LOS SOBORNADOS

El personatge de Marlene Dietrich a "Encubridora" s'assembla en molts aspectes al de la Debby de "Los sobornados" (1953), una esplèndida mostra del millor cinema negre, també a càrrec del mestre Lang.

Debby (Gloria Grahame) no té tant caràcter com Altar Keane, però, com ella, no freqüenta les millors companyies. La relació amb Vince Stone (Lee Marvin) li brinda una vida còmoda, però, a canvi, rep maltractaments verbals i físics, que culminen amb un bany de cafè bullent. En el policia encarnat per Glenn Ford hi veu l'alternativa d'un home igualment fort, també violent a la seva manera, però, si més no, defensor de la justícia i capaç de certa empatia. El record de l'esposa morta (o de la núvia morta en el cas d'"Encubridora"), dona ideal en tots els aspectes, és un obstacle que ni Debby ni Altar Keane poden salvar, i l'enveja d'aquella bondat i del seu efecte en els oponents masculins només la podran superar amb un acte suprem de sacrifici.

"Los sobornados" és una veritable obra mestra, exemple de concisió narrativa des del seu contundent inici, que sorprèn en revelar que el nucli argumental serà la corrupció de la policia i dels polítics (també aquí el títol espanyol destaca el delicte que centra l'argument). El triomf de la justícia i la redempció d'alguns dels implicats no invaliden una proposta que replicaria, potser amb més pessimisme, el cinema negre d'anys posteriors -i de la dècada dels setanta en particular-. 

L'oposició entre la senzilla vida familiar del policia interpretat per Glenn Ford i l'opulència en què es mouen els dolents és un recurs copiat per molts títols del gènere. I també resulta curiós que dues advertències del títol de Fritz Lang les trobem gairebé calcades en la també magistral "El padrino": 

- Si et sents amenaçat, no deixis que la dona engegui el teu cotxe. 

- Si els policies que vigilen la casa on dorm la teva filla (o l'hospital on tenen ingressat el teu pare) desapareixen misteriosament, desconfia i ves-hi corrents (curiosament, l'entrada de la casa de "Los sobornados", amb el tram d'escales que caracteritza molts edificis de Nova York, és idèntica a la de l'hospital al film d'en Coppola).

ENCUBRIDORA

Però, més enllà de la influència de Thea von Harbou en l'etapa silent, la rellevància dels personatges femenins s'estén a l'obra de Fritz Lang als Estats Units. Si més no, es fa palesa a "Encubridora" (1952), un western de venjança en què el protagonisme de l'heroi i l'antiheroi, respectivament interpretats per Arthur Kennedy i Mel Ferrer, acaba desmentit per l'interès del personatge de la decidida Altar Keane, mítica cantant de saloon que ha prosperat gràcies a l'aixopluc que, a canvi d'una comissió, ofereix a tots els malfactors de l'Oest, o quasi, al seu ranxo; una activitat molt lucrativa que justifica el títol espanyol. 

Lang va comptar per al paper amb la seva compatriota Marlene Dietrich, qui broda el difícil paper d'una supervivent que lamenta no haver tingut una vida i una parella més convencionals.

LAS TRES LUCES

"Las tres luces", coneguda també amb el títol original de "La muerte cansada" ("Der Müde Tod"), és una pel·lícula dirigida per Fritz Lang el 1921, que, per la seva ambició i audàcia visual, va servir d'inspiració a cineastes com Luis Buñuel o Alfred Hitchcock. 

En la trama central, la Mort, després de comprar un terreny al costat d'un cementiri i construir-hi una mena de mausoleu enorme sense portes ni finestres, coneix una jove parella i s'emporta el xicot, sense gaires miraments, cap al seu reialme. La noia farà els possibles per recuperar el seu estimat, i, considerant que l'Amor pot vèncer la Mort, la convenç perquè li atorgui no una sinó tres oportunitats, que constituiran episodis més o menys independents i que ens conduiran a la Venècia de les màscares de Carnaval, a un palau de les mil i una nits (en ple Ramadà, vulnerat per un europeu -infidel- enamorat de la germana del califa), i, finalment, en el fragment més ple d'efectes visuals, a la Xina imperial. 

