LES PEL·LÍCULES DEL 2024 (I DEL 2023)

La llista del 2023 sabia que caldria refer-la per incloure "Cerrar los ojos". I, posats a fer, afegirem un parell més de títols a retenir, de Paul Schrader i Hirokazu Kore-Eda. 

La del 2024 ha estat més difícil del que pensava, amb títols ben diferents i una notable presència del cinema espanyol, a pesar de tenir pendents els grans èxits protagonitzats per l'Eduard Fernández. La impressió que havia estat un any nefast podria venir condicionada pel fet que els films més rellevants es concentren en l'inici i el final d'una temporada en què han punxat films ambiciosos com el darrer "Joker" o "Megalópolis". 

2024

1. LA QUIMERA, d'Alice Rohrwacher 

Amb Fellini en el record, el realisme màgic ja assajat a "Lázaro feliz" i la inestimable col·laboració de l'actor britànic Josh O'Connor (també l'hem vist a "Rivales", de Guadagnino, i sembla que l'ha fitxat Spielberg per a un nou projecte), Rohrwacher parla de les desigualtats de la societat capitalista, de misèria i de bellesa. 

2. LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer 

Una nova mirada sobre l'Holocaust que adopta un punt de vista insòlit, ja que tota l'acció transcorre fora dels límits del camp, en el polit habitatge del comandant Höss i la seva família i els jardins i racons bucòlics que acullen el seu plàcid dia a dia, indiferent als sorolls i els crits provinents de l'infern a la terra. La banalitat del mal retratada com mai. 

3. THE BEAST, de Bertrand Bonello 

Ciència-ficció distòpica però també una història d'amor que transcendeix els límits de l'espai i el temps. Léa Seydoux és l'actriu ideal per a un film que enllaça sense decaure estils i registres diversos, de Resnais a Lynch, de Max Ophüls a Harmony Korine. 

4. SALA DE PROFESORES, d'Ilker Çatak 

Volem ser moderns i volem ser inclusius, però l'infern és ple de bones intencions; i, si no, que li expliquin a la mestra protagonista d'aquest film, atrapada en un malson kafkià. 

5. LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne 

Aconseguint, com en els seus millors treballs, conciliar la comèdia i el drama, Payne ens porta una història commovedora de perdedors i de dignitat que transcorre en ple hivern en un campus habitat només per tres desheretats. Paul Giamatti, qui ja havia treballat amb el director a "Entre copas", broda el paper de professor antipàtic, entranyable en el fons. 

6. PERFECT DAYS, de Wim Wenders 

Wim Wenders ofereix, després de forces alts i baixos, un treball de ficció impecable, recorrent, com en els seus èxits dels vuitanta, a un escenari més o menys exòtic (en aquest cas, Tòquio i els seus vàters públics) i a un protagonista sobrevivent d'un naufragi sentimental. Minimalisme cinematogràfic del bo animat per una impagable banda sonora boomer. 

7. SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez 

El cinema espanyol ens ha ofert bons títols enguany. Encara en tinc alguns de pendents i he hagut de deixar fora de la llista treballs molt competents, com "La virgen roja" o "La infiltrada"; però calia destacar aquest film que explica la història del grup musical dels noranta "Los Planetas", amb lucidesa i amb sentiment, sense discursos i en termes purament cinematogràfics. 

8. EMILIA PÈREZ, de Jacques Audiard 

L'imprevisible realitzador francès torna a les nostres llistes gràcies a una proposta molt agosarada que narra, en clau musical i de melodrama d'arrel llatina, la segona oportunitat d'un narco que canvia de sexe. Excel·lents actuacions de totes les protagonistes, amb menció d'honor per a la transsexual espanyola Karla Sofía Gascón. Potser caldria afegir que el film d'Audiard participa de l'esperit transgressor d'altres títols amb molta violència i molta passió que no temen l'excés com a figura d'estil; per exemple, "Sangre en los labios", que no cabia a la llista però aprofito per destacar d'entre la collita d'enguany. 

9. VOLVERÉIS, de Jonás Trueba 

El fill de Fernando Trueba (el pare apareix com a actor en una de les millors escenes) aplica el seu estil nouvelle vague a una història de parella en crisi narrada amb un distanciament que li permet exposar el drama entre les línies de la comèdia. Em va agradar tant com "El hombre bueno", dirigida per l'oncle David, igualment protagonitzada per l'inefable Vito Sanz (i Jorge, un altre Sanz que li deu molt al director), igualment sobre una parella que se separa, minimalista, lúcida, commovedora. En fi, l'esmentarem ex-aequo i quedarem mig bé amb el realitzador després que l'excel·lent "Saben aquell" hagi caigut -per raons d'espai- de la llista del 2023. 

10. LA SUSTANCIA, de Coralie Fargeat 

2024 ha estat un any pròdig en títols estimulants de gènere fantàstic i/o terrorífic. Podria haver-n'hi més a la llista, films com "El último late night", "Longlegs", "MaXXXine", o d'altres que encara no hem comentat al bloc ("Dream Scenario", "Vincent debe morir", "No hables con extraños", "Nosferatu" per descomptat). En fi, ens decidim per "La sustancia", que potser tampoc no és un títol rodó, però que és visualment elegant, que conté un discurs pertinent sobre el culte al cos, que recorda clàssics del gènere i que reuneix una entregada Demi Moore (*) amb la jove Margaret Qualley, de qui esperem futurs èxits (no confondre amb el personatge). 

(*) Última hora: Demi Moore arrabassa el Globus d'Or a Karla Sofía Gascón. 

2023

1. LOS FABELMAN, de Steven Spielberg 

El cinema, mirall o finestra cap a una realitat de vegades incòmoda. Spielberg homenatja John Ford quan ja no li calen mestres: el seu geni narratiu es fa palès en cada moment d'aquesta pel·lícula una mica autobiogràfica. 

2. CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice 

Únic llargmetratge de ficció dirigit en els darrers trenta anys per un dels grans genis del cinema espanyol; testamentari i al·legòric sobre una carrera plena de projectes frustrats, conté moments magnífics, sobretot el final. Erice i Spielberg poden semblar cineastes antagònics però els seus films, que encapçalen aquesta llista, parlen del mateix: de la màgica capacitat de les imatges per il·luminar misteris, vides senceres. 

3. THE QUIET GIRL, de Colm Bairéad 

Una història senzilla i commovedora sobre una noia que no parla gaire (quan ho fa, és en gaèlic). 

4. LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese 

Amb la seva proverbial contundència narrativa, Scorsese narra el genocidi dels Osage. La culpa, tema central de la seva filmografia, és la de tot un país; la intervenció de l'FBI va mig arreglar les coses, però temem que la redempció, en aquest cas, no ha estat del tot possible. 

5. OPPENHEIMER, de Christopher Nolan 

Monumental biopic sobre el creador de la bomba atòmica. Potser el treball més sofisticat narrativament (ja és dir) i profund temàticament del realitzador de moda. 

6. MONSTRUO, d'Hirokazu Kore-Eda 

Un exercici també força sofisticat i apassionant del japonès més prolífic. Parla de prejudicis i de la dificultat d'accedir a la veritat, de nens que poden ser víctimes o botxins, de reencarnació. 

7. EL MAESTRO JARDINERO, de Paul Schrader 

Els films de Schrader, com els de Scorsese, també parlen de la culpa, individual o col·lectiva. "El maestro jardinero" tanca una brillant trilogia iniciada amb "El reverendo" i "El contador de cartas"; el jardí que cuida el protagonista és una bona metàfora i atorga una atmosfera zen prou adequada. 

8. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki 

Quintaessencia del seu estil personalíssim, el darrer film de Kaurismäki és pessimista pel seu retrat d'una societat en descomposició, però hi ha lloc per a l'esperança en un conte d'amor amb aclucades d'ull cinèfiles de Jarmusch a Charles Chaplin. 

9. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de J.A. Bayona 

Impecable reconstrucció de l'accident dels Andes. El realitzador fonamenta la seva versió en la fisicitat dels actes, però posant de relleu l'esperit de grup.

10. ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet 

Bergman sota l'aparença d'un thriller de judicis.

LES PEL·LÍCULES DEL 2023 (I DEL 2022)

Com fa un parell d'anys, torno a fer trampa, ara per partida doble, i, aprofitant l'estrena de la pel·lícula d'en Bayona a Netflix i la d'en Kaurismäki al meu poble, he esperat uns dies a fer la llista de l'any passat. Continuen faltant títols rellevants, com la darrera d'Erice, però tampoc no puc treure una llista de (presumptes) millors pel·lícules quan ja estiguem a Setmana Santa. A més, sempre em queda el recurs de refer-la l'any que ve, com faré ara amb la del 2022, després de molt dubtar; però em semblava de justícia incloure un exemple magnífic de cinema diferent o d'equilibrar una balança molt dominada pel cinema espanyol. 

També vull aclarir que la llista d'enguany és bastant arbitrària i respon molt als meus gustos personals. Sortosament, hi havia on triar i cal fer menció de la caiguda de "Decision to Leave" per encabir la caiguda de les fulles a la tardor, les "Fallen Leaves" de Kaurismäki (un joc de paraules una mica estrany, ho reconec). 

 2023

1. LOS FABELMAN, de Steven Spielberg 

En quatre anys, només dos noms al primer lloc de la nostra llista: l'espanyol Rodrigo Sorogoyen i l'americà Steven Spielberg. "Los Fabelman" ens mostra un alter ego del jove Spielberg que descobreix la màgia del cinema i també algunes veritats incòmodes. Senzilla i sàvia. 

2. THE QUIET GIRL, de Colm Bairéad 

En un any en què no han faltat les grans produccions d'autor (que també enyoràvem) brillen amb llum pròpia petites històries commovedores, com la de la noia callada que protagonitza el primer títol parlat en gaèlic. 

3. LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese 

Scorsese, en plena forma tot i la seva ja avançada edat, ens explica el lamentable genocidi dels indis osage. En van tenir la culpa els americans, i de culpa ens torna a parlar el director, tot i que, en aquest cas, la redempció resultarà força complicada. El Globus d'Or que ha guanyat la protagonista femenina és totalment merescut. 

4. OPPENHEIMER, de Christopher Nolan 

Nolan signa un dels seus títols més complexos (que ja és dir). El seu treball, també triomfador als Globus d'Or (merescudíssim l'atorgat a Robert Downey Jr.), dignifica el sempre complicat gènere del biopic i transcendeix el retrat del creador de la bomba atòmica fent que ens interroguem sobre l'estupidesa humana (una paradoxa atès que al film apareix gent molt intel·ligent, o això sembla). 

5. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki 

El realitzador finlandès aplica el seu peculiar estil (hieratisme, localitzacions atemporals i més aviat tristes, estudiada paleta de colors) a una història d'amor amb molts entrebancs entre un jove una mica dipsòman i una noia tan solitària com ell (atenció a la metafòrica crossa del final); el vent que fa desaparèixer un paper amb un telèfon és una de tantes dificultats, metàfora (una altra) de problemes més generalitzats, com la manca de diners i d'una feina estable. Però "Fallen Leaves" és un conte, i la dignitat i la solidaritat d'alguns s'imposarà en una societat de llops en què la guerra d'Ucraïna, present en les emissions radiofòniques, només és un símptoma. Kaurismäki aprofita un esquema molt senzill per introduir notes d'humor en un panorama més aviat fosc i referències cinèfiles que van de Godard a Chaplin passant per les pel·lícules del seu amic americà Jim Jarmusch. 

6. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de J.A. Bayona 

Impecable reconstrucció de l'accident d'avió en què els supervivents, la majoria joves components d'un equip de rugbi, van haver de sobreviure perduts als Andes en condicions terribles. El realitzador fonamenta la seva versió en la fisicitat dels actes, posant de relleu, al mateix temps, l'esperit de grup. 

7.  ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet 

El judici que intenta aclarir si el marit de la protagonista es va suïcidar o va ser assassinat també servirà per revelar els problemes existencials d'una parella en crisi. Una proposta original que va merèixer la Palma d'Or al Festival de Cannes. 

8. TÁR, de Todd Field 

Cate Blanchett interpreta a una directora d'orquestra tan genial com antipàtica arrossegada a un malson a causa de la cultura de la cancel·lació, molt de moda en aquests temps que corren. 

9. SABEN AQUELL, de David Trueba 

La commovedora història de l'Eugenio (l'humorista) i la Conchita, narrada amb gran sensibilitat pel petit dels Trueba i interpretada meravellosament per David Verdaguer i Carolina Yuste. Em semblava obligat posar-la a la llista. 

10. JOHN WICK 4, de Chad Stahelski 

Com també em semblava obligat incloure el film d'acció més desprejudiciat, més brillant i més divertit d'aquesta i moltes temporades. És tan excessiu que serà irrepetible. 

 2022

1. AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen 

Un drama rural intens però contingut. Sorogoyen aconsegueix una narració absorbent i equilibrada, en què l'horror de tot plegat no impedeix que coneguem les raons dels implicats. 

2. ALCARRÀS, de Carla Simón 

Un altre drama rural, no tan excessiu, però profund i força proper. Aquí, també, tothom té les seves raons. 

3. PETITE MAMAN, de Céline Sciamma 

Un títol insòlit al voltant d'una nena i una amiga especial que juguen al bosc. Fantasia i poesia sense subratllats innecessaris. 

4. MANTÍCORA, de Carlos Vermut 

Com "As bestas", "Mantícora" parla de monstres quotidians. També coneixerem les seves raons. Barreja de tendresa i humor negre en una nova demostració del talent de Carlos Vermut. 

5. VORTEX, de Gaspar Noé 

Un drama aspre sobre l'Alzheimer (metàfora de la incomunicació?) i la inexorabilitat de la mort. Noé es mostra més sobri i equilibrat que en films anteriors sense renunciar a certa experimentació, en aquest cas traient molt partit de la pantalla dividida. 

6. PARÍS, DISTRITO 13, de Jacques Audiard 

Audiard mostra els sentiments d'una colla de personatges de la banlieue parisenca, que podria ser qualsevol altra ciutat del món, no endebades es basa en una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine (amb guió de la Céline Sciamma). 

7. DRIVE MY CAR, de Ryusuke Hamaguchi 

Adaptació d'un relat curt d'Haruki Murakami, que el film amplia afegint silencis i referències al teatre. Però no patiu, que no falten les confessions i el to inconfusible del gran escriptor japonès. 

8. AFTERSUN, de Charlotte Wells 

Un pare divorciat i la seva filla són de vacances en un resort una mica tronat, a Turquia. El to contemplatiu d'una molt intel·ligent posada en escena filtra però no impedeix que aflorin les emocions i certa angoixa existencial. 

9. CRÓNICA DE UN AMOR EFÍMERO, d'Emmanuel Mouret 

Una comèdia sobre les relacions de parella que recorda Woody Allen només perquè el protagonista és insegur i, de vegades, xerra més del compte. Mouret té el seu estil i es revela com un cineasta tan sensible com rigorós en la posada en escena. 

10. LA ABUELA, de Paco Plaza 

Si Céline Sciamma apareix en aquesta llista com a directora i també com a guionista, passa el mateix amb Carlos Vermut, que aplica el seu humor negre i les seves obsessions a un film d'horror poc convencional.

LES PEL·LÍCULES DEL 2022, 2021, i més...

No ha estat fàcil fer la llista d'enguany. Per exemple, tenia diversos títols del gènere fantàstic prou interessants, com els de Cronenberg, Jordan Peele o Ti West; però si una cosa ha estat clara és la inusual rellevància que ha tingut enguany el cinema espanyol. He inclòs fins a cinc títols de producció pròpia (o en règim de coproducció amb França) i, posats a fer, he optat per "La abuela" com a representant del gènere més popular en temps de crisi. Fins i tot -no us enganyo- he estat a punt d'incloure el darrer treball d'Albert Serra (sortosament, els nois de Cahiers du cinéma ja han reparat el meu oblit). 

No sé a què es deu aquesta preeminència d'una cinematografia que mai no ha estat gaire ben rebuda en les meves llistes (amb l'excepció d'"Antidisturbios"; i no sembla casual que el primer film de la llista també vingui signat per Rodrigo Sorogoyen). Hem vist molt cinema espanyol de qualitat. Però és que resulta que hem vist molt poc cinema d'altres països (bo o dolent, tant-se-val); no hi ha hagut gaires propostes interessants de més enllà de les fronteres, qüestió que probablement es resolgui el 2023. 

La llista del 2021 l'he hagut de retocar per incloure treballs notables de Joel Coen, Paul Schrader, o Paul Thomas Anderson, amb la qual cosa he hagut de prescindir de Shyamalan o de Wes Anderson; i encara m'ha faltat espai per incloure el darrer títol de Paul Verhoeven o dos films fantàstics força brillants, com són "Lamb" o "Titane" (flamant Palma d'Or a Cannes). 

En fi, dedicaré també un espai a la llista decennal de Sight and Sound. Hauria volgut dedicar-hi un post específic però em trobo amb l'inconvenient que em falten per veure dos títols d'entre els deu que encapçalen la llista, un d'ells el situat en primer lloc. I un tercer que hauria de revisar per poder-lo jutjar adequadament (potser aquesta segona vegada entengui què coi passa a "Deseando amar", que trobo encara més críptica que "Mulholland Drive" -per cert, primer títol del nou segle que entra al Top Ten; però no ens anticipem-). 

2022

   

1. AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen 

Després d'"Antidisturbios", del 2020, Sorogoyen repeteix com a cap de llista amb aquest drama rural, una història propensa al tremendisme que el director aborda posant al davant de tot els personatges; bons o dolents, tots tenen els seus motius. La contenció no impedeix una tensió que ens deixa clavats a la butaca. 

2. ALCARRÀS, de Carla Simón 

Un altre drama rural, menys tèrbol però també greu. Si al film de Sorogoyen eren els molins de vent, aquí són les plaques solars; energies renovables que amenacen una forma de vida ancestral, que Carla Simón, amb l'ajuda d'actors no professionals, retrata amb precisió i senzillesa d'arrel renoiarana. 

3. PETITE MAMAN, de Céline Sciamma 

Un títol insòlit sobre una nena que juga al bosc amb una amiga molt especial. Tot i el vessant fantàstic i/o metafòric, es basa en la senzillesa i absència de subratllats. Pura poesia. 

4. MANTÍCORA, de Carlos Vermut 

Ja havia aparegut en aquestes llistes gràcies a "Magical Girl". Ara prescindeix de la coralitat però no dels assumptes durs i demostra que es pot parlar de monstres també des de la tendresa. I una mica d'humor negre negríssim. 

5. VORTEX, de Gaspar Noé 

Probablement, el títol més equilibrat del francès nascut argentí. També és un drama aspre sobre l'Alzheimer (potser metàfora de la incomunicació) i la inexorabilitat de la mort. 

6. PARÍS, DISTRITO 13, de Jacques Audiard 

Céline Sciamma repeteix títol, ara en qualitat de guionista. I dirigeix Audiard, a partir d'una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine, que porta al seu terreny, que també és una mica el terreny del seu mestre Eric Rohmer; i que alguns relacionen amb el Woody Allen de "Manhattan", tot i que els protagonistes de "París, Distrito 13" tenen més problemes econòmics i no viuen al centre sinó als afores d'una gran ciutat. Històries sentimentals que reflecteixen l'esperit volàtil dels temps que ens ha tocat viure, sense excloure la tendresa. 

7. DRIVE MY CAR, de Ryusuke Hamaguchi 

Cap títol nord-americà en la tria d'aquest any, però sí un del Japó, una nova adaptació d'Haruki Murakami que amplia un relat curt de l'escriptor afegint-hi teatre i silencis, però en respecta l'esperit i, per descomptat, els moments en què els personatges es confessen. 

8. LA ABUELA, de Paco Plaza 

Com Céline Sciamma, Carlos Vermut és a la llista en qualitat de director i ara també de guionista, en el darrer film de Paco Plaza. Si l'especialitat del segon són les històries de terror, i aquest títol ho és, Vermut hi afegeix el seu sentit del doble sentit, valgui la redundància, i l'obsessió per enfrontar l'espectador amb tabús com ara la decrepitud en la vellesa. 

9. UN AÑO, UNA NOCHE, d'Isaki Lacuesta 

Les reaccions d'una parella als atemptats de la sala Bataclan en el títol que confirma Lacuesta com un valor segur quan va al seu aire. 

10. BELFAST, de Kenneth Branagh 

El millor film de Branagh en molt temps és -com "Roma", de Cuarón- un viatge a la seva infantesa, entranyable però també complicada, sobretot a causa dels enfrontaments entre protestants i catòlics a la ciutat del títol. I també és en blanc i negre. 

2021

1. WEST SIDE STORY, de Steven Spielberg 

La nostàlgia és una bona recepta en mans del mestre Spielberg. Aviat ens estrenaran "Los Fabelman" i podrem tornar a finals dels cinquanta, en aquest cas per compartir els records infantils del director. 

2. EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion 

Barreja de western i melodrama que és també una crítica al masclisme des d'una mirada contemporània. Gran pel·lícula de la directora d'"El piano" i interpretació impressionant de Benedict Cumberbatch. 

3. OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg 

Des d'una lloable equanimitat i cert sentit de l'humor compatible amb la tendresa, el deixeble més espavilat de Von Trier ens parla sobre el consum d'alcohol, a través de l'experiència de quatre professors que volen aprofitar-ne els efectes per millorar el seu rendiment a la feina. 

4. NOMADLAND, de Chloé Zhao 

Nòmades obligats per la crisi econòmica que evoquen l'esperit dels pioners americans. Una road-movie gairebé canònica que compta amb una interpretació excel·lent de Frances McDormand, ara doblement present a la nostra llista gràcies a 

5. LA TRAGEDIA DE MACBETH, de Joel Coen 

Adaptació del clàssic de Shakespeare que remet a Welles en l'apartat visual, però que conté força troballes narratives (sobretot, referents a la banda sonora) i que enllaça amb temes recurrents en la filmografia del seu autor, particularment la insensatesa dels humans avivada per la cobdícia. 

6. ANNETTE, de Léos Carax 

Com l'anterior títol, es podria definir com una història tràgica propiciada per l'ànsia de poder, i tampoc no aposta pel realisme. 

7. EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa 

Més sobre les relacions de poder. Javier Bardem és el patró de tarannà paternalista, finalment revelat com un monstre. Un monstre, malauradament, bastant comú entre l'empresariat. 

8. LICORICE PIZZA, de Paul Thomas Anderson 

D'un dels millors realitzadors nord-americans ens arriba aquesta història d'amor juvenil ambientada als anys setanta, dels quals Anderson en recrea hàbilment l'esperit i la iconografia. 

9. EL CONTADOR DE CARTAS, de Paul Schrader 

Schrader, tot i alguns alts i baixos, continua sent un nom a tenir en compte. Després d'"El reverendo", recupera la influència de Bresson i els leit-motifs de la guerra d'Irak, la culpa, la redempció, a través del personatge d'un antiheroi lacònic que es guanya la vida jugant a cartes i que interpreta Oscar Isaac amb admirable sobrietat. 

10. DUNE, de Denis Villeneuve 

Villeneuve confirma la seva perícia i aconsegueix, després dels intents fallits de Jodorowsky i Lynch, una adaptació de l'obra de Frank Herbert que arriba a l'espectador sense trair-ne l'esperit. I això només és el començament. 

SIGHT AND SOUND 

Com deia a l'inici, no volia passar per alt la nova llista decennal de la prestigiosa revista anglesa, sens perjudici de revisar els meus comentaris tan aviat hagi pogut veure la pel·lícula que encapçala l'edició del 2022. 

Ni "Vértigo", ni "Ciudadano Kane", ni "Cuentos de Tokio", que cauen tots tres una posició per deixar espai a la inesperada guanyadora: "Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles", dirigida el 1975 per Chantal Akerman. Aquesta pel·lícula apareixia per primera vegada a la llista de fa deu anys en el lloc 35. 

Si analitzem una llista que conté 100 títols, i tenim present que es confecciona a partir d'una enquesta a crítics i entesos (enguany, més de 1.600), i la comparem amb les d'anys anteriors, podem sospitar que l'edat i cert afany de correcció política dels participants han afavorit -injustament?- títols força recents i uns quants dirigits per dones i afroamericans, de qualitat indubtable però que "canten" una mica entre títols clàssics de prestigi. No vull entrar a valorar els casos de la guanyadora o de "Beau travail", dirigida el 1998 per Claire Denis i en el número 7 de la nova llista, ja que no he vist cap de les dues. Tampoc no vull discutir la presència de més títols d'Akerman o els dos d'Agnès Varda ("Cléo de 5 à 7", "Los espigadores y la espigadora"). Però tenim els casos d'"Haz lo que debas" (Spike Lee, 1989), al lloc 24, entre "Playtime", de Tati, i "Au hasard Balthasar", de Bresson; "Déjame salir" (Jordan Peele, 2017), tancant llista, o el per a mi més escandalós cas de l'oscaritzada "Moonlight" (Barry Jenkins, 2016), en la posició 60, emparellada amb "La dolce vita" de Fellini. I, pel que fa a films dirigits per dones, la presència d'"El piano" (Jane Campion, 1992) en la posició 50, entre "Los 400 golpes", de Truffaut, i "Todos nos llamamos Alí", de Fassbinder", o de "Retrato de una mujer en llamas" (Céline Sciamma, 2019) al lloc 30, entre "Taxi Driver" i "8 y 1/2", em semblen casos clars de sobrevaloració; i consti que són dos bons films de dues dones directores que precisament destaco en les llistes d'aquest post. 

No diré que no sigui una mica trist que la presència de dones directores i realitzadors afroamericans sigui encara anecdòtica; però no podem obviar que, en el cinema clàssic, per raons socials o com es vulgui dir, la immensa majoria de realitzadors eren homes, i això explica la seva preeminència en les llistes. Opino que no cal ser tan políticament correctes per acabar caient en la discriminació positiva; i vull assenyalar que la presència en la digna professió de director de cinema d'afroamericans i, sobretot, de dones, que són la meitat de la població, augmentarà progressivament (només cal veure el cas de Catalunya), de manera que el seu presumpte relegament s'hauria d'anar resolent amb el pas dels anys, tot i que entenc que serà difícil vèncer el pes dels clàssics del segle XX. 

En fi, més enllà de la polèmica, és evident que les llistes de Sight and Sound han anat corregint prejudicis, i només cal veure com el sonor ha anat substituint el cinema silent, abans intocable, o com el cinema comercial ha igualat en consideració el cinema d'autor ("Vértigo" versus "Ciudadano Kane", sense anar més lluny). Tornant a la llista d'enguany, destacaria com a notes simpàtiques la presència de dos films d'animació d'Hayao Miyazaki, un títol espanyol ("El espíritu de la colmena", d'Erice, al lloc 84), o un film al seu dia massacrat per la crítica al lloc 88: "El resplandor", de Stanley Kubrick.

Kubrick, que es manté al lloc 6 gràcies a "2001", entre "Deseando amar" (Wong Kar Wai, 2000) i "Beau travail", en un Top Ten que tanquen "Mulholland Drive" (David Lynch, 2001), "El hombre con la cámara" (Dziga Vertov, 1929; únic títol silent entre els deu primers, retrocedeix un lloc) i "Cantando bajo la lluvia" (Gene Kelly i Stanley Donen, 1951). 

"Amanecer", de Murnau (fa poc en parlàvem) cau a la posició 11; "La regla del juego", de Renoir, desapareix del Top Ten per primera vegada en la història i la retrobem en la posició 13; "Centauros del desierto", de Ford, va a parar al lloc 15, "La pasión de Juana de Arco", de Dreyer, al 21, i "8 y 1/2", de Fellini, al 31.

AMANECER

Aquest 2022 toca llista decennal de millors pel·lícules de la història a càrrec de la prestigiosa revista Sight and Sound. 

Vam comentar l'anterior ara fa deu anys. Aquesta vegada sembla que s'endarrereix la publicació fins al mes de novembre per problemes logístics. Mentrestant, augmenten les apostes: continuarà "Vértigo" en primera posició després d'arrabassar-li la corona a "Ciudadano Kane"? Milloraran posicions títols com "2001" o "Amanecer"? 

No sabem què passarà. Si més no, una recent revisió del primer film americà de Friedrich Wilhelm Murnau ens convenç de la seva rellevància i la seva importància en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. 

En els primers minuts del film, ja podem apreciar un catàleg de recursos narratius insòlits en el moment de la seva estrena (1927): travellings de seguiment (en un mateix pla, la càmera segueix el personatge i acaba adoptant el seu punt de vista); composicions amb profunditat de camp; flash-backs; flash-forwards; sobreimpressions... 

Un argument melodramàtic ens podia portar a concloure que els mèrits del film eren només visuals, però el cert és que Murnau, assumint les convencions del gènere, explora a fons les seves possibilitats i aconsegueix moments commovedors i d'indubtable força poètica. Posem com a exemple quan els esposos arriben a la ciutat: després d'haver intentat matar la dona i penedir-se en el darrer moment, el marit no sap com fer-se perdonar; tots dos somiquen asseguts en una cafeteria; després, surten al carrer i contemplen l'arribada d'uns nuvis a una església; els segueixen fins a l'interior i, mentre se celebra la cerimònia oficial, la parella protagonista veu renéixer l'amor que un dia els va unir en una escena similar; finalment, surten junts de l'església, abans que els autèntics nuvis, dignes i enamorats davant la sorpresa dels convidats al casament. 

Males influències:

Cal saber perdonar.

LES PEL·LÍCULES DEL 2021 (I DEL 2020)

He fet una mica de trampa i he esperat a veure "West Side Story" (ja en el nou any) per fer la llista de títols de la temporada (i ha valgut la pena). Això no vol dir que no haguem d'incorporar més pel·lícules en una propera reedició, com sol passar -i més ara, que molts títols presumptament innovadors resulten de difícil accés-, i com ha passat amb la llista del 2020, que he hagut de refer contra pronòstic per encabir-hi dues o tres propostes francament interessants. 

2021

1. WEST SIDE STORY, de Steven Spielberg 

En un moment que el cinema busca noves formes d'expressar-se, de canvis en les audiències, de forta competència de les plataformes televisives, resulta que el millor títol de l'any és el remake d'un clàssic executat de manera clàssica pel director contemporani que més en sap de narrar com els clàssics amb l'energia dels moderns; a més, és un musical, gènere que no acaba de renéixer ni de trobar el seu públic, més enllà de sorpreses molt puntuals com el cas de "La La Land" ja fa algunes temporades. En fi, què voleu que us digui? Novament, la història de Romeu i Julieta i els enfrontaments entre les bandes de fills d'immigrants polonesos i les d'immigrants porto-riquenys al Nova York dels anys cinquanta, amb les cançons de Sondheim i Bernstein, m'ha captivat. 

2. EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion 

Tampoc el western i el melodrama familiar són gèneres gaire de moda i la neozelandesa Jane Campion s'hi capbussa sense complexos. Cal aclarir, però, que la seva mirada és absolutament contemporània, que l'adscripció genèrica del seu film no és tan evident al cap i a la fi i que la crítica al masclisme resulta prou vigent. 

3. OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg 

El deixeble més espavilat de Von Trier ens parla de quatre amics professors d'institut que experimenten amb l'alcohol. Vinterberg no pretén alliçonar, denunciar ni fer-ne apologia i es limita (sortosament) a oferir una reflexió molt lúcida sobre el tema i sobre la necessitat de sentir-nos estimats i/o valorats. 

4. NOMADLAND, de Chloé Zhao 

El nomadisme en temps de crisi econòmica enllaça amb l'esperit dels pioners que ja recorrien els espais enormes dels Estats Units; ara li toca fer-ho a la protagonista (excel·lent Frances McDormand) d'una pel·lícula que ens explica -com fan totes les road movies- que el viatge és el destí. 

5. ANNETTE, de Léos Carax 

Un altre musical en la tria d'enguany que ens arriba de la mà del realitzador francès més radical (amb permís de Gaspar Noé). També és una història d'amor clàssica però exposa obertament el seu caràcter de representació, en la forma i en el fons d'un argument que parla de la vida, de la mort, de les relacions de poder, sempre amb un intens alè poètic. 

6. EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa 

Les relacions de poder entre el cap d'una fàbrica de balances i els seus subalterns no són gaire equilibrades. Javier Bardem fa una creació inoblidable d'un personatge que ens pot semblar monstruós però que és, malauradament, més comú del que sembla.

7. DUNE, de Denis Villeneuve 

El nostre director canadenc favorit amb permís de David Cronenberg se'n surt prou bé de l'adaptació de la mítica obra de Frank Herbert. Ara caldrà veure'n la segona part. 

8. TIEMPO, de M. Night Shyamalan 

Un dels genis del cinema de terror contemporani recupera l'instint narratiu dels seus primers títols en aquest conte de misteri, molt claustrofòbic tot i que passa en una platja, que també ens parla de la fugacitat de les nostres vides. 

9. LA CRÓNICA FRANCESA, de Wes Anderson 

Amb el seu estil peculiar portat (més) a l'extrem, Anderson ens mostra una França intemporal que potser va existir o potser només va ser imaginada. 

10. MISA DE MEDIANOCHE, de Mike Flanagan 

Per continuar amb el costum d'incloure alguna minisèrie en la tria, optem per aquesta producció d'horror cortesia de Netflix en què Mike Flanagan juga amb algunes constants genèriques i les combina amb un discurs sobre els fanatismes religiosos. El clima de misteri reposa sobre una posada en escena excepcionalment elegant. 

2020

1. ANTIDISTURBIOS, de Rodrigo Sorogoyen 

Una minisèrie modèlica per la seva energia narrativa, plena d'idees i excepcionalment interpretada. 

2. ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman 

Una parella va en cotxe a conèixer els pares del noi (Jesse Plemons confirmarà la seva vàlua amb una interpretació molt subtil a "El poder del perro"). Amb aquest senzill punt de partida, un dels creadors més originals del cinema nord-americà ens introdueix en un enigma en què cal fixar-se més en allò que veiem que en uns diàlegs tan literaris com enganyosos. 

3. UNDER THE SKIN, de Jonathan Glazer 

Com en el film de Kaufman, un cotxe avança per paratges desolats mentre anem descobrint la solitud que habita arreu del planeta Terra. El film, hipnòtic i una mica críptic, és molt més suggeridor que la novel·la de ciència-ficció en què es basa. 

4. CORPUS CHRISTI, de Jan Komasa 

Missatge apostòlic en un film apte per a agnòstics. El jove Bartosz Bielenia fa una creació inoblidable d'un delinqüent que es fa passar per capellà i acaba sent un exemple de caritat cristiana. Komasa demostra que sap condensar idees en imatges suggeridores, però la concisió d'aquest títol no es repetirà en la posterior "Hater", més ambiciosa i menys aconseguida. 

5. MARTIN EDEN, de Pietro Marcello 

En una temporada pròdiga en sorpreses, destaca aquesta adaptació d'una novel·la de Jack London sobre un mariner que aspira a escriptor i a casar-se amb una noia rica. Anacronismes i eclecticisme narratiu resultaran idonis per mostrar les aventures del protagonista en els convulsos començaments del segle XX europeu. 

6. EL FARO, de Robert Eggers 

Uns faroners (brillantment interpretats per Willem Dafoe i Robert Pattinson) són víctimes del seu aïllament (o del seu caràcter, o de l'enigma ocult sota la llum del far) en aquest film en què Eggers confirma el talent visual ja demostrat a "La bruja" i que beu de múltiples referències cinematogràfiques des d'un blanc i negre heretat de l'expressionisme, i literàries. 

7. DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Ben Safdie 

Una epopeia frenètica sobre un joier ludòpata autodestructiu (notable creació d'Adam Sandler) a la manera dels personatges de Martin Scorsese, gens casualment productor d'un film que signen dues joves promeses del cinema independent americà. 

8. EL AÑO DEL DESCUBRIMIENTO, de Luis López Carrasco 

Insòlit documental de més de tres hores de durada en què hom entrevista les víctimes i supervivents de la reconversió industrial viscuda a Cartagena el 1992 i, sigui conscientment o per casualitat, acaba per parlar de la difícil situació d'Espanya i d'Europa en l'actualitat, de les servituds del capitalisme i l'amenaça de la ultradreta.

9. MANK, de David Fincher 

En blanc i negre i amb un estil més sobri d'allò que en ell és habitual, Fincher, a partir d'un guió del seu pare sobre el guionista de "Ciudadano Kane", mostra els llums i ombres del Hollywood de l'època daurada. Actuació impecable de Gary Oldman. 

10. 1917, de Sam Mendes 

Narra l'aventura de dos soldats que han de creuar les línies enemigues durant la Primera Guerra Mundial en un únic pla-seqüència, brillantíssim i espectacular.

2020 + 2019 + LA DÈCADA

Pensava que, ateses les limitacions forçades per la pandèmia i la preocupant falta d'estrenes rellevants, no trobaria deu títols per a la tria d'enguany. Però, finalment, he pogut reunir prou títols decents, tot i que ha calgut recórrer a la televisió (tres estrenes a Netflix i una minisèrie espanyola que, a més, ocuparà la primera posició). L'ordre -ho reconec- és discutible, sobretot perquè són títols molt diferents que fan de mal comparar; però passa sempre, amb les llistes. A més, farem algun retoc -en part necessari, en part capriciós- en la llista del 2019 i també toca fer la llista de la dècada. O sigui que anem per feina: 

2020

1. ANTIDISTURBIOS, de Rodrigo Sorogoyen 

És la primera vegada en la història del bloc que guanya la tria una producció espanyola. A més, en format de minisèrie televisiva. Però el treball de Sorogoyen ho mereix per trepidant, per incisiu, per una realització modèlica i plena d'idees, per unes interpretacions exactes.

2. ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman 

La darrera pel·lícula de l'inclassificable Charlie Kaufman, tan rara com apassionant, narra el viatge en cotxe d'una parella que van a conèixer els pares del noi. Però una història que sembla senzilla esdevé ben aviat un enigma. Potser res no és el que sembla però el director, hàbilment, ens va proporcionant pistes a partir de detalls que van dels colors del vestit de la noia a sorprenents aparicions, com la d'una botiga on venen gelats enmig del no-res, sota una terrible tempesta de neu. 

3. UNDER THE SKIN, de Jonathan Glazer 

La falta d'estrenes ha permès, en contrapartida, l'arribada a les sales de títols relegats al seu moment per poc comercials, encara que vinguin protagonitzats per Scarlett Johansson. "Under the Skin" és una producció del 2013 i adapta una novel·la de ciència-ficció no especialment memorable per crear un producte en certa manera críptic però tanmateix hipnòtic, que mostra la solitària i estranya vida al planeta Terra. Com en el film de Kaufman, la càmera és quasi sempre dins d'un cotxe que recorre paratges desolats. 

4. EL FARO, de Robert Eggers 

Si admetem que el de Kaufman és un film fantàstic, en tindrem tres en la tria d'aquest any. Robert Eggers torna a enfrontar els seus personatges a un aïllament de conseqüències funestes, com ja va fer a "La bruja"; però canvia els boscos de Nova Anglaterra i unes imatges entre Kubrick i Caravaggio per una illa retratada en blanc i negre a la manera del cinema silent. Esplèndides composicions de Willem Dafoe i Robert Pattinson. 

5. DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Ben Safdie 

Presentació via Netflix de dos germans que destaquen en el panorama del cinema independent nord-americà. "Diamantes en bruto" narra amb estil frenètic l'epopeia d'un joier ludòpata autodestructiu a la manera dels personatges de Martin Scorsese, gens casualment productor del film. Sorprenent interpretació d'Adam Sandler. 

6. MANK, de David Fincher 

Un Fincher més sobri d'allò que ens té acostumats, al servei d'un guió del seu pare sobre el procés d'escriptura del llibret de "Ciudadano Kane". Un retrat fascinant del cantó fosc de l'era daurada de Hollywood i un comentari prou oportú sobre la capacitat dels mitjans de comunicació per manipular l'opinió pública. I una vegada més ens hem de referir a la interpretació, en aquest cas d'un impecable Gary Oldman en el paper de Herman Mankiewicz. 

7. 1917, de Sam Mendes 

L'aventura d'uns soldats obligats a travessar les línies enemigues durant la Primera Guerra Mundial és emocionant però no excessivament original. El punt fort d'aquest film de Mendes és la seva filmació en un únic pla-seqüència, brillantíssim i espectacular. 

8. VERANO DEL 85, de François Ozon 

Al principi, despista una mica perquè suggereix un thriller quan es tracta, en realitat, d'una tendra història d'amor adolescent entre dos nois, un d'ells una mica autodestructiu, molt sensibles ambdós, narrada per Ozon amb una convicció que impedeix el ridícul en algunes escenes un pèl extravagants i excel·leix en altres, com quan Alexis escolta música amb el walkman enmig del brogit d'una discoteca.

9. EL LAGO DEL GANSO SALVAJE, de Diao Yinan 

Cal que donem entrada a un cinema xinès que està oferint no poques sorpreses. Tot i que aquesta història tràgica de gàngsters amb ressonàncies homèriques beu de les fonts del cinema negre nord-americà de tota la vida -amb alguns moments de violència més tarantinians-, uns escenaris exòtics que presumim realistes i una posada en escena molt estilitzada li atorguen denominació d'origen. 

10. RICHARD JEWELL, de Clint Eastwood 

Hem expressat en més d'una ocasió les nostres reserves cap als biopics que Clint Eastwood ha vingut dirigint els darrers anys. Si més no, aquest "Richard Ewell" és un títol estimable, potser perquè és un retrat de perdedors, que sempre ha estat l'especialitat del director. I, aquí també, unes interpretacions magnífiques. 

2019

1. EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese 

Scorsese ja ens havia parlat de la màfia i de la seva influència en la història dels Estats Units a "Uno de los nuestros" i "Casino". "El irlandés" eleva l'aposta i parla de dos fets tan presumptament enigmàtics com rellevants, la desaparició de Jimmy Hoffa i l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, des del punt de vista d'un sicari que només cap al final de la seva vida es preguntarà sobre el sentit de tot plegat. 

2. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino 

El cinema de sèrie B, els anys seixanta, Sharon Tate i els deixebles de Manson a punt de posar fi al somni de la dècada prodigiosa, tot passat pel filtre de Tarantino en un conte fet de llums de neó i piscines a Beverly Hills que, curiosament, també esdevé melancòlic i crepuscular. 

3. PARÁSITOS, de Bong Joon-ho 

Si no hagués estat per la dura competència de Scorsese i Tarantino, el primer lloc hauria estat per a aquesta faula sobre la lluita de classes en clau d'humor negríssim. 

4. EL TRAIDOR, de Marco Bellocchio 

Un altre títol sobre la màfia i la seva influència sobre la política, italiana en aquest cas. El macroprocés dirigit pel jutge Falcone centra un dels millors títols del veterà Marco Bellocchio, tot i que l'interès radica en la peculiar figura de Tommaso Buscetta (interpretat magistralment per Pierfrancesco Favino), un pentiti enfrontat al dilema de la delació. La suma de la seva confessió amb la il·lustració dels seus records cerca aportar a l'espectador la informació necessària sobre les reaccions d'un personatge més complex d'allò que pot semblar a primera vista. O de com un film pot ser didàctic i alhora apassionant.

5. DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar 

Almodóvar es confessa en el seu film més reposat i més madur.

6. LOS HERMANOS SISTERS, de Jacques Audiard 

Els francesos sempre han mostrat la seva admiració pel western, però és Audiard qui ha aconseguit retrobar el seu esperit, sense renunciar a una certa distància, entre la paròdia i l'homenatge. 

7. JOKER, de Todd Phillips 

Phillips, amb la col·laboració d'un Joaquin Phoenix en estat de gràcia, converteix un spin off sobre el principal antagonista de Batman en el crit d'auxili d'un món al caire de la fractura definitiva. 

8. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma 

Una història d'amor lèsbic d'ambientació d'època i imatges pictòriques que vénen justificades per l'argument i que no exclouen la calidesa o la intensitat. 

9. LARGO VIAJE HACIA LA NOCHE, de Bi Gan 

Novament li farem un lloc al recent cinema xinès amb aquesta impactant pel·lícula de Bi Gan, críptica però hipnòtica, que també conté elements de cinema negre i també il·lustra sobre els estranys escenaris que potser abunden en la Xina més oculta. La segona part del film inclou un pla-seqüència molt virtuós de cinquanta minuts de durada. 

10. LE MANS '66, de James Mangold 

Potser no és millor o més original que els títols que he deixat fora en aquesta segona volta sobre la collita del 2019. Però la manera en què Mangold converteix en apassionant una trama sobre curses automobilístiques reclamava una menció. És veritat que el film parla de més coses: l'amistat, la integritat, la lluita entre la imaginació i els diners, entre els febles i els poderosos. 

LA DÈCADA 

1. EL IRLANDÉS (2019), de Martin Scorsese

El director italoamericà tanca la trilogia sobre la màfia iniciada a "Uno de los nuestros" i continuada amb "Casino" amb un títol complementari dels anteriors i que dedica un metratge considerable a explicar-nos fets tan inquietants de la història dels Estats Units com la desaparició del sindicalista Jimmy Hoffa o l'assassinat del president Kennedy, però també a resumir el periple vital d'un antiheroi característicament scorsesià, un sicari aparentment mancat d'escrúpols però honest a la seva manera que es veu compel·lit a la traïció i, a partir d'aquí, a qüestionar-se el sentit de la vida (la seva i la de tots). Una obra mestra de maduresa. 

2. AMOR (2012), de Michael Haneke

Un film de Haneke presidia la llista de la dècada anterior i assoleix ara una meritòria segona posició gràcies a un altre títol radical, que parla de crueltat i de violència però també d'amor, com anuncia el seu títol. Però, de vegades, conceptes en aparença antagònics poden confluir en circumstàncies extremes. I un film d'una duresa insòlita pot expressar-se a través d'imatges belles i serenes. Una altra obra mestra, interpretada per dues llegendes del cinema francès, uns extraordinaris Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

3. MELANCOLÍA (2011), de Lars Von Trier

També Von Trier repeteix en la llista de predilectes de la dècada. Una dècada en què el seu treball ha esdevingut una mica reiteratiu i un pèl irregular però que va iniciar amb un títol excepcional, un discurs sobre la dualitat disfressat de ciència-ficció apocalíptica, fascinant per la seva originalitat conceptual i la força primigènia de les seves imatges.

4. DRIVE (2011) de Nicolas Winding Refn

Un altre autor provocador que inaugura la dècada amb el seu millor treball, un thriller de manual, violent i romàntic, narrat amb la saviesa dels clàssics a què remet. 

5. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD (2019), de Quentin Tarantino

Cada una de les seves pel·lícules és un esdeveniment. En aquesta, expressa la seva devoció pel cinema de sèrie B i els homes que el van fer possible a través d'un relat brillant i alhora malenconiós que parteix d'una història coneguda per esdevenir el conte que el títol anuncia. 

6. DEL REVÉS (2015), de Pete Docter i Ronaldo del Carmen

Exemple superlatiu del nivell de l'animació via Pixar. Ja no és només l'excel·lència tècnica sinó l'habilitat per posar en imatges aptes per a tots els públics conceptes complexos al voltant de la psique humana. 

7. PARÁSITOS (2019), de Bong Joon-ho

Donem entrada al cinema coreà amb el seu títol de més èxit, una faula en clau de comèdia negra sobre la lluita de classes. Guió i execució brillantíssims. 

8. LA FORMA DEL AGUA (2017), de Guillermo del Toro

Guillermo del Toro també va estar present en la tria de fa deu anys, tancant la classificació. Reitera la seva saviesa narrativa amb un conte sobre la relació entre una dona de la neteja muda i un ésser amfibi amb qui volen experimentar els militars en plena Guerra Freda. 

9. COLD WAR (2018), de Pawel Pawlikowski

I ja que parlem de Guerra Freda, aquest film polonès la duu en el mateix títol. Una història tràgica i romàntica sobre dos éssers que s'estimen apassionadament separats pel Teló d'Acer i pels seus caràcters una mica complicats. I el blanc i negre més impactant de la dècada i una posada en escena que agermana Tarkovsky amb el cinema musical. 

10. LA LA LAND (2016), de Damien Chazelle

I ja que parlem de musicals, tanquem la selecció amb un títol que recupera l'esperit dels clàssics del gènere. També és una història d'amor inesperadament trista.

LES PEL·LÍCULES DEL 2019 (I DEL 2018)

Us ben asseguro que em feia molta mandra refer la llista de l'any passat. Però, en última instància, vaig trobar que era injust no incloure dues aportacions de la sempre estimulant cinematografia oriental, més una notable producció del tan irregular com interessant Paul Schrader.

No hi haurà llista de la dècada fins l'any que ve, per diverses raons; en primer lloc, per coherència, ja que l'anterior llista la vaig fer a finals del 2010; i, com en aquella ocasió, obeïa a considerar el còmput d'acord amb el calendari cristià, que no té un any zero, i també a una raó menys filosòfica i més pràctica, ja que falten per estrenar -i em falten per veure- molts títols de l'any 2019, i de la dècada mateixa sens dubte. De manera que, com que no estic per fer dues llistes com faig amb els anys, m'espero dotze mesos que passen de seguida. Tingueu paciència.

Pel que fa al 2019, no ha estat un mal any, i tinc pendents alguns títols a priori interessants ("Parásitos", per exemple) que potser calgui incloure en una tercera llista el 2020.

2019

1. EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese

El director italoamericà tanca una aparent trilogia sobre la màfia ("Uno de los nuestros" i "Casino" serien els altres dos títols) amb aquesta obra de maduresa en què explica la seva versió de la història dels Estats Units en la convulsa segona meitat del segle XX i el drama individual d'un antiheroi que descobreix que obeir és relativament senzill però, eventualment, pot obrir la porta a una realitat tràgica que, com el pas dels anys, tot ho ensorra i tot s'ho enduu. Excepcionalment lúcida i pessimista, aquesta obra crepuscular d'un dels millors cineastes en actiu podria ser l'equivalent en la seva filmografia d'"El hombre que mató a Liberty Valance" en la de John Ford.

2. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino

També en aquest cas ens trobem davant d'una obra cabdal d'un dels directors més brillants del moment que parla de la història dels Estats Units, encara que sigui a partir de la llegenda. Tarantino aboca en aquest títol inesperadament melancòlic i crepuscular tota la seva passió pel cinema de sèrie B i la gent que el va fer possible, mentre mostra un univers de llums de neó en què la innocència i l'amistat s'hauran d'enfrontar al mal, en una representació que pren la forma de conte (com ja anuncia el mateix títol).

3. DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar

Tercera obra fonamental i crepuscular en la tria d'enguany, en aquest cas una indissimulada autobiografia del director manxec, que es retroba a si mateix en tots els sentits. El seu millor títol des d'"Hable con ella", depurat i essencial com pertoca en un film de maduresa, esplèndidament interpretat per Antonio Banderas.

4. LOS HERMANOS SISTERS, de Jacques Audiard

En una anyada repleta de films crepusculars, no fa nosa un western d'aquesta tonalitat. Sembla cent per cent americà però està dirigit per un francès. Audiard és un director sorprenent i sap trobar en el seu film l'equilibri precís entre homenatge i revisió del gènere, entre tragèdia i sentit de l'humor.

5. JOKER, de Todd Phillips

Amb "Los hermanos Sisters" i "Joker", Joaquin Phoenix esdevé l'actor més rellevant de la temporada. Aquí broda el difícil paper de l'antagonista de Batman en una faula que transcendeix el gènere dels superherois i uns referents marcadament scorsesians per convertir-se en el reflex cinematogràfic d'un món en caiguda lliure en què la gent alça la veu als carrers contra uns polítics al servei dels diners (Fuking Money Man).

6. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma

Història d'amor lèsbic amb ambientació d'època i composicions pictòriques plenament justificades per l'argument, conté alguns dels moments més intensos del cinema d'enguany.

7. LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS, de Joel i Ethan Coen

No em resisteixo a incloure un altre western en la llista. Estrenat només a Netflix, és un film d'episodis que revisa els tòpics del gènere amb esperit postmodern i execució brillantíssima. Com altres títols de la selecció d'aquest any, és un pèl irregular però apassionant tanmateix.

8. MIDSOMMAR, d'Ari Aster

Aster podria convertir-se en un habitual d'aquestes llistes si continua en la seva línia, revisitant els arguments clàssics del gènere de terror per donar-los la volta, dotar-los de molts nivells de lectura, vestir-los amb una posada en escena exquisida.

9. LETO, de Kirill Serebrennikov

La fama serà per a "Bohemian Rapsody", però dins del subgènere vides exemplars d'estrelles del rock em quedo amb aquesta pel·lícula russa, que retrata amb delicadesa i imaginació els problemes artístics i amorosos d'uns rockers de Leningrad d'abans de la perestroika. Per cert, "Rocketman", amb una interpretació impecable de Taron Egerton, tampoc no em va desagradar.

10. LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos

La pel·lícula fins ara més popular del provocador Lanthimos, una història d'intrigues cortesanes en l'Anglaterra del segle XVIII que analitza amb humor les relacions de poder. I segon títol de la llista amb relacions lèsbiques i ambientat en la mateixa època. Curiós.

2018

1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

Un conte dissenyat impecablement, ambientat en plena Guerra Freda, que narra la insòlita relació amorosa entre una dona de la neteja muda i un ésser amfibi amb qui pretenen experimentar els militars.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Més Guerra Freda i més història d'amor complicada, ara entre un pianista dissident i una estrella del règim soviètic, bellíssima Joanna Kulig. Un blanc i negre extasiant i una posada en escena que agermana Tarkovsky amb el cinema musical.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

El director recorda la seva infantesa a Mèxic i la figura heroica de la minyona que s'encarregava de tot en un títol visualment aclaparador.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

L'exquisidesa formal continua amb aquest títol de l'imprevisible Anderson, qui torna a col·laborar amb un Daniel Day-Lewis tan perfeccionista com el seu personatge. També és una història d'amor amb regles que només comprenen els seus protagonistes, que estableixen una insòlita relació de mútua dependència.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

Un drama narrat en clau irònica, una galeria de personatges i situacions que sembla tòpica i que culmina posant a prova les nostres conviccions. Diàlegs i interpretacions memorables.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague, recentment desapareguda, i l'artista conceptual JR convergeixen en aquest documental sorprenent que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Una altra celebració de la vida protagonitzada per un actor-personatge al llindar de la mort: Harry Dean Stanton fent de Harry Dean Stanton.

8. UN ASUNTO DE FAMILIA, de Hirokazu Kore-Eda

El japonès aborda novament el seu tema predilecte: la família. Tot i que, en aquesta ocasió, la família retratada és una mica peculiar i té poc a veure amb les classes mitjanes que apareixen en altres dels seus films. Aquí, els personatges viuen del miracle i Kore-Eda es mou en un registre insòlit, com si es tractés d'un film neorealista en què Ozu s'encarregués dels plans de conjunt i Bergman dels primers plans.

9. BURNING, de Lee Chang-Dong

Un film coreà que sembla japonès i que adapta hiperbòlicament l'univers de Haruki Murakami, música de jazz inclosa i amb un toc de violència.

10. EL REVERENDO, de Paul Schrader

El guionista de "Taxi Driver" aconsegueix el seu millor treball en anys adaptant els seus mestres, Bresson i Bergman.

LES PEL·LÍCULES DEL 2018

Tot i haver recuperat uns quants títols interessants del 2017 ("Lady Macbeth", "Detroit", "A Ghost Story"), aquest any prescindiré de refer la llista de l'anterior, que em va quedar prou polida.

I, pel que fa al 2018, diré que ha estat un any estrany, que ha transcorregut amb la sensació d'haver-hi molta pel·lícula mediocre, però que, paradoxalment, acaba amb un nombre poc habitual de títols potents i que ha determinat una llista difícil i potser molt subjectiva, en la qual, per primera vegada, m'he permès incloure una sèrie de televisió.

1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

La primera de les històries d'amor diferents que sovintegen en la llista d'enguany. Una dona de la neteja muda i un ésser amfibi presoner dels militars en plena Guerra Freda. Un conte en què els febles s'enfrontaran als poderosos, exposat amb sensibilitat i intel·ligència, amb una posada en escena sòbria (però una ambientació excel·lent) i un llibret antològic en què les situacions, els objectes, fins i tot els colors, estan sempre al servei de la narració.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Encara els temps de la Guerra Freda, ara a Europa, i una altra història d'amor tan intensa com complicada que és també una reflexió sobre les relacions de poder. Joanna Kulig protagonitza alguns dels millors moments del cinema de la dècada i el director d'"Ida" ho filma tot en un blanc i negre portentós. L'escena final la podria haver signat Tarkovsky però el film sembla a estones un musical i Pawlikowski controla tots els registres.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

Un altre director mexicà en la tria i un altre treball en blanc i negre visualment aclaparador. Cuarón ens transporta al Mèxic dels setanta, ens parla de la seva infantesa i de l'heroïna que va conèixer; ell no l'ha oblidada i nosaltres tampoc no ho podrem fer ja mai.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

Quarta pel·lícula d'època, que ens situa ara al Londres dels anys cinquanta, ambientat (meravellosament) en el món de l'alta costura, i tercera història d'amor atípica. Com "Cold War", ens parla també de les relacions de poder i les necessitats afectives i és un títol sorprenent, potser irònic, sens dubte exquisit, que prova una vegada més la solvència i ductilitat del seu director o la genialitat del seu intèrpret, Daniel Day-Lewis, qui broda (mai millor dit) el paper del modista maniàtic i hermètic, que s'anuncia com el darrer de la seva carrera. Ja ho veurem.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

El director d'"Escondidos en Brujas" torna a l'excel·lència amb aquest drama que no exclou la ironia, que parteix de personatges i situacions tòpiques per portar-nos a dubtar de les nostres conviccions. El camí resulta inusualment entretingut.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague i l'artista conceptual JR (és també una història d'amor?) convergeixen en aquest sorprenent documental que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Continuem en la mateixa línia: una celebració de la vida davant la imminència de la mort, una ficció que és alhora un documental sobre l'actor que protagonitza el film, el gran Harry Dean Stanton, al cel sigui.

8. HEREDITARY, d'Ari Aster

En un moment en què el gènere viu una nova edat d'or, no podia faltar un film de terror, tot i que comença com un drama familiar. Però és un malson.

9. CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino

El director italià, molt prolífic el darrer any, signa aquesta història d'amor homosexual entre un adolescent i un nord-americà una mica més granadet i ample d'espatlles en un entorn idíl·lic i també erudit i que duu l'empremta del seu guionista, el veterà James Ivory.

10. ARDE MADRID, de Paco León

La contribució espanyola serà una sèrie de televisió (i el tercer títol en blanc i negre de la tria d'aquest any) sobre l'estada d'Ava Gardner a Madrid als anys seixanta. Només pel fet de ser una comèdia amb cara i ulls ja mereixeria la inclusió; però és que ho té tot: divertida, ben escrita, lleugera però elegant en la forma i no tan lleugera en el fons, manifest feminista i denúncia d'una època que encara podria tornar si continuem així.

LES PEL·LÍCULES DEL 2017 (I DEL 2016)

Aquest any tornarem a tenir dues llistes pel preu d'una. Tot i que em va quedar prou curiosa la de l'any passat, seria injust oblidar-nos de dos títols tan remarcables com "Comanchería" o "Paterson".

Pel que fa al 2017, també he patit en deixar fora un Scorsese més introspectiu d'allò a què ens té acostumats, o la guanyadora de l'Òscar, o la continuació de "Blade Runner". Però em semblava que les finalistes mereixien ser-ho. I això, a falta de veure alguns títols presumptament importants i havent renunciat a incloure altres formats: Cahiers du Cinéma ha entronitzat la tercera temporada de Twin Peaks (figura la primera a la seva llista; també a la del nostre amic El antepenúltimo mohicano). Però, ara per ara, prescindeixo de valorar les sèries televisives. La qual cosa no vol dir que les consideri inferiors a les obres estrictament cinematogràfiques, en absolut. Per cert, algunes de les millors produccions espanyoles que hem vist aquest any han estat sèries produïdes per Movistar +: "Vergüenza", una comèdia antològica, i "La zona", un thriller postapocalíptic que esquiva totes les trampes del gènere gràcies a un argument molt enginyós.


2017

1. LA LA LAND, de Damien Chazelle

Una revisitació intel·ligent i sensible del musical clàssic nord-americà. Es pot al·legar que les coreografies no tenen la perfecció dels seus models però ho compensa amb entusiasme, lucidesa i una banda sonora fantàstica.

2. COCO, de Lee Unkrich

La darrera proesa de Pixar. L'argument tòpic i la proposta d'ultratomba no són cap obstacle per a la saviesa narrativa, la força visual o la capacitat d'emocionar.

3. PERSONAL SHOPPER, d'Olivier Assayas

Cinema de gènere d'autor en la darrera pel·lícula del gran Assayas. Els fantasmes i el món de la moda conflueixen en un discurs sobre la identitat eteri i molt ben interpretat per Kristen Stewart.

4. FELICES SUEÑOS, de Marco Bellocchio

La mort de la mare i l'angoixa del seu fill als nou anys i als quaranta en un film emotiu i memorable del veterà Bellocchio. Curiosament, la banda sonora amb èxits dels anys seixanta o més recents irradia optimisme.

5. EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA, d'Aki Kaurismäki

Un altre títol que tracta temes severs (l'emigració il·legal, el racisme, la insatisfacció vital) en clau d'optimisme i d'esperança. I amb l'estil particularíssim del seu director.

6. TONI ERDMANN, de Maren Ade

Comèdia europea aspra en la forma i en el fons que manté, tanmateix, una estructura tradicional i que aplega moltes metàfores sobre els desastres del capitalisme i la globalització.

7. DUNKERQUE, de Christopher Nolan

Més cinema de gènere, ara bèl·lic, de la mà del senyor que va revolucionar l'univers dels superherois i de Batman en particular. Especialista de les paradoxes temporals, aplica la seva fórmula a la creació de suspens per narrar un drama de final conegut. La formulació estrictament visual i una conclusió molt emocionant que converteix en victòria una derrota dels aliats fan d'aquest títol un dels més importants de la temporada i, a parer meu, el més perfecte dels dirigits per Nolan.

8. DÉJAME SALIR, de Jordan Peele

Una trama d'horror que no defuig els tòpics però que destaca per la seva causticitat i una hàbil barreja d'humor i de suspens. Sense pretendre ser realista, ofereix un dels retrats més inquietants i més lúcids del racisme subjacent en la societat nord-americana.

9. MANCHESTER FRENTE AL MAR, de Kenneth Lonergan

Les restes del naufragi d'una parella separada irremeiablement a causa de la tragèdia que ha assolat les seves vides. Lonergan i l'oscaritzat Cassey Affleck ens ho expliquen sense subratllats.

10. Z, LA CIUDAD PERDIDA, de James Gray

Hem tingut ocasió en aquest bloc de reiterar la nostra admiració cap al cinema de James Gray. Aborda ara el cinema d'aventures i exploracions obsessives en territoris selvàtics inexplorats, una mica en la línia d'"Aguirre" o "Fitzcarraldo" però en clau sòbria i amb una narració més clàssica que no impedeix la complexitat d'una trama que no es queda en l'anècdota -la recerca d'una civilització perduda en la selva amazònica a principis del segle XX- sinó que prioritza els motius i les contradiccions dels personatges.


2016

1. CAROL, de Todd Haynes

Una història d'amor a contracorrent i el retrat de la rígida societat nord-americana dels cinquanta en un títol dirigit amb una precisió i una exquisidesa insòlites. Insuperables Cate Blanchett, Rooney Mara i la fotografia d'Edward Lachman.

2. ELLE, de Paul Verhoeven

El veterà holandès torna amb un film fascinant en què explora els racons més foscos de la sexualitat femenina i dinamita les conviccions burgeses com no ho hauria fet millor Buñuel. Isabell Huppert, extraordinària.

3. PATERSON, de Jim Jarmusch

Als films de Jarmusch, els escenaris són tan importants com els personatges, i aquí ho afirma des del títol: Paterson és una vila de Nova Jersey no gaire especial i Paterson és el nom del protagonista, que cada dia recorre la seva ciutat en l'autobús que condueix mentre pensa en els poemes que escriurà en les seves estones lliures i que parlaran de la seva xicota i dels petits grans descobriments de cada dia. El film més minimalista del director i també el més bell.

4. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo

La mateixa història vista dues vegades, amb variacions subtils però suficients per dotar d'emoció una singular catarsi romàntica banyada amb sake.

5. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes

La rebel·lió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern, retratat en segon terme però sempre present, amb el rostre buit del protagonista en primer pla.

6. COMANCHERÍA, de David Mackenzie

Si l'argument dels westerns és sempre la lluita per la supervivència, en aquesta mostra del gènere d'ambientació contemporània els dolents no són els indis sinó els bancs. Herois descreguts i herois desesperats en un títol que beu dels clàssics -de Ford a Peckinpah- i conté els millors diàlegs de la temporada cinematogràfica.

7. LA BRUJA, de Robert Eggers

Fonamentalisme religiós i despertar sexual d'uns adolescents són una barreja perillosa, sobretot si ens trobem a la Nova Anglaterra del segle XVII i som al llindar d'un bosc on regna el terror. Entre Haneke i Shyamalan, entre Kubrick i Caravaggio, el film d'Eggers és tan pulcre formalment com desassossegador.

8. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson

L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en un hotel impersonal on coneixerà l'única persona que sembla diferent de les altres. Entre el surrealisme i el dirty realism, el darrer treball de Kaufman rere les càmeres, en animació stop-motion, és una petita meravella.

9. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson

La història d'amor més emocionant possible sempre és entre una mare i el seu fill. Sobretot si resten tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.

10. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

Tanca la llista amb honors el darrer treball i segon western en la carrera de Tarantino, un whodunit que transcorre en dos únics escenaris al llarg de tres hores que passen en un sospir, amb els protagonistes atrapats enmig d'una tempesta terrible i enfrontats a un enigma que reflecteix els traumes de la Guerra Civil americana i que conduirà, com no podia ser d'altra manera, a una catarsi violenta que voreja l'horror.

SÈRIES DE TELEVISIÓ

El maig de 2011 vaig saludar l'arribada via Digital + d'una sèrie de la cadena HBO que prometia força. Es tractava de "Juego de tronos".

No voldria presumir de visionari però l'evolució de la sèrie, que acaba de tancar la seva setena i presumptament penúltima temporada ha fins i tot superat les meves expectatives. Malgrat la perillosa tendència a convertir els episodis en una fórmula i malgrat les solucions dramàtiques massa fàcils -com passa amb la resurrecció d'alguns personatges-, els diàlegs sempre brillants, el to shakespearià, els girs de guió, el gran treball de fotografia i direcció artística i, sobretot, unes escenes d'acció que farien empal·lidir més d'un blockbuster cinematogràfic han aconseguit enganxar-nos sense remei i, definitivament, marcar un abans i un després en la història de les sèries per a la televisió. De fet, algunes de les propostes àudio-visuals més impactants de la temporada les hem vistes a la pantalla petita, ja sigui la batalla entre els dracs i els Caminants Blancs a "Juego de tronos" o el lisèrgic episodi 8 de la tercera temporada de "Twin Peaks" (sí, ja en parlaré quan reprengui el monogràfic sobre David Lynch).

Molt oportunament, la revista "Cinemanía", eterna candidata a arrabassar-los el tron (ja que parlem de trons) a "Fotogramas" o "Dirigido por", presenta en el seu especial de setembre una llista, obtinguda per votació dels seus col·laboradors, amb les 100 millors sèries de televisió de tots els temps. Com sempre en aquests casos, ens permetrem algunes reflexions.

Estem d'acord en què vivim l'etapa daurada de les sèries televisives. L'aposta per la qualitat de cadenes privades com HBO, pressupostos més generosos i, per damunt de tot, una gran llibertat creativa i la col·laboració de magnífics guionistes que no troben el seu lloc en un panorama cinematogràfic dominat per les pel·lícules de superherois hi han contribuït. David Simon, el creador de "The Wire" (la primera de la llista), no volia complaure l'espectador ("si un paio no pot esperar a menjar les seves crispetes i a pixar durant els cinquanta minuts que dura un episodi, que es foti, que vegi una altra cosa"); volia qualitat, volia un realisme equiparable al de la novel·la del XIX. Per cert, alguns apunten que l'èxit de les noves sèries es pot deure, entre molts altres factors, a la durada dels episodis, més humana que la de la majoria de pel·lícules que s'estrenen als cinemes. No obstant això, no podem obviar que el darrer episodi emès de "Juego de tronos" durava hora i mitja (que transcorria en un sospir), o que molts espectadors graven els episodis i veuen temporades senceres parant només per menjar i pixar. De fet, les sèries actuals, amb arguments de continuïtat, són al cap i a la fi pel·lícules més llargues que permeten que els personatges tinguin una evolució més detallada i complexa.

Així, doncs, la llista de "Cinemanía" inclou sobretot títols produïts en aquest segle o finals del passat. A més de l'esmentada "The Wire", ocupen els primers llocs "Breaking Bad" (evidentment), "Los Soprano", "Los Simpson", "Twin Peaks", "Black Mirror", "Friends", "Mad Men", "Juego de tronos" o "Perdidos".

Però també hi ha lloc per a sèries més clàssiques, sempre caracteritzades per la seva voluntat d'anar més enllà, de ser més trencadores i més exigents que la majoria de produccions de la vella televisió, dirigides només a distreure l'espectador amb fòrmules d'èxit que es repetien episodi rere episodi. Aquestes sèries que van fer història, si més no segons els responsables de "Cinemanía", serien títols com "Monty Python's Flying Circus" (1969-1974), inventors d'un humor que ha alimentat propostes més recents i igualment originals i surrealistes com ho fou "La hora chanante" (al lloc 97 de la llista), humor que van traslladar a la pantalla gran en les celebrades "Los caballeros de la mesa cuadrada", "La vida de Brian" o "El sentido de la vida"; ocupa el novè lloc de la llista. També trobem "Alfred Hitchcock presenta" al lloc 13, la franquícia televisiva del mestre del suspens cinematogràfic, produïda entre 1955 i 1989 i que està en l'origen de la mítica "Psicosis". O, en el lloc 14, "El prisionero" (1967-1968), una faula distòpica quasi tan de culte com l'extraordinària producció de Rod Serling "La dimensió desconeguda" (al lloc 17). I altres mites televisius com les "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador (1966-1982), "Els joves" (1982-1984), "Yo, Claudio" (1976), "Los vengadores" (1961-1969), "Star Trek" (1966-1969) o "Superagente 86", de Mel Brooks (1965-1970).

La paradoxa de tot plegat és que les sèries actuals, l'edat d'or de la televisió, va íntimament lligada a l'aparició de les cadenes de pagament, la qual cosa implica que el públic quedi dividit, no ja entre els més exigents i els consumidors de sèries de producció pròpia i tele-escombraries, sinó també entre els que poden i els que no poden permetre's pagar la quota. Sempre queda Internet, és clar. Però, en qualsevol cas, tot i l'èxit incontestable de produccions com "Juego de tronos", la gent que la segueix és escassa en comparació amb els espectadors de les sèries que jo veia quan era cadell, quan només teníem dos canals en blanc i negre i ens extasiàvem amb joies de cartró-pedra que la llista de "Cinemanía" ha oblidat (potser merescudament, no ho sé): "Viaje al fondo del mar", "Guardianes del espacio", "Bonanza", "Misión imposible"... Després, van venir els anys setanta i "Columbo", aquest sí un títol que mereixia haver estat inclòs.