L'ORNITONIGMA

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Stercorariidae. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Stercorariidae. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de maig del 2016

Sortida en barca per la badia de Roses

S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins. Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però, quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses. Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una interessant població d’ocells marins.

Cap Norfeu i massís del Cap de Creus.

Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.), vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavots Alca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.




Durant la travessia van observar espècies tan interessants com l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis (subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells Morus bassanus. Ara és difícil veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies de cria.



Els grans protagonistes de la jornada varen ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es llançava, un bon estol de gavians argentats Larus michahellis michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegra Larus melanocephalus, una poques gavines rialleres Croicocephalus ridibundus, i finalment un parell de gavines corses Larus audouinii, espècie molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius skua, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.

Gavià argentat de 2n any calendari.
Gavina capnegra de 2n estiu

Gavina capnegra de 1r estiu.
Gavina corsa adulta.
Paràsit gros.

dimarts, 17 de maig del 2016

Sortida en barca a Roses

S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins. Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però, quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses. Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una interessant població d’ocells marins.

Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.), vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavots Alca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.



Durant la travessia van observar espècies tan interessants com l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis (subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells. Ara és difícil veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies de cria.


Els grans protagonistes de la jornada varen ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es llançava, un bon estol de gavians argentats Larus michahellis michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegra Larus melanocephalus, una poques gavines rialleres Croicocephalus ridibundus, i finalment un parell de gavines corses Larus audouinii, espècie molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius parasiticus, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.

Larus melanocehalus (a baix), Larus m. michahellis (a dalt).

Larus melancephalus (2n esti
Larus melanocephalus (1r estiu).
Larus michahellis michahellis (1r estiu).


Stercorarius skua

Larus audounii

dilluns, 9 de maig del 2016

Arenys de mar. Entre marines i rorqual

Sempre he estat un apassionat dels ocells marins. Normalment acostumo a observar-los des de terra, menys sovint embarcant en algun vaixell per gaudir-los de ben aprop al seu hàbitat natural. Això vaig fer aquesta primavera un parell de cops. La primera sortida la vaig fer en companyia d’un bon grapat d’apassionats dels ocells des d’Arenys de Mar. La segona, recorreguí la bàdia de Roses en la sortida que anualment ortganitza SEO/Catalunya.

El 2 d’abril deixaven darrere el port d’Arenys de Mar al voltant de les 8:30 h. del matí. El cel estava ennuvolat, la visibilitat era bona i el mar estava força tranquil. Aviat vam aconseguir fer-nos amb una cohort de gavians escoltant l’estela del vaixell, o més aviat de la barca. Un bon estol de gavians seguint l’estela de la barca és garantia quasi bé de bones observacions d’altres ocells marins. No havien sortit gaire —estariem a l’alçada de Canet de Mar—, quan va saltar la primera “alerta”.  Es tractava d’un exemplar de 1r hivern de gavineta de tres dits Rissa tridactyla. El dia abans, l’Enric Badosa havia observat un exemplar al port d’Arenys de Mar, probablement el mateix que ara estavem veient. No va estar-se gaire a la nostre estela, però suficient com per gaudir de ben aprop d’aquesta gavina tan escasa a les aigües mediterrànies.



A l’estol de gavians argentats Larus michahellis, també s’afegí algunes gavines capnegres L. malanocephalus i vulgars Croicocephalus ridibundus, un parell de corses L. audouinii i dos gavians foscos L. fuscus.


Larus michahellis de 2n any calendari 
Larus audouinii adulta
Croicocephalus ridibundus de 2n any calendari
Larus fuscus adulta (dreta) competint per descarte amb inmadurs de Larus michahellis.

Quan sobtadament l’estol de gavines i gavians deixa l’estela de la barca, s’ajunten en un grup compacte i guanyen altura, vol dir que s’acosta un potencial perill inminent. I a mar obert el perill es presenta en forma de situela oscura, d’ales amples i vol aparentment lent i pesat.  El paràsit gros Stercorarius skua però es torna increiblement veloç i àgil quan inicia l’atac i l’estratègia de les gavines és el mateix que el de moltes espècies pressa sociables, siguin mamífers, ocells o peixos, formar un agrupament dens per tal de dificultar l’atac del depredador. Durant la travessia, dos paràsits grossos es van apropar a la nostra barca, i tot i que acostumen a seguir els vaixells per aprofitar els descartes de pesca, aquesa vegada estaven només interessats en empaitar gavians.



