L'ORNITONIGMA

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rareses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rareses. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de maig del 2016

Híbrid d’Egretta garzetta x gularis al Delta del Llobregat

De tant en tant es veu alguna Egretta amb morfo fosc. En algun moment, per dir-ho d’una manera rimbombant, històricament, s’havia especulat que els martinets blancs “tacats de gris” eren juvenils de martinet dels esculls Egretta gularis. Exemplars amb aquest tipus de plomatge, es veien al sud i est de la Península, i ocasionalment a l’interior (Extremadura, Salamanca...). L’extensió de gris és molt variable d’uns exemplars a d’altres i més evoluciona amb el temps. Aquella hipòtesi es va enfonsar en constatar-se l’hibridació entre Egretta garzetta i Egretta gularis.

Vaig tenir l’oportunitat d’observar dos exemplars d’aquest tipus, un al 2013 al Parc Diagonal Mar de Barcelona (cliqueu aquí per accedir a l’enllaç)  i un altre als camps del Delta del Llogregat (cliqueu aquí per veure imatges) . Tots dos eren individus ben variables pel que feia al patró del plomatge, però subtilment diferents d’Egretta garzetta, quant a estructura (bàsicamente forma i tamany del bec i relació entre la mida de tarsos i tíbies (insisteixo en què era molt subtil). Però no només això, un altre element discriminatori era la coloració de les parts no emplomades. Però jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies que podeu trobar als enllaços.

Aquesta tarda del 25 de maig, he tingut l’oportunitat de veure un altre exemplar. Malauradament va ser una observació molt breu. Estava a l’aguait de les pollancres, observant mig avorrit el ànecs que descansaven a les illes de la llacuna, quan des de l’extrem occidental van sortir un parell de martinets. El primer era un marinet blanc Egretta garzetta i el seguia un martinet fosc amb clapes blanques. A l’instant vaig encendre el llum d’alarma. Els dos martinets es van aturar darrere uns jocs una mica lluny. Vaig apuntar amb la càmara de fotos cap aquell punt i axí que va treure el cap, vaig disparar una ràfaga. Volia una foto, només que fos testimonial. Tant ràpid com va treure el cap, el va amagar, però no vaig deixar de controlar aquella zona, i de sobte els dos martinets van aixecar el vol. El meu índex va prémer el disparador. Un clic-clic-clic metàl·lic i ametrallador trenca el sepulcal silenci. L’híbrid d’Egretta garzetta x gularis resta inmortalitzat.



Com sempre, seran benvingudes totes les opinions.


Salut i gràcies per seguir aquest blog.

diumenge, 22 de maig del 2016

Sobre la corneja cenicienta en Cataluña y España. Un caso inédito en el Delta del Llobregat

La corneja cenicienta Corvus cornix, hasta hace relativamente poco considerada como subespecie de la corneja negra Corvus corone, es una especie ampliamente extendida en el Paleártico a través de gran parte de Eurasia. En Europa se reproduce a través del norte y este del continente. También ocupa la Península Itálica y las grandes islas del Mediterráneo occidental (Córcega, Cerdeña y Sicilia).

Distribución de Corvus cornix en el Paleártico occidental. Poblaciones estrictamente migradoras (naranja), sedentarias o parcialmente migradoras (lila), áreas de invernada (azul).

Corvus cornix. Estonia. Julio de 2007

CITAS EN ESPAÑA

En la Península Ibérica es un divagante raro, con citas en el tercio norte peninsular, especialmente en el cuadrante nororiental. Además de varios registros históricos en Burgos y Galicia, recogidos por Gil Lletget, en Asturias me constan dos registros más, uno de 1 ex. cazado en septiembre de 1976 en Tuenu (La Villa), y otro de 1 ex. observado en La Telaya (Cuideiru) el 25 de octubre de 1984. De Juana (2006) recoge observaciones en Cataluña: 1 ex. en Ripoll (Girona) el 9 de julio de 1981, y un par de citas y una observación en septiembre de 1984 en la comarca de Osona. De Juana (2006) también incluye los cuatro registros homologados por el Comité de Rarezas de SEO/BirdLife, tres de Cataluña y uno de Galicia, todos primaverales. Más recientemente constan un registro de 1 ex. en Ajo (Cantabria) el 27 de mayo de 2013 .


NUEVAS CITAS EN CATALUÑA

Desde el 2007 se han prodigado las observaciones de corneja cenicienta en diferentes puntos de Cataluña. El 27 de enero se observa un ave en los arrozales de La Gallinera, Castelló d’Empuries (Girona); el 13 de julio de 2008, aparece un ejemplar en Coromines, Santa Maria de Corcó, Osona (Barcelona); también en 2008, el 16 de noviembre, se observa un ave en Bellcaire d’Empuries, Baix Empordà (Girona). Hasta el 2012 no hay nuevos registros. Se detecta un ejemplar en Platja d’Aro (Girona) el 28 de marzo, que está al menos hasta el 28 de abril. Poco después, el 28 de mayo, aparece un ave en Pals, que por cercanía bien podría tratarse del mismo ejemplar, y que permanece en la zona hasta el 20 de junio. El 9 de marzo de 2013, se registra la presencia de un ejemplar en Cal Tet, Delta del Llobregat, El Prat de Llobregat (Barcelona). El 25 de marzo de 2013, se observa otro ejemplar en Torroella de Montgrí (Girona). El 6 de mayo de 2014, se detecta un ejemplar en l’Ampolla (Tarragona). El 10 de mayo se observa un ejemplar en diferentes puntos del delta del Llobregat. En este mismo lugar se detecta otro ejemplar entre el 15 y el 23 de mayo de 2015. El 26 de agosto de 2015 vuelve a verse otro ejemplar en l’Ampolla. Este año 2016 se detectan dos ejemplares el 14 de mayo en la antigua desembocadura del río Llobregat, Prat del Llobregat (Barcelona), que a día de hoy, 22 de mayo, permanecen en el casco urbano del Prat de Llobregat.

Distribución mensual de las citas de corneja cenicienta en Cataluña.

La mayoría de las citas son primaverales, concentrándose en los meses de marzo y mayo. De Juana (2006) atribuye estas llegadas a una “prolongación de las observaciones que tienen lugar en el sudeste de Francia, de origen presumiblemente italiano.”


SOBRE LA NUEVA OBSERVACIÓN DEL LLOBREGAT

El 14 de mayo de 2016, Jordi Clavell, Marc Domènech Andreu y Raúl Bastida Vives descobrian un par de cornejas cenicientas en la antigua desembocadura del río Llobregat. El día 17 uno de los ejemplares fue observado en el casco urbano del Prat de Llobregat por Mark Iranzo Borkner, se alimentaba en un descampado, después volaba a un tejado y finalmente desaparecía. El día 19 era localizado por Carles Oliver. La mañana del día 21 eran localizados los dos ejemplares. Lo más interesante, era que recogían ramas y las llevaban a algún sitio no localizado. Ese mismo día por la tarde, me desplacé hasta la población, localicé la pareja recogiendo ramas y otros materiales, que llevaban a una hilera de cipreses en la rotonda entre la avenida Onze de Setembre y la calle coronel Sanfeliu. Parece que la pareja estan en un proyecto de nido. De momento toca vigilar y estar atentos a lo que pudiera ser un intento de reproducción de esta especie divagante.
Os dejo con unas fotos de los dos ejemplares y un breve video de uno de ellos, donde se observa como recoge material.




Uno de los ejemplares con material en el pico.
Otro de los ejemplares también con material en el pico.


BIBLIOGRAFÍA
  • Álvarez-Balbuena García, F.; Vigil Morán, A.; Álvarez Laó, C.M.; Carballal del Valle, M.E.; García Sánchez, E. & García Cañal, J.A. (2000). Aves raras y escasas en Asturies. Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.
  • De Juana, E. (2006). Aves raras de España. Un catálogo de las especies de presentación ocasional. Lynx Ediciones. Barcelona.
  • http://www.ornitho.cat (Recopilación de citas de corneja cenicienta en Cataluña).
  • http://other.museucienciesjournals.cat/files/MZ-vol-6-1980-pp-161.pdf (CITA DE CORNEJA CENICIENTA (CORVUS CORONE CORNIX) EN ASTURIAS)

dissabte, 21 de maig del 2016

Zenaida huilota en el Delta del Llobregat

La zenaida huilota Zenaida macroura es un columbiforme neártico que se distribuye ampliamente por América del Norte y Central, desde el sur de Canadá hasta el istmo dePanamá. Está presente también en las Bahamas y en las Antillas Mayores. La especie se presenta muy raramente en Europa, con unos pocos registros en Alemania, Dinamarca, Suecia, Gran Bretaña, Irlanda e Islandia. En las Islas Azores se registró un individuo en Corvo en noviembre de 2005 y otro en octubre de 2008, ambas citas de otoño que apuntan a un llegada natural de la especie.

Saint-André, Quebec, Canadá
El pasado día 1/V/16, Guillem Izquierdo Aranega encontró un ejemplar de esta especie en el aparcamiento exterior de la Reserva Natural del Remolar-Filipines, en el Delta del Llobregat (Viladecans, Barcelona). Fue visto por bastantes observadores hasta el día 13, que fue localizado por Stephen Christopher. Yo pude disfrutarlo el 4 de mayo con JordiSala y Alba. De plumaje impecable y actitud de ejemplar salvaje, nos preguntábamos sobre su origen. Las citas de las Azores despejan cualquier duda sobre la llegada natural de esta especie a Europa, bien por sus propios medios bien en viaje asistido (ship-assisted”). Su comportamiento desconfiado también puede apuntar a ese supuesto origen salvaje, pero no hay que olvidar que: a) es una especie fácil de encontrar en colecciones particulares; y b) ejemplares escapados de cautividad pueden adoptar comportamientos propios de la especie en estado salvaje. En este sentido, aprovecho a mencionar que en la visita que hice al este de Canadá el verano pasado, resultó ser una especie muy común en áreas suburbanas con un comportamiento muy confiado. Nunca sabremos con seguridad si su origen es natural o si es un ejemplar escapado de una colección, pero una cosa si es segura, no tenía ningún tipo de anilla, y los avicultores acostumbran a anillar a todos sus pájaros.




dijous, 12 de maig del 2016

Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  



Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris
Curruca zarcera
Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.




El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.



Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.



dimarts, 26 d’abril del 2016

Alcaudón común balear en La Catalana

En la última entrada de este blog comentaba el encuentro con un papamoscas gris de la subespecie balear (Muscicapa striata balearica) en La Catalana. Sin embargo no fue este el único encuentro con un ave de las islas del Mediterráneo occidental. Unas horas antes, Xavier Larruy habia observado un Alcaudón común balear Lanius senator ssp. badius. Mientras observábamos y fotografiábamos al papamoscas gris, un movimiento en un árbol aislado captó nuestra atención. Nada más enfocar vimos un alcaudón común medio escondido entre las ramas medias del árbol. Intentamos situarnos en mejor posición y justo en ese momento el alcaudón alzó el vuelo. Fue entonces cuando nos dimos cuente que de la aparente ausencia de parche blanco en las primarias externas. A pàrtir de ese momento, toda nuestra atención se focalizó en ese alcaudón. No podíamos asegurarlo con absoluta certeza, pero ambos sospechábamos de la posibilidad de que fuera un ejemplar de la subespecie badius de alcaudón común. Para mí, primera observación en territorio peninsular y ¡encima en el Besòs!




El Alcaudón común se distribuye por casi toda la cuenca mediterránea, alcanzando el sur de Alemania, Suiza, y todas aquellas áreas de Europa occidental con clima mediterráneo o submediteráneo. Se distinguen tres subespecies: senator, que ocupa el norte de África, Europa continental y oeste de Turquía; niloticus, que se distribuye a través del este de Turquía y Oriente Próximo; y badius, que ocupa las islas del Mediterráneo occidental. Esta última subespecie se caracteriza por presentar menos negro en la frente; ausencia de banda blanca (o en caso de estar presente aparece a penas visible) en las primarias externas; y pico más potente y de aspecto cuadrangular. Me consta que hay otros rasgos determinantes, pero hasta aquí llegan mis conocimientos. Nuestro ejemplar cumplía con todas y cada una de las características mencionadas (aunque una de ellas es muy subjetiva y sólo puede ser comprobada en mano). Aquí os dejo las fotos que le pude tomar para que juzguéis por vosotros mismos.

Saludos y gracias por seguir este blog.


divendres, 22 d’abril del 2016

Papamosques balear a La Catalana

En el preàmbul de Sant Jordi, l’escola bull com un cuit on es barregen tota mena d’emocions i sentiments. Setmanes de preparació dels Jocs Florals, i encara més setmanes d’assaig de l’obra de teatre de la llegenda d’aquell cavaller que va matar un drac ferotge que tenia esfereit a tot un poble, van deixar el meu cos, però sobretot el meu cap, trasvalsats. Necessitava una cura d’emergència i el que tenia més a l’abast, afortunadament, era el riu Besòs. Tanmateix, ahir, en comptes d’anar al riu, vaig anar a La Catalana, una zona marginal entre les marginals, que és tot un oasi verd en aquest món de formigó que és el Barcelonès malauradament té els dies comptats, el formigó és implacable, però d’això ja en parlaré un altre dia. En Xavi Larruy, voltava per la zona. Vaig parlar amb ell. Hores abans havia detectat un buscarler pintat Llocustella naevia i un bon grapat de currocs Sterna nilotica a la desembocadura del riu.

A dos quarts de sis (17:30) travessava el pont de Cristòfol de Moura cap a La Catalana. Descobrim aquest suburbi marginal darrere una filera d’oms que avencen en direcció Barcelona. És una zona que sempre prospecto amb atenció i sobretot amb precaució, qualitat absolutament necessària si es vo visitar aquest espai socialment tan degradat. La primavera passada ens va regalar un tallarol de garriga balear —abans Sylvia moltonii, ara Sylvia subalpina, crec—, i durant la tardor del 2015, s’hi va instal·lar un mosquiter de doble ratlla Phylloscopus inornatus uns quants dies. En traspassar-lo va sortir volant un papamosques, era un papamosques gris Muscicapa striata, però cridava l’atenció el seu aspecte lluminós i especialment pàl·lid. No havien passat cinc minuts, quan veig al Xavi Larruy entran a La Catalana. Ràpidament li comunico l’observació i la sospita de què es tracti d’un exemplar de la subespècie balear (Muscicapa striata ssp. balearica). Entre tots dos van aconseguir fer un bon grapat de fotos.

Moment en què vaig descobrir el papamosques.


El papamosques gris és una espècie politípica. Les diferents subespècies es diferencien bàsicament per la tonalitat del seu plomatge. Tanmateix són diferències subtils difíls en moltes ocasions d’apreciar al camp. A la Península Ibèrica cria la ssp. nominal striata, però a les Balears viu la ssp. balearica, més pàl·lida, amb el front més blanc i les parts inferiors també blanques (més ocres en la subespècie nominal). La ssp. balearica es caracteritza per parts superios d’un marró pàl·lid, estriat molt difús i parts inferiors blanquinoses (el pili té com a color base el blanc). Molt important és que els flancs i les infracobertores alars són blanquinoses. El primer tret s’aprecia bé, del segon van intentar aconseguir instantanees, però va resultar força dificultòs, hi ha algun enregistrament en video, però s’aprecia de forma molt fugaç. Malgrat tot, tots els trets apunten a la subespècie balear. Aquí us deixo unes fotos per tal que pugueu treure les vostres pròpies conclusions.






dimarts, 8 de març del 2016

Pardal de passa al Vallès oriental

De totes l’espècies de pardal de la Península Ibèrica, quatre estan presents a Catalunya, el pardal d’ala blanca, el pardal roquer, el pardal xarrec i naturalment el pardal comú. Pero n’hi ha una cinquena, el pardal de passa Passer hispanolensis. Es tracta d’una espècie circunscrita a la conca mediterrània, que a la Península només la trobarem al quadrant sud-occidental, i més dispersa a Castella-Lleó i Navarra. És però una espècie en expansió, que està colonitzant altres parts de l’Estat.

A Catalunya es reproduia històricament a algunes comarques (Garraf, Penedès, Empordà), però està extint des de la dècada de 1960. Recentment consta una dada de reproducció possible a Lleida a l’any 1999.

El 6 de març saltava la notícia, un mascle adult de pardal de passa havia estat fotografiat a Palau-Solità i Plegamans, al Vallès oriental. El descobridor era en Jaume Ventura Nualart i s’havia publicat al Naturalist, la versió per a smartphones de l’Ornithocat. A l’endamà, els més avesats i matinadors ja voltaven la zona a la recerca del pardal. Va trigar a sortir, però finalment el van trobar a un camp molt proper a on va ser fotografiat. S’alimentava al terra entre desenes de pinsans comuns, estornells, cruixidells, gratapalles, cueretes blanques, pardals comuns... Estava massa lluny per poder fotografiar-lo, de tal manera que li vaig fer uns videos. Aquí us deixo amb el pardal de passa. Espero que el disfruteu com el vaig disfrutar jo.


dijous, 21 de gener del 2016

Mosquiter fosc als Aiguamolls

Aquesta temporada tardohivernal ha estat molt fructífera quant a mosquiter rars a Catalunya. Va començar amb una invasió de mosquiters de doble ratlla Phylloscopus inornatus, amb desenes de registres. Quan ja davallava l’arribada d’inornatus, en Manolo García Tarrasón va trobar un mosquiter de Hume Phylloscopus humei a Montjuïc (Barcelona). Però la cosa no acaba aquí, el  18/X/15 en Xavier Idigoras i Jaione Echarte van localitzar un exemplar de mosquiter fosc Phylloscopus fuscatus a Mas Pinell, Pals (Girona). Posteriorment, el 28 de novembre van capturar un altre exemplar a l’Estació Biològica de Canal Vell (Delta de l’Ebre). I com que no hi ha dos sense tres (sic), el 8/I/15 en Mique Àngel Fuentes i en Gerard Dalmau van trobar un tercer exemplar a Les Molleroses (Aiguamolls de l’Empurdà, que ja roman si més no 10 dies a la zona. Jo vaig anar a veure’l a l’endamà de la seva localització. El 17 de gener vaig tornar amb el Jordi Sala i la Sílvia Cols.

El mosquiter fosc fa honor al seu nom. El to del seu plomatge recorda al d’un rossinyol bord Cettia cetti, però més apagat. Destaca el seu patró cefàlic molt marcat, amb una ampla llista superciliar pàl·lida que arriba ben bé als costats de la nuca, i està vorejada per una llista ocular oscura fosc ben definida. L’estructura era molt sembant a la d’un mosquiter comú Phylloscopus collybita, però amb potes clarament més llargues. Però el que més cridava l’atenció sens dubta era el seu comportament. Aquest exemplar es movia tota l’estona molt aprop de l’aigua. Cercava aliment entre els peus d’una filera de tamarius, la bardissa i unes clapes de boga amb moviments àgils i nervioosos. Pràcticament no s’aturava. És clarament un mosquiter de terra. Com deia un amic: “En un transecte estandar de passeriformes, aquest ocell no hi surt”... tret que coneguis el seu reclam, una barreja entre tallarol i bitxac. Aquí us deixo amb un vídeo molt, molt breu.


dimecres, 13 de gener del 2016

Les oques de galta blanca de La Roca

La presència d’oques és un recordatori de què som a l’estació més freda del any, malgrat que aquest any l’hivern sembla més aviat una primavera fresca. I potser aquestes temperatures tan inusualment elevades que venim patint darrerament, siguin la causa de què hagin baixat tan poques anàtides del centre i nord d’Europa a les nostres contrades. D’oques n’han baixat més aviat poques, com vaig poder comprovar durant les vacances de Nadal a les llacunes de Villafáfila (Zamora) i La Nava (Palencia), dues de les localitats més importants en la hivernada d'aquestes espècies a la Península. És veritat que allà es comptaven per milers, però molts milers menys del que és habitual en altres temporades.

Grup d'oques vulgars a Villafáfila.
Catalunya té una població hivernal molt més humild. En el millor dels anys poden arribar a poc més de 800 el nombre d’exemplars que passen l’hivern al país, la majoria concentrades al Delta de l’Ebre i als Aiguamolls de l’Empordà, i unes poques al delta del Llobregat i altres zones humides.

Oques vulgars als Aiguamolls de l'Empurdà.

La oca vulgar Anser anser és l’única espècie de presència regular. De tant en tant apareixen altres espècies. És el cas de l’oca de galta blanca Branta leucopsis, que compta amb unes poques citacions a diferents indrets del territori. Es tracta d’una oca petita originaria de Groenlàndia, les illes Svalbard i algun punt del nord de Rússia. A la Europa continental existeixen diverses poblaciones introduïdes, principalment al Bàltic. El 2 de gener, en Javi Mendoza va trobar un petit estol de 5 ex. al camp de golf Vilalba (La Roca del Vallès, Vallès oriental). El grup, que encara hi roman, acostuma a pasturar als camps de gespa de la instal·lació esportiva i passa bones estones a la bassa de rec del camp de golf, que com que està tancada al públic, poden descansar tranquil·les entre corbs marins grossos i ànecs collverds.




Quan es descobreix una anàtida rara, sempre surt el dubte sobre el seu origen salvatge o domèstic. Arreu d’Europa existeixen nombroses col·lecions d’ànecs, oques i cignes. Moltes fan una tenència responsable anellant els exemplars i incapacitar-los per al vol. Altres però permeten la seva reproducció i gairabé no prenen mesures per evitar escapaments. Les cinc oques de galta blanca no tenen cap mena de marca, presenten un aspecte d’ocell salvatge i la seva conducta no fa pensar en un origen domèstic, però tractant-se d’anàtides sempre ens quedarà el dubte.