Més enllà dels nombrosos trucatges, sorprèn el tractament humanista del personatge que representa la Mort, que Lang vesteix de negre i amb un barret d'ala ampla, com en una visió que va tenir quan va estar molt malalt durant l'adolescència. Pel que fa al protagonisme de la noia i el masclisme contra el qual intenten rebel·lar-se les protagonistes de les tres subtrames, sembla clara la influència de la també guionista Thea von Harbou, esposa del director.

MIENTRAS NUEVA YORK DUERME

"Mientras Nueva York duerme" és la primera de les dues pel·lícules que Fritz Lang va dirigir el 1956 amb protagonisme de Dana Andrews i que van tancar la seva etapa americana. 

La trama se centra en un serial killer més atractiu que el protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf", però igualment pertorbat, i les perquisicions per atrapar-lo d'uns periodistes força atrevits i que mantenen una dura competència entre si després que el fill de l'amo (Vincent Price) s'hagi fet càrrec del diari. 

El to fluctua en delicat equilibri entre la comèdia romàntica i el thriller i sorprèn la mirada comprensiva del realitzador cap als costums llicenciosos d'uns protagonistes que no saben dir que no a una penúltima copa de whisky ni a la companyia d'una dona fatal (i tampoc no els tremola el pols si han de fer servir la nòvia d'esquer per capturar el criminal).

LA MUJER EN LA LUNA

"La mujer en la Luna" (1929) va ser la darrera pel·lícula muda que va dirigir Fritz Lang i, com "Metrópolis", un títol clau dins el gènere de la ciència-ficció. 

Com el títol anuncia, narra un viatge al nostre satèl·lit amb un coet que s'assembla força als que van assolir la fita en la vida real quaranta anys després. El cert és que la similitud no és gens casual: Fritz Lang va demanar l'assessorament d'uns científics entre els quals es trobava Wernher von Braun (1). No és fàcil saber quines idees van precedir el film i quines altres s'hi van inspirar, tret del compte enrere que precedeix el llançament, una idea de Lang per generar suspens, recuperada pel cinema a "Con destino a la Luna" (del 1950) i pels científics de la NASA, com tots sabem. 

També Hergé, a "Objetivo: La Luna", àlbum del 1950, dissenya una nau que, per dins com per fora, s'assembla molt al coet que allotja els sis protagonistes: 

- Un científic que vivia en la pobresa perquè ningú no havia fet cas d'unes idees revolucionàries que, curiosament, no se centraven en com arribar a la Lluna sinó en la convicció que s'hi podia trobar or en abundància (2). 

- Un sicari al servei d'uns oligarques que sí que van creure que podia haver-hi or al satèl·lit i que volien controlar l'operació (i els mercats). 

- Un nen amic de l'heroi que s'esmuny dins la nau, no sabem ben bé com. 

- L'heroi, promotor del projecte. 

- La noia. 

- L'amic de l'heroi, que té la barra de voler casar-se amb la noia i que, a més, és un covard. 

El film arrenca amb unes escenes que mostren el domini de Lang de la posada en escena, amb plans contrapicats d'arrel expressionista en què l'ombra dels personatges es reflecteix al sostre, flash-backs i muntatges en paral·lel. Llàstima que, després, la trama perdi força i ritme mentre se centra en la relació triangular entre l'heroi, la noia i l'amic. El guió de Thea von Harbou destaca el càstig dels avariciosos, la victòria dels sentiments autèntics i, de passada, el valor de la noia, ària guapíssima que, en un evident missatge feminista, es considera tan vàlida per viatjar a la Lluna com els seus companys homes, sense por de la precarietat dels mitjans emprats. 

(1) Els científics alemanys havien avançat molt en l'estudi dels coets i això els va servir per fabricar els temibles míssils V-2 cap al final de la Segona Guerra Mundial. Els americans, amb el seu habitual pragmatisme, van ignorar la filiació nazi de Von Braun i companyia i els van fitxar per al Programa Apollo. 

(2) Tampoc l'objectiu principal dels nord-americans era arribar a la Lluna. O, més ben dit, el que volien era fer-ho abans que els soviètics i demostrar-los la seva superioritat.

MÁS ALLÁ DE LA DUDA

La primera pel·lícula americana de Fritz Lang, "Furia" (1936) aborda el linxament (en grau de temptativa) d'un fals culpable. 

L'última que va dirigir als Estats Units, vint anys més tard, és "Más allá de la duda", i parteix d'una qüestió similar: un periodista i un escriptor (Dana Andrews, amb qui acabava de treballar a "Mientras Nueva York duerme"), després d'assistir a una execució a la cadira elèctrica, es preocupen per la possibilitat d'un error judicial que acabi amb la mort d'un culpable que ho sigui només en aparença. 

Un punt de partida prou interessant un any abans de la magnífica "Doce hombres sin piedad". 

El periodista i l'escriptor ideen un pla que només pot acabar com el rosari de l'aurora: fabricaran pistes que incriminin l'escriptor en un assassinat sense resoldre fins a aconseguir una sentència de culpabilitat, per després destapar la impostura i així posar en evidència tot el sistema judicial. 

El problema del film és que l'ambigüitat dels personatges i, sobretot, un llibret rocambolesc, forçat fins a resultar inversemblant, acaben per fer-nos dubtar de tot -que potser ja es tracta d'això si ens atenim al títol-, i ja no sabem si cal estar a favor de la pena de mort o no; fins i tot ens plantegem demanar-la per al guionista (o, com diria l'acudit, com a mínim un jec d'hòsties).

ENCUENTRO EN LA NOCHE

Deu ser un dels títols menys coneguts de l'etapa americana de Fritz Lang. L'argument sembla tòpic i previsible: un poblet de pescadors, una dona (Barbara Stanwyck) que torna al cap de deu anys, potser cansada de fer el pendó a Nova York, un matrimoni sense amor amb un paio tan lleig com bona persona i la passió prohibida envers un personatge fosc i torturat però molt eixerit (Robert Ryan). 

Però "Encuentro en la noche" (1952), que es basa en una obra teatral de Clifford Odets, acaba resultant més complexa i imprevisible. Un missatge quasi reaccionari a favor del matrimoni -subratllat pels diàlegs entre la parella jove que interpreten uns guapíssims Keith Andes i Marilyn Monroe-, es contradiu amb el retrat de la protagonista femenina, presentada com una dona fatal i progressivament convertida en un ésser de carn i os que lluita amb emocions contradictòries. Lang i el seu guionista es preocupen de destacar que la seva opció final, tot i servir a l'argument, és fruit d'una decisió presa amb llibertat per una dona que només vol retre comptes a si mateixa.

LLIÇONS DE CINEMA # 3

Després de Peter Lorre, a qui va fer protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf", i ja en la seva etapa americana, Fritz Lang va trobar un altre actor ideal per fer el paper de criminal patètic: a "La mujer del cuadro" (1944) i "Perversidad" (1945), Edward G. Robinson s'emparella amb Joan Bennett i representa l'home normal, sense atributs físics, encisat per una dona bella que li complicarà la vida fins a convertir-lo en criminal. Ambdós títols, molt similars en intencions i argument, comencen amb una reunió d'amics que es lamenten d'haver tingut una vida grisa i sense al·licients; la possibilitat d'una aventura amorosa està representada pels quadres amb l'efígie de la protagonista femenina. L'aparició dels retrats en un aparador simbolitza que la dona retratada no està realment a l'abast de qui contempla la seva imatge protegida pel vidre. Mira'm però no em toquis.

