UN FINAL MADE IN HOLLYWOOD

De tant en tant, recuperem al bloc una pel·lícula antiga de Woody Allen que ens va agradar especialment. El cas d'"Un final made in Hollywood" (2002), que ara he pogut revisar gràcies al cicle que Movistar + ha estat dedicant al director, seria diferent, en la mesura que no la considero una bona pel·lícula, ni de bon tros. No obstant això, la trobo curiosa per diversos motius. 

Allen, potser encara no recuperat del fracàs de "La maldición del escorpión de jade" (2001), trasllada al film les seves inseguretats i es fica en el paper d'un director de cinema en hores baixes que, amb l'ajuda de la seva ex, nòvia d'un poderós productor de Hollywood, afronta la realització d'una pel·lícula que pot salvar o enfonsar definitivament la seva carrera. L'ansietat li provoca una ceguesa psicosomàtica que l'obligarà a rodar sense veure-hi. 

La ceguesa no era un motiu desconegut en la llarga obra de Woody Allen, ja abordada en clau metafòrica en el cas del rabí de "Delitos y faltas" (1989) o propiciant un gag delirant a "Desmontando a Harry" (1997), quan l'àvia cega coincideix en una habitació amb la parella d'amants en ple acte sexual. 

En sentit no literal, la ceguesa dels personatges davant la realitat que els envolta és un motiu recurrent: el protagonista de "Manhattan" (1979) no s'adona que està enamorat de la jove Tracy; la resta, són personatges femenins, com la Hannah de "Hannah y sus hermanas" (1986), una dona que no veu més enllà de les certeses aparents en les quals es refugia, com també els passa a les protagonistes d'"Otra mujer" (1988), "Alice" (1990) o "Blue Jasmine" (2013). 

Malauradament, "Un final made in Hollywood" no va gaire més enllà de la seva anècdota. La ceguesa del protagonista propicia la majoria de situacions còmiques, allargades innecessàriament. De fet, l'únic gag salvable es troba en el final, quan la crítica francesa salva amb el seu entusiasme un film presumptament caòtic. A més, la relació sentimental entre Allen i Téa Leoni no resulta creïble i la química entre ambdós és absolutament inexistent. Per sort, l'actor-director es devia adonar (va recuperar la vista) que ja era massa vell per segons quins papers i, a partir de llavors, va limitar les seves aparicions en pantalla a les figures paternals ("Todo lo demás" -2003-, "Scoop" -2006-). 

No és ben bé el mateix:

GOLPE DE SUERTE

Com hem tingut ocasió de comentar al bloc, el drama criminal tractat en to de comèdia i les reflexions sobre l'atzar o els motius per al crim són assumptes que Woody Allen ja ha tractat en diversos films, la majoria notables (per no repetir-me, em remeto al meu post d'octubre del 2015 que vaig titular "Woody Allen en negre"). 

"Golpe de suerte" no aporta grans novetats en aquest sentit, tret, potser, d'especular sobre la predisposició criminal d'algú capaç de disparar sobre un pobre cérvol sense immutar-se; i que em perdonin els caçadors. El seu film número 50, el primer parlat íntegrament en francès, és fluït, ben dialogat i molt ben fotografiat per Vittorio Storaro, qui aplica la seva recepta de combinar colors freds (associats a la relació matrimonial) i tons daurats (reservats als amants). El final, ironia definitiva sobre la intervenció de l'atzar, no em va semblar, però, tan brillant com el de "Match Point". En qualsevol cas, "Golpe de suerte" sempre serà millor que "Rifkin's Festival". Per sort.

FRESAS SALVAJES

Després d'"El séptimo sello", el mateix any 1957, Ingmar Bergman dirigia una altra de les seves obres mestres: "Fresas salvajes". 

Abans dels títols de crèdit, el protagonista, un metge d'edat avançada (interpretat pel també realitzador Victor Sjöstrom), ens explica qui és, qui és la seva família i que es troba sol. Després dels títols, assistirem a un estrany somni en què recorre carrers buits sota una llum freda i intensa i s'enfronta a troballes sorprenents i inquietants que inclouen la imatge de si mateix dins un bagul. 

El metge ha de viatjar a Lund, ciutat on l'anomenaran doctor honoris causa després de cinquanta anys de professió. Decideix no agafar l'avió i fer el trajecte en cotxe; l'acompanyarà la seva jove (Ingrid Thulin), que vol tornar amb el marit, també metge, de qui ha viscut separada els darrers dies per motius que descobrirem al llarg d'aquesta road-movie en què hi haurà de tot i força, sobretot descobriments.

Durant el viatge, recullen uns joves que representen la innocència, però també un matrimoni mal avingut. Paren a llocs on havia transcorregut la infantesa i joventut del protagonista i aquest assisteix a escenes que potser no recorda i només imagina i que, com els somnis que el persegueixen, li revelen la buidor d'una vida no viscuda. 

El film alterna passat i present, somni i realitat, amb gran llibertat expressiva (una actriu fa dos papers, l'ancià ocupa el lloc d'ell mateix quan era jove), per transmetre l'angoixa d'una persona que fa repàs de la seva existència després de veure el rostre de la mort. Bergman es mostra lúcid i pessimista mentre aborda temes recurrents: el fracàs matrimonial, les oportunitats perdudes, la solitud. Però, tanmateix, permet que la bellesa s'obri pas, que les imatges de la infantesa siguin lluminoses, i que, al final d'un viatge que ha durat unes hores però representa tota una vida, l'amor obri una porta a l'esperança i el nostre protagonista pugui reposar tranquil. 

El film de Bergman és dens, concís i fascinant. Woody Allen va retre-li homenatge a "Desmontando a Harry" (1997), títol no tan genial i transcendent com el del mestre suec però força divertit.

