El film adapta un vodevil del 1935 i ens situa en la mateixa època. Com passava a "8 mujeres", la trama i les interpretacions no volen ocultar la vocació teatral d'un assumpte més aviat inversemblant, que ara narra l'ascens a la fama d'una actriu a partir d'un teòric assassinat en defensa del seu honor. Res a dir sobre l'elecció del director, però l'invent funciona a mitges.
Les dues protagonistes no resulten gaire carismàtiques, ni tan sols quan comparteixen nuesa a la banyera (perquè ho demana el guió?), curiosament després que la rossa ensenyi un pit en l'única escena pujada de to. I el personatge de l'advocada no em sembla prou ben desenvolupat. Per ajudar-les i per ajudar al resultat final, compareixen uns quants veterans il·lustres: Isabelle Huppert, Fabrice Luchini (el jutge despistat a qui devem la millor rèplica quan afirma que no és el mateix ser just que fer justícia), André Dussollier i un força divertit Dany Boon, a qui acabem de veure en l'enèsim vehicle per al seu lluïment, "De vuelta a la realidad", dirigida per ell mateix també el 2023: novament una trama escassament versemblant sobre un senyor que aterra a París cercant un amor d'infantesa que va conèixer al resort mexicà on ha viscut tota la vida; una comèdia que tampoc no és res de l'altre món, però salvada per la facilitat amb què l'actor representa el seu personatge innocent i xaplinesc i per la complicitat d'una Charlotte Gainsbourg explosiva.
