MASPALOMAS

Les escenes en l'inici de "Maspalomas" (José Mari Goenaga, Aitor Arregi, 2025) ens situen a la platja canària del títol i que apareix com un paradís; un paradís gai, on tothom, fins i tot un protagonista amb més de setanta anys a l'esquena, es dedica a follar i a prendre el sol. 

Però un ictus inoportú obligarà Vicente a tornar al lloc que havia deixat enrere ja feia molts anys: a l'entorn conservador de San Sebastián; i, a causa de la seva malaltia i precària situació econòmica, a una residència per a la tercera edat, un armari encara més estret d'aquell que un bon dia va abandonar, deixant-hi una família. 

L'estigma de l'homosexualitat, la vellesa, la necessitat de trobar-se i d'explicar-se un mateix i als altres, de reconciliar-se amb tothom, són temes profunds que la pel·lícula de Goenaga i Arregi (especialitzats en presons que han construït els presoners per a si mateixos -Marco, atrapat en la seva impostura; el talp de "La trinchera infinita"-) presenten amb sensibilitat, intel·ligència i amb la franquesa que li fa falta al protagonista. La intervenció de la covid (som el 2020) potser resulta un pèl forçada (defecte menor en un film excel·lent), però servirà per accelerar la catarsi.

MARCO

El cas d'Enric Marco és, sens dubte, peculiar, sobretot per la seva dimensió històrica. Però de personatges fatxendes n'està el món ple, i de gent que rep honors immerescuts només per la seva capacitat de fer-se escoltar, també. 

Dit això, "Marco", dirigida el 2024 per Aitor Arregi i Jon Garaño, no és un treball especialment brillant, però competent en la seva descripció del desemmascarament del protagonista. Com sigui, Eduard Fernández ofereix un treball extraordinari, transmutant-se i humanitzant tan incòmode individu.

OCULTS

"No mires a los ojos" (Félix Viscarret, 2022) pren el seu títol d'una cançó de Golpes Bajos que va sonar força durant els anys vuitanta, la lletra de la qual resumeix el problema del seu protagonista (excel·lent Paco León), un individu misantrop, sense habilitats socials, que, per un estrany atzar, viu ocult rere un armari al dormitori d'una família que també arrossega alguns traumes, en particular la dona (Leonor Watling). 

Allò que prometia ser una trama de suspens acaba esdevenint un conte sobre la solitud i l'enyor dotat de cert alè poètic. Li perdonarem algun gir de guió massa obvi que té a veure amb Iñaki Gabilondo. I no diré més. 

Ens ha recordat un altre títol espanyol sobre un paio que viu amagat, tot i que, en aquest cas, no per voluntat pròpia, si més no en un principi. 

"La trinchera infinita" (Jon Garaño, Aitor Arregi, José Mari Goenaga, 2019) parla dels talps, dels homes que, a causa de la Guerra Civil i per salvar la pell, van romandre ocults en un amagatall durant anys (més de trenta, en aquest cas). 

La història és colpidora i el film està ben planificat a partir del punt de vista del protagonista. Però no seria la gran pel·lícula que és sense la interpretació impagable d'Antonio de la Torre, qui deu ser l'únic actor capaç de ser eloqüent mentre es limita a cruspir-se un plat de llenties.