WHAT'S NEW PUSSYCAT?

Quan ja tenia un prestigi com a humorista, a Woody Allen li van encarregar fer el guió d'una pel·lícula que fos divertida i sexi. "What's New Pussycat?" (Clive Donner, 1965) és un producte cent per cent sixties, amb música de Burt Bacharach -i la veu de Tom Jones per al tema principal-, noies guapíssimes en el repartiment (Romy Schneider, Capucine, Paula Prentiss, Ursula Andress), i una trama evanescent sobre el director d'una revista de moda a França (Peter O'Toole) que vol superar la seva condició de playboy per casar-se amb la Carole. 

El protagonista, assetjat per totes les dones, cerca l'ajuda d'un psiquiatre, interpretat per Peter Sellers, que encara és més addicte al sexe. Woody Allen es reserva el paper d'un amic que no té tanta sort amb les noies tot i que hi dedica molts esforços. 

Es nota la mà d'Allen en el dibuix del seu personatge -i el de l'insegur O'Toole, una mena d'àlter ego en guapo-, algunes rèpliques i, sobretot, en la conya al voltant de la psicoanàlisi. Però el guió està molt lluny de resultar convincent i tot esdevé precipitat i extravagant. Segons el mateix Allen, ningú no va entendre el llibret i, a més, tothom volia dir-hi la seva, començant per l'histriònic Peter Sellers. Sigui com sigui, el film va ser un èxit de públic i va permetre als actors divertir-se una temporada a París durant el rodatge.

Quan va protagonitzar, el 1972, "Sueños de seductor", amb guió basat en la seva obra de teatre "Play It Again, Sam" (el títol ha originat un famós equívoc sobre una frase que mai no es diu a "Casablanca"), Woody Allen ja s'havia convertit en cineasta i, des de "Toma el dinero y corre", dirigia tots els seus llibrets i així evitava més nyaps com el de "What's New Pussycat?". Així, doncs, "Sueños de seductor", que va dirigir Herbert Ross, resulta una excepció. Però la intervenció d'un altre realitzador, en aquella època més experimentat que el mateix Allen (*), no perjudica el material i aquesta història sobre un crític de cinema insegur amb les dones que voldria assemblar-se a un Humphrey Bogart que se li apareix per aconsellar-lo, i que, després d'un seguit de fracassos, s'enamora de l'esposa (Diane Keaton) del seu millor amic, resulta tan tendra com divertida. Seqüències com la de la cita que resulta un desastre o el final a l'aeroport, paròdia-homenatge al mateix moment de "Casablanca", són antològiques.

.  

(*) Curiosament, Ross també es va estrenar amb un film protagonitzat per Peter O'Toole: "Adiós, Mr. Chips" (1969).

RIFKIN'S FESTIVAL

Desterrat dels Estats Units, Allen rep l'ajuda de Jaume Roures i viatja al Festival de San Sebastián per filmar un altre film "turístic", en què no faltarà un pintor català (com a "Vicky Cristina Barcelona"). El veterà Wallace Shawn exerceix d'àlter ego del realitzador i fa el paper d'un intel·lectual crític de cinema que vol escriure la gran novel·la americana i no se'n surt mentre veu com s'esfondra el seu matrimoni i no connecta amb cineastes més joves i pedants que ignoren els clàssics europeus que ell sempre ha admirat.

La relació breu i una mica desesperada que manté el protagonista amb una atractiva metgessa interpretada per Elena Anaya serveix per mostrar les inevitables postals turístiques del País Basc fotografiat per Storaro, però no condueix a res més, la qual cosa és coherent amb un dels títols més pessimistes del director però perjudica l'interès d'una història sense història. "Rifkin's Festival" no entusiasmarà ni els seguidors més devots de Woody Allen i, com a molt, divertirà els espectadors cinèfils capaços d'associar els somnis del protagonista amb els clàssics a què fan referència, tots europeus (Fellini, Truffaut, Godard, Lelouch, Buñuel, Bergman amb fins a tres títols de la seva filmografia), amb l'excepció d'Orson Welles i el seu "Ciudadano Kane".

A PROPÒSIT DE NO RES

Com que abans-d'ahir era Sant Jordi (una mica descafeïnat però la intenció era bona), recomanarem -per variar- un llibre.

L'autobiografia de Woody Allen, no publicada a molts països per culpa del #MeToo, no fa grans revelacions però permet gaudir de la ironia i la passió que caracteritzen els textos del seu autor, ja siguin llibres o guions.

M'ha agradat sobretot la primera meitat, quan rememora la infantesa i adolescència a Brooklyn i els seus primers passos com a creador d'acudits i monologuista, i que barreja el sentit de l'humor amb l'emoció dels records, en la línia, per entendre'ns, de la veu en off de "Días de radio". La resta és més conegut. Allen procura no deixar malament ningú i tot són afalacs per als seus actors i les seves exparelles, amb l'excepció de Mia Farrow, a qui acusa de llunàtica, perversa i mentidera. Aquesta part, la més llaminera per a molts lectors, m'ha resultat en canvi un pèl feixuga. Allen fa molts esforços per defensar la seva innocència i en té tot el dret, però acaba perjudicant l'apartat literari. A més, la seva insistència ni farà canviar d'opinió als qui el creuen culpable encara que no n'hi hagi cap mena de prova i únicament una clara voluntat difamatòria des de l'entorn de la seva ex, ni els cal als qui pensen que hi ha una cosa anomenada presumpció d'innocència que potser caldria preservar com un dels fonaments de la democràcia.

Si de la lectura del llibre deduïu que la Mia Farrow és una mala persona que va aprofitar l'amistat d'Allen per rellançar una carrera en caiguda lliure, us podeu consolar veient un dels subproductes que va protagonitzar amb el reclam d'haver estat la més o menys pertorbada protagonista de "La semilla del diablo": "Escalofrío" (Richard Loncraine, 1977; també es pot trobar amb el títol de "Círculo de la muerte") és una història de fantasmes filmada a Londres en què tots els actors resulten més aviat patètics (inclosos Keir Dullea i Tom Conti) i que esdevé una successió de clixés avorrida i sense gaire substància. Reconec que la història original de l'especialista Peter Straub no era fàcil d'adaptar però contenia algunes idees interessants que director i guionistes s'esforcen a enterrar sota la llosa d'uns diàlegs absurds, una realització matussera i alguns -no molts- enquadraments bonics a càrrec del càmera Peter Hannan.

DÍA DE LLUVIA EN NUEVA YORK

Finalment i després dels problemes que ha tingut als Estats Units, on encara no s'ha estrenat per motius extracinematogràfics, propiciant el trencament entre Woody Allen i Amazon, que darrerament distribuïa les seves pel·lícules (Mediapro al rescat!), ens arriba "Día de lluvia en Nueva York", una comèdia lleugera en què retrobem els temes més habituals del realitzador: la ciutat de Nova York i els seus magnífics apartaments amb vistes a Central Park, fotografiats extraordinàriament -sota la pluja, com anuncia el títol- per Vittorio Storaro; el retrat dels artistes i el de les classes acabalades; un protagonista (de nom Gatsby Welles!) una mica neuròtic que dubta entre una noia una mica esnob i una altra més autèntica i intel·ligent. Afegeix una prostituta, professió convocada en més d'un dels seus títols i que novament dóna peu als acudits més grollers d'entre una selecció molt àmplia, i introdueix una revelació familiar que potser pretén dotar d'algun missatge una història en conjunt intranscendent però, com ja ve sent habitual, narrada amb un ritme molt àgil, gairebé trepidant, que no impedeix alguns moments de repòs amb una mica de malenconia i música de jazz al piano.

Allen disposa d'un repartiment de rostres agradables (Timothée Chalamet, Elle Fanning, Diego Luna, una sensacional Selena Gomez), als quals dedica molts més primers plans d'allò a què ens té acostumats, irrepetible en la mesura que molts dels intèrprets han anunciat que no tornaran a treballar amb el director després de les declaracions de Dylan Farrow.

WONDER WHEEL

Novament amb l'ajuda de Vittorio Storaro i els seus daurats, Allen torna a fer un film d'època. Si "Café Society" (2016), estava ambientada als anys trenta, "Wonder Wheel" (2017) ens trasllada als anys cinquanta, a Coney Island i el parc d'atraccions que va acompanyar el director en la seva infantesa, tal com ens havia explicat a títols de caràcter autobiogràfic com "Annie Hall" o "Días de radio".

Però ara no es tracta de cap autobiografia sinó d'un homenatge molt descarat a l'obra i univers del dramaturg Tennessee Williams, l'univers d'"Un tranvía llamado deseo", dels somnis perduts enmig d'una existència quotidiana miserable, ofegada en suor i alcohol. De manera que el personatge interpretat per Kate Winslet recorda la Blue Jasmine de Cate Blanchett. I el to del film és marcadament teatral; fins i tot ho és la il·luminació de Storaro.

No obstant això, els temes i personatges característics d'Allen hi són presents: la dona frustrada que s'evadeix pensant en el cinema i el teatre, que fins i tot s'enamora d'un socorrista aspirant a dramaturg, el qual representa l'intel·lectual dubitatiu, la lluita entre el cor i la raó; un marit afeccionat a la beguda, desagradable i masclista, una mica a l'estil del marit de la Cecília de "La Rosa Púrpura de El Cairo" (ella també feia de cambrera), tot i que amb una mica més de bon cor. I, sobretot, la importància de l'atzar i l'oportunitat d'un crim sense càstig per motius tan egoistes com ho eren els dels protagonistes de "Match Point" o "Delitos y faltas". En resum, una enèsima variació sobre els temes habituals i una tragèdia sense pal·liatius -tot i que les obsessions piròmanes del fill de la protagonista convoquin alguna rialla-. Com sigui, Allen demostra estimar els seus personatges i ser comprensiu amb llurs debilitats, i aconsegueix amb nota l'objectiu de filmar una obra de teatre amb una gran escena de cloenda, quan la Ginny declama vestida de blanc amb el seu amant de públic, abans d'abandonar-se definitivament a l'alienació de la realitat.

CAFÉ SOCIETY

Fidel a la seva cita anual ens arriba el darrer Woody Allen. El director trepitja territori conegut i serveix una altra comèdia a ritme de jazz que, sota la seva lleugeresa aparent, amaga un discurs profundament pessimista.

"Café Society" parteix d'una trama d'embolics sentimentals i històries de gàngsters i del Hollywood dels anys trenta tan insubstancial que resulta decebedora però que apunta cap a molts altres assumptes més transcendentals i en cap cas nous en la carrera del director. Bàsicament, es tracta d'una metàfora sobre la realitat i els somnis que enfronta el Hollywood daurat dels grans estudis amb la vida més terrenal i complicada que duen a Brooklyn els parents jueus del productor interpretat per Steve Carrell. I en aquesta dicotomia es mouen els protagonistes, entre el desig i l'interès; persones aparentment entranyables però finalment tan frívoles i hipòcrites com la societat benestant a què fa referència el títol del film: el protagonista i la seva família de Nova York s'aprofiten dels avantatges de tenir un germà/fill afeccionat a enterrar els problemes sota ciment i amb una bala al cos (recordeu el germà gàngster de Judah a "Delitos y faltas"?); el personatge de Jesse Eisenberg (novament, àlter ego d'Allen) menteix quan convé i la seva musa, la guapíssima Vonnie (Kristen Stewart), també. Com que tot no es pot tenir, les eleccions interessades poden conduir a la solitud; i el pas del temps no soluciona res, només assenyala el camí cap a la mort.

