L'ORNITONIGMA

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Passeridae. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Passeridae. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de març del 2016

Pardal de passa al Vallès oriental

De totes l’espècies de pardal de la Península Ibèrica, quatre estan presents a Catalunya, el pardal d’ala blanca, el pardal roquer, el pardal xarrec i naturalment el pardal comú. Pero n’hi ha una cinquena, el pardal de passa Passer hispanolensis. Es tracta d’una espècie circunscrita a la conca mediterrània, que a la Península només la trobarem al quadrant sud-occidental, i més dispersa a Castella-Lleó i Navarra. És però una espècie en expansió, que està colonitzant altres parts de l’Estat.

A Catalunya es reproduia històricament a algunes comarques (Garraf, Penedès, Empordà), però està extint des de la dècada de 1960. Recentment consta una dada de reproducció possible a Lleida a l’any 1999.

El 6 de març saltava la notícia, un mascle adult de pardal de passa havia estat fotografiat a Palau-Solità i Plegamans, al Vallès oriental. El descobridor era en Jaume Ventura Nualart i s’havia publicat al Naturalist, la versió per a smartphones de l’Ornithocat. A l’endamà, els més avesats i matinadors ja voltaven la zona a la recerca del pardal. Va trigar a sortir, però finalment el van trobar a un camp molt proper a on va ser fotografiat. S’alimentava al terra entre desenes de pinsans comuns, estornells, cruixidells, gratapalles, cueretes blanques, pardals comuns... Estava massa lluny per poder fotografiar-lo, de tal manera que li vaig fer uns videos. Aquí us deixo amb el pardal de passa. Espero que el disfruteu com el vaig disfrutar jo.


Solución al Ornitonigma de febrero: el triguero

Leí en una ocasión que el marrón era el color predominante en la naturaleza. Así de memoria me vienen a la cabeza multitud de organismos que tienen el marrón, en sus múltiples tonalidades, como color de base. Si nos ceñimos a las aves, son también multitud las especies que lo lucen. Una de ellas es la protagonista del Ornitonigma de febrero.


Si la observamos con atención apreciamos que se trata de un paseriforme robusto, voluminoso y relativamente alargado, con patas claras y fuertes. De tonalidades marrón grisáceas por las partes superiores y color ante claro en las inferiores, apenas muestra contrastes, poco más que el que se aprecia en las cobertoras y terciarias, que con sus fondos negruzcos y bordes claros intentan tímidamente romper la monotonía cromática. El manto y las escapulares marrón grisáceas presentan una estria central oscura en forma de daga. El estriado se diluye hacia dorso en forma de moteado y se hace de nuevo más patente en el obispillo. Por su parte, las partes inferiores muestran listas oscuras, de trazado más grueso en la parte superior del pecho, donde parecen concentrarse en una gran mota oscura hacia el centro. El listado se extiende a través de los flancos hacia la cloaca. El vientre y las infracobertoras caudales son lisos. Las terciarias son largas, y aunque no cubren la totalidad de las primarias, éstas presentan muy poca proyección. ¿Cuál de las tres especies se ajusta mejor a este patrón? Veamos una a una.

El gorrión común Passer domesticus es un ave de plumaje más contratado en los machos y más discreto en las hembras. En el caso de los machos, el marrón tiende hacia tonos castaños, más rojizos en algunas zonas y leonados en otras. En el manto destacan unas amplias franjas leonadas, bordeadas de negro, que descienden hacia las escapulares. La nuca y la parte posterior del cuello son lisas y de un tono marrón rojizo. Muestra una llamativa franja blanca en las cobertoras medianas; un panel pardo amarillento en las secundarias con el ala plegada; más proyección primaria; y un llamativo obispillo gris, que en el caso de la fotografía tendría que ser bien visible, cosa que no sucede. Además carece de listado en las partes inferiores grises, con tan sólo el parche negro de la parte superior del pecho formado por el babero.



La hembra, por su parte, es mucho más discreta y uniforme, con tonos marrón grisáceos. No obstante sigue un patrón parecido al del macho, sin listado en partes inferiores y con dos amplias franjas marrón claro y con bordes oscuros a ambos lados del manto. Los rasgos descritos no cuadran con nuestro protagonista. Parece pues que no se trata de un gorrión común.



