El barri del sorral / El barrio de la playa

Amb quatre mots: un barri, una ciutat, una època, amb clau femenina. (una novel·la històrica que ens explica el naixement de la Barceloneta. El Barri del Sorral vist des de la força, l’empenta, la vitalitat, la tossuderia de tres generacions de les seves dones)

Recomanada per: La Begoña m’ha demanat si el volia llegir. Sí. Gràcies Begoña, has escrit una bona novel·la.

El llibre: El barrio de la playa 2014 Ediciones B, S.A. traduït per Begoña García Carteron pàg. 364

 “Corre l'any 1751, la guerra de Successió fa trenta-set anys que va acabar, però molts dels supervivents encara no han superat les seqüeles. Fora de les muralles de Barcelona, a tocar del port, en un sorral inhòspit guanyat al mar i amb el perfil de la fortalesa militar com a teló de fons, moltes famílies que van perdre les llars amb la derrota malviuen en barraques. (...) Un retrat fidel i emotiu de la gent humil i treballadora de mitjan segle XVIII a través del rol de la dona.“

Les dones són la força de la novel·la, en elles la Begoña Garcia fa desfilar dones de totes les edats per mostrar-nos que per tirar endavant només cal tenir el valor suficient per creure en els teus somnis que són en realitat el que les farà lliures. Una novel·la amb to femení que en cap cas vol dir feminista. I això, en un barri en ple segle XVIII als extramurs de la ciutat de Barcelona, on la misèria, la pobresa i la brutícia conviuen amb l’alegria i la solidaritat de la seva gent, en un ambient envoltat de salobre, contraban, patiment i repressió d’una ciutat i d’un barri en plena ebullició. 

En El barri del sorral hi trobem dos fils argumentals que uneixen a totes les seves protagonistes. Un és el mateix barri on viuen, els afores de la ciutat, un espai on han d’anar a viure tots els qui després de la ferotge lluita de 1714 varen perdre la casa, i ara, expulsats als extramurs sota la vigilància de la ciutadella militar, viure en barraques, humils i pobres. L’altre és el secret que les uneix des del principi: una violació, un assassinat i un anell, i aquests, lluny de proporcionar-los un mitjà per sortir de la misèria, esdevé el pes immens d’uns fets que cal amagar. I mentre el barri es va transformant de mica en mica per esdevenir un lloc més habitable, les seves protagonistes veuran com el passat reviu fins gairebé ofegar-les. 

La novel·la està dividida en capítols que duen el nom de la dona que ens explica la seva versió de la història, sense que això suposi ni deixar de banda la resta de personatges ni l’eix central del relat. Capítols en femení que li serveixen a l’autora per mostrar-nos les diferents facetes on la dona del segle XVIII podia tenir un paper rellevant, tot i que supeditat a l’home sota la qual estava obligada a rendir comptes: la doctora, la cuinera de Palau, la serventa cosidora, la dona de pescadors, la dona del ric comerciant. Mares, filles, àvies, adolescent i nenes: dones fortes, independents, tossudes, valentes i per damunt de tot treballadores, que veuen en la seva feina una manera d’arribar a la seva llibertat com a persones i a la qual no volen renunciar. Només un capítol amb nom masculí: Joan, el dolent, el personatge que les farà mirar enrere, i no les deixa avançar.

L’autora és llicenciada en Història de l'Art i això es reflecteix en del relat, acurada i detallista no només en els fets històrics sinó també en les seves descripcions. Recrea una excel·lent ambientació que li permet al lector una aproximació creïble i veraç tant del barri com de la mateixa ciutat Barcelona. Una visió de la ciutat però sobretot una visió força real de com vivia la seva gent, en especial als extramurs, al barri. Una novel·la on s’hi respira constantment l’olor a salobre, la brisa marina i el perfum saborós de la cassola de peix que serveix a la gent de la platja no només per omplir l’estomac sinó com a punt de reunió familiar, festiu i feliç.

