Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DANI DE LA ORDEN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DANI DE LA ORDEN. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de gener del 2025

EL MEJOR VERANO DE MI VIDA

En la pugna pels Gaudí, Marcel Barrena i "El 47" van batre Dani de la Orden i "Casa en flames", que va guanyar, però, els premis a millor actriu (Emma Vilarasau: estava cantat), secundari (Enric Auquer) i millor guió original per a Eduard Sola (*). 

És interessant destacar que, en el cartell de la pel·lícula, el nom d'aquest guionista apareix destacat, la qual cosa no resulta usual. Que no vol dir que no sigui just, més en el cas que ens ocupa. 

Podria ser que la referència publicitària fos deguda al fet que Sola va ser guionista dels films més prestigiosos de De la Orden, que serien "Barcelona, nit d'estiu" i "Barcelona, nit d'hivern". 

Però jo vaig afirmar al seu dia -i no em desdic- que preferia el vessant més popular del realitzador. Això va ser després de veure "El pregón". 

De fet, és molt probable que la major transcendència argumental d'un film com "El 47" hagi decantat la balança, ja que que "Casa en flames" és una comèdia amb menys pretensions i menys valor sociològic (o potser no, però, a diferència de la guanyadora, no retrata precisament la part més desfavorida de la societat). 

"El mejor verano de mi vida" (2018) no és un títol fàcilment defensable. Si la vis còmica de Buenafuente i Berto potenciaven l'atractiu d'"El pregón", la supeditació, en aquest cas, a l'humor cunyadista de Leo Harlem és un llast claríssim; i el punt de vista presumptament entranyable d'un nen que exerceix de narrador, tampoc no ajuda. 

Si més no, Dani de la Orden, que aquí també fa de guionista, sap com organitzar els elements d'aquesta comèdia d'embolics previsibles en què un poca-solta que vol anar d'espavilat s'enfronta a una colla de pijos i d'homes de negocis sense escrúpols; els bons sentiments s'imposaran a les injustícies. 

(*) En el seu discurs va dir que se sentia "orgullosament xarnego", que els seus avis eren analfabets i que ell era guionista; i que això era el progrés. Sens dubte, té tota la raó. Modestament, jo em puc sentir identificat amb aquesta afirmació, almenys en part: la meva família és d'aquí i encara no em paguen per escriure, però la meva àvia també era analfabeta i jo tinc una carrera universitària. Certament, és això, el progrés.

diumenge, 30 de juny del 2024

CASA EN FLAMES

Vaig dir al seu dia que preferia el Dani de la Orden d'"El pregón" al de "Barcelona, nit d'estiu". 

"Casa en flames" s'assembla més a la segona pel que té d'intent de radiografiar o caricaturitzar un segment de la societat catalana, en aquest cas la burgesia amb segona residència a Cadaqués, i per certa tendència al melodrama de sobretaula. Si més no, el film resulta atractiu perquè sap combinar la trama domèstica, al voltant de la venda d'una casa a la platja, amb apunts de comèdia negra i perquè els personatges estan ben descrits i millor interpretats: Emma Vilarasau esplèndida en el paper de la mare manipuladora, Alberto San Juan impecable en el paper d'exmarit una mica barrut, Maria Rodríguez Soto perfecta en el paper de mare i esposa en crisi permanent, o Enric Auquer fent de fill consentit. El realitzador treu profit de l'argument i les actuacions i construeix una comèdia agredolça que té el ritme idoni i una estructura no exactament perfecta però infinitament millor que la de la majoria de comèdies que ens toca patir, vinguin del nostre país o d'on sigui. 

Molt diferent el to però un tema molt semblant al de la recent "La casa" (Álex Montoya, 2024), en què també hi ha uns germans que han de vendre (o no) la casa on de petits passaven les vacances. Bones interpretacions d'un repartiment encapçalat per l'omnipresent David Verdaguer i Óscar de la Fuente i un realisme que, de tan inapel·lable, comporta certa insipidesa.

dissabte, 2 d’abril del 2016

EL PREGÓN


Començaré dient que no considero Dani de la Orden un director especialment interessant. "Barcelona, nit d'estiu" (2013) i "Barcelona, nit d'hivern" (2015), els seus títols més emblemàtics, volen imitar les comèdies britàniques d'històries creaudes a l'estil de "Love Actually" (2003), amb resultats encara més discrets, que ja és difícil. Visualment, incorporen tics televisius, com els recurrents plans generals de la ciutat on transcorre l'acció que semblen voler suggerir que hi ha moltes altres històries com les que estem veient, unes més dramàtiques i tristes, d'altres més divertides, totes igualment irrellevants. I, com també passa en les sèries produïdes per TV3, com més moderns volen semblar els episodis (amb sortides de l'armari de iaies lesbianes i trios entre estudiants i repartidores de pizzes), més carrinclons resulten.

En qualsevol cas, aquesta asèpsia visual consubstancial al seu cinema no perjudica el resultat del seu darrer film, "El pregón" (2016), vehicle per al lluïment de la parella còmica formada per Andreu Buenafuente i Berto Romero i que ha estat rebut amb diversitat d'opinions. Jo m'erigiré en defensor d'aquesta pel·lícula, més que res perquè em vaig fer un fart de riure veient-la, i sento que tinc un deute moral. El film de Dani de la Orden -i de Buenafuente i Berto- no inventa res ni ho pretén. El cinema còmic basat en una parella protagonista patètica i en la successió de malentesos que propicien els diversos gags ja té precedents en el cinema mut i en les pel·lícules de Laurel i Hardy. D'altra banda, si busquem referències més recents i centrant-nos en el cinema espanyol, ens hem de remetre forçosament al cinema d'Esteso i Pajares.

També vull aclarir que "El pregón", assumida la seva condició de producte comercial, em sembla infinitament millor que les pel·lícules de Mariano Ozores. La ironia i la vis còmica d'Andreu Buenafuente i Berto Romero hi tenen molt a veure, però també una trama senzilla i eficaç servida amb un ritme molt àgil que convergeix en una durada del film adequadament modesta (poc més d'una hora i quart). L'entorn rural en què transcorre l'acció recorda els "Ocho apellidos..." però Berto Romero encaixa millor en el paper d'etern adolescent que no vol assumir la seva condició de perdedor que fent de hipster a la pel·lícula de Martínez-Lázaro.

Però, tornant al cas de les pel·lícules d'Ozores amb Pajares i Esteso, diré que, amb tots els seus defectes que són molts, poden resultar divertides quan, en determinats moments, voregen el surrealisme. Fins aquí, la meva defensa.

En qualsevol cas, "El pregón" em va portar a la memòria dues pel·lícules també molt divertides i que tenen certa similitud argumental:


"El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo" (2004), òpera prima de Juan Cavestany, se centra en dos germans que anaven de pijos durant els anys vuitanta i que no han evolucionat: continuen vivint amb els pares, continuen estudiant (és un dir) dret, i passant les estones lliures a la discoteca Aguacate, a la qual van amb Vespino, sempre amb el jersei sobre les espatlles, mentre discuteixen sobre si en una baralla guanyaria el cocodril de Lacoste o el cavall de Ralph Lauren i esperen que Mecano es tornin a reunir. Aquesta paròdia de pijolandia i el record dels horteres anys vuitanta (com en l'escena inicial d'"El pregón") és impagable, amb gags antològics (per exemple, quan es desmaien a Madrid perquè encara porten la roba d'esquiar amb forfait inclòs), i té tres protagonistes idonis: Santiago Segura, Javier Gutiérrez i una monumental Pilar Castro.


"Muertos de risa" (Álex de la Iglesia, 1998), parla de dos artistes que, com els cantants d"El pregón", es tornen a reunir per a una ocasió especial. Els personatges de Buenafuente i Berto Romero s'han distanciat, més que res per la incapacitat del segon d'assumir el pas del temps. Però els protagonistes de "Muertos de risa", Nino i Bruno, interpretats respectivament per Santiago Segura i El Gran Wyoming, s'odien a mort. La seva rivalitat ferotge centra un argument tragicòmic que anticipa la posterior "Balada triste de trompeta" i que, com en aquesta, també serveix per repassar la història recent del nostre pais.