Las bisbitas son aves esencialmente terrestres y están adaptadas a la vida en el suelo. Sus tonos ocráceos les proporcionan mimetismo, sus patas largas, les permiten corretear entre la hierba, y sus largas terciarias cubren la totalidad de las primarias, protegiéndolas del roce y la abrasión que representa hacer vida en tierra. La posibilidad que planteava dentro de este grupo, era el Bisbita arbóreo Anthus trivialis. Como el ave de la foto, el tono general es marrón claro, con tendencia al beigue o leonado. El manto también está muestra estriado, pero éste aparece como diluido o poco marcado. Cobertoras medianas y grandes son también oscuras, pero muestran un patrón diferente al ave de la foto. Si nos fijamos, vemos que el oscuro no ocupa la totalidad de la pluma, sino aproximadamente el terció final. El oscuro, menos intendo que nuestra ave, surge des del raquis y se extiende hacia abajo, intensificándose gradualmente, es decir, existe un punto de transición, donde los tonos claros se funden con los oscuros. El patrón de nuestra ave es uniforme. Además muestran puntas blancas, ausentes en nuestro ejemplar. Como ya comenté más arriba, las terciarias cubren la totalidad del extremo del ala, y por tanto no existe proyección primaria. Las partes inferiores también están listadas, pero el listado se concentra principalmente en el pecho, siendo muy fino en los flancos y está comnpletamente ausente en el vientre. Hay que añadir que existe un contraste entre los tonos ocráceos de pecho y flancos y el vientre blanco. Con estas características difícilmente puede ser nuestra ave misteriosa.



Si no es un gorrión común ni tampoco un bisbita arbóreo, sólo queda una posibilidad, el Triguero Emberiza calandra. Y en efecto de esta especie se trata. El ejemplar de la foto fue observado en una zona cerealista de Lleida, el pasado otoño. Aquí os dejo con otra imagen suya.

dissabte, 6 de febrer del 2016

A la recerca d'ocells alpins

El Parc Natural del Montseny, declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, és un crisol d’ecosistemes. A les parts més baixes i de solana domina un ambient típicament mediterrani, cap als 900 m.s.n.m. apareixen els hàbitats eurosiberians, i a les cotes més elevades trobem els ambients boreoalpins. Cada ambient determina la configuració de la flora i de la fauna.

Els cims presenten poca diversitat, en gran mesura degut a la poca extensió que representen respecte del conjunt. Al Montseny la vegetació dominant d’aquest ambient és el matollar de ginebró Juniperus communis ssp. alpina. Un ambienta tan pobre i poc diversificat acull una fauna escasa quant a nombre d’espècies. Ens podem trobar amb algunes espècies cosmopolites, com ara la cotxa fumada Phoenicurus ochruros, però el més interessant són les espècies adaptades a l’estatge alpí, que durant la tardor-hivern baixen d’altitud buscant zones més favorables. Dues d’aquestes espècies són el cercavores Prunella collaris i el pardal d’ala blanca Montifringilla nivalis.


Matollar de ginebró

El 9 de desembre del 2015 vaig veure un pardal d’ala blanca al Turó de l’Home. Anava acompanyat del Javier Valladares. Aquell dia també van trobar un petit grup de cercavores al Turó de l’Home. El 29 de gener vaig tornar a pujar-hi. Era un matí mig ennovulat, una mica ventós i fred. El fred que pot fer a més de 1.600 m. sobre el nivell del mar en un hivern inusualment calurós.

Els ocells van trigar a aparèixer. Quan dic els ocells, em refereixo a qualsevol espècie. Les primeres hores van ser realment àrides, fredes i ventoses. Després de pujar al Turó de l’Home i comprovar que estava desert, vaig enfrontar la carena que porta a Les Agudes. Al coll de Sesbasses, abans d’enfilar cap al Turó del Catiu d’Or, una cornella Corvus corone em va sobrevolar. Amb la seva veu ronca i cuclejant, semblava voler desanimar-me. No ho va aconseguir en aquell moment, però després de recórrer mitja carena amb l’observació només d’algun pit-roig Erithacus rubecula i algun pardal de bardissa Prunella modularis casi faig mitja volta. Va estar el vol sobtat d’un parell de perdius, el que em va animar a continuar. Era la primera vegada que les observava per aquella zona. En apropar-me a la base del Puig de Sacarbassa, vaig haver de deixar pas a un grup de corredors de muntanya. El corriol era massa estret i darrere meu s’abocava una pelada tartera. Va ser amb el tercer corredor quan vaig sentir un so mig d’alosa mig de bitxac. Vaig veure a les hores un ocell que s’aturava sobre les roques de la tartera. En enfocar-lo amb els prismàtics, en vaig veure un altre, i després un altre. Allí estaven. Un total de 14 cercavores i un pardal d’ala blanca cercaven aliment entre les roques. Es desplaçaven caminant o en curts vols que els van portar fins el cim del Puig de Sacarbassa, on es van estar una estona abans de volar fins la base de Les Agudes. 