El barri del sorral és un d’aquells llibres on entrar-hi, traslladar-te al segle XVIII i quedar-t'hi a compartir la vida de les seves protagonistes no costa gens. I el fet de compartir un secret amb elles gairebé des del principi et dóna l’element, diguem-ne tensió, per fer encara més atractiu el relat. Per una sèrie de circumstàncies, que no venen al cas, l'he llegit en castellà, però com ja sap la Begoña el títol i la portada en català m'agrada molt més. Una novel·la que m’ha sorprès i que de veritat us recomano llegir. Felicitats Begoña.

L’Oscar Martí fa un passeig al Barri del Sorral des de la revista Descobrir per mostrar-nos la novel·la i les seves fotos. Us deixo l’enllaç aquí.

Begoña García Carteron

Llicenciada en Història de l’Art, és escriptora , periodista i coordinadora editorial.

Dia de la poesia catalana a Internet: 17 de març

Aquesta és la meva petita contribució al dia de la poesia catalana a Internet. Un poema de Josep Carner del seu llibre Absència, dedicat en aquest cas, a Marià Manent.

UN DRING          (a Marià Manent)

Com un picarol m’encisa

un nou pensament que tinc:

més que un pensament, un dring.

I Què dringa? Una paraula

agrisada en el costum,

que, de cop, es torna llum,

car, en fent camí, distreta,

un airet la duia enmig

del record i del desig.

Ves per quin atzar fos ella

qui lluís i qui fenyés

del tothora la durada

i la força del mai més!

“El dring del títol és el de la paraula quotidiana que, de cop i volta, es transforma en llum, és a dir, en inspiració. “

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme. Absència fou publicada l’any 1957, és tracte d’un recull de quaranta poemes marcats per la trista experiència de l’exili.

Si voleu llegir-ne un bon treball us deixo l’enllaç del pdf escrit per Marçal Subiràs i Pugibet des de Academia.edu.  Aquí.

El joc de Ripper

Amb quatre mots: bons personatges, entretinguda (una bona novel·la de personatges on hi ha assassinats i un joc de rol que ho lliga tot)

Recomanada per: seduïda per la presentació del llibre el vaig posar a la meva llista de pendents. Gràcies a l’editorial l’he pogut llegir ara.

El llibre

Títol original: El juego de Ripper, 2014

Títol Traducció: El joc de Ripper, 2014 Penguin Random House Grupo Editorial, S.A. Rosa dels Vents. Traduït per Ricard Gil. pàg. 489

Feia molt que no llegia un llibre de l’Allende, de fet, només n’he llegit un, Hija de la fortuna, i em va agradar moltíssim, el ritme lent, els personatges acurats i un ambient d’aquells que conviden a una bona lectura. Quan vaig veure la novetat editorial em va engrescar de seguida el trosset seductor que l’acompanya: una novel·la negra que se’ns presenta trepidant i seductora. La meva gran sort va ser quan l’editorial em va dir si el volia llegir, oh i tant que sí. Ha estat una bona lectura que, lluny d’apassionar-me com a novel·la negre, l’he gaudit simplement com una bona novel·la, que no és poc.

El llibre està dividit en quatre parts, quatre mesos dividits en els diferents dies en que se’ns explica el relat, en una presentació que recorda un dietari, sense arribar a ser-ho. Aquesta estructura et fa mirar sempre endavant, esperant el moment en que el relat s’endinsi en el que se’ns prometia en la contracoberta, aquesta lluita contra el temps per trobar viva la mare de l’Amanda. Però l’Allende necessita el seu temps, li cal, primer, explicar-nos moltes coses i posar-nos en antecedents als protagonistes. Per això, l’acció no arribarà fins que no n’hem llegit unes dues terceres parts, moltes pàgines per a qui busca en el llibre l’acció, la intriga i el suspens d’una novel·la policíaca o negre. Això sí, quan hi arribes es fa trepidant en un final que et manté atrapat.

Els personatges, al meu parer, són els grans protagonistes de la novel·la, diria que fins i tot més que la trama en sí. Personatges que mai van sols encara que tinguin personalitat pròpia, recolzant-se uns amb els altres per créixer; Amanda, Blake, Indiana, Ryan, Alan Keler, Bob Martín, fins i tot els secundaris com la Petra Horr o en Pedro Alarcón. L’autora ens els presenta en parelles, la relació de les quals formen una col·lecció de personalitats, vulnerables però fortes que s’ajuden i es complementen, seduint al lector i fent que els arriba a estimar.  L’Amanda i en Blake -en el seu excel·lent paper d’avi en la vida privada i d’esbirro quan juguen-, formen una de les parelles més entranyables del joc. Es necessiten i es complementen alhora, mentre li fan la vida fàcil a la Indiana, la mare. Una altre de les parelles especial, o que més m’han agradat ha estat l’amistat i lleialtat que s’estableix entre en Ryan Miller y l’Atila, el seu gos, dos essers marcats per la tragèdia de la guerra que miren de tancar ferides i seguir endavant. 

I el joc de Ripper? El joc del Ripper és un joc de rol que consisteix en trobar i seguir les pistes que t’han de dur a acabar amb el misteriós Jack l’Esbudellador. En el llibre, els jugadors de Ripper, són un grup de nois repartits per tot el món; frikis, intel·ligents i poc sociables que adopten personatges amb certes habilitats per fer més atractiu el joc i les seves vides. El joc es juga per Internet i la seva mestra, és a dir qui controla la partida, és la Amanda. Les partides es converteixen en la plataforma per investigar assassinats reals del departament d’Homicidis, però no serà fins el final, quan cal trobar a la Indiana, que el joc adquireix el protagonisme que es mereix. És una llàstima, ja que si s’hagués basat més en el joc se’n podria haver tret més suc i segurament el llibre hagués funcionat millor com a novel·la negre.

"Decidí escribir una novela de las mías y meterle crímenes, así, como quien echa sal, para ver qué salía", sembla que això és el que deia l’Allende quan se li preguntava per la novel·la. Res a dir, ella és l’autora. M’ha semblat una novel·la ben escrita i força entretinguda però la presentació que se’n fa de l’argument crea unes expectatives a un determinat grup de lectors que es fan difícils de complir. I com diuen els incondicionals de l’autora és un llibre al més pur estil Allende però amb la investigació d’uns assassinats de fons. A mi m’ha semblat una lectura prou atractiva i entretinguda que he devorat agradablement.

Isabel Allende (Perú, 1942)

Inicia la seva carrera literària com a periodista. L’any 1982 La casa de los espíritus es va convertir en un del títol mítics de la literatura llatinoamericana.

Set dies de Gràcia

Amb quatre mots: relat històric i saga familiar (Dues històries convulsives per a un relat d'enganys)

Recomanada per: Si em demanen si m’interessa llegir un llibre, d’entrada, no dic mai que no. Gràcies a l’editorial per facilitar-me el llibre.

El llibre: Set dies de Gràcia, 2013 Random House Grups Editorial, S.a. Rosa dels vents. pàg. 384

“Set dies Gràcia" recrea, d'una banda, la Revolta de les Quintes del 1870 i de l'altra ens explica la història d'una família burgesa, els Lledó. Dues trames que avancen paral·leles, en petits capítols alterns, que es troben al final de la novel·la.”

Durant una temporada, quan feia la ressenya d’un llibre incloïa les frases que l’autor recollia abans de començar el relat. Fa temps que no ho faig però ara, quan és Víctor Català qui encapçala la novel·la no m’hi puc estar.