M, EL VAMPIRO DE DÜSSELDORF

La primera pel·lícula sonora de Fritz Lang, dirigida el 1931, s'inspirava en el cas real de l'assassí Peter Kürten, responsable confès de 79 crims i un dels primers serial killers de qui es té notícia.

Kürtel pelava homes, dones i infants, però el protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf" era un pederasta que matava nens. Per al paper, Lang va contractar un actor de teatre, de nom artístic Peter Lorre, d'aspecte quasi tan innocent com el psicòpata autèntic i que va fer una creació excepcional del personatge, un individu turmentat, incapaç de sostreure's a l'impuls criminal, terrorífic i alhora patètic, finalment convertit en víctima.

Però el rostre de Lorre tarda a aparèixer en un film en què Lang ofereix una utilització magistral del fora de camp i de la banda sonora. L'inici del film és sensacional: una cançó infantil i els comentaris del veïnat ens introdueixen en el clima d'horror causat pels assassinats; una mare espera la seva filla, que intuïm serà una nova víctima del monstre de Düsseldorf quan la veiem caminant tota sola pels carrers, jugant amb una pilota, fins que apareix l'ombra d'un home sobre el cartell anunciant la recompensa que ofereixen les autoritats; l'ombra es dirigeix a la nena i li pregunta com es diu; en paral·lel, assistim a l'angoixa de la mare que espera i espera, mentre un rellotge marca les hores; veurem l'home, d'esquena, que li compra un globus a la nena mentre xiula una cançó clàssica; la seqüència acaba amb les imatges consecutives d'un plat a taula -mentre la mare crida la seva filla-, una pilota rodolant per terra entre fulles caigudes, un globus perdut entre els cables de la línia telefònica. En un moment posterior, la presència de l'assassí ve precedida pel seu xiulet, que també el delatarà quan el senti el venedor de globus, que és cec.

En la mateixa seqüència inicial, el soroll del cuc-cut a casa de la mare serveix per guiar l'espectador en el muntatge en paral·lel, quan enllaça amb una escena al carrer en què veiem la nena. I sabem que es tracta de la seva filla perquè li diu el seu nom (Elsie) al "vampir" i perquè la mare el repeteix diverses vegades quan pregunta als veïns si l'han vista i quan finalment la crida mentre veiem els plans esmentats, reveladors de la terrible veritat.

Una seqüència modèlica:

 

Com l'ombra de l'assassí sobre el cartell, l'ombra d'una societat malalta -l'Alemanya de la República de Weimar- plana sobre un film que vol ser didàctic quan mostra els mètodes d'investigació més moderns de la policia de l'època però que resulta irònic ja que, finalment, són els lladres de Düsseldorf, cansats del setge de les autoritats, els qui atrapen l'assassí i el jutgen, en una cerimònia que és més aviat un linxament i que temàticament enllaça amb el primer film que dirigirà Lang en el seu exili nord-americà, la magnífica "Furia" (1936).

Peter Lorre, que era jueu, també fotrà el camp als Estats Units, on desenvoluparà una carrera notable.

METRÓPOLIS

L'any 1927 Fritz Lang va dirigir la seva pel·lícula més mítica, "Metrópolis", un títol fonamental del cinema expressionista i del gènere de la ciència-ficció. Inspirant-se en una visita a Nova York i sobre la base d'una novel·la de la seva esposa i guionista habitual Thea von Harbou, va imaginar una ciutat dividida en què els pensadors i tots els qui remenen les cireres viuen a la superfície en gratacels immensos units per carreteres elevades, mentre, al subsòl, la classe treballadora s'amuntega en edificis lletjos i grisos i s'esforça fins a la mort per mantenir en funcionament la sofisticada maquinària que proporciona energia a la megàpolis.

Una noia rossa anomenada Maria propugna entre la classe treballadora la recerca d'una solució pacífica al seu patiment. El director de la ciutat la segresta i la substitueix per un robot que té la missió de promoure una revolta violenta que justifiqui la repressió posterior i el retorn a l'ordre establert. Després d'un seguit de complicacions, Freder, el fill del director, que és guapo i bon xicot, es carrega el savi boig que ha creat el robot amb l'aspecte de la Maria (Rudolf Klein-Rogge, l'actor que havia fet de doctor Mabuse, interpreta el científic), es lliga la Maria autèntica i, de passada, resol el conflicte de Metròpolis unint amb el cor (sic) la raó (classes dirigents) i la força (classes treballadores). És a dir, la lluita de classes marxista superada per la col·laboració entre classes. Cal afegir que "Metrópolis" era la pel·lícula favorita de Hitler?

Si "Metrópolis" és un film discutible des d'un punt de vista argumental, la posada en escena és fascinant i confirma el talent de Lang per dissenyar decorats sumptuosos i aconseguir imatges impactants. La ciutat, construïda amb maquetes inspirades com hem dit en els gratacels Art-Déco de Nova York -però també amb referències a les catedrals gòtiques i a l'arquitectura oriental en el seu barri del pecat-, solcada per trens elevats i enginys voladors, resulta fascinant (molts anys més tard, "Blade Runner" copiaria moltes de les seves idees visuals). I el robot antropomorf dissenyat pel científic Rotwang és una icona del gènere de la ciència-ficció.

Algunes de les poderoses imatges d'un film visualment fascinant:

Metròpolis i Los Angeles, de nit:

LOS NIBELUNGOS

L'any 1924, gràcies a l'èxit obtingut amb "El doctor Mabuse", Fritz Lang aborda un projecte molt ambiciós: traslladar al cinema les llegendes germàniques recullides en el poema èpic medieval La Cançó dels Nibelungs, en una producció que duraria unes cinc hores dividida en dues parts: "La muerte de Sigfrido" i "La venganza de Krimilda".

Sigfrid és un paio molt ros i molt ari que marxa del llogarret on viu, amb el seu cavall i la seva espasa, i pel camí mata un pobre drac que no emprenyava ningú. Després, descobreix el tresor d'uns nans molt lletjos que hom anomena els nibelungs i els hi pren. Malgrat tantes injustícies, el noi se'ns presenta com un heroi.

Arriba al regne dels burgundis i es casa amb la bella ària Krimilda. I després, quan per fi es decideix a fer una bona acció i ajuda el rei Gunther a resoldre els seus problemes conjugals amb la valquíria Brunilda, un embolic de gelos propicia el seu assassinat. A la segona part, Krimilda es venja sense pietat; el seu pla inclou casar-se amb l'Etzel, rei dels huns, que és lleig amb avarícia com els passa als qui no tenen la sort d'haver nascut aris (però molt bon pare, això sí que ho té).

Veient com les gastaven aquests germànics, no és estrany que els nazis seguissin llur exemple i ataquessin els països veïns, apropiant-se de les seves riqueses i carregant-se qualsevol que no compartís la bellesa de la raça escollida dels déus.

Més enllà d'aquestes consideracions ideològiques, el film de Lang és notable per la seva bellesa plàstica i l'elegant composició dels plans. Retrata de manera pictòrica uns exteriors de boscos frondosos. Els decorats són monumentals però els interiors (alguns amb sostre) són austers i la fantasia es concentra en els vestits d'uns personatges situats de manera simètrica en el pla.

EL DOCTOR MABUSE

L'any 1922, Fritz Lang dirigia "El doctor Mabuse" ("Dr. Mabuse, der Spieler", que vol dir el jugador), una epopeia d'aventures i suspens de quasi cinc hores de durada al voltant del malvat del títol, sempre perseguit per l'íntegre fiscal Von Wenk.

