Per a mi el contacte amb la natura no és una
qüestió esencial, el contacte amb la natura és per a mi una qüestió vital.
Pertanyo a una espècie esencialment adaptativa, una espècie que genera entorns
i s’hi adapta, o altrament dit adapta els entorns a les seves necessitats.
Aquesta versatilitat sembla no tenir límits, amb tot el que això representa. Es
tracta d’una versatilitat que moltes vegades se salda amb l’oblit: “Els que vivim a les grans ciutats anem a la
natura per esbarjo”, em deia un bon amic. I cadascú ho fa en funció de les
seves necessitats. Alguns necessiten anar molt lluny, d’altres es conformen amb
aquell espai verd —no necessàriament s’ha
d’associar amb aquest color— que tenen més a prop. Jo també ho
faig, així que puc m’escapo i revifo aquell outsider
que porto ben dintre. Però si vaig a la natura, no és per evadir-me, ho faig
per impregnar-me, per a reforçar un record intrínsec a la meva naturalesa
humana. Potser ens hem oblidat d’aquest vessant de la nostra humanitat. Quan
vaig a la natura ho faig lliure de qualsevol cosa que anestesi els meus sentits,
o si més no ho intento. No porto més música que la que el propi entorn
m’ofereix, ni necessito una descàrrega extra d’adrenalina, ja m’esgarrifo només
de sentir les notes d’un rossinyol. La natura és una gran fonoteca, però s’ha
de tenir la voluntat d’escoltar, voluntat i consciència, perquè realment és
l’únic que ens cal. Gaudir de la natura és sentir la natura, així de sezill.
Però és realment senzill? És necessari anar a la natura? No és natura tot allò
que ens envolta?
Jo no sóc gens urnanita, però he de viure a la
ciutat —‘haig de’ vol dir obligació—. He tingut moments durs, sobretot perquè
provenc d’un entorn mig rural, per això des de fa anys amb van qualificar com a
outsider simplement perquè evitava la
ciutat. No obstant això em sento relativament a gust. Allò que la natura urbana
m’ofereix, juntament amb la meva pròpia aportació, he aconseguit estar sempre
en contacte amb ella, amb la natura. A les meves plantes, i al meu petit hort,
he afegit un buffet per a comensals
emplomallats. Tinc bàsicament tres clients, que per ordre de freqüentació són
la mallarenga blava, la cotxa fumada i la mallarenga carbonera. Ocasionalment
em visiten estornells, algun mosquiter, de tant en tant una garse tafanera o
alguna cotorreta de pit gris molt golafra, però aquesta només està interessada
en les figues. Són agraits i confiats. La que més goig em fa és la mallarenga
blava. Per què? Perquè és agosserada, agraida i confiada, tasta tots el menus:
cacahuets, llavors i bola de greix. D’ella se’n aprofita la cotxa fumada, que i
tot i tenir cucs de la farina al seu abast, s’estima més les restes que deixa
caure la seva companya blaveta. Però quan arriba la mallarenga carbonera,
tothom fuig, és la macarra del barri. Però com deia, la mallarenga blava és
molt agosserada.
Sóc nou i haig d’experimentar.