En el moment de la seva estrena, "Grease" (Randal Kleiser, 1978), adaptació del musical homònim de Jim Jacobs i Warren Casey, era un film no apte per a adolescents una mica frikis amb complexe d'intel·lectuals: com jo mateix, vaja. Amb uns personatges amb encefalograma pla, masclistes i grollers, que representaven tot allò que jo odiava, la pel·lícula em va semblar aparatosa i absurda, molt inferior a l'anterior musical de John Travolta "Fiebre del sábado noche" (John Badham, 1977).
Però, amb el pas dels anys, per raons de diversa índole, l'he tornada a veure moltes vegades (la darrera, en un passi televisiu aquesta mateixa tarda), i m'he adonat que:
- En primer lloc, no és una pel·lícula tan rara, sinó un homenatge a l'esperit dels anys cinquanta i a l'inconformisme dels joves de l'època; com "Rebelde sin causa", evocada explícitament en l'escena de la cursa d'automòbils, però sense el seu to transcendent.
- És un dels últims (l'últim, potser?) musical plantejat a la manera clàssica.
- "Grease" és un film imperfecte d'un director impersonal. Però això no impedeix que una banda sonora plena de cançons extraordinàries, una gran coreografia de Patricia Birch, uns intèrprets amb carisma i, fins i tot, el sentit de l'humor estés sobre una trama evanescent, aconsegueixin el miracle d'enamorar l'espectador més reticent, si no en el primer visionat, en els següents, doncs guanya en cada revisió; "Grease" no envelleix, és una icona, és una prova de felicitat, una demostració del poder evocador de bona part del cinema comercial nord-americà.
Com he dit, totes les cançons són magnífiques, però avui, que és la Nit de Nadal i tinc el dia tonto, em quedo amb les dues peces més romàntiques, aquelles en què els dos enamorats es planyen ("Hopelessly Devoted To You", la que canta Olivia Newton-John, va ser nominada a l'Òscar):