Puig de Sacarbassa
Cercavores 
Pardal d'ala blanca

El camí de tornada s’em va fer realment curt. De sobte van començar a aparèixer els ocells: un grup de grives cerdanes Turdus pilaris, un parell de tords ala-roig Turdus iliacus, alguna griva Turdus viscivorus. Era moment de tornar cap a casa.

dijous, 10 de desembre del 2015

Entre cercavores i pardal d'ala blanca

Ahir al matí  vaig fer una cimera i mitja al massís del Montseny, el Turó de l’Home i una part les Agudes (sense arribar al cim). El perquè d’una i mig és fàcil d’explicar: el temps no ens va regalar minuts, s’havia d’anar a treballar. Hi ha un altre per què i és el per què he anat al Montseny un 9 de decembre. Pot semblar casualitat però no ho és. Potser un dia ho explicaré.

El dia prometia, assolellat amb núbols trencats. Durant la pujada cap al Turó de l’Home (més de 1.700 m.s.n.m.) vam tenir, en Javier Valladares i jo, la primera trobada interessant, un parell de grives cerdanes (Turdus pilaris) associades a un grup de grives (Turdus viscivorus). Però aquest no era l’objectiu. L’objectiu era un ocell molt semblant a un pardal. Encara que d’un gènere diferent, Montifringilla, l’associem al nostres pardals per la seva relativa semblança i algunes vocalitzacions que hi recordem. Bé, això ho dic jo, perquè els taxònoms, tot i estar inscrit en un gènere propi, el van incloure a la família Passeridae, és a dir la dels pardals.

Fa uns dies, va aparèixer publicat a l’OrnithoCat, l’observació d’un exemplar al Turó de l’Home. Ahir ho vam intentar el Javi Valladares i jo, sense èxit. Sense èxit al Turó de l’Home. Des d’aquest cim vèiem la carena que porta fins Les Agudes. “I si ho intetem?", ens van dir. En menys d’un segon i mig enfilavem cap allà.

Un que camica amb cama i mitja, va dir: “Continua tu, que jo he de fer parada en boxes”.  En sortir de “boxes” sento que en Javier em diu alguna cosa que no arribo a entendre, però quan veig que els seus binoculars enfilen cap una roca grossa, engego motors. M’estava diem pardal d’ala blaca. Vam trigar una bona estona a relocalitzar-lo. Això sí que mola. Quan l’adrenalina de l’emoció s’afegeix al carburant que genera el desig, res pot aturar-te. Finalment el van trobar. En Javier deia que era tímid, encara que no ho semblava gaire



El vam poder gaudir durant una bona estona. Aquí us deixo unes fotos.






Un cop vist el pardal d’ala blanca, vam tornar al Turó de l’Home a la recerca dels cercavores (Prunella collaris), que no havíem vist al principi. En arribar al cim, vaig sentenciar amb una veu segura i contundent: “Res de res”, sense adonar-me que a dos escasos metres rere meu, cinc cercavores rastrejaven el terra buscant aliment. Un matí rodó i una tornada a la cotidianeitat vertical de la gran ciutat plena de satisfació.



dimarts, 24 de novembre del 2015

Parc de Ca l'Arnús. Notes sobre la seva avifauna

A l’ultima entrada al blog, hi parlava de l’amenaça que representen els gats asilvestrats per la biodiversitat del parc de Ca l’Arnús i Can Solei de Badalona. Ahir al matí vaig fer una passejada pel parc. Era un dia assolejat i fred, més propi del febrer que no pas del novembre. No sé si era a causa del fred, però els ocells estaven una mica més callats del que és habitual a primeres hores del matí. No obstant això, vaig contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un parc urbà. Pel que fa al nombre d’exemplars, resulta difícil donar una xifra en tractar-se de passeriformes, però un mínim de 140 exemplars hi havia. És molt poc ortodox això que dic, ja que quan parlem de passeriformes normalment ens referim a densitats. En qualsevol cal el que tracto de dir és que a Badalona tenim un espai verd que val la pena cuidar.

D’entre totes les espècies que vaig veure, destaco els reietons (Regulus regulus). Hi havia un mínim de 7 ex. Una xifra contundent per una espècie que normalment es presenta en normbres més modestos. Aquesta tardor però està resultant excepcionalment bona per aquesta espècie, que s’està detectant en nombres força importants arreu de Catalunya, i Barcelona i el Barcelonès no ha quedat al marge.