El ritme és una mica irregular i les escenes de diàleg pesen més que les de pura acció, però les darreres són espectaculars (sobretot, el robatori dels documents al tren, en l'inici del film, o el tiroteig final), i Lang mostra en tot moment el seu domini de l'espai cinematogràfic, atorgant molta importància als escenaris: mansions i locals nocturns de disseny capriciós, estil Bauhaus.

Però resulta més interessant la lectura política i social d'un film que es presenta a si mateix com un retrat de la seva època. Lang i Thea von Harbou mostren el Berlin de la República de Weimar com una societat dividida entre una classe baixa freqüentada per delinqüents i anarquistes i una classe alta frívola, afeccionada a les sortides nocturnes i al joc; un món inestable que Mabuse pretén dominar i utilitzar en el seu benefici:

- La Borsa és una prolongació de les timbes, i Mabuse, després de robar uns documents que li permeten tenir informació privilegiada, la fa servir per enriquir-se, a costa dels altres inversors.

- Mabuse es disfressa constantment i es mou amb habilitat entre un món i l'altre. La seva professió oficial és la de psicoanalista, una activitat amb la qual també pot ensarronar un públic que assisteix a l'auge de les ciències ocultes i que freqüenta sessions d'espiritisme i d'hipnosi. Fixem-nos que Lang i Von Harbou equiparen la ciència creada pel jueu Sigmund Freud i tot allò que avui anomenaríem parapsicologia; tot plegat, superxeries sense altra finalitat que distreure les classes ocioses i permetre al malvat Mabuse dur a terme les seves pèrfides intrigues.

La pel·lícula critica l'ocultisme però, alhora, introdueix molts elements fantàstics en la trama i en la posada en escena, amb força sobreimpressions, com quan se li apareixen a Mabuse els fantasmes de les seves víctimes. D'altra banda, la presentació d'un món sense valors, convuls i dividit, perpetuada en treballs posteriors com "Metrópolis", "M, el vampiro de Düsseldorf" o la mateixa "El testamento del doctor Mabuse", sembla presagiar l'adveniment del nazisme com una manera de resoldre la situació; el nazisme, però, vist com una fe que parteix de l'amor, un sentiment que la comtessa Dusy Told descobreix com una veritable revelació, un sentiment més poderós que els diners, al qual sucumbeix el mateix Mabuse. De la mateixa manera, a "Metrópolis", l'amor servirà per unir les classes socials que viuen separades. Però el nazisme resultaria ser quelcom molt més sinistre i no pas gaire bondadós; i els rentats de cervell a què el doctor Mabuse sotmet les seves víctimes podrien no ser gaire diferents dels rentats de cervell que tindrien com a objectiu el poble alemany després que Hitler assolís el govern de la nació; una suggerència que podia estar implícita en el personatge i que va portar a la prohibició d'"El testamento del doctor Mabuse" l'any 1933, per ordre de Goebbels, com vam tenir ocasió d'explicar en el post que vam dedicar a aquesta continuació de les aventures de Mabuse, el jugador.

EL TIGRE DE ESNAPUR / LA TUMBA INDIA

Donant per finalitzada la seva llarga i fructífera etapa americana, Fritz Lang torna a Alemanya i des d'allà se'n va a l'Índia per rodar el díptic d'aventures exòtiques que formen "El tigre de Esnapur" i "La tumba india" (1959).

Referim-nos-hi com a un únic film, doncs així va ser concebut i s'estrenà en dues parts atesa la seva llarga durada. Narra les peripècies d'uns arquitectes alemanys al palau del maharajà del regne fictici d'Esnapur, un lloc intemporal ple de tigres ferotges, intrigues cortesanes i sacerdots sàdics. El protagonista (interpretat per l'actor Paul Hubschmid, que actua absolutament encarcarat, segurament per no desentonar amb la resta del repartiment) s'hi ha traslladat per construir hospitals, escoles "i coses així", però una seductora ballarina (Debra Paget, el millor de la funció sense cap mena de dubte) el distreurà de la seva feina i propiciarà un enfrontament per gelos amb el príncep.