Si el conjunt és una mica dispers, l'escena final -un muntatge en paral·lel que conflueix en una sobreimpressió- es troba entre els millors moments de l'Allen director. I, entre d'altres virtuts del film, la bellesa torbadora de Kristen Stewart i la fotografia impressionant del gran Vittorio Storaro.

ACORDES Y DESACUERDOS

"Acordes y desacuerdos" (1999) era l'únic títol dirigit per Woody Allen que no havia vist. Sempre m'havia fet una mica de mandra, no s'havia estrenat a la meva comarca i, si mal no recordo, no va tenir cap èxit. De tota manera, era conscient que em calia recuperar aquesta pel·lícula, encara que només fos per completar la filmografia d'un dels directors més notables de la història.

L'he pogut veure per fi en un passi televisiu per gentilesa de Movistar + i m'avanço a dir que m'ha semblat excel·lent.

El film es presenta com la recreació de la vida i miracles durant els anys de la Gran Depressió del presumpte guitarrista de jazz Emmet Ray (Sean Penn), artista tan genial com egocèntric, un bala perduda al·lèrgic al compromís, afeccionat als cotxes de luxe, a l'alcohol i les dones, als trens i a disparar a les rates dels abocadors, i a la música de Django Reinhardt, a qui admira incondicionalment. "Acordes y desacuerdos", que en la filmografia de Woody Allen apareix entre la fàtua "Celebrity" i la molt divertida "Granujas de medio pelo", reuneix moltes de les constants i obsessions del director: la utilització genèrica dels recursos del documental; el jazz i la música dels anys trenta; el tema de la dissociació entre el geni de l'artista i la seva vàlua personal (recordem el gàngster de "Balas sobre Broadway"); la ridiculització dels intel·lectuals, que aquí es concreta en el personatge interpretat per Uma Thurman; la dificultat del protagonista per alliberar-se de les seves manies i prejudicis; i trobem una persecució de cotxes que recorda visualment una escena similar de "Todos dicen I Love You" (també hi ha un gàngster entremig). I la pel·lícula té un aire de comèdia però, quan se centra en la relació entre el protagonista i la Hattie, una noia muda (gran interpretació de Samantha Morton en un paper gens fàcil), introdueix un element melodramàtic no gaire habitual en l'obra del director, i que acaba per dominar el film sencer i el converteix en una faula molt trista i melancòlica.

WOODY ALLEN EN NEGRE

En el darrer film de Woody Allen, "Irrational Man", unes notes manuscrites en un exemplar del "Crim i càstig" dostoievskià resultaran determinants per resoldre el conflicte plantejat.

La novel·la de l'escriptor rus ha estat motiu d'inspiració en moltes de les incursions del director en el gènere negre o, per ser més precisos i ja que les adscripcions genèriques poden ser enganyoses en el cas d'Allen, en aquelles de les seves pel·lícules que giren al voltant d'un assassinat o més d'un.

"La última noche de Boris Grushenko" (1975), probablement la millor pel·lícula de la seva primera etapa i un títol que tot allenòfil hauria de conèixer, està ambientada a Rússia, la qual cosa potser no és casual, i ja planteja un dilema semblant al de Raskòlnikov, el personatge de Dostoievski, o del professor de filosofia interpretat per Joaquin Phoenix a "Irrational Man": Boris (Allen) és un pacifista convençut; però se li presenta l'ocasió de matar Napoleó i salvar Europa de la guerra. Seria aquest un assassinat just?

"Delitos y faltas" (1989) també s'inspira en l'obra de Dostoievski, però el crim perpetrat per Judah (Martin Landau) té una motivació molt més egoista i el sentiment de culpa que segueix a l'acció criminal cedeix ben aviat davant l'evidència que no es farà justícia i que s'ha aconseguit la fi perseguida: mantenir l'assassí en el seu estatus social i la seva còmoda vida burgesa. Déu, si és que existeix, ha tancat els ulls, fet que Allen reflecteix metafòricament en el cas del rabí (Sam Waterston) que s'està quedant cec.

"Match Point" (2005) és una reedició del mateix argument que incorpora la idea de l'atzar. I, per extensió, la idea que, sense Déu, només el caos regeix el nostre univers. Aquest atzar i la preeminència del caos també apareixen a "Irrational Man" (2015), desmentint les teories del protagonista sobre la possibilitat de canviar l'ordre de les coses. Abe (Phoenix) pretén realitzar un crim que sigui alhora perfecte i moralment justificat i el cert és que els seus arguments resulten perversament convincents; tot i que, finalment, ens adonarem -com Raskòlnikov s'adonava al final del llibre- que la idea del súper-home és una falàcia.

Sense ser obertament una comèdia, "Irrational Man" conjuga la sordidesa de la seva proposta amb la lleugeresa narrativa del seu tractament (d'altra banda, habitual en els darrers treballs de Woody Allen). No és la primera vegada que combina comèdia i cinema negre, sent els exemples més clars "Misterioso asesinato en Manhattan" (1993) i "Balas sobre Broadway" (1994), un altre cas de crim amb motivació intel·lectual (artística, per ser més exactes). Finalment, la història de la noia enamorada del criminal remet a "Scoop" (2006), una altra comèdia.

No és el cas d'"El sueño de Casandra" (2007), una tragèdia en tota regla en què l'acte criminal només origina més maldat. Bé, això també passa a "Match Point" i a "Irrational Man", en què aprendrem que els crims sempre vénen de dos en dos i que la sort no fa distincions entre els assassins i les seves víctimes.

