LA TAPADERA

Gene Hackman va intervenir en més de 100 pel·lícules, i és difícil triar-ne una per homenatjar-lo després de la seva mort (a una edat avançada però en circumstàncies més aviat misterioses). 

Repassant el bloc, constato que hem parlat d'ell en ocasió de títols com "Bonnie and Clyde", "La noche se mueve", "Agente doble en Berlín" (a les ordres d'Arthur Penn), "La conversación", "El jovencito Frankenstein", "Arde Mississippi", "El descenso de la muerte", "Bajo el fuego", "Marea roja", "Poder absoluto" o "Sin perdón". 

Potser el títol més obvi seria "The French Connection", però aquesta me la guardo per a quan la revisi (amb la seva seqüela, que també caldria revalorar), i, en canvi, citaré un títol en què Hackman no és protagonista però excel·leix en un paper secundari a la seva mida. 

Dirigida per Sidney Pollack el 1993, protagonitzada per Tom Cruise i Jeanne Tripplehorn, "La tapadera" inaugurava la moda de les adaptacions de John Grisham (en la mateixa dècada, trobarem "El informe pelícano", "El cliente", "Tiempo de matar", "Legítima defensa", "Conflicto de intereses" o "Cámara sellada", en què també apareixia Hackman), thrillers amb advocats entremig i notable sentit del suspens, més unes gotes d'acció i de denúncia. Pollack serveix el còctel amb la seva perícia habitual, ajudat per un guió molt hàbil en què va intervenir Robert Towne, i aconsegueix un títol entretingudíssim en què un jove lletrat té un dilema en descobrir que la màfia és el principal client d'un despatx tan endogàmic com mancat d'escrúpols. 

Gene Hackman és el seu mentor, i ofereix una composició mesurada i elegant d'un individu dur en aparença i molt fràgil en el fons, que podria haver estat bona persona, però ha claudicat i participa de la corrupció dels gàngsters que té per clients i també per caps. La dona de Cruise li para una trampa aprofitant-se de la seva debilitat i el deixa en una posició tan delicada com la del dolent d'"Encadenados", de Hitchcock, pel·lícula indubtablement superior però que conté elements similars: una societat secreta de la qual és difícil escapar, dilemes morals, traïcions, espionatge.

EL JINETE ELÉCTRICO

Dirigida per Sidney Pollack el 1979, després de l'ensopegada d'"Un instante, una vida", "El jinete eléctrico" recupera l'actor-fetitxe del realitzador -Robert Redford-, i l'emparella amb Jane Fonda, que havia treballat amb Pollack a "Danzad, danzad, malditos" i amb l'actor a "Descalzos por el parque", per elaborar un vehicle que recorre a alguns tòpics però preserva la tradicional eficàcia del cinema clàssic nord-americà. 

El protagonista és una antiga estrella del rodeo que es dedica a anunciar cereals i consumir alcohol sense gaire moderació. Un bon dia, es rebel·la contra el sistema que l'ha fagocitat i contra la seva pròpia decadència, i roba un cavall valorat en tretze milions de dòlars amb la sana intenció de dur-lo a les muntanyes a gaudir de la llibertat i de la companyia de les eugues. Recorda una mica "Vidas rebeldes", tot i que la noia que acompanya el fugitiu és molt més pragmàtica i expeditiva que el personatge de Marilyn Monroe. Fonda broda el paper de l'audaç reportera televisiva i permet que hi hagi una història d'amor previsible entre éssers antagònics. D'altra banda, la decisiva intervenció de la premsa farà que el fugitiu enfrontat al sistema sigui adorat pel poble, plantejament que remet a títols com "Loca evasión", de Spielberg (i a una tradició dramàtica que es remunta a les aventures de Robin Hood). 

Com sigui, el film està ben conduït i acaba com ha d'acabar, Redord se sent còmode en el paper de cowboy baquetejat per la vida, sobrevivent de moltes patacades tant físiques com morals (el seu personatge no difereix gaire dels herois solitaris de "Las aventuras de Jeremiah Johnson" o "El mejor"), i Pollack destil·la un missatge ecologista que tampoc no era una novetat al seu cinema mentre compon escenes dels protagonistes envoltats d'una natura immaculada que semblen anticipar moments similars a "Memorias de África".

UN INSTANTE, UNA VIDA

El 1977, Al Pacino es va posar a les ordres de Sidney Pollack per protagonitzar "Un instante, una vida" (curiosa traducció espanyola de l'original "Bobby Deerfield"), adaptació d'una novel·la d'Erich Maria Remarque que narra la història d'amor entre un corredor automobilístic (Pacino) i una noia que pateix un càncer terminal (Marthe Keller). El principal atractiu de la proposta són els exteriors a Suïssa i a Florència i un parell de curses amb accident inclòs que serveixen per completar un metratge ja de per si excessiu, atès que l'argument, que ja era antiquat en el moment de l'estrena, dóna pel que dóna. Sí, el protagonista es troba a si mateix i la noia es permet ser excèntrica perquè s'ha de morir; més enllà d'això, el film és tan insubstancial i cursi que esdevé entranyable. El renom del director i dels actors en el millor moment de les carreres respectives (Keller venia de rodar "Marathon Man" i "Domingo sangriento") no va salvar la pel·lícula del fracàs.

THRILLERS INSÒLITS

El propietari d'un club de strip-tease (Ben Gazzara) té un deute de joc amb la màfia; com que pagar amb diners li resulta difícil, els gàngsters li encarreguen l'assassinat d'un corredor d'apostes xinès, la qual cosa dóna títol a aquest curiós thriller de John Cassavetes, "El asesinato de un corredor de apuestas chino" (1976).