"El tigre de Esnapur / La tumba india" recupera un argument de Thea von Harbou (col·laboradora habitual i esposa del director fins que el nazisme els va separar i que ja era morta quan Lang va tornar al seu país de naixement) i, certament, té un aire antic, fins i tot considerant la data de la seva producció: els occidentals són cultivats, nobles i valents i els seus oponents indis habiten un món de màgia i misteri, violència i traïcions, tot i que cal dir que l'arquitecte també apareix com un traïdor a ulls del maharajà i que aquest es comporta bastant dignament malgrat la devoció malaltissa per la ballarina i el costum de tancar els leprosos en una cova, i que, finalment, expia les seves culpes dedicant-se al dejuni i la meditació; tot plegat resulta naïf i la realització diàfana de Fritz Lang contribueix a aquesta sensació d'innocència. Tot i que, com molt bé assenyala el nostre company Ricardo al seu excel·lent bloc Esculpiendo el tiempo (ha estat per recomanació seva que he visionat aquest film), les preocupacions de Lang són sempre presents en la trama, d'altra banda força entretinguda -Ricardo destaca també com el contrast entre el palau de marbre i els seus soterranis remet a a la ciutat de "Metrópolis"-. "El tigre de Esnapur / La tumba india" és un film que sembla fet als temps del cinema mut, i ho dic sense ànim pejoratiu. Ans al contrari, quan més evident es fa la saviesa narrativa del director és en les escenes sense diàleg, particularment en la part final; vege'm sinó el moment culminant en què el maharajà s'enfronta al seu rival i l'amor i el perdó s'imposen sobre les armes. I l'escena, hipnòtica i d'un erotisme exultant, en què Debra Paget dansa seminua davant d'una serp verinosa, és memorable.

EL TESTAMENTO DEL DOCTOR MABUSE

Realitzada per Fritz Lang l'any 1933, "El testamento del doctor Mabuse" recupera el malvat terrorista del seu film mut "Dr. Mabuse, der Spieler" (1922) i l'enfronta a l'inspector Lohmann, que ja s'havia encarregat de seguir-li la pista a Peter Lorre a "M, el vampiro de Düsseldorf" (1931). Lang va escriure el guió juntament amb la seva dona Thea von Harbou i, atès que ella pertanyia al partit nazi, no sembla que pretengués criticar-lo; com sigui, però, la història d'un malvat que s'apoderava de les ànimes d'altres persones per perpetuar més enllà de la mort la seva influència maligna i que inspirava als seus seguidors actes de terrorisme criminal amb l'objectiu de provocar un caos total sobre el qual edificaria el seu imperi, era en aquells moments tan convulsos a Alemanya susceptible d'originar interpretacions equívoques. Goebbels ho va veure clar i va prohibir l'exhibició pública del film, i això malgrat que Lang era un dels cineastes favorits de Hitler (i "Metrópolis" el seu film predilecte) i que li van proposar ser el cineasta oficial del règim; Lang, per tota resposta, va deixar la dona i va fugir als Estats Units.

Més enllà d'aquesta rellevància històrica, el film resulta molt interessant a nivell formal. Lang utilitza el so de manera molt imaginativa i torna a demostrar el seu domini de la posada en escena. Un exemple prou evident és l'escena de l'assassinat del doctor Kramm: aprofitant un embús de trànsit, un pistoler li dispara des del cotxe que el segueix; no sentim el soroll del tret ja que queda ofegat pel so de les botzines, ni veiem com mor el pobre doctor però sí com el seu vehicle roman aturat mentre tots els altres reprenen la marxa.

És el primer thriller amb elements sobrenaturals (l'esperit del doctor Mabuse s'apodera del cos del metge que en tenia cura a l'hospital psiquiàtric) i conté una persecució de cotxes enmig de la nit mostrada a través de travellings subjectius que probablement va influenciar Chabrol.