HISTÒRIES DE LA RÀDIO

Woody Allen va dirigir el 1987 "Días de radio", que barrejava els records de la seva infantesa a Brooklyn amb un homenatge a les emissions radiofòniques que omplien de música i emocions les llars dels americans tranquils. El film és un compendi de personatges reals o imaginaris -de la seva família o del món de la ràdio i l'espectacle, com els interpretats per Mia Farrow o Diane Keaton-, música dels anys quaranta i anècdotes més o menys entranyables i divertides, algunes basades en fets prou coneguts com quan Orson Welles va dirigir l'emissió radiofònica de "La Guerra dels Mons" com si fos un noticiari i la gent fugia espaordida, entre ells el nòvio de la tieta soltera interpretada per Dianne Wiest.

El món de la ràdio va tenir també una gran importància a Espanya, encara als anys cinquanta, quan els americans ja miraven la televisió. A diferència del film d'Allen, "Historias de la radio" (José Luis Sáenz de Heredia, 1955) és, doncs, un film d'actualitat. No és tan calidoscòpic com "Días de radio" però l'integren tres històries, més una quarta sobre la relació romàntica entre una parella de locutors interpretats per Francisco Rabal i Margarita Andrey, que serveix com a lleu nexe d'unió: la primera, una tragicomèdia amb Pepe Isbert vestit d'esquimal per guanyar un premi (3.000 pessetes!); la darrera, sobre un altre personatge obligat a guanyar diners -en aquest cas responent preguntes de cultura general- que han de servir per pagar l'operació a Suècia d'un nen malalt; és a dir, un argument que pretén sense embuts la implicació emocional de l'espectador i que té una culminació apoteòsica en el primer dels dos finals d'una pel·lícula hàbil, descaradament comercial però tanmateix entranyable.

I la segona de les històries, una faula moral protagonitzada per un ric, un capellà que fa d'home bo i dos senyors que roben per necessitat, resulta igualment eficaç i parteix d'una anècdota que -curiosament- també apareix en el film de Woody Allen: un lladre, mentre està robant en una casa, rep una trucada de la ràdio que li farà guanyar uns diners que són per al propietari.

MÀGIA A LA LLUM DE LA LLUNA

La darrera estrena de Woody Allen aborda temes i personatges habituals en la seva filmografia: Stanley Crawford (Colin Firth) és l'intel·lectual que presumeix de no creure en res però que enyora trobar un sentit a les coses; també és un home desorientat a punt de casar-se amb una dona que no estima en el fons però que li sembla idònia des d'un punt de vista racional.

Crawford aplica la racionalitat a tot; la paradoxa és que és un mag (un altre motiu allenià). Un mag que no creu en la màgia ni en els poders d'una vident (Emma Stone) que té fascinada una família de l'alta societat que passa les vacances a la Riviera francesa (afegirem que la pel·lícula està ambientada als anys vint). Però una tarda, mentre passegen el mag i la vident a qui vol desemmascarar, els enxampa la pluja i es refugien en un observatori il·luminat per la lluna plena; aquell estrany moment marcarà un abans i un després.

"Màgia a la llum de la lluna" és una comèdia romàntica lleugera només en aparença, semblant a altres títols d'Allen però alhora única, filmada admirablement i tan distingida i deliciosa com els seus protagonistes (ell i ella, respectivament).

LA ROSA PÚRPURA DE EL CAIRO

Ara que el públic jove pensa que "Match Point" és la millor pel·lícula de Woody Allen, cal recordar que la llarga filmografia del director nord-americà atresora unes quantes obres mestres.

"La Rosa Púrpura de El Cairo" (1985) és una de les meves favorites. Ambientada als anys de la Gran Depressió als Estats Units, narra la insòlita aventura de Cecília (Mia Farrow), una cambrera sense gaire sang casada amb un brivall sense ofici ni benefici (Danny Aiello) que la té enganyada i esclavitzada; Cecília només és feliç les moltes estones que passa al cinema del seu poble veient les pel·lícules que es feien llavors i que, ben lluny de reflectir la realitat del país, mostraven els embolics d'una gent que vivia en apartaments luxosos i estaven sempre de festa, bebent xampany i alternant als clubs de jazz de Manhattan. "La Rosa Púrpura de El Cairo" és una d'aquestes pel·lícules, que la cambrera veu una i altra vegada fins que s'adona que un dels personatges se la mira, un atractiu aventurer amb salacot anomenat Tom Baxter (dels Baxter de Chicago). Tot d'una, l'esmentat personatge surt literalment de la pantalla del cinema i li declara el seu amor a Cecília. La qüestió es complica encara més quan compareix l'actor que interpreta l'aventurer (Jeff Daniels fa el doble paper) per intentar que la seva creació torni al lloc que li ha estat destinat.

Un guió habilíssim aconsegueix que aquesta situació mancada de sentit funcioni amb una lògica inapel·lable. Al món real, davant d'un fet tan insòlit, s'imposa el pragmatisme: els productors de la pel·lícula estan preocupats per les conseqüències legals de l'incident -que començarà a reproduir-se en altres ciutats on es projecta el film-; l'amo del cinema té pèrdues i no pot apagar la projecció perquè, si ho fes, potser el personatge no tornaria mai a la pel·lícula; Cecília s'ha d'enfrontar a la reacció violenta del seu marit i haurà de decidir entre un home perfecte però irreal i l'actor que l'interpreta, que també es declara enamorat de la noia. Al seu torn, els personatges de "La Rosa Púrpura de El Cairo" que continuen en pantalla se senten perduts sense un guió que dirigeixi les seves accions i no poden anar a sopar al club amb Baxter absent; enmig d'aquesta sobtada anarquia, un comunista i un capellà intenten imposar ordre a partir de les seves creences respectives.

I qui millor s'ho passa és Tom Baxter, a qui el món real li resulta fascinant. Se sorprèn que la gent pugui fer l'amor sense que hi hagi prèviament un fos a negre. Descobreix una dona embarassada i explica a una colla de prostitutes, que se l'escolten meravellades, com l'ha impressionat el miracle de la vida. Però també descobrirà que les coses no són fàcils fora de la pantalla, que hi ha molta pobresa i que els seus diners de mentida no serveixen per comprar menjar; i la gent no es comporta gaire cavallerosament.

De fet, "La Rosa Púrpura de El Cairo" és un film sobre l'aprenentatge. Tant l'aventurer com la Cecília s'adonaran que la màgia només existeix rere la pantalla, malgrat que el xampany sigui gasosa. Escapar a la misèria no és tan senzill però el cinema mai no perd la seva capacitat per il·lusionar, com comprovarem en la magnífica escena final amb Cecília mirant les evolucions de Fred Astaire i Ginger Rogers a "Sombrero de copa", la pel·lícula que el cinema local projectarà a continuació de l'accidentada estrena.

Amb aquest film, Allen va tornar al color, però no oblidem que les escenes a l'altra banda de la pantalla són, lògicament, en blanc i negre, la qual cosa li permet jugar amb aquest contrast. En qualsevol cas, el seu film següent, "Hannah y sus hermanas", una altra obra mestra, també és en color; i també finalitza amb l'atribolat protagonista recuperant la joia de viure gràcies a una visita a un cinema on projecten una pel·lícula dels germans Marx.

MARTIN SCORSESE # 9: NEW YORK, NEW YORK

La ciutat de Nova York on va néixer Scorsese ha estat l'escenari de moltes de les seves pel·lícules, o, fins i tot, el tema central, com a "Gangs of New York".

En fi, recordem "Who's That Knocking at My Door?", "Malas calles", "Taxi Driver", "New York, New York", "Toro salvaje", "After Hours", "Uno de los nuestros" o "Al límite".

I dos títols que ens quedaven per comentar en aquest monogràfic sobre el director:

El primer es titula precisament "Historias de Nueva York" (1989). De fet, és un film d'episodis en el qual tres directors de renom com són Francis Ford Coppola, Woody Allen i el mateix Scorsese, tradicionalment vinculats a la ciutat (el primer una mica menys), n'ofereixen la seva visió particular a través de tres històries. Coppola presentava "Vida sin Zoe", sobre una nena rica que viu rodejada de tota mena de luxes a Manhattan però allunyada dels seus pares; molt estilitzada gràcies a la fotografia de Vittorio Storaro i narrada en un to molt peculiar, entre el conte per a infants i la comèdia, amb algun apunt melodramàtic, va desconcertar la crítica i probablement sigui el fragment menys reeixit, però, en qualsevol cas, anticipava l'univers peculiar de Sofia Coppola, co-autora del guió.

Va ser, en canvi, molt celebrat l'episodi dirigit per Woody Allen "Edipo reprimido", sobretot perquè el director portava algun temps allunyat de la comèdia i aquest títol és molt divertit: al tímid protagonista (el mateix Allen), se li apareix sa mare -després que un mag la faci esfumar- sobre el cel de Manhattan, des d'on es dedica a il·lustrar els transeünts sobre els problemes de parella del seu fill.

L'episodi de Scorsese, escrit per Richard Price i inspirat en "El jugador" de Dostoievski, ens situa al Soho novaiorquès, on un pintor en hores baixes (Nick Nolte), viu angoixat per una hipotètica crisi creativa i per l'esquinçament de la seva relació amorosa amb una jove musa-alumna-assistent que conviu amb ell (Rosanna Arquette). És un film insòlit en la seva filmografia pel seu caràcter intimista però que conté tota la seva energia, reflectida en un muntatge molt imaginatiu que il·lustra perfectament la idea de la desesperació com a motor de la creació artística; tanmateix, és un excel·lent retrat de personatges en què la presència física imponent de Nick Nolte i una gran interpretació el fan absolutament creïble en el paper d'un home vençut per l'amor a una dona que no el correspon i per la por a la solitud.

I, per acabar el post i el monogràfic, hem de parlar de "La edad de la inocencia" (1993), que és, al meu parer, l'última de les seves obres mestres.

Adaptació de la novel·la homònima d'Edith Wharton, es podria considerar complementària de "Gangs of New York" en la mesura que també retrata la Nova York de mitjan segle XIX, però centrant-se en aquest cas en les classes altes. És una radiografia d'aquesta societat terriblement tancada i regida per convencions molt estrictes, que es veurà sacsejada amb l'arribada de la comtessa Olenska (Michelle Pfeiffer) des d'Europa després de separar-se del seu marit; tot i que sembla que l'home s'ho havia guanyat a pols i li havia estat infidel reiteradament, és ella qui arrossega certa mala fama, i no pas perquè sigui propensa a conductes escandaloses sinó més aviat per la seva bellesa insultant i -molt més greu en una dona d'aquell temps- per ser culta i intel·ligent. Unes qualitats que no li passaran desapercebudes al jove advocat Newland Archer (Daniel Day-Lewis), que està casat amb la cosina de la comtessa, la dolça i tradicional, una mica avorrida, May Welland (Winona Ryder).

Amb gran subtilesa, el film detalla la passió amorosa que neix entre Ellen Olenska i Newland Archer, sempre continguda atesa la condició d'ell d'home casat; allò que ell no sap -ho descobrirà quan ja sigui massa tard-, és que tothom n'està al corrent, fins i tot la jove esposa, no endebades estem enmig d'una societat que dedica tot el seu temps a fer safareig i, alhora, a dissimular i ocultar qualsevol sentiment o efusió rere una espessa cortina de formalitats i de compliments; una veu en off que poques vegades ha estat tan ben utilitzada en una pel·lícula, detalla els menús dels dinars, els vestits que cal portar a les festes i, en definitiva, els costums d'aquest món de les aparences que empresona els seus habitants.

En aquest film, com en l'altre que hem comentat en aquest post, Scorsese no ens parla de violència sinó d'amor, però ho fa amb una insòlita i perfecta barreja d'energia i sensibilitat, eludint la temptació del preciosisme o del viscontianisme, perills obvis atès l'argument.

I fins aquí el monogràfic sobre Scorsese. Ara restem a l'espera del seu últim treball, que també ens parlarà de Nova York: "El lobo de Wall Street".

BLUE JASMINE

La darrera pel·lícula de Woody Allen és un retrat femení i això no és cap novetat en la seva filmografia. També parla de diners i de classes socials, com ja ho va fer a "Granujas de medio pelo" o "Match Point". Parla també sobre la impostura, i no és el primer dels seus films en què la protagonista viu enganyada. Aquí, però, tothom traeix tothom; i tothom és traït: ja siguin uns inversors o la hisenda pública, ja sigui la Jasmine, ja sigui el marit de la Jasmine, o la seva germana, o el nòvio de la germana, o l'aspirant a congressista que coneix la Jasmine, al seu torn una mica interessat. I és, sobretot, la Jasmine qui viu en la mentida: primer en la mentida de l'opulència i després, quan les coses li van malament, viu de fantasies, amb l'ajuda del vodka i dels ansiolítics; i potser algun dia despertarà, deixarà de fer-se mal i fer-lo als altres, i podrà tornar a començar de zero... o potser no. I és que "Blue Jasmine", malgrat el seu aire de comèdia, és un dels films més pessimistes del director, de fet una tragèdia que recorda els drames sobre dones pertorbades de Tennessee Williams, amb una actriu de nivell (esplèndida Cate Blanchett), que és el que es requereix en aquests casos. Un muntatge en paral·lel que relaciona el passat amb el present i la direcció més sòbria i elegant que hom pugui concebre fan la resta i converteixen aquest film en un dels millors d'Allen, un dels seus títols referencials.

A ROMA AMB AMOR (CONCURS # 2)

En el seu darrer film "turístic", Allen ret homenatge a la Ciutat Eterna. Però encara més al cinema italià, des de la mateixa estructura d'"A Roma amb amor", un film d'episodis com aquells que als anys seixanta signaven directors com Dino Risi o Mario Monicelli, però també Fellini, Pasolini, Visconti.

Però, malgrat aquest homenatge i que va declarar que s'inspirava en el Decameró, només l'episodi del matrimoni de províncies que viu una peripècia vodevilesca sembla deutor de Boccaccio (i també de Fellini). El de l'estudiant d'arquitectura (Jesse Eisenberg) incorpora una infidelitat amb una musa tan inconstant com els personatges interpretats per Diane Keaton a "Annie Hall" o, sobretot, "Manhattan", ara amb l'aspecte angelical d'Ellen Page, mentre una versió madura del protagonista (Alec Baldwin) intenta alliçonar-lo a través d'aparicions imaginàries, com feia el Humphrey Bogart de "Sueños de seductor"; aquí, doncs, Allen es remet a Allen, novament. Un tercer episodi gira al voltant d'un enterramorts que canta òpera a la dutxa, al qual una versió nord-americana de Calixto Bieito (el mateix Allen) vol llançar a la fama; aquí introdueix els seus característics comentaris sarcàstics sobre la intel·lectualitat i sobre Freud (la dona és psicoanalista) i un cert surrealisme que s'ensenyoreix del quart episodi, protagonitzat per Roberto Benigni, allargat en excés, menys divertit que la resta, però també interessant en el seu comentari sobre els famosos.

Com els mateixos films d'episodis que homenatja, "A Roma amb amor" és irregular i més aviat intranscendent, però també és alegre, brinda diàlegs brillants i un final operístic en sentit literal.

El concurs:

Allen homenatja el cinema italià i el món del cinema, i també incorpora un gag que al·ludeix a King Vidor. Us n'heu adonat?

LLUITA DE CLASSES EN DOS REGISTRES

Suposo que la meva cinefília em converteix en un intel·lectual. M'agrada envoltar-me de gent cinèfila, de gent intel·ligent i amb bon gust. I, no obstant això, haig de dir que no suporto els esnobs, la gent que fa gala dels seus coneixements o del seu estatus només per marcar distàncies amb el populatxo.

Rainer Werner Fassbinder era un director alemany sovint comparat amb Almodóvar perquè era gai i feia melodrames protagonitzats per gais. Al meu entendre, però, Fassbinder era molt més modest.

L'any 1975 va dirigir i protagonitzar "La ley del más fuerte". Hi fa el paper de Fox, un xicot no gaire espavilat i sense recursos econòmics... fins que guanya 500.000 marcs a la rifa; llavors, fa amistat amb Eugen, un homosexual de casa bona, amant de l'òpera i de gustos cars; Fox explica a tothom que està content perquè sap que Eugen, com que és empresari, no va amb ell per interès. És un melodrama pur que carrega sense pietat contra els burgesos (Eugen, la seva família i amics), en part orgullosos i en part avergonyits de la seva mediocritat i que gaudeixen humiliant Fox, representant del proletariat, que té tan males maneres com bon cor. Una curiositat afegida és la presència, fent de gai madur, de Karlheinz Böhm, l'actor que feia de Franz Josef a les pel·lícules de la Sissí i que també va protagonitzar "El fotógrafo del pánico".

Molt elegant, no és...