“Tothom, per humil que siga, té en aquest món, no sols la seva història, sinó també la seva prehistòria.” Mosaic (III)

Combinar una saga familiar amb una novel·la històrica és una d’aquelles barreges que sempre m’és agradable llegir. La Carla Gràcia en ha portat en aquesta novel·la dues històries que, combinades en capítols diferents, ens parlen d’una família de l’alta burgesia catalana de finals del segle XIX, amb un fet històric molt puntual que va tenir lloc al barri de Gràcia el 1870, La Revolta de Quintes. Així, ens trobem amb un relat molt acotat en el temps, set dies, que es barreja amb la vida de la seva protagonista, la Marianna Lledó al llarg de la seva vida. Dues històries que van en paral·lel fins que inevitablement es troben per encaixar-hi tots els detalls.

L’autora divideix el relat en set capítols, els mateixos set dies de la revolta, i els introdueix amb els bans que van anar aparegueu en els diaris de l’època. I com si volgués constatar que els fets són reals, acompanya el relat històric del so constant de les campanes, un Dong que es repeteix una i altre vegada, en totes aquelles part de la narració que forma part de la revolta. Un picar i repicar de campanes, que segons sembla, va animar al poble a seguir el combat fins el final d'aquests interminables dies.

L’altra part de la història, la de la família Lledó, ens la defineix molt bé la contracoberta “la història d’una família pot ser tan convulsa com la d’un poble” i és precisament això el que enganxa de la narració. Una família benestant que viu com marquen els cànons de l’època i que quan cal amaga les vergonyes i mostra una façana, ho fa. Una família que viu entre el dolor i l’amargor, entre l’odi, la gelosia i l’enveja, entre el passat i el futur, entre la societat benestant i la gent treballadora i pobre, però també entre l’amor i la lleialtat. Una família que guarda secrets; uns els que el lector coneix des del principi i altres que a poc a poc es van descabellant entre els que s'intueix i els que de mica en mica van descobrint els seus personatges. Una família que viu de cara enfora però que ens mostra les seves interioritats, i en elles, hi descobrim també, les desigualtats socials, el poder social, i la vida d’una gent, d'un barri, d’un poble, que vol deixar de sentir-se humiliat i oprimit.

“Qui dubte té secrets, i qui té secrets, és fàcil de convèncer.” (pàg. 79) i sí, tota la novel·la està farcida de secrets o millor d’un gran secret que és el que dóna la dosi de suspens i el que manté al lector atent. I, encara que se’ns explica des del principi, la trama consisteix en mostrar-nos com s’amaga i quines conseqüències te, per després, descobrir-li d’una manera força enginyosa a la part més interessada. “Mai s’acaben de conèixer tots els secret d’una família, Marianna, i procurar descobrir-los no és feina que pagui la pena” li diu la senyora Consol a la Marianna, però “S’equivocava (...) Un petit engany és tota una vida d’engany”.

La majoria de ressenyes que he llegit prefereixen la part de la història familiar, sincerament, a mi també m’ha semblat més atractiva. Crec, però, que la part històrica no resulta tan interessat pel fet de quedar tant dividida en el llibre i el lector, que vol descobrir les intimitats i els quefers de la família, arracona inconscientment la narració més històrica, encara que hi aparegui la seva protagonista. Però és segurament en la narració històrica la que ens mostra la força i valentia de la seva protagonista, la Marianna, una dona que ha lluitat tota la vida per trobar el seu lloc i qui sap si en la revolta ha trobat el camí per aconseguir-ho.

En Set dies de Gràcia el lector hi entra amb molta facilitat, un cop t’adaptes a la manera tan singular que té de fer-nos llegir els pensaments dels personatges, aquests s’introdueixen en majúscules i sense avis, això, sobretot al principi, m’ha fet perdre certa fluïdesa en la lectura ja que en ocasions m’ha calgut rellegir el paràgraf. Els diàleg fluids i la descripció detallada de la societat de l’època donen més força al relat i fan de la novel·la una bona lectura.

Carla Gràcia Mercadé (Barcelona, 1980)

Llicenciada en Ciències de la Comunicació. Es forma com a escriptora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i és professora d’Ètica en la Comunicació en diferents escoles de negocis i d’escriptura Creativa al Laboratori de lletres de Barcelona.

Aquí podeu veure el seu blog.