La solitud dels nombres primers/ La solitudine dei numeri primi

Paolo Giordano
Ed. 62

Els nombres primers són uns nombres que només són divisibles per u, o per ells mateixos. Aquesta peculiaritat els fa especials, uns nombres que destaquen d'entre l'infinit. I encara, entre ells, n'hi ha que són encara més especials: són aquells que són gairebé consecutius l'un amb l'altre, només separats per un nombre parell. El disset i el dinou, posem per cas. O en Mattia i l'Alice.

Tot i un començament un xic desconcertant, que pot arribar a semblar forçat, La solitud dels nombres primers es converteix en una narració plena de poesia i tendresa, trista. Dos personatges que són a la vora, ells també únics, peculiars, "ell rebutjant el món i ella sentint-se rebutjada pel món". Una història de solitud i també d'amor "vivien la lenta i invisible compenetració dels seus universos, com dos astres que graviten al voltant d'un eix comú, en òrbites cada vegada més properes el destí de les quals és clarament el de fusionar-se en algun punt de l'espai i del temps". L'autor utilitza un llenguatge precís,  de traces científiques, fruit potser de la seva formació com a físic, però alhora ric en imatges d'una gran riquesa expressiva: "La seva mare sovint abandonava les frases a la meitat, com si n'oblidés el final mentre les pronunciava. Aquelles interrupcions deixaven a l'aire i en els seus ulls bombolles de buit, i en Mattia cada vegada s'imaginava que les feia esclatar amb la punta del dit".  
Una història absorbent i escrita amb una enorme sensibilitat.