A més de reitons, hi havia bruels, l’altra espècie del génere Regulus a Europa; cinc espècies de mallarengues (carbonera Parus major, blava Cyanistes caeruleus, petita Periparus ater i emplomallada Lophophanes cristatus, a més de la cuallarga Aegithalos caudatus); nombrosos pit-rogos (Erithacus rubecula); algunes merles (Turdus merula); un bon estol de pardal xarrec (Passer montanus); petits grups de tudons (Columba palumbus); els dos estornells (Sturnus vulgaris i S. unicolor); unes poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros); més cueretes blanques (Motacilla alba) que les darreres vegades; un parell de titelles (Anthus pratensis); pocs mosquiters (Phylloscopus collybita) i fringílids (només va sortir verdum Chloris chloris i gafarró Serinus serinus); alguna garsa (Pica pica); tan sols un roquerol (Ptyonoprogne rupestris); i així fins arribar a les 28 espècies. Aquí us deixo amb algunes fotografies. Disfruteu-les i disfruteu dels vostres parcs.


 
Tudó
Pardal xarrec
Mallarenga petita

Mallarenga emplomallada
Mascle de cotxa fumada

diumenge, 22 de novembre del 2015

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.



D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.
Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.
Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  
A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 
També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 
Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.
El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.
La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.
A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.
La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.
Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.
Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Ca l'Arnús, el pulmó verd

Badalona és una ciutat compacta amb poques zones verdes. Si a més a més afegim la moda dels parcs urbars durs, és a dir, zones obertes enrajolades amb quatre arbrets, el panorama resulta terriblement desolador. El nostre organisme, diuen psicòlegs i altres profesionals de la salut, respon malament a tanta verticalitat, línia recta i formigó, necessita de l’asimetria, les variacions de colors, de textures, i d’olors. La ciutat, segons sigui la seva planificació, pot ser el nostre aliat o bé el nostre enemic. Una ciutat funciona com un gran organisme, cada element té la seva tasca i la mancança d’algun dels seus elements representa simplement una disfunció, que inexorablement ens afecta.

Badalona, per la seva idiosincràsia, té una mancança històrica de zones verdes, com moltes altres ciutats catalanes de l’àrea metropilitana de Barcelona. Les poques que n’hi ha, estan simplement congestionades. Algun dia faré una entrada sobre aquest tema, però ara anem a tractar la qüestió que ens ocupa. Al nord de la ciutat de Badalona, trobem dos parcs, en realitat dues finques limítrofes que conformen la gran zona verda dels casc urbà badaloní. Es tracta del parc de Ca l’Arnús i Can Solei. El seu origen es remonta a finals del segle XIX (1870-1880), justament a les pstrimeries del Romanticisme, una etapa revolucionaria quant a la concepció de la natura, l’home i la vida. De fet, una passejada pel parc, és una passejada per la llibertat, la llibertat de formes, d’espais i de disseny.



Ca l’Arnús i Can Solei són aproximadament 11 hectàrees de naturalesa domesticada, que la natura salvatge acomoda i utilitza. Res queda buit, ni els seus estanyols, on els tòtils fan les seves postes. Ara que tinc la sort de viure a tocar del parc, m’ho miro amb més deteniment. Una passejada matinera pels seus ambients ben diferents, des de les seves arbredes més tancades a les zones de gespa ben obertes, ens obre les portes a una gran diversitat. Aquest matí, per exemple, he pogut contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un lloc tan humanitzat. Només cal deixar-se portar, obrir ben els ulls, parar l’orella i deixar de banda els estrils físics i mentals que formen part de la nostra vida quotidiana. I ara gaudiu de les fotos d’alguns ocells que he pogut fotografiar.

Cuereta blanca, una especie habitual a les zones obertes del parc.
La mallarenga carbonera és fàcil de veure a qualsevol punt del parc.

El pardal xarrec és el pardal propi del parc. Li agraden els margens de bosc.
La puput és un ocell que es veu durant els passos migratoris. Com a molts ocells, li agraden els banys de sorra per alliberar-se dels seus paràsits.
La cotxa fumada arriba a la tardor i se'n va a la primavera.
Un dels ocells més bonics del parc.
la mallarenga cuallarga és un ocell de grup. Si et trobes una sola et dono un premi.

Dos foranis, la cotorreta de pit gris, molt comuna; i la cotorra de Kramer, no tan abundant però fàcil de veure