MIA MADRE

"Mia madre", dirigida el 2015 per Nanni Moretti, s'assembla tant a "El sol del futuro" que ens provoca una certa sensació de cansament, si més no en els primers compassos d'una pel·lícula en què Margherita Buy (esposa del protagonista en la darrera, exerceix ara de germana del personatge interpretat per Moretti) fa de directora de cinema que s'enfronta al rodatge d'un film sobre la lluita obrera mentre ha de bregar amb una estrella en decadència (John Turturro) i amb una situació familiar crítica per la malaltia de la mare a què el títol fa referència. 

Sí, Moretti fa sempre la mateixa pel·lícula (o quasi). Però la subtilesa en els detalls marca la diferència; i, per apreciar el valor de "Mia madre", caldrà que fem com la protagonista, que ens situem "al costat del personatge" i que modifiquem la nostra mirada. Hi ha una escena clau en què la directora es queixa del càsting perquè els extres no semblen obrers; però és que -li duen- ara els treballadors són així, gent jove amb cura del seu aspecte físic. 

La protagonista, com a bona directora de cinema, vol controlar-ho tot. Però no es pot, en el cinema ni en la vida. El personatge de Turturro, una mica caricaturesc en l'inici, es revela una bona persona que viu amb la por de perdre la memòria, com li va passar al seu pare. Els pares -i les mares- perdran el seny amb l'edat i ens quedarem sols en aquesta vall de llàgrimes, però tant ells com tots nosaltres deixarem una empremta que pot ser inesborrable. 

Vaja, que, al final, sí que m'ha agradat la pel·lícula.

LA MISA HA TERMINADO

"La misa ha terminado", dirigida i interpretada per Nanni Moretti el 1985, ens presenta el personatge d'un jove capellà que viu molt feliç en una illa fins que li encarreguen tornar a Roma per fer-se càrrec d'una parròquia sense fidels. El retrobament amb els amics de joventut i amb la família posarà les seves conviccions a prova; els vells companys de les joventuts comunistes travessen greus crisis personals, i a casa seva les coses no van gaire millor. 

Aquest antic film del director de "Caro diario" el mostra més jovenet i sense barba, però amb els mateixos dubtes existencials i el mateix mal caràcter; el mateix estil reposat amb moments imaginats en què tothom balla i la mateixa lucidesa en descriure les incerteses i els conflictes que acompanyen les nostres vides. Una pel·lícula excel·lent.

EL SOL DEL FUTURO

El 1993, l'italià Nanni Moretti presentava un film diferent i divertit. "Caro diario" parlava d'ell, de les seves fílies (voltar en Vespa pels barris de Roma, la música ballable, Jennifer Beals) i fòbies (la violència al cinema, representada per "Henry, retrato de un asesino"), d'un viatge a l'illa de Lipari, o del càncer que va patir; i, fins i tot en aquest darrer fragment, preval el sarcasme: parla no tant de la malaltia sinó de la dificultat per aconseguir un diagnòstic; visita desenes de facultatius durant gairebé un any que li recepten medicines per obrir una farmàcia sense cap resultat, i quan, finalment, un metge s'hi juga un colló ("no els dos, però un sí") que es tracta d'un tipus de limfoma, ell busca el nom en un diccionari i allà troba detallats fil per randa els símptomes que ningú no havia sabut identificar. 

Trenta anys més tard, Moretti torna a parlar en clau autobiogràfica a "El sol del futuro". És un director de cinema que filma una pel·lícula ambientada el 1956 i que narra el desconcert dels membres d'una secció local del Partit Comunista Italià quan els soviètics envien els seus tancs a Hongria. Una lliçó d'història per a un temps -el nostre- en què la gent no sap que a Itàlia hi havia hagut comunistes, el cinema explota la violència (el mateix discurs de "Caro diario") i Netflix valora la viabilitat comercial d'un projecte basant-se en algoritmes. 

Moretti ja no entén el món que l'envolta i el món ja no l'entén a ell; ni entén la seva família: per què la seva filla festeja amb un home d'edat avançada? Per què la seva dona el vol deixar? 

És una mica tossut i tal vegada egoista. Però, enmig de la crisi professional i personal, s'adona que hauria pogut fer millor algunes coses (impagables les escenes en què dirigeix uns hipotètics actors que són ell i la seva companya, de joves); i que, tot i el pessimisme que desprèn un títol allunyat de l'alegria de "Caro diario", que vol semblar una comèdia i és quasi una tragèdia, sempre quedarà espai per a un final feliç, que recorda moments de la precedent "Tres pisos", però també la passejada circense de "8 y 1/2", corregint el final més mancat d'esperança de l'altre títol de Fellini homenatjat ("La dolce vita").

TRES PISOS

A "Tres pisos" (2021), Nanni Moretti abandona el sentit de l'humor present en bona part de la seva filmografia per abordar un melodrama coral en què els personatges exemplifiquen les pors i els prejudicis de les actuals classes mitjanes (és per això que enquadra els personatges en pla mitjà?). Una pel·lícula prolixa i continguda -tot i la duresa d'alguns dels seus plantejaments- en què Moretti només es permet una fuga surrealista en l'escena final.

HABEMUS PAPAM

Amb tota aquesta moguda de la renúncia del Sant Pare, pot ser oportú revisar "Habemus Papam", una curiosa pel·lícula que Nanni Moretti va dirigir el 2011 sobre un Papa que, després de ser escollit, pateix una mena de crisi escènica i fuig abans de prendre possessió del càrrec. És més simpàtica que incisiva però Michel Piccoli fa una gran interpretació del personatge protagonista i les escenes en què Moretti -que fa el paper d'un psiquiatre agnòstic contractat pel Vaticà vista la gravetat dels fets- organitza el lleure dels cardenals reunits al conclave, són divertides i surrealistes.