ELS GERMANS SCOTT # 5: PROMETHEUS

En els seus dos darrers treballs ("Asalto al tren Pelham 123" -2009- i "Imparable" -2010-), tots dos protagonitzats pel seu inseparable Denzel Washington, Tony Scott es relaxa una mica i demostra que és un gran director de pel·lícules d'acció dignes i entretingudes.

També "Prometheus" (2012) en el cas de Ridley Scott ens dóna la mida exacta de la seva vàlua com a director, si més no en el moment actual.

Recuperar el nivell i l'originalitat de títols com "Alien" o "Blade Runner" sembla ja impossible. Scott renuncia a fer experiments i el que fa és ni menys ni menys que un remake de la primera (i ja s'anuncia la seva continuació), amb molts mitjans però amb esperit de sèrie B, amb un guió amb més forats que un formatge de gruyère i una realització tan exquisida com convencional. El resultat és entranyable com ho eren els clàssics d'aventures de ciència-ficció que "Prometheus" recorda en cadascuna de les seves imatges transparents. Com a producte d'entreteniment, és perfecte. Una introducció brillant ens presenta l'excusa d'un remake disfressat de preqüela: la investigació al voltant dels space-jockeys de la primera versió, ara revelats com els enginyers extraterrestres que potser ens van dissenyar; però aquest punt de partida tan ambiciós aviat deixa pas a una senzilla trama de suspens amb monstres i ensurts que no té alts i baixos narratius i que conté uns quants moments destacables:

- L'androide de rigor (Michael Fassbender) que vetlla la son dels humans que viatgen a l'espai es distreu mirant "Lawrence de Arabia" i es pentina com Peter O'Toole.

- Tot i ser estèril, l'arqueòloga Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) porta al ventre un extraterrestre amb molt mala pinta, que no expulsarà de manera tan expeditiva com John Hurt a "Alien" sinó via una cesària self-service, en una escena tan angoixant com divertida.

- El robot David tradueix a l'únic "enginyer" sobrevivent la pregunta transcendental dels humans: Per què ens vau crear, per què ens voleu destruir? Aquest enfrontament entre la creació i el creador, el fill i el pare, en què el primer demana explicacions al segon, remet a "Blade Runner" i "Gladiator"; allà, el fill matava el pare perquè els arguments d'aquest no el convencien; ara, la situació s'inverteix: el presumpte creador no gasta saliva i, per tota resposta, arrenca el cap de l'androide (que no és exactament la creació de l'extraterrestre, sinó una creació de la creació, vull dir dels humans, una rèplica de la rèplica).

En un títol d'aquestes característiques acostumen a destacar els efectes especials, però no les interpretacions. En aquest cas, els efectes són notables però l'encert més remarcable es troba, curiosament, en les actuacions; almenys, és el cas de Noomi Rapace, que no solament aconsegueix fer oblidar Sigourney Weaver sinó que crea un personatge molt matisat, de mirada vulnerable i físic indestructible; i, com no podia ser d'altra manera, de l'extraordinari Michael Fassbender, impecable i subtilíssim en el difícil paper de robot. Aquest home pot amb tot! I Ridley Scott ha tornat a reclamar els seus serveis a "The counselor", el film que està a punt d'estrenar, amb guió de Cormac McCarthy, que promet ser un treball irreprotxable i potser impersonal que, si més no, endarrirà una mica les anunciades continuacions de "Prometheus" i... "Blade Runner"!

ELS GERMANS SCOTT # 4: LA RESURRECCIÓ DE RIDLEY

Després d'"Amor a quemarropa" i "Marea roja", Tony Scott realitza un dels seus pitjors treballs, "Fanático" (1996), que és també una de les pitjors actuacions de Robert De Niro. "Enemigo público" (1998), amb Will Smith, i "Spy Game" (2001), amb Robert Redford i Brad Pitt, resulten entretingudes i prou.

Ridley ha perdut el prestigi crític guanyat amb els seus primers films després de la successió de títols mediocres de la dècada dels noranta. Però començarà el nou mil·lenni amb bon peu i una pluja d'Òscars.

El tigre a punt de menjar-se el gladiador:

"Gladiator" (2000) no és un film especialment original, una barreja entre "Espartaco" i "La caída del imperio romano". Ara bé, cal reconèixer que recuperar el gènere oblidat del peplum amb efectes digitals del segle XXI -el Colosseu en tot el seu esplendor- és una bona pensada. El vigor narratiu d'un director que aquí es retroba a si mateix fa la resta i "Gladiator" ens atrapa des de la primera escena, espectacular i brillant, amb la batalla entre els legionaris i els bàrbars enmig del fang i de la boira. Scott esquitxa de foc un paisatge de tons blavosos i reserva el daurat per a l'escena següent, quan el destí de l'imperi es decideix de manera violenta dins les tendes del campament romà; una escena, com ja vaig assenyalar, similar a la de "Blade Runner" que enfronta el replicant Batty amb el seu creador, filmada en el mateix to daurat.

