LA LUZ

La pedofília al si de l'Església Catòlica, el silenci còmplice i la hipocresia al seu voltant, a part de nodrir reportatges de la premsa i la televisió, és un assumpte ja tractat al cinema, si més no l'americà ("Spotlight") o el francès ("Gracias a Dios"). 

"La luz" (2026) és l'aportació espanyola, de la mà de Fernando Franco, realitzador especialitzat en temes polèmics ("La herida", "La consagración de la primavera"), qui aconsegueix una mirada més controvertida oferint el protagonisme absolut a un culpable (penedit?), interpretat amb convicció per un Alberto San Juan que apareix en totes les escenes, acompanyat, però, d'il·lustres secundaris com Pedro Casablanc, María Galiana, Ramón Barea, Luis Callejo, Nacho Sánchez (és premeditat que fos el protagonista de "Mantícora"?) o Miguel Rellán, el discurs del qual sobre la necessitat d'adaptar l'Església als "nous costums" constitueix el moment més terrorífic d'una pel·lícula que en té més d'un.

LA HERIDA

Tot i que Fernando Franco, el director, ha manifestat que el cas que mostra a "La herida" és senzillament el d'una noia que pateix l'anomenat trastorn límit de la personalitat, i que la pobra està realment molt fotuda, no podem evitar pensar que el film ens alerta sobre una problemàtica més general. La protagonista, conductora d'ambulàncies, es passa el dia enviant missatges pel mòbil o xatejant per internet, però està més sola que la una. Per reforçar aquesta sensació d'aïllament, la càmera està sempre enganxada al rostre o al clatell de Marian Álvarez (extraordinària) i el paisatge apareix en molts sentits desenfocat. Una pel·lícula dura que transmet a l'espectador l'angoixa del personatge, insòlita dintre del panorama més aviat acomodatici del cinema espanyol recent.