LES PEL·LÍCULES DEL 2018

Tot i haver recuperat uns quants títols interessants del 2017 ("Lady Macbeth", "Detroit", "A Ghost Story"), aquest any prescindiré de refer la llista de l'anterior, que em va quedar prou polida.

I, pel que fa al 2018, diré que ha estat un any estrany, que ha transcorregut amb la sensació d'haver-hi molta pel·lícula mediocre, però que, paradoxalment, acaba amb un nombre poc habitual de títols potents i que ha determinat una llista difícil i potser molt subjectiva, en la qual, per primera vegada, m'he permès incloure una sèrie de televisió.

1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

La primera de les històries d'amor diferents que sovintegen en la llista d'enguany. Una dona de la neteja muda i un ésser amfibi presoner dels militars en plena Guerra Freda. Un conte en què els febles s'enfrontaran als poderosos, exposat amb sensibilitat i intel·ligència, amb una posada en escena sòbria (però una ambientació excel·lent) i un llibret antològic en què les situacions, els objectes, fins i tot els colors, estan sempre al servei de la narració.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Encara els temps de la Guerra Freda, ara a Europa, i una altra història d'amor tan intensa com complicada que és també una reflexió sobre les relacions de poder. Joanna Kulig protagonitza alguns dels millors moments del cinema de la dècada i el director d'"Ida" ho filma tot en un blanc i negre portentós. L'escena final la podria haver signat Tarkovsky però el film sembla a estones un musical i Pawlikowski controla tots els registres.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

Un altre director mexicà en la tria i un altre treball en blanc i negre visualment aclaparador. Cuarón ens transporta al Mèxic dels setanta, ens parla de la seva infantesa i de l'heroïna que va conèixer; ell no l'ha oblidada i nosaltres tampoc no ho podrem fer ja mai.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

Quarta pel·lícula d'època, que ens situa ara al Londres dels anys cinquanta, ambientat (meravellosament) en el món de l'alta costura, i tercera història d'amor atípica. Com "Cold War", ens parla també de les relacions de poder i les necessitats afectives i és un títol sorprenent, potser irònic, sens dubte exquisit, que prova una vegada més la solvència i ductilitat del seu director o la genialitat del seu intèrpret, Daniel Day-Lewis, qui broda (mai millor dit) el paper del modista maniàtic i hermètic, que s'anuncia com el darrer de la seva carrera. Ja ho veurem.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

El director d'"Escondidos en Brujas" torna a l'excel·lència amb aquest drama que no exclou la ironia, que parteix de personatges i situacions tòpiques per portar-nos a dubtar de les nostres conviccions. El camí resulta inusualment entretingut.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague i l'artista conceptual JR (és també una història d'amor?) convergeixen en aquest sorprenent documental que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Continuem en la mateixa línia: una celebració de la vida davant la imminència de la mort, una ficció que és alhora un documental sobre l'actor que protagonitza el film, el gran Harry Dean Stanton, al cel sigui.

8. HEREDITARY, d'Ari Aster

En un moment en què el gènere viu una nova edat d'or, no podia faltar un film de terror, tot i que comença com un drama familiar. Però és un malson.

9. CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino

El director italià, molt prolífic el darrer any, signa aquesta història d'amor homosexual entre un adolescent i un nord-americà una mica més granadet i ample d'espatlles en un entorn idíl·lic i també erudit i que duu l'empremta del seu guionista, el veterà James Ivory.

10. ARDE MADRID, de Paco León

La contribució espanyola serà una sèrie de televisió (i el tercer títol en blanc i negre de la tria d'aquest any) sobre l'estada d'Ava Gardner a Madrid als anys seixanta. Només pel fet de ser una comèdia amb cara i ulls ja mereixeria la inclusió; però és que ho té tot: divertida, ben escrita, lleugera però elegant en la forma i no tan lleugera en el fons, manifest feminista i denúncia d'una època que encara podria tornar si continuem així.

ROMA

Amb "Roma" (2018) m'ha passat una mica com amb "Gravity" (2013), tot i tractar-se, òbviament, de dues propostes ben diverses: la plusquamperfecció tècnica contrasta amb una història molt senzilla, potser tant que Alfonso Cuarón sembla aferrar-se a un tram final en què el dramatisme s'eleva a extrems quasi pornogràfics. I potser no calia; no és gratuït que algú expliqui els seus records d'infantesa i extregui poesia dels detalls quotidians. I ho fa centrant-se en la figura de l'abnegada Cleo (gran creació de la debutant Yalitza Aparicio), la minyona valenta i menuda que el cuidava a ell i als seus germans al barri de Roma -Ciutat de Mèxic- a començaments dels anys setanta. L'escena en què la noia busca el seu xicot fugat en un descampat on joves ultradretans practiquen kendo i és l'única persona entre els presents que pot emular el gest del pintoresc Professor Zovek resumeix tot allò que el film de Cuarón també ens vol explicar de manera més o menys implícita: cal ser una heroïna per sobreviure en un entorn en què les dones sempre tenen les de perdre, sobretot si són indígenes, una societat classista i violenta en què una precària modernor conviu amb la misèria i el subdesenvolupament, en què el surrealisme conviu sense problemes amb la quotidianitat més prosaica. Per narrar tot això, el director es val d'una reconstrucció d'època impecable i brillant en què tots els objectes tenen importància, fins i tot més enllà de l'exercici nostàlgic (com el gran Galaxy que va rebent cops en l'eixida massa petita per a les seves dimensions, sempre plena de cagarades del gos; o la imatge recurrent de l'avió, simbolitzant un món més enllà d'aquell territori endogàmic). I ho filma tot en un elegant blanc i negre (ell mateix signa la fotografia), amb enquadraments en scope certament magistrals (per exemple, l'escena al cinema en què la Cleo li confessa al seu xicot que potser està embarassada *) i amb el travelling lateral com a recurs d'estil omnipresent i afavoridor de moments tan eficaços com les imatges de la policia encerclant els estudiants o la intensa escena a la platja amb la Cleo al rescat de la (seva?) família.

(*) Resulta paradoxal que una pel·lícula que cal gaudir en un cinema i que, entre la galeria de records, en dedica més d'un a les sales immenses que, als anys setanta, omplien el centre de les grans ciutats de tot el món, hagi estat produïda per Netflix per a l'audiència televisiva. Sort que l'hem tinguda uns dies en cartell al Verdi!

ROMA

Després de l'homenatge de Woody Allen a Roma, podem recordar el que li va retre Federico Fellini al film de 1972 titulat precisament "Roma".

La pel·lícula -recordem que precedeix "Amarcord"- culmina la seva evolució cap a un cinema que vesteix els records de fantasia i que s'estructura en episodis més o menys independents, substituint la progressió narrativa clàssica per una progressió emocional. A "Roma", a més, combina els records de la seva infantesa a Rímini relacionats amb Roma i de la seva joventut, quan va anar a viure-hi durant els dies de la Segona Guerra Mundial, amb escenes d'un presumpte documental sobre la ciutat, en què ell mateix apareix com a personatge.

Podríem dir que els episodis de "Roma" són delirants, però, paradoxalment, la seva fascinació radica en com reflecteixen una realitat, sublimada si es vol, però realitat al cap i a la fi. L'habilitat del director, en el que considero un dels seus títols més rodons, consisteix a conrear el realisme a través de l'excés, tot i que les escenes culminen sempre amb un detall inquietant:

- La prostituta d'aspecte amenaçador que apareix al final de l'episodi de la seva infància.

- Les imatges fantasmagòriques que es projecten sobre les façanes del barri després de l'escena del sopar pantagruèlic al carrer (seqüència que troba el seu reflex en l'escena final en què també les ombres dansen sobre els monuments il·luminats per les motos).

- En l'episodi del prostíbul, un client misteriós interromp l'activitat frenètica del local.

L'episodi -impagable, divertidíssim- del teatre de varietats també conté un canvi de to sobtat al final, amb l'escena al refugi i amb la imatge de dues figures il·luminades per la llum de l'albada que corren amb desesperació evident després que les bombes hagin caigut per primera vegada a Roma i causat víctimes innocents.

Tret d'aquests i d'altres detalls surrealistes (com el peix monstruós que es mengen al sopar al carrer, que recorda el monstre marí del final de "La dolce vita"), aquests episodis són com una finestra oberta al passat davant de la qual desfilen personatges tan pintorescos i estrafolaris com reconeixibles i autèntics.

En contrapartida, els episodis que formarien part del documental que presenta la Roma actual (de 1972), funcionen a l'inrevés: parteixen de la realitat, presenten personatges reals com Anna Magnani o Gore Vidal, el mateix Fellini, i alguns fenòmens molt representatius de l'època, com els hippies de la Plaça d'Espanya, les manifestacions polítiques, les càrregues policials, la desigualtat social, la passió pel futbol, però resulten finalment episodis quasi fantàstics.

- L'arribada a Roma per l'autopista convertida en un descens als inferns (una escena excepcional, indescriptible; em remeto al post de desembre de 2009 en què -encara- la podeu veure).

- El reportatge sobre el metro en construcció, interromput pel descobriment d'una casa romana intacta; quan els treballadors i l'equip de filmació hi penetren, en una escena que sembla extreta d'un film de ciència-ficció, l'aire provinent de l'exterior en destrueix els frescs, la memòria dels homes i dones que l'havien habitada (que ens recorden molt els protagonistes de "Satyricon").

- La desfilada de moda eclesiàstica (vegeu el meu post, també de desembre de 2009), episodi tan irònic com delirant i gairebé terrorífic.

Desfilen els capellans.

Desfilen les putes.

Com dèiem al principi, "Roma" no té una progressió dramàtica en la mesura que no explica una història (però n'explica moltes) i sí, en canvi, un crescendo emocional, dintre de cada episodi i també en el conjunt (acaba quan es fa de nit i els romans van de festa al Trastèvere). Avui dia, Fellini és un director força oblidat; heu de recuperar la seva filmografia, sempre sorprenent, sempre emocionant, i aquest és un bon títol per posar-s'hi.

Veig que no us esteu atrevint amb el concurs plantejat al meu post anterior sobre la pel·lícula de Woody Allen, tot i que no és tan difícil; la solució es podria trobar en un post del meu bloc. Aquesta vegada, la cosa també va d'arquitectura, i és curiós perquè no n'he estat conscient fins ara.

ESCENES CLÀSSIQUES # 16: FELLINI ROMA

Per acabar per avui, i ja que hem sortit a parlar de "Roma" de Federico Fellini, una altra escena particularment demostrativa del seu talent enorme: un passeig per l'autopista d'accés a la capital italiana que esdevé quelcom semblant a un descens als inferns.

DESFILADES DE MODA AL CINEMA

Un parell d'escenes de desfilades de moda: la primera, del film de William Klein "Qui êtes-vous, Polly Magoo?" (1966), molt pop i molt sixties; la segona, la impagable desfilada de moda eclesiàstica de "Roma" de Fellini (1972).