La segona meitat de la història ens porta, doncs, al Colosseu, on Màxim exercirà de gladiador mentre rumia com venjar-se del malvat emperador Còmmode. Aquí, Ridley Scott ens regala un seguit d'escenes de lluita molt bèsties i impactants; filma la violència amb un muntatge menys frenètic i el·líptic que el dels seus primers films, més coreogràfic i igualment brillant. Aquest virtuosisme renovat el perfeccionarà en els seus films següents, sobretot "Black Hawk derribado".

No podem obviar la contribució a l'èxit de la proposta de les composicions de Russell Crowe, que dota al seu personatge d'honorabilitat i grandesa fins i tot quan està brut de sang i de pols -que és tot el metratge-, i Joaquin Phoenix, genial en el paper de dolent capriciós i torturat. Crowe es convertirà en la present dècada en actor fetitxe del director.

Scott sembla haver renunciat a l'etiqueta d'autor i continua fent pel·lícules sense pretensions amb un estil impecable, com n'és un clar exemple "Hannibal" (2001), la seqüela d'"El silencio de los corderos". El personatge del psiquiatre caníbal -una creació indisociable del seu intèrpret, Anthony Hopkins en estat de gràcia- ja era sorprenentment empàtic al film precedent; aquí, Scott explota la seva vena elegant i sibarita en un escenari tan idoni com Florència. La bella ciutat italiana surt molt fotogènica al film, però en ella habita un monstre tan letal com l'extraterrestre d'"Alien", que esventra les seves víctimes abans de penjar-les perquè queda més autèntic, sense pietat però amb un estrany sentit de la justícia i notes d'humor negre, que potser no aprecïin els turistes japonesos quan els budells del policia interpretat per Giancarlo Giannini aterren als seus peus sobre les llambordes de la Piazza della Signoria. Aquesta escena i alguns menús opípars -milionari desfigurat devorat per porcs; cervell de policia saltat amb herbes aromàtiques per a tres comensals, un d'ells el mateix proveïdor de la matèria primera, o acompanyat de delicatessen en un envàs molt elegant i apropiat per a vols transoceànics- proporcionen els millors moments d'un film que aconsegueix divertir gràcies a una barreja insòlita de gore i exquisidesa visual, i malgrat els factors que juguen en contra: la substitució de Jodie Foster per Julianne Moore o un argument impossible.

Ray Liotta a punt de menjar-se a si mateix:

Com hem dit abans, "Black Hawk derribado" (2002) és impecable visualment. Peró aquesta crònica de guerra basada en fets reals que converteix en gesta heroica una missió fracassada dels marines a la ciutat de Mogadiscio (Somàlia) incorpora un comentari d'arrel feixista: davant la inoperància dels polítics, els soldats miren d'imposar la pau i salvar vides amb la força dels seus fusells; se sacrifiquen per tan noble objectiu i dinou (19) marines no tornaran a les seves cases; en l'enfrontament, només van perdre la vida mil (1000) somalís.

Els marines van a la platja.

Sí, els germans Scott tenen una vena feixista que aflora sobretot en els seus films a la major glòria de l'exèrcit nord-americà, sobretot si estan produits per Jerry Bruckheimer, com en aquest cas.

En els anys següents, Scott alterna films de petit format com la curiosa "Los impostores" (2003) o la fallida "Un buen año" (2006) amb superproduccions amb molta acció, unes sense gaire interès tot i que entretingudes ("El reino de los cielos" -2005-, "Red de mentiras" -2008-, "Robin Hood" -2010-) i almenys una força recomanable: "American Gangster" (2007).

La moda dels setanta.

Protagonitzada pel seu actor fetitxe, Russell Crowe, i pel que ho era de son germà, Denzel Washington, explica com l'afroamericà Frank Lucas es va fer l'amo de Nova York quan era una ciutat sense llei a finals dels anys seixanta i primers setanta, important heroïna des de Vietnam, camuflada en els taüts dels soldats morts. Lucas i el seu perseguidor, el policia Richie Roberts, s'assemblen bastant: són intel·ligents i emprenedors i fidels a un codi ètic; però el segon és un solitari i el primer té una família, el segon intenta acabar amb el tràfic de drogues i el primer en ven a preus molt raonables. Aquesta incursió de Scott en el gènere de gàngsters li deu força a Coppola i Scorsese, però també recorda alguns thrillers ambientats a l'època, com "French Connection" i similars; té el mateix look, el mateix vigor narratiu i, a més, no condemna el traficant, el presenta com un personatge conseqüent, un supervivent enmig d'una societat en guerra, esplèndidament retratada.

I, mentre Ridley Scott poleix el seu estil de manera controlada en tots aquests títols comercials, Tony s'especialitza en epopeies de venjança i violència que resulten més personals en la seva desmesura. I, a "El fuego de la venganza" (2004) o "Domino" (2005), mou la càmera i munta com si tingués el mal de Sant Vito, d'una manera tan excessiva que acaba per dinamitar el relatiu interès de la història.

La Domino ja està cremada.

ELS GERMANS SCOTT # 3: DE COM RIDLEY ES VA TRANSFORMAR EN TONY

Després de l'èxit de "Top Gun", Tony Scott reincideix amb Bruckheimer i signa "Superdetective en Hollywood II" (1987), nova edició de les aventures del simpàtic detectiu interpretat per Eddie Murphy. Hi aporta certa elegància visual però no fa més esforços per elevar el nivell d'un producte cojuntural sense cap interès.

El mateix any, Ridley, amb pretensions més modestes després de l'ensopegada de "Legend", aborda també el thriller a "La sombra del testigo", sense assolir el nivell de les seves primeres pel·lícules (això ja no ho aconseguirà mai). Es tracta d'un producte comercial que manté cert interès en tot allò que fa referència a la història d'amor entre el policia de Queens interpretat per Tom Berenger i la dona rica de Manhattan personificada per Mimi Rogers -la senyora Cruise en aquella època-; no queda gaire clar si el policia, que està casat, s'enamora d'ella només perquè és molt atractiva o si també queda enlluernat pel luxe que l'envolta, un dilema interessant que el guió no explota però que Ridley Scott emfatitza a través de la sofisticació de les imatges.

I quins llençols més tous!

Reincideix en el gènere amb "Black Rain" (1989), que s'inscriu en la tradició de policies nord-americans (Michael Douglas i Andy Garcia) que viatgen al Japó perseguint un yakuza i veuen com els seus mètodes expeditius topen amb la circumspecció de la policia local, representada per la figura del benintencionat inspector Masahiro (Takakura Ken); no cal dir que, al final, seran els millors aliats possibles (bé, Douglas i Takakura Ken, perquè a Andy Garcia l'afaiten amb una katana en una escena singularment violenta) i, plegats, aconseguiran vèncer els dolents. Resulta un producte molt entretingut, però la mà de Scott només es nota en les escenes als carrers d'Osaka, presentada com una ciutat del futur quasi tan caòtica i fascinant com era Los Angeles a "Blade Runner".

No és Los Angeles, és Osaka.

Mentrestant, Tony Scott planteja un producte més personal a "Revenge" (1990).

El veterà Top Gun Michael J. "Jay" Cochran (Kevin Costner) viatja a Puerto Vallarta (Mèxic) convidat per un vell amic, Tiburón Méndez (Anthony Quinn), un potentat una mica mafiós, casat amb una dona més jove i guapa amb els trets de Madeleine Stowe. Les dones són dolentes i ella no para fins que Cochran accepta consolar-la, traint d'aquesta manera l'amistat amb Méndez. Però fotre les banyes a un personatge que es fa dir Tiburón resulta sens dubte perillós; el terratinent els enxampa: a ell no el mata perquè li devia la vida però el sotmet a una pallissa de les que fan època; a ella només la desfiguren i la venen a una casa de putes de la frontera. Posteriorment, Cochran es recupera de les ferides i decideix anar-la a buscar, la qual cosa -no cal dir-ho- generarà més violència. Com es pot veure, es tracta d'un argument desfermat, que Scott va posar en imatges amb notable convicció i una delicadesa que s'imposa sobre l'inevitable look d'anunci de perfums. Novament, Tarantino surt en defensa d'aquest film, que va passar sense pena ni glòria, i explica que si no és del tot reeixit és per culpa de les tisorades dels productors, fetes amb l'única pretensió de "donar pel cul" al director.

Després d'aquesta vel·leïtat, torna amb Bruckheimer i Cruise, ara ja emparellat amb Nicole Kidman, i junts presenten "Días de trueno" (1990), una història sobre un pilot de la NASCAR (curses automobilístiques en què els cotxes semblen cotxes, no com a la Fórmula 1 europea, per entendre'ns) que no té el més mínim interès malgrat que el guió vingui firmat per Robert Towne ("Chinatown"); potser perquè Tom Cruise també hi va posar la grapa...

El seu següent film, del 1991, és "El último Boy Scout", un vehicle al servei de Bruce Willis, que fa el paper de sempre: un detectiu divorciat que resulta que ens hauria de fer llàstima perquè tot li surt al revés; però no és tan fàcil simpatitzar amb un individu masclista i d'una agressivitat certament útil per enfrontar-se als dolents però que voreja la psicopatia. Les bromes i rèpliques amb el seu company d'aventures, un jugador de futbol americà interpretat per Damon Wayans, no contribueixen a elevar el nivell.

El scope de Tony:

El scope de Ridley (i un preciós Thunderbird) a "Thelma & Louise"):

Mentrestant, Ridley Scott aborda una producció més ambiciosa temàticament amb "Thelma & Louise" (1991), road movie feminista interpretada per Susan Sarandon i Geena Davis, escassament subtil però que combina amb habilitat humor i tragèdia i està molt ben interpretada tant per la parella protagonista com per dos descobriments en la part masculina: Brad Pitt (un delinqüent simpàtic que roba els calés a les noies però abans té el detall d'aconseguir-li a la Thelma -Davis- el primer orgasme), i el tarantinià Michael Madsen, que fa de nòvio comprensiu de la Louise.

El prestigi del director li va servir, un any després, per posar-se al capdavant del projecte commemoratiu del descobriment d'Amèrica titulat precisament "1492", amb Gérard Depardieu fent de Colom. El film no passa per alt els problemes dels espanyols amb els indígenes, però tampoc no va gaire més enllà i prefigura la manera d'encarar el gènere històric pel director, més preocupat per fer un àlbum de cromos bonic que per assolir una narració sense altibaixos (l'altre exemple més clar, anys després, serà "El reino de los cielos"). Per cert, la banda sonora és de Vangelis ("Blade Runner").

El 1993, Tony Scott realitzarà el que és sens dubte el seu millor film, "Amor a quemarropa". El seu estil característic no ha variat gens ni mica: format scope, prevalença dels primers plans en les escenes de diàleg, llum difusa i colors freds en els interiors, llum intensa i colors càlids en els exteriors. Però, ara sí, disposa d'un guió brillant del seu admirador Quentin Tarantino. En realitat, no és que la història d'una parella que fuig amb una maleta plena de droga per vendre-la a un productor de Hollywood mentre la màfia i la policia els persegueix sigui gaire original; la peculiaritat radica en el tractament dels personatges i, sobretot, en els diàlegs.

Clarence, el protagonista (Christian Slater), és un xicot solitari per al qual el súmmum de la diversió consisteix a passar-se quatre hores veient pel·lícules de kung-fu en un cinema de sessió contínua (Tarantino projecta en el personatge les seves obsessions cinèfiles); en una d'aquestes, coneix una noia tan atractiva com la Patricia Arquette i que respon a l'improbable nom d'Alabama. La noia resulta ser una prostituta que li han regalat els companys sense que ell ho sàpiga. Com sigui, s'enamoren i la seva aventura romàntica comença quan Clarence es carrega el seu xulo (Gary Oldman, passadíssim de voltes), en una escena hiper-violenta que preludia el to de la resta del film; s'endu una maleta plena de cocaïna i marxa amb la noia cap a Los Angeles. A partir d'aquí, les escenes impactants made in Tarantino se succeeixen. El millor fragment (que vaig destacar en el post dedicat a Dennis Hopper), és quan un gàngster sicilià amb els trets de Christopher Walken amenaça el pare de Clarence (Hopper) i aquest, mentre fuma la darrera cigarreta abans de morir, el provoca explicant-li que els sicilians són mig negres ("albergínies"), perquè els invasors africans es van beneficiar les seves avantpassades, i això mentre sona el "Duet de les flors" de Léo Delibes, una peça molt evocadora que ja havia utilitzat el director per a la banda sonora d'"El ansia". La idea d'un fons musical plàcid com a preludi d'una explosió de violència propicia una altra escena brillant, quan el mafiós interpretat per James Gandolfini estova la protagonista i sona de fons "Will You Still Love Me Tomorrow" de The Shirelles. Seqüències com aquestes converteixen "Amor a quemarropa" en un divertiment amb categoria de film de culte; i no podem deixar d'esmentar l'aparició de Brad Pitt drogat, o el tiroteig final entre els protagonistes, els mafiosos, uns policies que sembla que siguin ells, els addictes a la cocaïna (Chris Penn, Tom Sizemore), i un productor jueu que s'assembla molt a Joel Silver, mentre sobre una de les parets blanques de la seva mansió es projecten escenes de "Vietnam me mata 2" (!!).

Tarantino participa també en el guió de "Marea roja" (1995), un film bèl·lic que transcorre a l'interior d'un submarí, un títol molt sòlid i ben interpretat per Gene Hackman i Denzel Washington en la seva primera col·laboració amb Tony Scott.

I, mentre Tony realitza els seus millors títols, Ridley s'embarca -mai millor dit- en la filmació de "Tormenta blanca" (1996), inspirat en el naufragi l'any 1961 d'el vaixell escola "Albatross". Protagonitzada per Jeff Bridges, fent de capità inclement, i una colla de nois tots rossos i ben plantats fent de mariners, la pel·lícula està molt ben fotografiada però també és insulsa i ideològicament ambígua.

Amb la cara paga.

I si qualifico "La teniente O'Neil" (1997) d'ideològicament ambígua, segurament em quedo curt. És clar que algú podria afirmar que la història de la tinent Jordan O'Neil (Demi Moore), que s'allista a la unitat més dura dels marines per demostrar que també una dona pot superar el dur entrenament, és una nova proposta feminista del director de "Thelma & Louise". Però no ens enganyem: només és un vehicle per al lluïment d'una estrella i de l'exèrcit dels Estats Units, com ho era "Top Gun"; ambdós títols no estan gaire allunyats l'un de l'altre, tan conceptualment com qualitativa. Ridley es transforma en Tony i O'Neil celebra el seu èxit en l'imperi dels mascles exclamant "Menja'm la polla!".

No té un pèl de tonta.

ELS GERMANS SCOTT # 2: LA CONSAGRACIÓ DE TONY

Després de l'èxit consecutiu d'"Alien" i de "Blade Runner" cal suposar que Ridley s'ho tenia una mica cregut; i que pensava que qualsevol bajanada que se li acudís funcionaria igual de bé.

Aquesta pot ser l'explicació que fitxés Tom Cruise, Mia Sara, Tom Curry i David Bennent (el nan d'"El tambor de hojalata") i posés en imatges un conte de fades amb follets, papallones, dimonis, princeses, unicorns i moltes brosses flotant arreu. "Legend" (1985) va resultar una extravagància fallida i un seriós entrebanc en la seva carrera com a director. L'únic profit que en va treure va ser la utilització d'algunes escenes amb l'unicorn per escenificar un somni de Rick Deckard i així tenir una excusa per tornar a estrenar "Blade Runner" com si es tractés del "director's cut".

I és que Mia Sara i Tom Cruise tenien cert renom entre el públic juvenil (Curry i Bennent només eren coneguts entre els cinèfils), però el segon no era encara una estrella amb majúscules; el fracàs de la pel·lícula també l'implicava a ell. La casualitat va voler que un altre Scott, Tony, el redimís ja definitivament.

En els seus inicis, Tony Scott semblava seguir fil per randa els passos del germà gran. Fins i tot la seva pel·lícula amateur "Loving memory" (1971), fotografiada en blanc i negre pel gran Chris Menges, començava també amb un xicot passejant amb bicicleta; aquest, però, corria pitjor sort que el personatge que el mateix Tony havia interpretat uns anys abans a ordres del seu germà (el sempre incisiu Indéfilo Cinesnable li dedicava fa uns dies un post a aquesta poc coneguda obra primerenca de Tony Scott, probablement millor que molts dels seus llargmetratges i, sens dubte, més ascètica).

Com el seu germà, Tony Scott es va estrenar en el llargmetratge amb un film de qualité; "El ansia" seria, doncs, l'equivalent de "Los duelistas". I, també com en el cas d'en Ridley, va ser aquesta òpera prima que va cridar l'atenció d'un productor que, per bé o per mal, seria decisiu en la seva carrera. Si Walter Hill, en funcions de productor, va propiciar l'èxit de Ridley i el seu "Alien", en el cas d'en Tony va aparèixer en escena Jerry Bruckheimer.

Cal dir que el nom de Bruckheimer no estava tan lligat com ara als blockbusters i que els seus films eren més modestos, tot i que alguns d'ells molt exitosos, com els casos de "Flashdance" (1983) i "Superdetective en Hollywood" (1984). Doncs bé, aquest senyor va fitxar Scott perquè dirigís una història carregada de testosterona sobre una escola de pilots d'elit, amb trama amorosa inclosa entre el cadet més rebel de la colla i la seva instructora de vol. Per al paper principal va fitxar Tom Cruise, malgrat la desfeta de "Legend", i la noia era Kelly McGillis, en el moment més dolç de la seva carrera després de l'èxit d'"Único testigo".

"Top Gun" (1986) va recaptar prop de tres-cents cinquanta milions de dòlars. A partir d'aquí, era al germà petit a qui es rifaven els productors. Sí que cal dir que els crítics no van ser tan generosos, però tot és opinable, i Tarantino, que és un gran defensor del cinema de Tony Scott, pensa que el guió de "Top Gun" és un dels millors de la història, més que res per la subtrama segons la qual Cruise-Maverick és atret per Val Kilmer-Iceman al cantó fosc de l'homosexualitat. El gran Quentin, en funcions d'actor, ens explica la seva teoria, força plausible (disculpeu la mala qualitat de l'enllaç):

ELS GERMANS SCOTT # 1: LA CONSAGRACIÓ DE RIDLEY

Quan estava dubtant entre fer una ressenya estàndard de "Prometheus" o aventurar-me amb un estudi més ampli d'un director interessant malgrat la seva irregularitat i de qui he vist totes les seves pel·lícules, m'assabento de la dramàtica mort del seu germà Tony. En aquestes circumstàncies, aniré una mica més enllà i parlaré de la filmografia d'ambdós, que hom acostuma a comparar només per emfatitzar la presumpta mediocritat del germà petit.

Tony Scott va protagonitzar, l'any 1965, el curtmetratge dirigit pel seu germà gran Ridley "Boy and Bicycle", que ja evidenciava l'habilitat del segon per crear atmosferes, i en aquest cas sense diners al seu abast.

La col·laboració entre els dos germans Scott s'estén al llarg de la dècada dels setanta, quan es dediquen a fabricar spots publicitaris a dojo i -juntament amb altres directors britànics formats en aquest camp com Alan Parker, Adrian Lyne o Hugh Hudson- estableixen les bases de l'anomenat -precisament- estil publicitari, caracteritzat per la recerca d'un impacte immediat a través del so, la música i la imatge; una imatge sofisticada, fotografiada amb tots els filtres existents al mercat, usant colors primaris, el blau sobretot, i deixant que la pols en suspensió aparegui clarament sobre la llum que travessa els decorats. Tots aquests directors van acabar al cinema, molts d'ells fitxats per Hollywood, i la seva empremta va marcar el cinema comercial dels anys vuitanta.

En el cas dels germans Scott, Ridley, el més gran, va ser el primer a fer el salt. Admirador de Stanley Kubrick, el seu primer film, "Los duelistas" (1977), tenia una estètica molt deutora de "Barry Lyndon" i estava ambientat a les guerres napoleòniques; narra l'obsessió d'un oficial de l'exèrcit francès (Harvey Keitel) per desafiar un altre oficial d'origen aristocràtic (Keith Carradine). Sembla plausible que Kubrick s'interessés per aquest treball de Scott; de fet, hi va haver certa col·laboració i alguns paral·lelismes en la carrera d'ambdós cineastes (per no repetir-me, em remeto al meu post "Scott vs. Kubrick").

No és Kubrick, és Scott.

El següent film de Scott fou "Alien" (1979).

Al segle XXII, la nau de transport "Nostromo" rep un senyal d'auxili que la condueix a un planeta perdut. El lloc és una trampa mortal: conté els embrions d'una raça extraterrestre tan agressiva com difícil de matar; un dels seus espècimens s'introdueix en la nau espacial per mètodes poc ortodoxos i es dedicarà a fer desaparèixer un a un els desgraciats tripulants, que en el film no són presentats com a herois sinó simples treballadors d'una corporació que té interessos poc clars, la qual cosa els fa més vulnerables als ulls de l'espectador i contribueix al neguit que provoca aquesta hàbil barreja de gènere gòtic i ciència-ficció clàssica.

"Alien", rebuda en el seu dia amb certa fredor per la crítica i avui considerada un film de culte i un cim del gènere, és un exemple clar de pel·lícula que esdevé magnífica gairebé per casualitat, gràcies a la unió miraculosa de talents molt diversos. Sembla un remake del film de Mario Bava "Terror en el espacio", de 1965, però ni Scott ni el guionista Dan O'Bannon havíen vist aquest títol, segons afirmen. Sí que reconeix el segon haver-se inspirat en altres títols de l'etapa daurada del gènere als anys cinquanta. La gènesi del projecte va ser més o menys així:

- Essencialment, Dan O'Bannon vol refer "Dark Star" (John Carpenter, 1974) amb més mitjans, creant un extraterrestre una mica més terrorífic que la pilota de platja pintada que havíen usat en aquest film.

- En un viatge a París per treballar en el projecte fracassat de "Dune" coneix el treball de Jean "Moebius" Giraud i, sobretot, de H. R. Giger, que dibuixava unes criatures molt esgarrifoses.

- Dan O'Bannon i el coguionista Ronald Shusett miren de col·locar un guió clarament de sèrie B, venent-lo com una versió de "Tiburón" ambientada en l'espai. Roger Corman és a punt de comprar-lo quan algú els dirigeix a Walter Hill, David Giler i Gordon Carroll, que acaben de crear una productora (Brandywine) amb alguns contactes amb la 20th Century Fox. La ciència-ficció no és un gènere gaire popular però l'èxit de "La guerra de las galaxias" anima els productors, tot i que el pressupost inicial és més aviat ridícul.

- Els productors busquen un director que no sigui car però que tingui prou talent com per elevar el nivell de la proposta. Impressionats per "Los duelistas" (un gran treball d'ambientació fet amb dos duros), contracten Ridley Scott; el projecte esdevé una coproducció entre Estats Units i el Regne Unit. Ridley Scott viatja a Zurich per conèixer Giger i el convenç perquè participi activament en el projecte. Després, fa un storyboard impecable i aconsegueix que els productors doblin el pressupost, fins a ratllar els 9 milions de dòlars. Més endavant, encara els convencerà per rodar una escena que no està en el guió inicial (l'enfrontament final entre Ripley i el monstre) i el pressupost s'enfila un parell de milions més. Finalment, això no fou tan terrible: el film va guanyar més de cent milions de dòlars a tot el món.

I allò que semblava destinat a ser una sèrie B es converteix en un títol de culte. Però, si "Alien" només és la història d'una bèstia que es cruspeix els astronautes, què la fa tan especial?

A diferència d'altres mostres del gènere, la presentació dels ambients i dels personatges -com dèiem abans, gens heroics- resulta força realista. La nau "Nostromo" és plena d'humitat, els tripulants van vestits amb roba còmoda o ben bé d'estar per casa, excepte quan porten els vestits espacials dissenyats per Moebius. També cal ressaltar pel seu caràcter inèdit la presència rellevant de les dones. Però el realisme no impedeix que grans dosis d'imaginació recorrin l'invent. Scott juga la carta del contrast: el film comença quan els astronautes es desperten, en una sala banyada per una llum blanca que podria ser un decorat de "2001"; després, el film deriva ràpidament cap a les tenebres, primer al planeta i a la nau extraterrestre abandonada, plena de detalls ominosos i que allotja una inquietant col·lecció d'ous, posteriorment a la mateixa "Nostromo", una immensa nau de càrrega que, fora de les dependències de la tripulació, és un decorat gòtic ple de racons i passadissos inacabables banyats en la foscor.

No és Kubrick, és Scott.

Però allò més reeixit és, sens dubte, el monstre. Ho és en la seva plasmació física, un disseny sortit dels racons més tèrbols de la ment de Giger, que Scott mostra molt poc i molt parcialment al llarg del metratge, una estratègia molt hàbil que permet que la imaginació de l'espectador magnifiqui l'horror de quelcom que no s'assembla a res que haguem vist abans. I ho és en la seva concepció com a ésser diabòlic: es cria a la panxa d'un humà i neix rebentant-li les costelles (una de les escenes més terribles de la història del cinema), després es transforma, s'amaga, ataca quan menys se l'espera i ningú no sap què en fa dels cossos de les víctimes (els guionistes ho sabien però no van tenir nassos de mostrar-ho al públic); i no se'l pot matar ferint-lo perquè la seva sang és un àcid que foreda tot allò que troba, fins i tot les parets de la nau espacial. L'androide traïdor Ash (Ian Holm) resumeix la fascinació i l'horror del monstre en el següent diàleg (brillantíssim):

Ripley: Com el matem? Hi ha d'haver alguna forma de matar-lo. Com ho fem?

Ash: No podeu. Encara no compreneu amb què us enfronteu, oi? Un perfecte organisme. La seva perfecció estructural es només comparable a la seva hostilitat.

Lambert: Tu l'admires.

Ash: Admiro la seva puresa. Es un supervivent a qui no afecten la consciència, els remordiments… o les fantasies de moralitat. No teniu cap possibilitat. Però… em sou simpàtics.

No és una indigestió, és L'Alien.

Fruit del talent de tots els genis i els bons especialistes que van participar en el film, el seu aspecte visual és extraordinari i innovador. Sembla evident que el mèrit principal de Scott fou el de dirigir una orquestra de grans músics (per cert, no podem obviar la magnífica banda sonora de Jerry Goldsmith), però això no vol dir que no exhibeixi un estil molt personal, combinant seqüències amb un tempo relaxat amb d'altres muntades frenèticament, fins a l'extrem que el públic les percep més que les veu realment, i això es pot afirmar de gairebé tots els atacs del monstre. Aquest efecte ja l'havia assajat a "Los duelistas" i tornaria a aparèixer a "Blade Runner" (per exemple, en l'escena en què el replicant Leon ataca Holden). Finalment, les atmosferes denses heretades dels seus spots publicitaris donen molt joc en totes les escenes al planeta.

"Alien" li va fer un nom a Ridley Scott però ni els més optimistes esperaven que el seu següent film, sense sortir del gènere de la ciència-ficció, fos una obra de la magnitud de "Blade Runner".

