EL POLÍTICO

Robert Rossen va dirigir el 1949 "El político", un film insòlit sobre un polític populista que li va valdre l'Òscar de Hollywood i una citació al Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador McCarthy.

L'epopeia d'aquest personatge més llest que intel·ligent, molt ben interpretat per Broderick Crawford, està narrada en clau melodramàtica. Si algú volgués fer alguna cosa similar sobre els nostres polítics, l'únic gènere vàlid seria la paròdia.

EL BUSCAVIDAS (CONCURS # 9)

"El buscavidas" (Robert Rossen, 1961) és el millor film sobre billar de la història. Constitueix això un gran mèrit? Que potser és gaire cinematogràfic, un esport com el billar?

Passa, però, que aquest títol protagonitzat per Paul Newman (i per Piper Laurie, George C. Scott, Jackie Gleason) és també un retrat de la naturalesa humana lúcid i desesperat.

Eddie Felson (Newman) és un gran jugador de billar. Una sala de billar pot ser un espai sòrdid però per a ell i d'altres com ell és un temple. Però ser el millor no et converteix en un guanyador, com ben aviat descobrirà el protagonista, sobretot després de la seva maratoniana competició amb el Gras de Minnesota (àgilment filmada per Rossen). Bert Gordon (Scott) no estima ningú; només els diners. És un més dels éssers solitaris que habiten aquesta tragèdia, un triomfador en aparença que té èxit gràcies a la seva manca d'escrúpols i profund coneixement de les debilitats humanes, i qui li revela a Felson la seva vocació de perdedor, qui l'enfrontarà a si mateix fins que n'aprengui a base d'hòsties (els enfrontaments amb altres jugadors esdevenen metàfores d'aquesta lluita personal). I Felson sabrà que el pitjor no és que et trenquin els polzes; les ferides en l'ànima fan més mal.

Apartaments barats, alcohol, hotels impersonals. Rossen aconsegueix retratar la cruesa dels escenaris i les situacions amb una elegància i una delicadesa poques vegades vistes en una pel·lícula. Un magnífic exemple és la seqüència en què es coneixen Felson i la solitària Sarah Packard (Laurie, en millor paper de la seva carrera): insomnes i desesperats, coincideixen al bar de l'estació; ella resta asseguda; el convida a un cafè; ell s'adorm i, quan es desperta (el desperten les cambreres), la noia ja no hi és. Felson entra en un bar i demana un whisky per esmorzar. La noia també és al local, asseguda bevent. Seu amb ella i comparteixen la copa i algunes confessions, fins que ell li proposa que vagin a comprar una ampolla i a casa d'ella. En aixecar-se, la Sarah (fins ara, l'hem vista sempre asseguda) trontolla una mica. Però li diu que no pateixi, que encara no va tan borratxa; és que és coixa.

És amor o compassió allò que Felson sent? Aconseguirà vèncer al Gras de Minnesota? Només sap que quan té les boles al tauler i el tac entre els dits ell és el rei i que fora de les sales de billar no és ningú; no sap escriure, com la Sarah. Però ella li farà saber que no és un fracassat; un perdedor, potser sí, però no un fracassat; moltes persones viuen tota una vida sense sentir res semblant al que sent ell davant d'una taula de billar.

En fi, que és una obra mestra.

Quasi m'oblidava del concurs:

Com és sabut, Martin Scorsese va recuperar el personatge de Felson a "El color del dinero" (1986). Però hi ha una altra curiosa connexió entre el film de Rossen i la filmografia del director de "Taxi Driver". Algú em sabria dir quina és?