Aquesta pel·lícula em va fer pensar en una altra més lleugera -una comèdia, de fet- que també tracta de com els esnobs s'aprofiten d'uns individus sense maneres però amb molts duros. Em refereixo a la divertidíssima "Granujas de medio pelo" (Woody Allen, 2000), en la qual uns lladregots de molt poca volada (el matrimoni format per Allen i Tracey Ullman) es fan rics gràcies no a un atracament sinó a la venda de galetes que els serveix de tapadora i contracten un dandi amb pocs escrúpols (Hugh Grant) perquè els instrueixi sobre com moure's en l'alta societat. La mala llet del film d'Allen és similar a la del de Fassbinder però el final és més benèvol.

MIDNIGHT IN PARIS

La darrera pel·lícula de Woody Allen té molts punts en comú amb "Vicky Cristina Barcelona": la producció de Mediapro, l'homenatge a una ciutat europea presumptament molt estimada pel director, i un argument centrat en un personatge que s'ha de casar i que, en el decurs d'un viatge, es replanteja el rumb de la seva vida.

No sóc dels qui opinen que "Vicky Cristina Barcelona" és un títol mensypreable, tot i que estic d'acord que no és dels més rodons filmats per Allen, però és evident que "Midnight in Paris" resulta molt superior. Amb un inici que recorda el de "Manhattan" (vistes d'una ciutat força fotogènica, amb fons musical), la trama és molt més compacta malgrat incorporar un component fantàstic que situa el protagonista (Owen Wilson) davant d'una opció romàntica més atractiva que el seu festeig però amb algun inconvenient similar al que dificultava la història d'amor entre Mia Farrow i un personatge de ficció a "La rosa púrpura de El Cairo". De fet, és l'afer intemporal amb una musa dels anys vint representada per la bellíssima Marion Cotillard el que atorga al film els moments més emotius. Sense que el discurs d'Allen sigui, com hem dit, gaire diferent del de molts dels seus films sobre intel·lectuals desorientats, la gràcia de tota l'aventura viscuda pel protagonista i el to de conte de fades subratllat per una fotografia de tons càlids cortesia de Darius Khondji, fan d'aquesta pel·lícula si no la millor sí una de les més agraïdes d'entre les que ha dirigit al llarg de la darrera dècada.

El ángel exterminador.

Ha volgut la casualitat que, el mateix cap de setmana, veiés dues pel·lícules que contenen referències explícites a l'obra mestra de Luis Buñuel (i -més casualitats- objecte del darrer post de l'amic Jesús al seu bloc "Las mejores películas de la historia del cine").

A la pel·lícula d'Allen hi ha un gag molt divertit al respecte, que no revelaré.

L'altre títol és "Week End" (1967), de Jean-Luc Godard. Narra les aventures d'una parella de burgesos que transiten durant un cap de setmana per carreteres plenes de cotxes que han patit terribles accidents amb molts morts -la qual cosa no sembla impressionar ningú- i camins on troben personatges de conte, proletaris que els alliçonen sobre el maoïsme i, finalment, una banda de revolucionaris caníbals. Com la majoria de pel·lícules de Godard, fascina i irrita a parts iguals, anticipa la seva etapa més compromesa amb l'extrema esquerra i és famosa per un parell de travellings: el de l'embús a la carretera i un travelling circular que mostra un concert de piano i una dissertació sobre Mozart i la seva influència en la música pop, enmig d'una granja.



En una altra escena, els burgesos caminen per un camp ple de vehicles destrossats que, de cop i volta, desapareixen i són substituïts per un ramat de bens que els condueix novament a la carretera. El fragment, per si algú no ho tingués clar, ve precedit del rètol "l'àngel exterminador".

TIEMPOS MODERNOS

Es compleixen setanta-cinc anys de l'estrena de "Tiempos modernos", de Charles Chaplin.

L'any 1936, totes les pel·lícules eren parlades; però Chaplin tenia la gosadia de continuar fidel al cinema silent, la qual cosa no va impedir el gran èxit d'un film que mostrava els problemes dels obrers durant la Depressió, motivats en bona mesura pels nous processos industrials: les cadenes de muntatge implantades per Ford i que Chaplin parodia de manera inclement, amb apunts futuristes que semblen directament inspirats per "Metrópolis", de Fritz Lang.

Com dèiem, és un film mut, però conté efectes sonors i veus que surten d'aparells de megafonia, ràdios o orquestres. Al final, Chaplin canta i tot, però conseqüent amb la seva aversió a fer servir la paraula (pauta que trencaria amb el discurs d'"El gran dictador", quatre anys més tard), no ho fa en anglès sinó en un idioma inintel·ligible que algú va batejar com "Charabia".



La manera com "Tiempos modernos" combina la comèdia amb el comentari social és modèlica. Charlot-Chaplin recull la bandera que cau d'un camió (que imaginem vermella) i, mentre corre per tornar-la al seu lloc, uns obrers que es manifesten es concentren al seu darrere, convertint-se ell sense voler en líder de la revolta; gags com aquest devien fomentar la seva fama de comunista i anti-americà que li va valer l'exili uns anys més tard. Totes les escenes a la cadena de muntatge són antològiques; Charlot passa la jornada ajustant dos cargols amb una clau anglesa a cada mà i, quan plega, continua volent ajustar tot allò que troba, fins i tot els botons que duu a la pitrera una senyora que passa pel seu costat.

Els empresaris s'adonen que la feina s'interromp i els beneficis deixen de rajar durant l'estona en què els obrers paren per dinar. Novament, la tècnica acut en ajuda del desenvolupament industrial: uns científics proven, amb Charlot com a conillet d'índies, una màquina que donarà de menjar a l'obrer sense que aquest hagi de deixar la feina. L'invent, però, demana alguns ajustos.



Aquest gag va ser homenatjat per Woody Allen a "Bananas"; en aquest cas, la màquina ha de permetre que l'executiu faci exercici sense deixar de treballar: