EL ASESINO

L'atractiu de la proposta resultava obvi: una pel·lícula de David Fincher sobre un assassí a sou interpretat per Michael Fassbender. 

Com era d'esperar, el resultat és impecable, tot i que no gaire original. Hi són presents totes les constants del gènere, excepte una: el protagonista, a pesar de la seva meticulositat, comet un error (això l'agermana amb l'assassí de "Chacal"?); més enllà d'aquest detall, esdevé una versió d'autor del personatge de "John Wick": actua per venjança, guarda les armes en un forat al jardí, viatja per tot el món, és implacable però també pragmàtic, i és lacònic, tot i que la seva veu en off ens acompanya tota l'estona, exposant la seva peculiar filosofia.

DOS FINCHER DEL SEGLE XX AMB SORPRESA

Després de "Se7en" i la seva terrorífica seqüència final, David Fincher va reincidir fins a dues vegades en els títols amb final sorpresa. 

"The Game" (1997), ben interpretada per Michael Douglas, narra la peripècia d'un multimilionari molt seriós a qui el seu germà -ovella negra de la família- regala pel seu aniversari un joc que promet aventures i diversió. El Joc compleix el propòsit amb escreix; però no li havien explicat que podia ser angoixant. 

El film va rebre crítiques per la seva artificiositat; un treball impecable al servei de res, un guió amb trampa. Sí, és possible, però l'enèrgica realització de Fincher converteix "The Game" en un títol entretingudíssim. I no oblidem les prestacions de l'habitualment desaprofitada Deborah Kara Unger. 

"El club de la lucha" (1999) ha esdevingut un títol de culte, la qual cosa és una mica inquietant ja que presenta la revolució antisistema dels seus protagonistes sota les formes del masclisme i el feixisme. En qualsevol cas, més enllà del missatge ambigu, és un prodigi narratiu, una muntanya russa en què és fàcil descarrilar però que el director controla amb una recepta impecable a base d'energia, lluentor narrativa, una mica d'humor negre i -també- una mica de trampa. A més, Brad Pitt, Edward Norton i Helena Bonham Carter són el triangle perfecte. I no diré més. Ah, sí: que Meat Loaf i Jared Leto fan dos secundaris impagables.

MANK

"Mank" (2020) no és el primer biopic dirigit per David Fincher i les similituds amb "La red social", estrenada fa deu anys, no són poques: també parla d'una traïció, també està narrada a través de diversos flash-backs; i, si en parlar de Zuckerberg vam recordar el magnat de la premsa William Randolph Hearst i "Ciudadano Kane", doncs resulta que "Mank", títol que fa referència a l'abreviació del nom del seu protagonista, parla ni més ni menys que de la redacció del guió de l'òpera prima d'Orson Welles a càrrec de Herman Mankiewicz a partir del seu coneixement personal i amistat amb el multimilionari i la seva amant Marion Davies. 

Però la darrera pel·lícula de Fincher no té l'energia de "La red social", potser ni la d'altres treballs menys ambiciosos. No vull dir amb això que no resulti interessant. Filmada en un impecable blanc i negre, relativament sòbria (a pesar d'aguns travellings i contrapicats que semblen evocar el cinema de Welles) i imaginem que molt fidel al guió signat per Jack Fincher, pare del realitzador, la seva principal virtut és el retrat d'uns personatges i d'una època irrepetible (el Hollywood dels anys trenta), precís, intel·ligent, allunyat dels tòpics i que alerta sobre la manipulació de l'opinió pública a càrrec dels poderosos (com també feia "Perdida"; i demostra que les fake news, no són pas un invent modern).

D'altra banda, Gary Oldman ofereix una interpretació brillant del mític guionista, un alcohòlic simpàtic que oculta sota una aparença cínica i despreocupada una dignitat que esdevé una arma de doble tall, germen de la seva obra mestra però també de la seva caiguda en desgràcia.

CRIMS SEQÜENCIALS

David Fincher té una provada experiència en films amb psicòpates. I, el 2007, va dirigir "Zodiac", un thriller tan obsessiu i minuciós com els seus protagonistes, al voltant del cas mai resolt de l'anomenat Assassí del Zodíac, qui va portar de corcoll la policia de San Francisco entre 1966 i 1978.

Té certa lògica la seva implicació (com a productor i director d'alguns episodis) en la sèrie de Netflix "Mindhunter", que explica com l'FBI va crear una unitat dedicada a entrevistar assassins compulsius amb un llarg historial per buscar patrons de conducta i poder comprendre i prevenir altres crims aparentment gratuïts; l'acció ens situa als anys setanta, quan l'expressió assassí en sèrie encara no s'havia inventat (un dels protagonistes inventa el qualificatiu d'assassí seqüencial). Recorda altres buddy cop movies i alterna els comentaris sobre la vida privada dels protagonistes (l'idealista i una mica sonso Holden Ford, el veterà amb problemes a casa Bill Tench, la psicòloga lesbiana Wendy Carr) amb les entrevistes als psicòpates i amb les investigacions dels casos que es troben pel camí. Més original és el to de la sèrie, substituint l'espectacularitat pel rigor i la seriositat, no endebades es basa en fets i personatges reals.

També basada en fets reals i no menys seriosa i meticulosa és "Creedme", una altra sèrie de Netflix que aporta una versió feminista de les buddy cop (són dues policies, una més jove i idealista, l'altra més veterana i tan antipàtica com eficaç, interpretades per Merritt Wever i Toni Collette), dedicades a perseguir un altre criminal en sèrie, no assassí sinó violador. Un aspecte molt enginyós de l'argument és que combina la investigació duta a terme el 2011 amb el cas d'una noia víctima d'una violació però també de la incomprensió del sistema, que pateix un calvari tres anys abans -el 2008-, acusada de denúncia falsa quan l'espectador ja sospita que es tracta del mateix malfactor que les dones policia busquen en el futur. Això permet dos comentaris complementaris sobre aquests casos criminals i accentua el suspens, ja que el Setè de Cavalleria no només està lluny en l'espai sinó també en el temps, i no sabrem fins ben avançada la mini-sèrie (vuit capítols) si arribarà a temps d'impartir justícia.

En fi, per acabar amb aquest post sobre criminals en sèrie (seqüèncials, que diria Holden Ford), parlarem d'una coproducció del 2018 entre Espanya (cortesia dels germans Almodóvar) i Argentina, que també hem descobert a Netflix (aquest canal és una mina), es titula "El Ángel", ha estat dirigida per Luis Ortega, i il·lustra sobre la peripècia criminal de l'adolescent Carlos Eduardo Robledo Puch, un noi molt eixerit de classe mitjana, amb dubtes sobre la seva identitat sexual, que, al començament dels setanta, es va carregar prop d'una dotzena de persones abans de complir vint anys, robatoris apart, tot plegat en el decurs d'una espiral delictiva sense gaire sentit i que el film aconsegueix contextualitzar sense jutjar i sense subratllats innecessaris, fent que sentim llàstima d'aquest noi que no és cap víctima del sistema i només del seu mal cap, de la seva incapacitat per enfrontar-se a uns sentiments contradictoris i a una visió del món entre infantil i psicòtica.

PERDIDA

Diré sobre "Perdida" quelcom molt semblant a allò que vaig afirmar arran de la pel·lícula precedent de David Fincher ("Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", 2011): el material literari de partida llasta el resultat final. Gillian Flynn signa el guió a partir de la seva novel·la; cal reconèixer que és enginyós, però la seva voluntat evident de despistar l'espectador acaba per limitar la credibilitat d'una trama que tampoc no es decideix clarament entre el thriller pur o una sàtira que arremetrà sense pietat contra la institució matrimonial i els realities televisius. De fet, és una barreja una mica extravagant, que en mans de qualsevol altre director hauria estat indigerible. Sortosament, la ferma mà de Fincher, ja molt bregat en arguments de suspens, mantindrà l'espectador clavat a la butaca al llarg de tota la durada del film, que no és poca. Potser no cal demanar més.

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

A priori, no tenia un interès especial per tornar a veure una adaptació de la primera de les tres novel·les de la nissaga Millennium. Però després de saber que la dirigiria David Fincher, un dels meus directors favorits, i de veure'n el trailer, me'n van entrar ganes.

Com calia esperar, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", supera àmpliament la versió sueca, que ja semblava una mica telefilm i ara encara més per comparació. És àgil i entretinguda; els actors són millors, especialment els secundaris (Stellan Skarsgard està perfecte en el paper de psicòpata), però també Daniel Craig, que demostra novament la seva versatilitat, i Rooney Mara, que se'n surt prou bé del repte més difícil: estar a l'altura de la Lisbeth Salander sueca, la magnífica Noomi Rapace (cal dir que la versió americana, en una maniobra tan hàbil com els canvis operats en el final, mostra un personatge una mica diferent, una mica més fràgil). Fincher confia novament en el fotògraf (Jeff Cronenweth) i en els músics (Trent Reznor, Atticus Ross) de "La red social", amb resultats igualment esplèndids. I el guió va a càrrec de Steven Zaillian ("La lista de Schindler").

L'elecció de Fincher, a més de la seva provada solvència com a narrador, té l'avantatge de la seva experiència en trames amb psicòpata ocult i investigació obsessiva ("Se7en", "Zodiac"). En definitiva, Hollywood no ha escatimat en talent. Però tota aquesta parafernàlia (fins i tot excessiva, com en els títols de crèdit, aclaparadors però deslligats del to del film), paradoxalment, fa més evident allò que la modèstia de la versió sueca dissimulava: l'original literari és mediocre; la trama és suggerent però superficial, el protagonista és un arquetip (tot i basar-se en el mateix autor de la novel·la, i malgrat l'esforç interpretatiu de Daniel Craig) i el personatge de Lisbeth Salander està ben trobat però poca cosa més. Així doncs, tot i el treball impecable de Fincher, Zaillian i tots els altres, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres" fa bona la dita: d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

I no serà que de males novel·les no n'hagin sortit bones pel·lícules. Però, en aquest cas, la fidelitat no ha estat una virtut.

LA RED SOCIAL

Aquesta pel·lícula que acabo de veure té curiosament moltes similituds amb "Ciudadano Kane". Les dues parlen de multimilionaris reals, ben vius en el moment d'estrenar-se els films. Hearst-Kane va convertir la premsa en l'anomenat quart poder en els inicis del segle XX; recordem que -com el film de Welles s'ocupa de ressaltar-, el seu diari va tenir bastant a veure amb la guerra entre els Estats Units i Espanya que ens va costar perdre Cuba i, de passada, Filipines. Pel que fa a "La red social", parla de la invenció de Facebook i del seu creador (amb matisos, com s'explica prou bé al film) Mark Zuckerberg; en aquest cas, els fets narrats són molt propers en el temps, però no crec agosarat afirmar que les xarxes socials tindran en el segle que inauguràvem fa deu anys tant poder o més que la premsa escrita al llarg del segle XX.

Com "Ciudadano Kane", "La red social" està narrada en flash-back, a partir d'una enquesta, motivada per les demandes contra Mark Zuckerberg interposades per un ex-soci i dos companys d'universitat que li disputen l'autoria de l'invent. La solitud de Zuckerberg, multimilionari amb vint i pocs anys, i les amistats traïdes que han propiciat aquesta solitud, permeten igualment vinclar aquest títol de David Fincher amb el de Welles.

I la principal diferència entre ambdós films és segurament les pretensions més modestes del de Fincher, que no vol explicar tota una vida sinó una època molt concreta dintre d'una vida: els anys de la universitat; nogensmenys, aquests anys solen ser els més importants, els que marcaran tota una existència.

A l'elitista Universitat de Harvard, el somni de Zuckerberg, un geni de la informàtica, era ser acceptat com a membre de les germandats més il·lustres, les formades per anglosaxons aris que participen en les competicions de rem i que lloguen limusines per portar top models a les seves festes. Facebook va ser ideat per a això: per lligar.

De manera que la història de "La red social" seria com una versió de "La revancha de los novatos", sense acudits, i amb algunes idees sobre estratègia empresarial.

Però resulta que "La red social" és un film escrit (per Aaron Sorkin, el guionista d'"Algunos hombres buenos", "Malicia" o "El Ala Oeste de la Casa Blanca"), narrat (per David Fincher, el responsable de "Se7en" i "Zodiac") i interpretat (menció d'honor per a Justin Timberlake, que broda el paper de vividor ambiciós i sense escrúpols) amb una convicció i una contundència que doten les peripècies dels protagonistes d'una dimensió gairebé shakespeariana i que converteixen aquest títol en un clàssic immediat, un títol de referència per a les futures generacions, i no únicament pel seu valor com a document sobre l'origen de la xarxa social més exitosa.

Facebook és un invent destinat a canviar les nostres pautes de relació; no revelaré l'escena final de la pel·lícula, però aporta un comentari molt sagaç al respecte.

Jesse Eisenberg ("Bienvenidos a Zombieland") fa de Mark Zuckerberg.

Aquest és el de veritat. Sembla més simpàtic, oi?

SE7EN + CUBE = SAW

L'exitosa nissaga de "Saw", que ha patit en el seu sisè episodi l'excés de zel d'uns guardians de la moral que l'han qualificada "X" per "apologia de la violència", fent d'aquesta manera inviable la seva estrena normalitzada en sales, té una setena part prevista per a octubre de 2010.

Set era el número camuflat al mateix títol de l'excel.lent pel.lícula de David Fincher sobre els set pecats capitals, que va crear escola des dels títols de crèdit, imitats després per totes les pel.lícules i sèries televisives sobre psicòpates recargolats, i que inspira també els salvatges paranys a que es veuen sotmesos els protagonistes de "Saw", per la seva sofisticació però també pel caràcter moral dels càstigs. "Saw" està també emparentada amb "Cube" per la claustrofòbia dels espais on les víctimes desperten després que els aprenents del Jigsaw ("pigmask") els adormin. I tant el psicòpata de "Saw" (Jigsaw) com l'inquietant personatge de Kevin Spacey a "Seven", fan de mal combatre perquè la seva pròpia mort forma part del pla.

Ara bé, passaran dies abans que un film d'aquesta mena ens faci oblidar els minuts finals de "Seven", quan un desert assolellat, en contrast amb els escenaris urbans grisos, plujosos, gairebé "bladerunnerians", omnipresents a la resta del film, esdevé inesperadament escenari d'una resolució que temem apocalíptica i que resulta senzillament terrorífica, sense que Fincher ens mostri gairebé res, confiant en la nostra imaginació, amb la càmera a una distància prudencial perquè poguem suportar l'horror, l'horror...