Foix, entre l’avantguarda i el medievalisme

Foix com a,

“un investigador a la ratlla del son”

“El poeta, mag, especulador del mot...”

Preparar un post homenatge d’un poeta és sempre un doble repte per a mi. Primer per no ser consumidora de poesia, tret de la que llegeixo gustosament ara, en els blogs que segueixo.  Després m’és molt difícil parlar de poesia, encara que n’hi ha que m’agradi,  em costa apropar-m’hi i la meva interpretació sempre és molt lliure.

He plantejat el post diferent a com ho faig sempre, he buscat per casa que tenia del poeta. Senzill, només tinc Sol, i de dol. Però també he recuperat dos llibres que tenia quasi oblidats La poesia de J.V.Foix (1974) d’en Pere Gimferrer i Literatura catalana contemporània (1971) de Joan Fuster, dels quals he extret quatre apunts interessantíssims i que m'han servit per a posar-hi el títol al meu particular homenatge.

He triat un dels poemes de Sol, i de dol que, en l’època que el vaig llegir, fou dels que més m’agradà i, testimoni d’això són els nombrosos apunts que hi vaig fer (amb llapis eh!).

Jo tem la nit, però la nit m’emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa:
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,
L’escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta

La fosca nit m’aparenta pissarra
I, com l’infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.

Me’n meravell, i tem –oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: <Plou sang a les codines.>

Codina f. || 1. Capa de terra dura i compacta, mala de treballar, que apareix dins les terres de conreu o davall aquestes
Morent adj. || 1. Moribund; que es mor;
Rosta 5. Terreny rost, que fa pendent
Vesta f. || 1. Vestit, roba que cobreix el cos, en general, però sobretot la que arriba des del coll fins als peus

Plorar llàgrimes de sang: plorar molt amargament, sense consol.

Sembla que a Foix no li agradava que l’etiquetessin com avantguardista, però com diu en Fuster li escau amb més dret que a cap altre, en el sentit més ampli de la paraula. En canvi, Joan Teixidor, també parla del “medievalisme i arcaisme” de la lírica de Foix. A qui fem cas, llegint el poema crec que tots dos tenen prou raó. Avantguarda en les imatges, irreals com en somnis -surrealisme-  i, cert “medievalisme i arcaisme” en la utilització de mots com; tem, trob, meravell, imagín, feu, vesta. "es tracte no tant de monosÍl·labs com  d'un to <abrupte i contundent> del llenguatge, el qual alhora sona <arcaic>". Com diu en Fuster “Resulta paradoxal que un avantguardista provoqui observacions d’aquesta mena... Però ens trobem davant d’una especulació amb la paraula, i, a la caça de l’insòlit –bell, rar-" .

Què ens diu en Pere Gimferrer, dons que Sol, i de dol “és el primer llibre en vers de Foix, i a més, un llibre absolutament clàssic – decasíl•labs catalans o italians-. ... i un dels llibres de més fàcil lectura” (glups, penso jo) Però què en destaco de Gimferrer, doncs, quan ens parla del final inesperat del sonet <Plou sang a les codines> “aquest final, aparentment hermètic o esotèric, és, de fet, si ens hem de guiar pel testimoniatge personal del poeta, un collage” una frase sentida i posada com fora de context, “i la quotidianitat, en isolar-la, esdevé, insòlita.” Doncs, ostres m’ha fet un favor en Gimferrer perquè rellegint el poema pensava i a què venia aquest final.

Foix no va poder publicar Sol, i de dol fins l’any 1947 per a culpa de la guerra, tot i que ja el tenia enllestit l’any 1936. Alguns dels seus poemes daten del 1913.

 

 (Barcelona, 1893-1987)

Llista de l'homenatge per Víctor Pàmies

La maleta

Amb quatre mots: àcida, tragicòmica, crítica, punyent  (“fins a quin punt la tragicomèdia i l’absurditat poden explicar les misèries i les grandeses de les nostres vides” –extret de la contraportada-).

Recomanada per:  després de llegir-ne ressenyes de diferents blogs.

Hi ha cops que els llibres em descol•loquen i aquest, n’és un d’ells. El vaig triar quan en poc temps unes ressenyes i uns apunts, m’esperonaven a fer-ho amb molt d’entusiasme. He de dir que quan portava dos capítols vaig haver de buscar informació, no l’entenia, després m’ha estat més fàcil de comprendre, que no vol dir d’endinsar-me en una lectura plaent.