De mida més petite i estructura molt més lleugera, és el paràsit cuapunxagut Stercorarius parasiticus. Dos exemplars van passar en direcció nord, però sense interessar-se gens ni mica per l’aviam que portaven a popa.



Una excepció pel que fa al comportament de les gavines, és el de la gavina menuda Hydrocoleus minutus. Aquesta espècie que hiverna a la Mediterrània i que ara es concentra en grans grups migratoris que enfilen cap a les seves àrees de reproducció septentrionals, rarament acostumen a apropar-se a la barca. S’alimentent de criatures plactòniques que captura a la suferfície de l’aigua amb el seu característic vol com de papallona. De menudes, en váurem veure un bon grapat. Algunes al voltant d’un gran roqual que va trobar en Enric Badosa a unes 4 milles del litoral.



Continuavem avançant i acostant-nos al canó de la Tordera. Tothom parlava acaloradament de l’observació de la balena, sens dubte la gran sorpresa de la jornada. Però no li treien l’ull a l’horitzó. Unes poques baldrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i yelkouan respectivament) passaven a banda i banda de l’embarcació. Durant tota l’estona havien vist un tràfec intermitent d’estols d’aquest dos únics representants del gènere Puffinus a la Mediterrànea. Molt semblants quant a estructura i coloració, una sèrie de detalls permeten la seva identificació si les condiciones i la distància ho permeten.







Els que sí se senten atrets són xatracs i mascarells Morus bassanus. A la Mediterrània tenim bàsicament el xatrac becllarg Thalasseus sandvichensis i el comú Sterna hirundo. El més abuntant és el becllarg, i per dates i ubicació, el de més probable aparició. Individus aïllats intenten aprofitar-se dels descartes de la barca, però sense gaire èxit per la competència dels gavians i el tamany del peix, massa gran per ells.



Els que no tenen problemes amb el tamany, són els mascarells. Per aquestes dates encara resten alguns hivernants, majoritariament inmadurs, que s’acosten per tafanejar i si veuen l’oportunitat no dubtaran a fer un dels seus espectaculars picats

Morus bassanus de 2n any calendari

Ja de tornada, vam veure un gavot Alca torda volant sota l’horitzó en direcció sud. Fa uns anys era una espècie comuna a tota la Mediterrània occidental. Ara s’ha rarificat de tal manera, que la seva observació és tot un esdeveniment. En arribar a port vam fer comptes, aquelles poques hores del matí resultaren força profitoses. Van fallar algunes espècies, però això i la sortida a la badia de Roses ho deixem per un altre capítol.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Solución al Ornitonigma de verano


La observación de marinas es una de las experiencias más apasionantes en el mundo de la ornitología. Cada vez tenemos más conocimientos sobre ellas, pero su vida se desarrolla en un medio tan ajeno a nosotros, que nunca les abandona ese halo de misterio que tanto entusiasma.

Observarlas no es tarea fácil. Normalmente se hace desde promontorios y cabos que nos acercan brevemente a ellas. Una brevedad extrema tanto en el tiempo como en el espacio. Ocasionalmente surge también la posibilidad de realizar salidas pelágicas hasta los límites de la plataforma continental, allá donde los afloramientos marinos proporcionan abundancia de nutrientes y donde tienden a producirse grandes concentraciones de aves. En cualquier caso, la observación de un ave marina suele ser cosa de segundos. Por eso es tan importante familiarizarse con cada especie, recordar detalles morfológicos y estructurales, formas de vuelo, o cualquier otra cosa que nos ayude en la identificación. Existen especies de costumbres más costeras y más fácilmente detectables, en tanto que otras rara vez se acercan al litoral, y sólo con fuertes tempestades pueden ser observadas desde tierra.


La fotografía de este Ornitonigma del verano fue hecha desde una embarcación varias millas mar adentro. Como vemos, se trata de un ave oscura, con cuerpo fusiforme y cola más bien corta de apariencia puntiaguda. ¡Pero atención, porque ese efecto no está producido por una prolongación de las rectrices centrales, sino por la proyección de los dedos, que sobresalen un poco del extremo de la cola! Este dato es crucial, ya que descarta directamente al Págalo parásito (Stercorarius parasiticus), un ave mucho más compacta de alas más cortas, anchas y puntiagudas. Esta especie presenta dos formas, una clara, y otra oscura, que es la que podría dar lugar a confusión con el ave misteriosa. Una págalo, sin embargo,  recuerda mucho a una falconiforme: pecho prominente, parte posterior esbelta, alas anchas y marcadamente puntiagudas, con un arco carpal muy pronunciado, que hace que lleve la “mano” más adelantada en relación al brazo. Su vuelo recuerda en general al de una rapaz, con aleteos continuos, profundos y poderosos. No obstante en circunstancias meteorológicas adversas, puede utulizar otros formas de vuelo, que aunque inicialmente puedan despistar, nunca se alejan demasiado de la pauta general descrita. Y no olvidemos los llamativos espejos blancos que forman los cañones de las primarias externas, ausentes en nuestra ave misteriosa.




Las otras dos especies pertenecen al orden de las Procelariformes. La Pardela balear (Puffinus mauretanicus) es un endemismo mediterráneo, que después de reproducirse en las Islas Baleares, se desplaza a través del estrecho de Gibraltar hasta el Golfo de Vizcaya. Se trata de un ave con partes superiores marrónes (más o menos oscuras según la edad y el estado del plumaje) e inferiores más pálidas. La variabilidad es bastante importante. Así nos encontramos ejemplares con partes inferiores pálidas, aunque siempre manteniendo axilas, vientre e infracobertoras caudades oscuras (en estos ejemplares el límite entre las partes superiores oscuras y las inferiores pálidas, siempre es muy difuso y mal delimitado); frente a ejemplares extremadamente oscuros, que presentan siempre un cierto moteado claro sobre el pecho, el vientre, las infracobertoras caudales y la parte central del ala inferior. Se trata de un ave poco elegante, con un vientre prominente, alas relativamente anchas y cortas para una pardela, además de rectas y de extremos redondeados. Su vuelo es espasmódico y relativamente pesado.


La Pardela sombría (Puffinus griseus), por el contrario, es un ave esbelta, de silueta elegante, con cuerpo esbelto y muy apuntado en su extremo final, alas largas, estrechas y puntiagudas. Puede mantener las alas rectas como la balear, pero lo más común es apreciar un acusado arco carpal y una diferencia importante entre la longitud del brazo y la mano, mucho más corta. Tiene un vuelo ràpido, enérgico y poderoso, al tiempo que ágil y ligero, con frecuentes y acusados quiebros. Yo la considero el albatros entre nuestras pardelas.



De cuerpo marrón achocolatado, muy oscuro a distancia, y sin atisvo alguno de blanco o claro sobre el cuerpo y parte superior de las alas, llama la atención el fuerte contraste producido por los espejos luminosos de la parte inferior del ala, rasgo diagnóstico que la diferencian del resto de pardelas que visitan nuestras aguas.



A partir de lo expuesto, se puede contrastar la información con la imagen. El ave de la fotografía és un probable juvenil de Puffinus mauretanicus, fotografiado en aguas gallegas a mediados de este verano de 2013.

Puffinus mauretanicus

Hasta el próximo Ornitonigma y muchas gracias por vuestro interés. 

dilluns, 18 de febrer del 2013

Entre Pineda i la Tordera

Ahir a la tarda vaig estar fent un recorregut entre la platja de Pineda de Mar i la gola de la Tordera. Les condicions del mar eren relativament bones per veure cabussadores, però les úniques que en vaig trobar, van estar els cabussons emplomallats, un total de 20 exs. a la zona de Santa Susanna. 




Davant la platja de Pineda, pescava un petit estol de balgrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i P. yelkouan). Cap al nord va passar un Paràsit gros (Stercorarius skua). Des de la gola de la Tordera vaig veure un Paràsit cuapunxagut (S. parasiticus), també en direcció nord, però aquest no va deixar passar l'oportunitat d'empeitar el grup de gavines rialleres que descansaven a prop de la desembocadura. 

Molt destacat va ser també l'observació d'una femella de Xibec (Netta ruffina) al riu. Era l'únic interessant entre el centenar d'ànecs collverds que hi romanien. 

Per finalitzar us deixo amb unes fotos de la jornada.

Mosquiter comú
Pinsà
Gafarró