"Un día de furia" és un film del 1993, dirigit per l'avui oblidat Joel Schumacher, que retrata un personatge neuròtic (Michael Douglas) que deixa el seu cotxe enmig d'un embús i travessa Los Angeles a peu per tocar els collons a la seva ex-dona. Los Angeles sembla una ciutat violenta i inhòspita i el protagonista respon a la seva frustració i a les amenaces urbanes, reals o imaginàries, armant-se fins a les dents. Tot plegat acaba com el rosari de l'aurora i el film no ve a treure cap a res; però aquesta idea d'un personatge travessant a peu una ciutat tan enorme i, en certa manera, monstruosa, em va resultar atractiva.
I em va recordar un film de culte que em va impactar bastant quan el vaig veure, tot i que l'únic que tenen en comú "Un día de furia" i "El nadador" (Frank Perry, 1968) és la travessia urbana com a eix narratiu i un protagonista una mica desorientat.
Ned Merrill (Burt Lancaster, en un paper fet a la seva mida) és un executiu una mica fantasma que, un bon dia, té una idea eixelebrada: es posa un banyador i inicia una travessia que durarà tot un dia per una urbanització de classe alta de Connecticut que ocupa tota una vall, a peu o nedant per les piscines que tenen tots els seus veïns. Pel camí, toparà amb alguna ex-amant i amb una joveneta més simpàtica, però no serà ben rebut a tot arreu i la travessia es convertirà ben aviat en un malson que treurà a la llum les misèries de la burgesia nord-americana i, sobretot, del mateix protagonista.
Basat en un conte de John Cheever, aquest film escrit per Eleanor Perry, dirigit pel seu marit Frank i acabat per Sidney Pollack, és fascinant i estremidor, gairebé impecable malgrat algunes escenes massa sixties.