1917

Ferma candidata a guanyar l'Òscar d'enguany, "1917" ens retorna Sam Mendes en plena forma després de la seva aventura jamesbondiana. Es tracta d'un drama bèl·lic tan simple com eficaç que ens transporta -com indica el títol- a la primera gran contesa del segle XX i a la guerra de trinxeres, escenari molt procliu als travellings llargs, com ja va descobrir Kubrick en la llunyana "Senderos de gloria". Però si el senyor Stanley afirmava que l'essència del cinema és el muntatge, Mendes sembla no fer-li cas i concep el seu film com un pla-seqüència (amb alguna interrupció) de dues hores de durada; una ostentació tècnica que el situa en la lliga d'altres títols similars, de "La soga", d'Alfred Hitchcock, a "Birdman", d'Iñárritu, passant per "El arca rusa", de Sokurov; però el cas de "1917" és més meritori en transcórrer per diversos escenaris i en exteriors, amb molts extres amunt i avall tret de la part central en què els soldats protagonistes avancen per una terra de ningú devastada, plena de cràters, de cadàvers i de fang.

Mendes, però, esquiva molt bé el risc que l'enlluernadora proesa tècnica i l'absència de muntatge aparent acabin perjudicant la necessària progressió narrativa, i sap com mantenir i incrementar el ritme i com aconseguir que les emocions no es perdin enmig dels majestuosos moviments de grua (a la qual cosa contribueix l'esforçada interpretació del jove George MacKay). Finalment, el gran Roger Deakins aconsegueix transformar l'horror en bellesa, encara que es tracti d'una bellesa fantasmal, tal com va fer al seu dia Storaro en el seu treball amb Coppola (per cert, el joc de llums i ombres en la seqüència nocturna ens recorda moments similars d'"Apocalypse Now").

SPECTRE

Daniel Craig (acompanyat per dues noies -o no tant- d'autèntic luxe: Monica Bellucci i Léa Seydoux) i Sam Mendes (director), repeteixen a "Spectre", un Bond ansiós de compendiar i recapitular els elements més característics de la sèrie, començant pel seu dolent més emblemàtic, el Blofeld que inspirava el Doctor Maligne enemic d'Austin Powers i present en almenys altres quatre títols (*).

El protagonista, doncs, enfrontat als seus fantasmes, com se suggereix des de l'espectacular pròleg a Ciutat de Mèxic, un escenari que és novetat, com passa amb Roma, però que conviu amb d'altres més familiars: una clínica molt moderna al cim d'una muntanya dels Alps -com la que apareixia a "007 al servicio secreto de su Majestad"- o un quarter secret encara més modern ocult en el cràter d'un volcà extint. També hi ha una seqüència de seducció en un tren, a l'estil de "007 Casino Royale" i múltiples referències a "Skyfall". I un sicari tan ferm com indestructible que ens recorda el Tiburón de l'etapa Roger Moore, tot i que tinc els meus dubtes que anticipi una nova infantil·lització d'una nissaga que cada vegada gira més sobre si mateixa i els seus mites a la recerca d'una catarsi definitiva que serveixi per tancar el cercle inaugurat fa més de cinquanta anys; si és que això no ha passat ja a "Spectre" (però no us vull aixafar el final).

(*) Així doncs, cinc han estat els Blofeld cinematogràfics (amb o sense cicatriu): Donald Pleasance ("Sólo se vive dos veces", 1967), Telly Savalas ("007 al servicio secreto de su Majestad", 1969), Charles Gray ("Diamantes para la eternidad", 1971), Max von Sydow ("Nunca digas nunca jamás", 1983) i Christoph Waltz ("Spectre", 2015). A "Desde Rusia con amor" (1963), "Operación Trueno" (1965) i "Sólo para tus ojos" (1981) només li sentim la veu.

SKYFALL

El darrer lliurament de la nissaga Bond, en el seu cinquantè aniversari, estava obligat a ser distingit.

Com va quedar demostrat en el cas de "Quantum of Solace", encomanar-ne la direcció a un director de cert prestigi no és necessàriament garantia d'èxit. Com sigui, aquí els productors van confiar en Sam Mendes, responsable d'"American Beauty" (1999), "Camino a la perdición" (2002) o "Revolutionary Road" (2008). La intervenció d'un director tan seriós no ha afectat de manera notable les constants en l'etapa Daniel Craig; si més no, "Skyfall" té una elegància visual sorprenent en un film d'acció. I, d'acció, en té la justa; en això, accentua la tònica dels darrers títols: després de l'obligada espectacularitat del pròleg, el film esdevé bastant auster; els protagonistes van a peu, per les clavegueres o el metro de Londres però a peu; també hi ha una escena en un gratacel de Shanghai, però Bond no acaba penjat d'un cable a la façana com un Tom Cruise qualsevol. El dolent també és discret: no pretén dominar el món, només venjar-se; i gairebé ens posem de part seva, perquè li van fer una mala passada de consideració. Fins i tot els tradicionals gadgets d'en Q són aquí substituïts per una senzilla pistola i un buscador, la qual cosa fa afirmar Bond: "No heu llençat la casa per la finestra!"; i el nou Q (Ben Whishaw), un jove hacker -signe dels nous temps-, li respon: "Què esperava? Un bolígraf amb un dard?" (un dels diversos gags que serveixen d'homenatge a les icones de la nissaga, com la reaparició del mític Aston Martin).

Així doncs, no hi ha grans desplaçaments geogràfics a "Skyfall", però els viatges temporals sí que són molt rellevants en la història, molt ben tramada per un equip de guionistes que ha prescindit de Paul Haggis. El malvat (inspiradíssim Javier Bardem) torna del passat per venjar-se; els seus mètodes passen per dominar la informàtica i Internet, que és un futur molt present. Bond recupera, com ja hem dit, l'Aston Martin que tenia tancat en un magatzem per trinxar-lo tot seguit en un viatge al passat que constitueix l'episodi final del film (que inverteix l'habitual setge al cau del dolent) i, paradoxalment, el preludi d'un nou començament en què M recupera el sexe masculí i Moneypenny accedeix al seu càrrec de secretària.