Tot i que, en aquest cas, disposava d'un punt de partida literari molt més interessant, el relat "Somien els androides amb ovelles elèctriques?", de Philip K. Dick. En el seu primer film cent per cent nord-americà, també va disposar d'un pressupost molt més elevat i de la participació d'una estrella com Harrison Ford. I no va renunciar a les col·laboracions d'artistes conceptuals, com Syd Mead, o d'especialistes il·lustres, com Douglas Trumbull, qui ja havía treballat en els efectes especials de "2001"; Moebius, tot i la seva influència indirecta, va refusar participar en el film. La banda sonora va anar a càrrec de Vangelis (oscaritzat un any abans per "Carros de foc", de Hugh Hudson) i és tan eclèctica com el film demana. Les referències visuals van del quadre "Nighthawks", d'Edward Hopper a l'arquitectura ideada per Fritz Lang al seu clàssic "Metrópolis". De fet, en la seva representació de Los Angeles l'any 2019, una mega-ciutat superpoblada i contaminada, on sempre és de nit i on sempre hi plou, Scott combina les imatges futuristes amb influències tan diverses com l'arquitectura Art-Déco (recordeu l'edifici Bradbury?), els esmentats gratacels de "Metrópolis", o, fins i tot, l'arquitectura de l'Antic Egipte, que inspira la piràmide que allotja la seu de la companyia Tyrrell, que fabrica els androides que Rick Deckard, el protagonista, ha d'eliminar perquè tenen prohibit deixar la seva feina a les colònies espacials i tornar a la Terra per trobar el seu Creador; també inclou molts elements orientals, en la roba, el menjar, fins i tot en els anuncis que sobrevolen la ciutat. Però "Blade Runner" també és eclèctica en la mesura que introdueix en un film futurista l'atmosfera i els clixés del cinema negre a l'estil Raymond Chandler, amb un protagonista descregut i ple de dubtes existencials que rep tota mena de patacades, una dona fatal (Rachael -Sean Young-) i la veu en off omnipresent de l'investigador, un detall que va desaparèixer en el "director's cut", en una decisió totalment equivocada al meu parer.

No és Hong Kong, és Los Angeles.

La moda al segle XXI segons Ridley Scott:

Més enllà de tota la parafernàlia visual, que, com en el cas d'"Alien", va resultar molt influent en l'evolució posterior del gènere (i podríem dir que també en alguns thrillers, com per exemple "Se7en", que transcorre en una ciutat fosca on sempre hi plou), "Blade Runner" és un film molt interessant per la seva temàtica. Els androides (anomenats per la policia "replicants") són més perfectes i més forts que els seus models humans; però tenen una pega, que només viuen quatre anys. Un deliciosament sobreactuat Rutger Hauer capitaneja una colla d'aquests robots que tornen il·legalment a la Terra per trobar l'home que els va dissenyar (el kubrickià Joe Turkel); volen que els reveli el sentit de la seva existència i que els allargui la vida. Mentrestant, Rick Deckard, el blade runner que ha de matar-los, també s'interroga sobre el sentit de l'existència, sobretot després d'enamorar-se d'una atractiva replicant. L'androide Roy Batty (Hauer), davant la impossibilitat de canviar el seu destí, opta per matar el seu pare-creador (el seu gest, barreja de frustració i d'emoció, durant l'execució del seu pecat, inspira una escena d'un film posterior de Scott, "Gladiator", quan Còmmode mata el seu pare, l'emperador Marc Aureli).

Com passa amb "Alien", "Blade Runner" està plena d'imatges i d'escenes mìtiques, començant per les explosions de gas que es reflecteixen sobre l'ull d'un dels personatges en l'inici del film (us sona?) fins a la famosíssima seqüència en què Batty perdona la vida a Deckard mentre li explica que: "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu: atacar naus en flames més enllà d'Orion. He vist raigs C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en la pluja. És hora de morir". I, sota la pluja, mor.

"Blade Runner" no va tenir l'èxit de taquilla d'"Alien". El públic i bona part de la crítica deien que era... lenta! No obstant això, l'èxit de l'edició en devedé va significar l'inici de la seva elevació als altars, esdevenint un títol de culte i considerat ben aviat un dels millors de la dècada dels vuitanta.

Tony Scott es devia delir de l'èxit del seu germà i el 1983, un any després de l'estrena de "Blade Runner", s'iniciava en el llargmetratge amb "El ansia", un film fantàstic sofisticat i delicadament eròtic sobre un triangle habitat per vampirs, protagonitzat per Catherine Deneuve, David Bowie i Susan Sarandon. Tenia la textura d'un anunci de perfums i les atmosferes polsegoses i els canvis bruscos de ritme que també caracteritzaven els films d'en Ridley. El seu estil ha inspirat no poques pel·lícules de vampirs posteriors però, en el seu moment, no va tenir cap èxit ni de públic ni de crítica.

Aneu amb compte! És guapo però mossega.