JERRY MAGUIRE

A punt de veure el darrer lliurament de "Misión imposible", volem recuperar un treball de Tom Cruise que potser no estarà entre els més memorables de la seva filmografia però que, tanmateix, m'atrau per diversos motius. 

A Cameron Crowe li vaig perdre el respecte (i la pista) després del nyap de "Vanilla Sky". Però, quan va signar "Jerry Maguire" (1996), gaudia de cert prestigi, que va revalidar amb "Casi famosos" (2000). Això no vol dir que la seva primera col·laboració amb Cruise no mostrés uns quants tòpics i defectes.

Narra la peripècia del Maguire del títol, un competent representant d'esportistes d'elit que perd la feina després de reivindicar un treball més dirigit a les persones i no tant als calés. També perd la nòvia pija i es queda amb un únic client (un jugador de beisbol una mica pallissa, tot i que el personatge li va valer un Òscar a Cuba Gooding Jr.) i una empleada simpàtica i amb ganes de trobar parella (Renée Zellweger). La noia té un fill que, en la pel·lícula, compleix una doble funció: fer gràcia -perquè fa gràcia- i mostrar que Maguire/Cruise pot arribar a ser un pare afectuós; l'actor, per cert, oposita a la interpretació més histriònica mai vista en una pantalla de cinema. 

Llavors, per què m'agrada aquesta pel·lícula? Per motius laborals, conec bé el món de la venda, i us asseguro que aquestes històries sobre un univers de gent sense escrúpols on regna la llei de la selva, amb clients trànsfugues i competidors menyspreables, no s'allunyen de la realitat. M'identifico amb l'entorn i amb el vertigen de la caiguda que pateix el personatge; jo no he comès mai la imprudència d'escriure un manifest on digui que hem de treballar per les persones i no pels diners, però la por de perdre els clients i el prestigi és inherent a la nostra feina de venedors. En fi, per sort sempre podem emborratxar-nos i, si tenim a l'abast una noia tan dolça i comprensiva com el personatge d'una Renée Zellweger quan encara estava de bon veure, doncs encara millor. I és en aquest punt que la pel·lícula funciona prou bé com a història romàntica, exposant amb elegància els dubtes de la noia, que no sap si ell se l'estima o només vol un salvavides; a més, és el seu cap, i ja sabeu la dita. I ell es retrobarà a si mateix i podrà donar una petita lliçó d'humanitat al cuc infecte que li ha fotut tots els clients o quasi. Sort que el seu jugador ha aconseguit algun touchdown! (Atenció al moment impagable en què el client traïdor li diu que no va estar al seu costat quan calia sinó passejant amb un... negre).

Show Me the Money!!!

ABRE LOS OJOS

Un any abans de "La niña de tus ojos", Penélope havia protagonitzat una altra gran pel·lícula, el títol del qual també feia referència als ulls. "Abre los ojos" (1997) és el segon film que va dirigir el nen prodigi del cinema espanyol Alejandro Amenábar, i el millor al meu parer.

César (Eduardo Noriega), un pijo de manual, acaba de conèixer Sofía (Cruz) i ja se l'estima, però la seva relació passarà per un mal moment quan ell quedi desfigurat a causa d'un accident de cotxe provocat per la seva amant Núria (Najwa Nimri); després, les coses es compliquen fins a extrems d'absoluta paranoia i César es desespera mentre veu com la realitat se li escola entre els dits.

"Abre los ojos" té una capacitat sorprenent per inquietar l'espectador i per filtrar enmig d'una trama molt alambinada, amb elements de terror i de ciència-ficció, un drama romàntic ple de suggerències i de moments emocionants, fins i tot pertorbadors.

César no és un personatge a priori gaire simpàtic. Ric i escandalosament atractiu, no té cap problema per xafar-li la conquesta al seu amic de l'ànima Pelayo (Fele Martínez), que no és ben bé un friqui com el seu personatge a "Tesis" però també es lamenta de la trista condició dels qui no són especialment afavorits (*); aquesta circumstància és clarament un recurs dramàtic per emfatitzar l'impacte que implica per al protagonista veure's convertit en un monstre i experimentar elevada al quadrat l'enveja que abans havia sentit el seu amic envers ell, però, tanmateix, introdueix una qüestió sovint obviada en el cinema romàntic (no tant en les comèdies): la dictadura de la bellesa física.

L'antipatia del protagonista no impedirà que compartim la seva fascinació per Sofía. L'escena en què ell se n'enamora mentre observa les fotografies que decoren el senzill apartament de la noia és tan tendra i eficaç que esdevé insòlita. Segueixen més bons moments: les passejades al parc que li porten a César records de moments somniats mentre confessa haver oblidat allò que va succeir la nit anterior; també al parc, quan Sofía fa de mim i la pluja imita les seves llàgrimes. A la discoteca, quan ell, convertit ara en un monstre, intenta reconquerir la noia repetint les mateixes frases de quan es van conèixer, moment tristíssim i novament un comentari força càustic sobre la rellevància de la bellesa física; o quan es posa la carota al clatell i Amenábar aprofita per introduir dues imatges de sorprenent força plàstica i dramàtica: la silueta amb dues cares retallada sobre els llums que travessen el local com si fossin espases; el rostre sense vida que substitueix el rostre real deformat i que ens observa mente el personatge vomita la seva ràbia i els litres d'alcohol que ha hagut de beure per esmorteïr la pena.

En resum, moments de gran cinema i una història absorbent i impredictible fins al final que converteixen "Abre los ojos" en un dels millors títols del cinema espanyol i la prova que Amenábar és un director brillant, o ho ha estat si més no.

El 2001, Cameron Crowe, amb la presència i els diners de Tom Cruise, va dirigir el remake nord-americà, "Vanilla Sky". Penélope Cruz va repetir el paper de Sofía mentre Cameron Diaz i Jason Lee substituïen, respectivament, Najwa Nimri i Fele Martínez. Aquest film és la demostració científica d'allò que va dir Truffaut sobre les pel·lícules i la maionesa: repetint quasi pla per pla el film espanyol, la màgia en resulta totalment absent. Fins i tot Penélope està lletja i no ens creiem que Cruise es pugui enamorar d'ella ni que passi a l'inrevés (amb rostre deformat o sense), i els intents de Crowe per relativitzar l'aspecte purament fantàstic amb les referències musicals i iconogràfiques i amb la introducció d'una trama paral·lela sobre una presumpta conspiració dels socis del protagonista resulten simplement patètics.

(*) Paradoxalment, Jordi Costa ens explica a "Mis problemas con Amenábar" (vegeu el meu post de 23 d'abril de 2011) que els còmplices del director es van fotre d'ell perquè era lleig, quan va anar a cobrir el rodatge de "Tesis".