres de Carrara o la difícil relació entre un artista i el seu mecenes, ens porten a la memòria "El tormento y el éxtasis", film dirigit per Carol Reed el 1965. L'artista -ara sí, real- era el gran Miquel Àngel Buonarroti, un escultor genial a qui el Papa Juli II va encarregar no una estàtua sinó la pintura d'uns frescos al sostre de la Capella Sixtina. El florentí, després dels dubtes inicials, va emprendre l'encàrrec amb notable devoció i esforç, aconseguint el resultat que tots coneixem, després d'anys de treball en condicions duríssimes i posant a prova la paciència d'un Papa més aficionat a fer guerres que a dir missa, irascible, però, tanmateix, conscient del talent enorme del seu protegit. 

Carol Reed aporta els enquadraments picats i contrapicats pertinents en un film sobre algú que treballa a molts metres d'alçada, potser aprofitant l'experiència de "Trapecio" (1956). No va gaire més enllà l'espectacularitat d'un film que pretén ser, sobretot, didàctic (comença com un documental sobre l'obra de l'artista), tot i que falseja alguns aspectes de la vida de Miquel Àngel: hi ha una dona que l'estima, però ell està casat amb el seu ofici; això, segons un llibret que omet qualsevol referència a l'homosexualitat de l'artista. 

A canvi, conté diàlegs plens d'enginy servits per dos intèrprets entregats: el gran Rex Harrison fent de Juli II i un Charlton Heston apol·lini en el paper de Miquel Àngel.

dissabte, 8 d’abril del 2017

EL TERCER HOMBRE


El final a les clavegueres d'"El bar" ens porta el record de l'obra mestra dirigida el 1949 per Carol Reed (i Orson Welles?) "El tercer hombre".

Ja li vaig dedicar una entrada el 2010, al monogràfic sobre Orson Welles i els seus herois ambigus, però tant és, es tracta d'un títol inesgotable. L'escena de la nòria és genial, però tot el guió (de Graham Greene sobre el seu original literari) és d'una riquesa i d'una perfecció aclaparadores: vibrant i sorprenent, cínic en la superfície i desesperadament romàntic en el fons, ens parla de com les guerres afecten els homes, de les raons de l'amor i de l'amistat.

Però el film és igualment superb en la seva plasmació barroca i brillant: els enquadraments inclinats, la il·luminació d'arrel expressionista, tot plegat sota la immortal música de cítara d'Anton Karas, transformen en un espai oníric la Viena en ruïnes de la immediata postguerra.

diumenge, 21 de novembre del 2010

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 1: EL TERCER HOMBRE

Al final de la meva entrada sobre "Ciudadano Kane" vaig prometre'n una amb aquest títol. Després, he pensat que ho podria fer per parts. Tampoc no estic segur que la qualificació d'herois ambigus referida als personatges d'Orson Welles sigui molt adequada. De fet, alguns són autèntics canalles. Però sempre tenen a punt una justificació al seu comportament.

El cas més evident apareix en una pel·lícula que no va dirigir Orson Welles, tot i que està impregnada del seu esperit -i del seu estil barroc-. Ens referim a "El tercer hombre" (Carol Reed, 1949).

Orson Welles i Joseph Cotten són amics (com a "Ciudadano Kane"), però la seva amistat queda en entredit quan el segon descobreix que el primer, després de simular la seva mort, es guanya la vida traficant amb penicilina adulterada a l'Europa en ruïnes de la postguerra. En una trobada a la nòria del Prater vienès, Lime-Welles reconeix que la seva conducta no és del tot ortodoxa, però la seva justificació, amb referències històriques que es remunten al Renaixement, no té preu: