De l'entusiasme inicial passem a la cautela.
D'entrada, Sorogoyen no signa tots els episodis. I es nota una mica. Sense desmerèixer el treball de Sandra Romero i David Martín de los Santos. Sorogoyen signa els episodis primer i últim (el millor) i també, curiosament, els dos capítols que passen fora d'Espanya, a Berlín i a Lyon. I la pretensió de ser un reflex de la història del nostre país es queda en això: una pretensió. Si parlar de la nostra història vol dir que un dels episodis mostra una transacció no gaire elegant a través de Wallapop, que assistirem als estralls de la covid, o que a un dels personatges l'han de dur a un centre de rehabilitació, per a això no calia córrer.
Ara bé, si deixem de banda les expectatives i ens centrem en allò que "Los años nuevos" és realment, una història d'amor amb conflictes i inseguretats, caldrà dir que, a desgrat d'uns primers capítols titubejants, amb escenes de sexe llarguíssimes potser necessàries o potser no, la sèrie guanya a partir del magnífic fragment a Berlín i culmina amb un darrer capítol made in Sorogoyen resolt en un pla-seqüència en una habitació d'hotel que esdevé una escena densa i emocionant, amb un treball extraordinari de la parella formada per Iria del Río i Francesco Carril.