La maleta és un llibre de culte si he de fer cas a la quantitat de ressenyes que en parlen i d’una manera molt positiva. A mi m’ha deixat freda, suposo,  que en part, perquè el llibre també ho és, i segurament pel fet de perdre’m determinats aspectes de la vida social i intel•lectual de la Rússia de Dovlatov. Aquesta manca de referents per part meva i la indiferència i absurditat de les situacions que es desprenen del llibre, no m'han convençut.

Per aquest motiu, aquesta ressenya té un aire diferent, no he volgut afegir res de les altres ressenyes, les quals respecto moltíssim, però està clar que aquest no és un llibre per a mi.  

La maleta està dividida en capítols, en conctret vuit, que són els vuit objectes que conté la maleta quan Sergei Dovlatov se’n va als Estats Units. Es poden llegir aïllats ja que la connexió que hi ha entre ells és pràcticament nul•la, com si es tractessin de contes agrupats sota un mateix llibre. Aquest vuit capítols són freds, incisius, gairebé esperpèntics  i ens expliquen de quina manera han anat a parar els objectes a la vida i a la maleta de l’autor. Dels vuit capítols em quedo amb Una camisa de popelín.

Humor àcid i desolador que li serveix per a dibuixar escenaris de misèria, brutícia, alcohol, fracàs, fredor i per damunt de tot, en destaca un, la indiferència. Una indiferència que segurament és la que uneix a tots els personatges que ens trobem en la novel•la. Es troben, comparteixen algun que altre aspecte o historia dins la narració i els perdem de la mateixa manera que ens els hem trobat. I la vida de Sergei Dovlatov se’ns presenta carregada de moments absurds, sense caliu, indiferents i si en algun moment et desperten un somriure, en el fons, aquest, amaga amargor, soledat i tristor davant l’absurditat de les relacions humanes que planteja. 

El llibre el vaig començar el desembre passat i no l’he acabat fins ara. M’ha costat, però també he de dir que no m’ha desagradat llegir-lo. Sóc de les que quan un llibre no m’atrapa, sigui pel motiu que sigui, prefereixo deixar-lo, i en aquest cas no l’he volgut deixat.

He llegit en una ressenya que Dovlatov deia que “tota obra presenta tres aspectes: el que l’autor va voler expressar, el que va saber expressar i el que va expressar sense desitjar-ho”. 

Em quedo amb trossets, els que no m’han deixat indiferent i, són precisament aquests trossets de llibre, aquests fragments, els que no m'han deixat abandonar la lectura. Per tant,  em quedo no amb tota la maleta, sinó amb part del seu contingut.

Pàg. 19 “- Abans que nasquem hi ha un abisme. Després de morts, hi ha un abisme. La nostra vida és només un gra de sorra a l’oceà indiferent de la infinitud. Intentem almenys que aquest instant no s’enfosqueixi de tristor i d’avorriment. Intentem deixar una esgarrapada a l’escorça terrestre.”

Pàg. 25 “Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora a d’aprendre a respondre...”

Pàg. 62 “Ja sé que la llibertat és un concepte filosòfic. Això no m’interessa. Perquè els esclaus no s’interessen per la filosofia. Anar on vols, vet a qui la felicitat.”

Pàg. 78 “No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric...”

Pàg. 83 “Què et sembla, és pecat estimar més el marit que el fill?
-No ho sé. Em sembla que l’amor no té mesures. O existeix o no.
-T’has tornat molt intel•ligent –va fer ella.”

Pàg. 95 “Els nostres amics van tornar a néixer i a morir buscant la felicitat.
I nosaltres? A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència. Pregunto que hi ha més que un castell construït damunt la sorra? Què hi ha que sigui més sòlid i més segur en la vida familiar que la manca recíproca de caràcter? Què hi pot haver de més pròsper que dos estats enemics que són incapaços de defensar-se?

Pàg.136 “-No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.”



Us deixo només un enllaç el de l’editorial laBreu on s’inclouen ressenyes interessants, doneu-vos una volta pels blogs en podreu llegir moltes opinions, totes positives.

Tastets

>> espinyar

Espinyar | 4. fig. Esclafar o trencar amb un cop violent
Pàg. 26 “En Fred, després d’estar dos anys tancat, es va espinyar amb una CZ.”

Que vindria a ser tenir un accident, una castanya o una pinya, en aquest cas amb el cotxe.

>> colofònia

Colofònia f. Resina dura, comunament de color d'ambre, residu de la destil•lació de la trementina

Pàg. 59 “Alguna cosa crepitava al banc de treball i deixava anar olor de colofònia.”

Sergei Dovlatov (1941 Urfa, Rússia -1991 Brooklyn) 

Va ser expulsat de la universitat, va treballar en un camp de treballs, va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant de mercat negre i de guia del parc Puixkin, vivències que traslladà als llibres Els nostres, El compromís i La maleta. Va ser en el seu exili americà quan va rebre el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a The New Yorker. (extret del llibre)

El llibre

Títol original: Chemodan, 1986
Títol Traducció: La maleta, Editorial Labreu 2010. Traducció Miquel Cabal Guarro Pàg. 136

Hores prohibides

Amb quatre mots: sentiments, llengua treballada i viva  (una dona, en una època, on "les emocions es callaven i els pecats es mataven"). 3Q
Recomanada per:  després de descobrir el blog de la Núria Martí Constans vaig decidit llegir-ne un dels seus llibres.

Quan era a la biblioteca fent la tria de llibres ja anava amb la idea d’agafar un de la Núria Martí, quin? Això no ho tenia pensat. Agafo el primer i llegeixo

“L’aparició de son ídol l’encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments transcendentals de la passió, llança la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí.”

Narcís Oler, Pilar Prim

Ja no vaig buscar cap altre llibre, em vaig quedar amb Hores prohibides. Després de llegir el llibre, mentre preparava la ressenya em vaig trobar amb una entrevista que li fa la Jomateixa, vaig somriure amb la última pregunta. Jo sempre he dit que les casualitats em persegueixen. 

Quina és la pregunta que no et fan mai i t'agradaria contestar?

La veritat, m'ho haig de pensar. Si que sé la que em fan molt i que no m'agrada (i que veig que no s'inclou en aquesta entrevista, que bé!): "què estàs escrivint ara?"

La que m'agradaria que em fessin podria ser una cosa així: "Per què cites Narcís Oller a l'inici de la novel•la?" (potser sí que me l'han feta, però un cop i prou, en tot cas) Respondria: "Perquè Pilar Prim és una dona valenta i Caterina també.

Jo tampoc li hagués fet aquesta pregunta, sí que li hagués dit que el fet de trobar un trosset d’en Narcís Oller em va agradar moltíssim. 

La novel•la fa servir una prosa excel•lent, treballada i molt acurada, amb un llengua com diu Josep M. Fontanals “polida i dinàmica, viva, intensa” que se'ns dubte m'ha fet gaudir. I aquesta prosa ve acompanyada de brillants descripcions i, com ja ha dit la Jomateixa, en un to quasi poètic, que fan d' Hores prohibides un llibre singular. Ens trobem amb una prosa lenta, molt adjectivada i rica en matisos. I aquesta prosa no decau al llarg de la novel•la, es manté amb la mateixa intensitat durant el relat, nodrint-se i donant-li aquest caràcter especial. Això fa, que malgrat que sigui un llibre curt i molt ben plantejat, pugi costar de llegir a determinats lectors, tot és opinable ja que en canvi, hi ha qui diu que és una lectura planera i senzilla. El llibre és de lectura agradable i plàcida però reconec, que hi ha algun episodi, on la lectura se m'ha fet un mica densa. Cada nou element li serveix a la Núria Martí per fer-nos una acurada descripció, ja sigui de l’hort, del dinar o del més petit esdeveniment i,  així, ens trobem amb un munt de frases llargues i, sense que ens costin de fer passar, les llegeixes mentre veus el que et descriu. 

Caterina i Anna, àvia i néta ens aniran ensenyant en què consisteixen les Hores prohibides. La Caterina en primera persona ens explica el seu desassossec, la seva lluita aferrissada contra el que primer van ser uns sentiments, després una passió i finalment un mal viure que la va acompanya la resta de la seva vida. I l’Anna, la néta, amb la seva lluita diària contra la malaltia que la té tancada a casa, ens anirà narrant, a través dels records que li dibuixen les fotografies velles, el seu present i, sobretot  el passat de les dones de la seva família, centrant-se amb la Caterina, l’àvia sorruda, distant i misteriosa.

Intercalant narradors, ara la Caterina ara l’Anna, anirem fent un repàs del passat del nostre país i el d'una ciutat, Girona. Els esdeveniments històrics i són presents, en segon pla, encara que puguin marcar certs episodis de la vida familiar. La història familiar i la purga per haver viscut unes hores prohibides arrossegarà tota la vida de la Caterina, no aconseguint, mai, la pau i la tranquil•litat que desitjava. Perquè el pecat es paga, ella prou que ho sap, i resignada, viu sense viure. La família i la religió són els seus pilar però també les seves pesades llosses. Llosses que no l’han deixat viure com la noia alegre i divertida que havia estat. I tot això la néta no ho sap, perquè les hores prohibides i les seves conseqüències, la Caterina, les ha amagat sempre. Fins que al final, un rastre, en deixa veure tot l’entrellat.

Pàg. 12 “I llavors aquella olor particular als seus dits, fresca, intensa i lleugerament picant, de les tiges cruixents i de les fulles verdes i llustroses que perfumen les picades, la carn i els crespells de bacallà.”

Pàg. 26 “...i em faran fer llit, i sí que n’estic, sí, de malalta, i amb la voluntat perduda, però és un mal d’amor i de set i petenos i de carícies que sola no sé com curar.”

Tastets

>> cossis

Cossí m.|| 1. Gran recipient de terrissa, de fusta o de metall, de forma troncocònica invertida i amb un forat a la part inferior, que serveix per a col•locar-hi la roba i fer la bugada

Pàg. 32 “ ...obrien l’estança cap al terrat, on a l’estiu posàvem a assolellar els cossis per banyar la canalla.”

>> caganiu

Caganiu || 3. El fill més petit d'un matrimoni

Pàg. 54 “... va veneri al món la mama, la Joaquima, el caganiu.”

És un mot preciós, tendre i entranyable per això l’he volgut afegir als Tastets.

>> cassussa

Cassussa f. Gana forta de menjar; fam.

pàg. 65 “Si trobaven móres, desapareixien abans d’arribar a casa perquè la cassussa feia córrer les dents”

>> Sense espina ni os (res a veure amb no ser ni carn ni peix)

Sense espina ni os b) No tenir espina ni os: esser una cosa indubtable, que no admet discussió perquè és evident.

Pàg. 56 “Malgrat que la contesta era sincera, molt en el fonts i dolent-li com una agulla clavada amb porfídia, el seu cor sabia que d’aquelles xiquetes que estimava, de les filles que tenia, només dues eren sense espina ni os.”

No ser ni carn ni peix

h) No esser ni carn ni peix: no tenir idees o conviccions ben definides; no esser ni d'una opini� o partit ni de l'altre.

>> treballar al tros

Treballar el tros 34. Tros de terra: porció de terreny considerat a part del terreny immediat, sia per a conrar-lo a banda, sia per a alguna altra finalitat.

Es a dir que a part de treballar com a carboner conreava un tros de terra de la seva propietat.

Pàg. 27 “Malgrat el geni, els roncs que els amollava i la seva tossuderia, però, com que cada dia a més també havia de treballar al tros, les dones, a gust o per força, no van tenir més remei que ajudar-lo...”

>> fer veure la padrina

Fer veure la padrina Fer molt de mal, causar dolor físic intens

Pàg. 85 “La naturalesa és misteriosa i, a aquestes altures, encara trobo inexplicable que pugui crear una vida quasi del no res, una vida que sento, que es mou, que em dóna coces a les costelles i em fa veure la padrina...”

També n’han parlar Racó del llibre, Roger Casero, Tumateix llibres,

Núria Martí Constans (calella de la Costa, 1966)

Llicenciada en Filologia Catalana s'ha dedicat a l'ensenyament des de l'any 1992, activitat que darrerament compagina amb l'escriptura. Hores prohibides va ser finalista del premi Just M. Casero l'any 2007 i es tracta de la seva primera novel•la.
(tret de la contraportada del llibre) 
El seu blog  Núria Martí Constans





El llibre

Hores perdudes, 2007, primera edició 2009  Amsterdam llibres, pàg.102

Chop Suey

Text escrit a partir de la fotografia  i la proposta de    Relats conjunts

Chop Suey, Edward Hopper, 1929

Quin relat us suggereix aquesta imatge?

 -    Ja t’ho deia que avui no era el dia.
-    Vols dir, van dir el dia 17.
-    No, el dia 7.
-    Així se’ns ha passat?
-    No, el dia 7 de febrer.
-    Ostres i ara que fem, la gent ens mirarà malament amb aquesta indumentària.
-    El primer que hem de fer és canviar-nos. Si vols que ens vestim d’època per celebrar l’aniversari, ho fem de l’època adequada. Encara hem de retrocedir gairebé cent anys.
-    Tant fa?
-    Bicentenari, reina, són 200 anys.
-    I si ens esperem al dia 7?
-    El cafè se’ns quedarà glaçat i, jo, també.
-    Mira, duc dos llibres d’ell, si en vols un per anar fent temps.
-    Va, porta. Mmmm, sembla que aquest està força bé.

Felicitats a Relats Conjunts per haver arribat a les 50 propostes.

   

Gràcies, a tots.

Sí, sóc una mussola, una bona mussola, encara que prefereixo no anar a dormir massa tard i llevar-me d’hora. (hi ha mussols diürns ;D)

A primera fila us trobeu amb un mussol que segur que molts de vosaltres coneixeu, representa a tots els blogs. L’he triat per donar les gràcies a tots els blogs que em permeten entrar i tafanejar i, dels quals, aprenc moltíssimes coses, masses, ja que no les puc encabir totes com jo voldria.

El mussol de la Carme, il·lustre al món blogaire.





 

 

He buscat uns quants companys, del meu company de files del blog, per a rebre a tothom. Hi ha representació de tots els continents, com a lectors tinc al blog. Són mussols poc coneguts, però tots ells singulars i apreciats per igual.

Europa:  Alemanya
Rufous Owl Ninox rufa juvenile

Àfrica :Gabon
Maned Owl Jubula lettii

Àsia: Reverna nacional del Tiber a la Índia
Indian Scops Owl Otus bakkamoena

Oceania: Kelso, Queensland Austràlia
Rufous Owl Ninox rufa juvenile

Amèrica del Nord: Quebec, Canadà
Northern Hawk Owl Surnia ulula close-up

Amèrica del Sud: Brasil
Black-banded Owl Strix huhula








 

Finalment, i segurament el més especial de tots, és el mussol pirinenc, que cal cuidar i mimar ja que, com tots sabeu, podria estar en perill d'exinció, com tantes altres coses de casa nostra.

  

El mussol pirinenc

Ah, si, també parlar de llibres; els molts que he llegir, els que tinc a la meva llaaaarga llista d'espera, els que heu recomanat amb les ressenyes o apunts, els que he descobert...a tota la bona literatura d’arreu que m'acompanya en tantes estones agradables.

El balanç d'aquest primer any ha estat molt positiu, malgrat algun petit entrebanc, i alguna de les meves rareses.

Gràcies.

Totes les fotos les he tret de www.owlpages.com, si en teniu ganes, passejar-s’hi, és tot un plaer. 
El mussol pirinenc té enllaç propi.

Sònietka

Amb quatre mots: Ben escrita però coixa  (particular dibuix de la vida d’una família intel•lectual a la Rússia de principis del segle XX). 2Q
Recomanada per:  trobada a les lleixes de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell.

Uf! , no sé massa bé com m’ho he fet, o sí, però m’he trobat sobre la tauleta amb dos llibres russos molt diferents. La maleta de Sergei Dovlatov i aquesta Sònietxka acabada de descobrir. És una novel•la molt curteta que ens descriu la vida d’una dona des que neix fins que es queda sola altra cop amb la seva gran passió: la literatura. La seva vida és freda i solitària, malgrat que durant uns anys creu haver trobat la felicitat i la seguretat que necessitava. Els llibres són tota la seva passió i refugi  de fet, així comença la novel•la. Els llibres l’eduquen, l’alimenten i la transporten a viure móns i passions  completament vetades a ella, car és lletja i gens desitjable, però com si es tractés d’un conte de fades arriba el seu estimat príncep. Un home ja madur, intel•lectual i artista fracassat, que ha recorregut mitja Europa i, ara, ha tornat al seu país.

Estem a la Rússia dels anys vint, en època de conflictes i misèries, fred, gana i poques possibilitats de millorar. A traves de la història de la Sònietxka viurem els canvis que es produeixen en el seu país, sempre d’una manera indirecta. M’explico. Els canvis en la llar familiar, són en certa manera extrapolaves als canvis del país. A casa, de mica en mica van adquirint certa posició, l’acceptació dels intel•lectuals, la manca de fred, la desaparició de la gana i, sobretot, canvis en la manera de viure i d’enfocar la vida dels membres de la família, que serveixen per entreveure una certa modernitat en la nova Rússia.

M’ha sorprès perquè comença amb un personatge solitari, capbussat amb els llibres i la literatura i s’apaga o es transforma en un altre en el moment que busca en el matrimoni tot allò que havia trobat en els llibres. És feliç la Sònietxka deixant els llibres?, jo crec que sí. El matrimoni la fa viure d’una altra manera, fins que descobreix que, torna a quedar-se sola i és aleshores quan “va posar-se a pensar en aquesta vida que s’estripava per totes les costures, en la solitud que l’havia colpida tan en sec i després es va estirar al divan que hi havia a l’habitació de pas i , sense obrir-lo, va estirar un paquet encara relligat un Shiller... lliurant-se a la narcosi literària en què havia passat la seva joventut.” I segurament tornem a tenir a la mateixa Sòlnietxa que captiva al principi de la novel•la, ara que aquesta s’acaba.

La novel•la és molt curteta i es llegeix molt bé, però no m’ha acabat de convèncer del tot. Hi ha massa trossot en els que perds els pensaments de la seva protagonista i els personatges que estan al seu voltant, viuen les seves vides, un pèl rocambolesques, alienes a la Sònietxa, encara que ella sigui el punt d’encontre de tots ells. De la mateixa manera que m’ha fascinat la primera part, aquesta decau en l’interès quan ens trobem amb una Sònietka casolana. No tant pel canvi de la protagonista sinó més aviat per el rumb que prenen tots els personatges. En tot cas, la prosa està plena de moments brillants i tendres que segurament donen escalf a l’ambient, un pèl fred, que respiren els seus personatges.

I la referència constant a la literatura russa i a la bona literatura del la resta d’Europa, d’amagat, com un pecat, en el fred soterrani de la biblioteca podria haver donat molt més de si, per això m'ha semblat coixa.

Ens diuen a la contraportada «Des de la més tendra infantesa, quan no era gaire més que un nadó, la Sònietxka se submergí en la lectura.» Així comença la història d'aquesta dona, la Sònietxka, a la Rússia dels anys vint. Un personatge que, pàgina a pàgina, creix i es fa estimar. Una novel•la emotiva i captivadora, escrita amb una prosa que es guanya l'atenció del lector amb la dosi justa de tendresa, aspror i humor.” Sí, la Sòlientxa creix pàgina a pàgina, però també s’enfonsa pàgina a pàgina, quan se n’adona que res és per semper i que qualsevol cosa et pot fer canviar. La novel•la  comença molt bé i amb unes perspectives, pel meu gust molt altes, però després l’iterés decau o es desdibuixa en una vida familiar molt atípica on tots els membres; el marit la filla i la noia que accepten com a tutelada, viuen  vides molt distants a les de la protagonista, i la deixen sola, fins que torna a la seva vida d’abans, la de la lectura entusiasta dels llibres; realment la seva vida. 

Pàg. 7 L’afició de la Sònietxa per la lectura, que s’havia convertit en una forma lleu de demència, no la deixava quan dormia: era com si llegís.”

Pàg.8 “Amb els anys va aprendre tota sola a discernir, dins l’immens oceà de llibres, les ones grans de les petites, i les petites de l’escuma de la vora de la platja la qual omplia fins dalt els armaris ascètics de l’apartat de literatura contemporània.”

També n'ha parlat el blog Boja pels llibres

Tastets

 >> Gaudí

Pàg 26 “Era cap a l’any vint-i-tres o vint-i-quatre i volia conèixer Gaudí (...) I Gaudí no li agradà gens ni mica... Ara, al cap d’un quart de segle veia davant seu amb tot detall aquells edificis tan estranys, totalment vegetals, del tot artificiosos, carregats i gens versemblants...”

Cadascú té els seus gustos i no li retrec al marit de la Sònietxka, en Robert Víctorovitx, que no li agrada en Gaudí. Només l’he posat com a tastets perquè m’ha agradat que hi aparegués a la novel•la, sobretot, en el moment en què ho fa, quan ens esta parlant de la casa de maternitat on duu a la Sònietkxa "L’edifici era de maons i palla. Miserable. Les finestres eren petites i els vidres tèrbols.”

>> trepollat
Trepollar (trepitjar, aixafar)
Pàg. 27 “era als afores d’un poble pla en un lloc pelat i trepollat.”

>> hirsurt
hirsurt (híspit, eriçat, aspre, dur, consistent, dens)
Pàg. 38 “Els cabells arrissats i hirsuts li envoltaven la cara prima com el plomall d’una llaor de dent de lleó, impossible d’esclarir amb pinta impossible de recollir en trenetes.”

>> mansarda
Mansarda f. Pis sota una coberta inclinada. (golfes)
pàg.43 “...a la mansarda del carrer Gay-Lussac amb vistes al jardí de Luxemburg.”

>> cofurna
Cofurna f. Alberg petit i dolent
Pàg. 55 “En aquesta mateixa cofurna, damunt d’una màrfega del gimnàs que li servia de llit...”

Liudmila Ulitskaia (Moscou 1943)

Va estudiar biologia i va treballar en el camp de la genètica. Fins els anys vuitanta no va publicar la primera de les seves narracions, des de llavors  dedica tot el seu temps a la literatura. A més de novel•les i narrativa curta, ha escrit nombroses obres de teatre i guions per a pel•lícules.

Aquesta novel•la l’ha consolidat coma una de les grans veus de la narrativa russa contemporània. (extret del llibre)

El llibre

Títol original: Sonecka, 1992
Títol Traducció: Sònietxka, Edicions la Magrana, S.A.,1era edició any 2000. Traducció Dolors Chavarria. Pàg. 95.

La novel·la de Dickens

Amb quatre mots: Senzilla, deliciosa, agradable, recomanable (que no vol dir ensucrada).

Recomanada per:  El Bloc del CAL 

He aparcat un llibre per llegir-la, he aparcat dues ressenyes per poder-la penjar, sí, m’ha agradat. Sense haver llegir res d’en Dickens i, llevat d’algun petit aspecte que et fa ràbia no poder identificar del tot, m’ha semblat una bona novel•la, d’aquelles que es deixen llegir molt bé, que en fas via sense adonar-te’n i quan acabes et deixa una sensació agradable perquè t’ho has passat bé llegint.

La novel•la ens parla de la vida de la gent que no ho té fàcil, de gent que per diferents motius ha d’aprendre a sobreviure i a lluitar per aconseguir, o no, el que tant desitja.  Ens parla de l’esforç, de la força de voluntat i  sacrifici, del que costa tenir el què un vol, de compartir sense demanar res a canvi, de l’autoestima, de la tenacitat, de la lluita, de les il•lusions, de la felicitat, del desengany... de tots aquests aspectes que Dickens ens parlat en els seus llibre.

I la novel•la és la història d’un personatge marginal, na Blanca; divorciada, sense feina, sense diners, amb una filla adorable, una veïna amiga que vol ser miss i un veí amic que és metge. Na Blanca arrossega la història del seu passat i ens el va explicant de mica en mica a mesura que llegim el llibre i ens adonarem, que comparteix tots els trets dels personatges de les novel•les de Dickens. Núria Canyelles ha transportat un dels seus personatges i l’ha fet viure i reviure en el nostre món actual –i amb tot el que això comporta- , amb les misèries i amb l’atur, amb els pocs diners i les il•lusions escapçades i, descobrim, que na Blanca hi encaixa perfectament bé.  La vida, no són ni flors i ni violes per a molta gent.

Però l’autora no s’acontenta en traslladar al personatge, també ens porta al mateix Dickens. Hi apareix cada cop que na Blanca té les fortes migranyes. I ens apareix com a una al•lucinació però, hi ha cops que ens fa dubtar, sembla talment que existeixi de veritat. Hi parla, comparteixen berenar –galetes de mantega- i sobretot comparteixen la lectura del llibre que els uneix “Grans esperances”. La relació és tant forta que a na Blanca no li importa tenir migranya, necessita estar amb en Dickens, perquè és l’únic que la pot comprendre.

