Arrop i pluja

Hem tingut la pluja habitual dels dies que decidim anar a Gandia. Hui es tractava una mica de tornar a visitar el restaurant Arrop, per tindre una referència quan l'òbriguen a València. S'ha convertit en Arrop Tradició, que vol ser, doncs, una versió de la cuina tradicional. En València ens han dit que hi haurà més innovació. La qüestió és que tot i que no podem dir res roín, esta vegada mos hem quedat una miqueta despagats. Tot el «menú concertat» nadalenc estava ben bo, però una miqueta desangelat, sense el toc de qualitat o de sorpresa que esperàvem. En canvi, el vi, San Román (Toro, 2004) ens ha encantat. Després, hem passat per la botiga Rituals, que té cremes, gels i altres productes amb aromes irresistibles. Continuava plovent. Mos hem acostat a Tano, on l'Emili ha comprat torró blanet i jo he aprofitat per a fer la foto oportuna a la màquina giratòria dels gelats. En resum, un dia entretingut que ha acabat amb la victòria del Barça contra el Mallorca —combinació d'imàtgens de TV3 i de veu de Catalunya Ràdio en la tdt..., encara al País Valencià—. I, mentrestant, els israelians han passat a l'«ofensiva» terrestre en Gaza. És a dir, que els palestins ho tenen magre, siguen homes, dones, infants o suposats terroristes. És clar, això diuen que és la vida.

Plaers lingüístics de Dénia i Gandia

Entre el plaers lingüístics hi ha, podríem dir, la gastronomia, per no enumerar-ne més. El restaurant Arrop de Gandia ens proporciona un bon exemple d'eixe tipus de plaer amb la cuina de Ricardo Camarena. Com que no és un lloc tan a l'abast econòmic com per a anar-hi totes les setmanes, hem de dir que les dos o tres voltes que ens hi hem acostat, el gaudi sensorial ha estat a una gran altura. L'última vegada, fa unes setmanes, va tindre a més, un complement ben trobat en el vi: un Finca Terrerazo (2000) de Mustiguillo; malauradament, no vam saber triar l'ordre adequat i el Marboré posterior no va resultar tan convincent. L'ordre dels factors és important, tot i que no altere el preu del dinar.

Cal dir que una troballa lingüística és la recepta de l'arrop que hi ha en el vidre que separa la sala de la cuina. Però una mancança que decep una mica és que, contrastant amb el tracte amable i l'explicació detallada que ens fa María del Carmen Bañuls, no disposen encara de carta en català, cosa que esperem que resolguen amb la mateixa elegància amb què han distribuït els espais i la decoració.

Eixe dia no em vaig poder estar de fer-los una foto a unes increïbles gambes de Dénia, fabuloses (i potser irrepetibles) que ens feren evocar la possibilitat de l'esquerra de gestionar racionalment i amb contingut polític el país, tal com crec que s'esdevé a la ciutat costanera de la Marina.

Palau Ducal i Arrop a Gandia

Tot i que els de Blogger diuen que ja no estan en fase beta, m'espere una miqueta a canviar-me al nou servei.

Aprofite una felicitació rebuda de l'STAPV, perquè crec que està ben trobada, i em servix per a il·lustrar esta entrada.

Com que faig poca cosa més que calfar-me el cap en les correccions d'un diccionari, tinc poc a dir de la vida exterior. Però alguna cosa hi ha, com el dinar esplèndid que ens va obsequiar l'Emili a l'Arrop (Gandia). Delicadeses modernes i tradicionals i molt bon tracte. Cap estridència pretenciosa. I un vidre de la finestra de la cuina gravat amb la recepta de l'arrop, que ens arrelava a la terra. En resum, excel·lent. I a prop d'allí, una botiga amb productes del Comtat, per aprofitar el viatge. I, naturalment, passem per ca Tano i carreguem alguns trossos d'entrepans diversos.

Abans d'això, visita guiada al palau Ducal. La guia (Ana) tenia un problema de llengua, i és que no sabia parlar en valencià, tot i que l'entenia. Es va afectar una mica quan li vam dir que volíem la guia en valencià, però la cosa té remei, no?: que n'aprenga. Al final, no hi havia ningú més i ens la va fer ella. Després, amb les presses, se'ns va oblidar deixar una queixa o suggeriment en eixe sentit. Hi haurem de tornar.

El palau té alguns racons fantàstics, dignes de relat gòtic o de novel·la romàntica, segons els llocs, la sala de balls o de jocs i l'oratori. Manises antigues, poques restes de mobiliari i una història densa.

I acabe assenyalant que note un cert enfit ja de felicitacions de Nadal. Hi ha molta gent que ha descobert enguany la seua vena poètica o artística, cosa que inevitablement pot dur al suïcidi d'alguns. Esperem que la passa siga lleu. Amb tot, recomane aquesta de la Universitat Jaume I.