El protagonista és un perdedor una mica tarambana que sent, això sí, una devoció especial per les artistes i els números del seu show, que Cassavetes mostra amb cert detall tot i que l'espectacle no destaca per la seva qualitat.

Dir que el to del film és malenconiós és quedar-se curt. De fet, deu ser un dels thrillers més tristos de la història, amb strip-tease o sense, una petita simfonia d'oportunitats perdudes, vetlles nocturnes i ressaques matutines.

Un parell d'anys abans, Sidney Pollack debutava en el gènere negre amb una curiosa variant que anticipava treballs de Ridley Scott i Quentin Tarantino: enviava un crepuscular Robert Mitchum al Japó, a enfrontar-se amb la màfia del país i amb el seu passat. L'ajudava un nipó molt seriós interpretat per Ken Takakura (feia un paper similar a "Black Rain").

Amb guió de Paul Schrader i Robert Towne, "Yakuza" explora situacions que posteriorment han esdevingut tòpiques: els deutes d'honor com a motor de l'acció; l'ofrena del dit petit per fer-se perdonar; les lluites amb katana travessant parets de paper. Alguns plans picats anticipen moments de "Kill Bill" i una subtrama amorosa amb final sorpresa atorga relleu a un film que enllaça hàbilment el cinema negre de Hollywood amb la tradició cinematogràfica nipona i recupera temes ja abordats pel cinema nord-americà en l'afany de reconciliar-se amb l'enemic de la Segona Guerra Mundial, posteriorment aliat: "El kimono rojo" (Samuel Fuller, 1959), "Sayonara" (Joshua Logan, 1957), "La casa de té de la luna de agosto" (Daniel Mann, 1956).

PROPIEDAD CONDENADA

Dirigida per Sidney Pollack el 1966 i amb la participació de Francis Ford Coppola com a guionista, "Propiedad condenada" es basa en un text de Tennessee Williams, dramaturg nord-americà que va gaudir d'un èxit espectacular en l'etapa central de la seva carrera i que va veure moltes de les seves obres traslladades al cinema: "Un tranvía llamado deseo", "La gata sobre el tejado de zinc", "De repente, el último verano", "Dulce pájaro de juventud", entre moltes d'altres.

El film de Pollack potser no és la més coneguda de les adaptacions de Williams però participa dels trets característics de l'autor:

- L'acció transcorre al sud dels Estats Units, en un lloc molt humit i molt calorós.

- La calor i la humitat encenen les passions. Una noia promíscua i somniadora centra els desitjos dels vilatans però prefereix un foraster eixerit que li promet un futur a Nova Orleans.

- Calor i humitat fan que les coses es floreixin. Com l'hostal, que serà abandonat després que hom tanqui l'estació de tren; el títol fa referència a l'edifici però també, de manera metafòrica, a la situació de la protagonista.

- Tots els personatges són infeliços. La protagonista viu traumatizada per la fugida del pare i ofegada per un entorn opressiu i sense horitzons, mentre la mare la tracta gairebé com una mercaderia. El foraster fa el mateix que feia George Clooney a "Up in the Air": la seva estada al poble té com a objectiu fer fora la meitat de la gent que treballa per al ferrocarril (no serà gaire ben rebut); és un individu solitari que tampoc no n'està gaire satisfet, de la seva feina. Som als anys de la Gran Depressió.

L'Owen Legate (Robert Redford) i l'Alva Starr (Natalie Wood) poden semblar molt independents però són dos éssers desesperats que només es tenen l'un a l'altre. Pollack retrata la seva història d'amor amb certa precipitació en el tram final però preservant la cruesa del drama i la màgia de moments com la conversa al vagó abandonat. Natalie Wood, turmentada però molt sexi, és l'actriu idònia per al paper, i Redford va iniciar amb aquest títol la seva profitosa col·laboració amb el director.

DANZAD, DANZAD, MALDITOS

Després de l'experiència francesa al costat de Roger Vadim, Jane Fonda torna als Estats Units per participar en un projecte més adequat per demostrar la seva vàlua com a actriu. I protagonitza "Danzad, danzad, malditos" (1969), dirigida per Sidney Pollack, una pel·lícula excepcionalment dramàtica basada en una novel·la d'Horace McCoy que segueix els seus infortunats personatges mentre participen en una marató de ball que se celebra a Califòrnia els dies de la Gran Depressió.

Sembla que era un esdeveniment comú i molt popular i consistia en què diverses parelles ballaven, saltaven i corrien durant dies i setmanes, gairebé sense descans, perseguint el somni americà en forma de 1.500 dòlars per a l'últim que quedés dret. Que tothom acabés esgotat i algun d'ells mort no desanimava el públic ni els participants, convertits en bèsties de circ.

Un paio sense escrúpols (brillant Gig Young) dirigeix un espectacle vergonyant que porta al límit la resistència física i mental d'una colla de perdedors. El film de Pollack mostra un món sense pietat habitat per homes i dones ferits en el més profund de la seva ànima. El títol original ("They Shoot Horses, Don't They?" -Oi que maten els cavalls?-) il·lustra prou bé el pessimisme de la història.

Algunes escenes, com la cursa al voltant de la pista amb Jane Fonda arrossegant la seva parella de ball, el mariner interpretat per Red Buttons, amb un muntatge sincopat i moments a càmera lenta, són antològiques.

Menys glamur, mateixa bellesa: