IN FABRIC

A "In Fabric" (2018), Peter Strickland manté moltes de les característiques que apuntàvem en comentar "Berberian Sound Studio" i "The Duke of Burgundy": la influència del giallo, una ambientació als anys setanta que barreja elements pop i gòtics en el context de l'estranya botiga de roba de dona, o la repetició, aquí consistent a explicar dues vegades la mateixa història, la d'un vestit maleït, que compren primer una divorciada que vol refer la seva vida i, tot seguit, un jove tímid a punt de contraure matrimoni, ambdós amb problemes amb la feina, la família o les amistats. 

Com els anteriors treballs del director, "In Fabric" és molt imaginativa estilísticament, més enllà de les abundants referències cinèfiles, i conté les mateixes dosis de surrealisme i algunes més d'humor negre, amb gags tan brillants com el de la gent que entra en èxtasi quan el jove que repara rentadores detalla les avaries que detecta.

PETER STRICKLAND

De cop i volta comencen a estrenar-se pel·lícules del britànic Peter Strickland: ara "Berberian Sound Studio" (2012) i fa uns dies "The Duke of Burgundy" (2014).

Sense resultar apassionants (en realitat, una mica feixugues), sí que resulten curioses i comparteixen característiques deutores d'una voluntat autoral que no exclou l'experimentació:

- Parlen de la representació i de la repetició. En el cas de "Berberian Sound Studio", descriu la incorporació dels efectes de so en una pel·lícula italiana, un giallo, a càrrec d'un especialista britànic una mica tímid; el procés és lent i cal mentir i cal repetir una vegada i una altra. "The Duke of Burgundy" se centra en una relació sado-masoquista entre lesbianes afeccionades a col·leccionar papallones; cada membre de la parella té assignat un paper i el repeteix una vegada i una altra, amb escasses variacions, de vegades molt subtils.

- Ambdós films s'estructuren d'acord amb models cinematogràfics molt específics: "Berberian Sound Studio" és una comèdia negra surrealista però també és, formalment, un giallo, com el film que sonoritzen; i està -o ho sembla- ambientat als anys setanta. L'altre títol homenatja, des dels títols de crèdit i la música, els films de terror europeus dels seixanta; els objectes i els vestits ens remeten a un temps pretèrit indeterminat i una atmosfera gòtica.

- Representació i repetició contribueixen a crear un univers angoixant, amb constants fugues oníriques, una de les quals (a "The Duke of Burgundy") ve precedida d'un moviment de càmera que penetra en un cony, que pren d'aquesta manera el relleu de l'orella de "Terciopelo azul". Em sembla que la influència de Lynch és clara en ambdós títols però Strickland diu que "The Duke of Burgundy" no està realment inspirada en "Mulholland Drive" sinó en "Las ciervas", de Claude Chabrol. No et diré que no.