I na Blanca, escriu. De tot en por arribar a fer un bonic conte. Contes que tant li serveixen per capgirar els seus malsons diaris i quotidians, com per veure els personatges i els elements necessaris de la novel•la que tan desitja escriure. Els escriu per perdre’ls al moment, un cop ha obtingut el consol que hi buscava. I són, els retalls d’aquests contes, el que l’apropen a la literatura del seu admirat Dickens. Buscar o millor dir, trobar en la gent del carrer, els trets que només ella sap veure, de bondat, mala sort i sobretot d’esperança. L’únic que sembla que no perd mai na Blanca, és aquesta esperança, per poder tenir diners i comprar el tutú a la seva filla, l’esperança d’arribar a final de mes d’una manera tranquil•la, l’esperança de poder escriure i viure d’escriure... petites però grans esperances. Per això no és d’estranyar que na Blanca sempre justifiqui les seves desgràcies.

En l’autobus:
Pàg. 11 “És afortunada de no haver trobat cap seient lliure. Es veu reflectida en els vidres, entre les lletres que diuen finestra de socors. En el fons no té mala sort per haver d’estar dreta. Alguns passatgers queden atrapats i ella mira enrere, però ha de seguir endavant perquè la seva filla l’espera.”

Un estil, senzill, net i acurat com els seus personatges que, fan d’aquest llibre, una lectura plàcida, tranquil•la i molt agradable. 

Aquest any és el bicentenari del naixement de Charles Dickens, una excusa com una altra per llegir alguns dels seus llibres.

Tastets (gairebé tots de Ses Illes)

> mots 

>> doblers
Dobler || 6. pl. Moneda en general; riquesa amonedada (Mall., Men.);
Pàg. 10 “Quan he entrat ha tirat el sobre amb els seus estalvis damunt la taula.... Té, ha dit, doblers.”

>> guardapits

Guardapits. || 1. Armilla (Mall.);

Pàg. 23 “Jo crec que llegia en públic, perquè anava mudat amb un guardapits i un vestit de diumenge.”

>> espenyat

Espenyar / Espanyar v. Tr. || 2. Fer malbé; posar en un estat més dolent (Mall., Men.);

Pàg. 23 “Allà on jo vivia només hi havia aquest llibre, i ens l’anàvem passant. Estava tot espenyat.”

>> descambuixats

Descambuixar v. tr. Treure el cambuix a una dona; despentinar, especialment barallant-se (Mall., Men.);

Cambuix o gambuix m.|| 1. Cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret;

Pàg. 75 “Les tires del pal de fregar són com els cabells descambuixats de les nines de l’orfenat, que no sortien mai.”

>> llenegadís

llenegadís adj. Que llenega fàcilment;

llenegar v. intr. Relliscar, escórrer-se;

Pàg. 121 “Era un matí gris, de pluja intermitent. Queien només gotes, d’aquelles que molesten i fan llenegadís el terreny.”

Llenegues de El Vell Papiol

>El bolet que rellisca

>>Llenega f.|| 1. Bolet agaricaci de l'espècie Hygrophorus limacinus, negre i llepissós per damunt, blanc per sota, comestible i molt saborós (Vallès, Segarra, Cardona, Solsona, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Tarr.).

De llenegadís m'ha vingut al cap la llenegadisca llenega.





També n’han parlat a : Benzina, bloc del CAL llegit, Time Out, Lletres en bloc, Nosaltres llegim.

Neus Canyelles (Palma de Mallorca, 1966) 

Llicenciada en Filologia Hispànica i va estudiar la carrera de piano. Ha publicat els llibres Neu d’agost. Un llibre de memòries (Premi Bearn de Narrativa 1997), Els vidres nets i altres contes (2002), i les novel•les Cap d’Hornos (Premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma 2002) i L’alè del búfal a l’hivern (Premi El lector de L’Odissea 2006 i finalista del Premi Llibreter 2007). Un dels seus relats ha estat inclòs a l’antologia de nova narrativa catalana Veus de la nova narrativa catalana, de Lolita Bosch, publicada també en castellà. Escriu articles i reportatges al diari Última Hora, de Palma.

Proa

Com podeu comprovar he fet uns quants canvis en el blog  i també en l’estil de les ressenyes.  Espero que us agradi. (no hi ha res definitiu). 


Aprofito l’entrada per animar-vos a entrar al Club de lectura 2012 que ha proposat el blog  TERRA DE LLIBRES.