LA QUIMERA

"La quimera" (2023) recupera diversos motius ja presents a "Lazzaro feliz". El lacònic protagonista es mou entre el món dels vius i el dels morts, sigui cercant un amor perdut o bé col·laborant amb una colla d'impresentables en l'espoli de tombes etrusques. 

La directora Alice Rohrwacher aconsegueix equilibrar el realisme màgic amb un discurs més terrenal sobre les desigualtats de la societat capitalista. Un món en conflicte i un conflicte entre l'amor ideal i l'amor possible, entre els records i el present, entre les mansions buides i la necessitat d'un habitatge, entre l'opulència i la precarietat, entre l'arqueologia i l'especulació. 

Si "Lazzaro feliz" ens recordava molt Pasolini, "La quimera", novament hereva del millor cinema italià, remet també a Fellini. Esmentem l'escena de la festa al poble que continua a la platja entre una indústria contaminant i un cementiri etrusc, o el descobriment del santuari amb la deessa de marbre i els frescos, que directament evoca "Roma" i la genial escena de la troballa d'una casa patrícia pels treballadors del metro en construcció.

LAZZARO FELIZ

No estic gaire segur de quina és la moral d'aquest conte (no es pot ser bo?); però, en qualsevol cas, "Lazzaro feliz" (Alice Rohrwacher, 2018) esdevé un títol simpàtic gràcies a un to pasolinià gens habitual a les pantalles, i a l'encertada descripció d'uns personatges que viuen al marge de la societat, des del lacònic protagonista, que fa honor al seu nom tornant d'entre els morts per cercar un vell amic, al lladregot interpretat per Sergi López, qui demostra que no perd l'accent ni quan roda en italià.