Artificis humans

Uns dies de pausa i torna la calor. A pesar de l'inici del curs, encara hi ha temps per a aprofitar un poc més l'atonia amb l'excusa meteorològica. A banda de netejar un poc per casa, hi ha temps encara per a reordenar, repassar i millorar les macros en vba, sobretot mirant de saber per a què aprofiten i de fer-les comprensibles, que no mos passe com als que es dediquen a l'algoritme massiu, que quan deixen d'entendre que fa o quan els resultats se'ls fan imprevisibles, la van considerar «inteŀligència». I no sé per què li van afegir la qualificació d'«artificial» si, al cap i a la fi, no hi ha cap artifici, tot és el mateix fil abstrús del pensament humà.

Dos pollets artificiosos

He estat uns dies sense mirar el niu i, sense esperar-m'ho, han aparegut els dos pollets de les tórtores, dos migrants que han travessat les fronteres entre la closca i la intempèrie sense papers, entre l'existència constrenyida i l'horitzó emmurallat. Són un artifici de la natura. Si no se'ls endú un soliguer, caldria mirar les possibilitats de fer-los tornar a la closca. Segur que això que anomenen «intel·ligència artificial» coneix el procediment legal o biològic que ho permet. Deixem-la fer, que mos ho resoldrà tot en un plisplàs, tan efectiva com l'acumulació d'estupidesa humana que la somia.

El soliguer que passa

Al niu de la mare-selva n'hi ha dos tórtores encabotaes que trauran res dels dos ouets que fa setmanes que coven. Fa uns dies que ho dubte, perquè han estat abandonant molt lleugerament els ous durant massa temps, tenint en compte la solana permanent que ha fet este estiu, i diria que també ho han fet durant la poca pluja que ha caigut. Coses de la natura, que no mos l'acabem. Això sí, s'han acostumat a vore-mos prop i ja no s'espanten tant.

Ara caldria resoldre el misteri de la bifurcació de les formigues, que estan fent dos autovies divergents des d'un ramal central que no sé on acaba. Tenen un bon almerç —com diria ma mare—, amb alta densitat de trànsit... Deu ser cosa de la inclinació de la llum del sol, que fa uns dies que va entrant cap a dins de casa.

Mentrestant, a banda dels diversos models de parotets topant amb els vidres, alguns centenars d'oronetes s'acumulen als cables i les antenes. De tant en tant fan esclatar l'estol i s'escampen per mirar d'espantar un soliguer que passa sense alçar pols ni remolí, com si no s'haguera enterat de l'emergència climàtica.

Highsmith amb els Dos Cavalls de mon pare

Guaite un poc pels soterranis de la literatura: veig el documental Loving Highsmith d'Eva Vitija-Scheidegger (2022). 🎬 Un bon treball d'acostament a la persona i les seues neures, un retrat centrat en la seua vida sentimental i un passeig poètic per una part del segle xx en el blanc i negre dels eua passejant per França, Alemanya, Suïssa...

Senc el Dos Cavalls de mon pare amunt i avall. Però trobe que, més avant, qui veja la continuació en color d'eixe segle rebrà un colp emocional més fort per la cruesa que el blanc i negre d'aquells atres temps —que són els mateixos— mos alleugerix.

La foto del sàbat / 316

El refugi

La força i la constància de l'aire migrant ha fet entrar l'aigua per clavills que no eren gens visibles. Les juntes de la fusta s'obrin i es ressequen al sol. Cruixen i reneguen. Les oronetes s'envolen alhora per destorbar un soliguer que passa tot cadenciós sense fer cas de res. Podria ser un dia d'estiu, podria ser l'últim refugi 🔗 abans d'abandonar qualsevol esperança.

Mos espenyarem

El diccionari remet d'esbalçar a espenyar, 🔗 que no són verbs que jo tinga en el meu bagatge expressiu, però l'algoritme massiu me'l fa arribar en un poema de Maria Mercè Marçal i Serra mentres consultava una atra cosa. La publicitada «inteŀligència artificial» encara no supera l'estupidesa humana, però va camí de fer-ho i més intensament, ja que això que considerem la inteŀligència no és necessàriament un compendi de dades, sinó més bé què fem quan no les tenim i, quan les tenim, com valorem la vergonya que sentim al vore que encara ho fem pitjor.

En tot cas, estupidesa o inteŀligència, podem pressuposar que mos espenyarem des del cim.

Els ulls de la lletra

Crec que és el menut dels Thénardier qui torna a aparéixer al final del primer volum de l'edició de 1963 de l'editorial Nelson de Les misérables (coŀlecció cocm). 🔗 Em sembla interessant d'eixa edició que la publicitaren amb la indicació següent:

Impression en caractères très lisibles sur papier solide et durable

I és cert que, a pesar de la meua presbícia i de les dimensions reduïdes del llibre, es llig molt bé. No sí si deu ser un detall de luxe, perquè l'edició de Mossegar-se la cua de Pedrolo en «El Cangur» d'Edicions 62 (1987) té un cos de lletra que es pot llegir, però que demana uns ulls immaculats com els que devia tindre jo en aquell moment. Vora quaranta anys més tard, he de forçar les ulleres, però el Thénardier menut continua tan fresc.

Tedis i espants

Diuen que, en general i aproximadament, calen uns deu dies per a desconnectar de la faena. Durant els deu dies posteriors espere que pugam estar en eclipsi total. Si pot ser, deixant passar durant uns segons els tedis i els espants que amaguen el sol.

Minvant

L'estivalitat minvant de la lluna està a punt de menjar-se el sol que mos abrasix per uns minuts. Són tàctiques, no duren per a sempre i no sempre l'encerten. Al sendemà una nova versió de la mateixa història.

La foto del sàbat / 314

L'ecologia de les vespes

Les vespes fan un boliquet per a passar les nits d'estiu. No sé si arriben a dormir i a somiar o si només es deixen atordir per la fosca. La major part de la informació que trobe sobre les vespes oferix maneres d'eliminar-les. Però hi ha alguns webs que comenten la possibilitat natural i ecològica d'aprendre a conviure amb elles. No deu ser fàcil acostumar-se a tindre-les molt prop, però per a mantindre-les un poc més llunt hi ha el recurs a l'ofrena: els deixes llunt de tu un poc de l'aliment que les atrau. A l'hivern solen desaparéixer, aixina que tampoc és que siga una càrrega permanent per a tota la vida.

Si no representen cap perill, la convivència ecològica és millor per a la natura i per a la humanitat, encara que siga un poc més complexa. Hem inventat la inteŀligència artificial: abans, podríem utilitzar un poc més la natural.

El preu de les bajoques

Les bajoques de ferraüra a vint-i-dos euros el kilo al mercat central de Valéncia... Ben tendres han d'estar. En canvi, els kiwis que venen de l'atra banda del món, els tens per la mitat de preu —tirant per dalt—. El capitalisme contamina i funciona per a malmetre l'aire, la terra, la mar i el clima. El preu d'eixes bajoques hauria de ser el que correspon per a que els productors estiguen rebent un preu ajustat que els siga rendible, que supose que deu ser el cas d'esta paraeta.

El corredor central del mercat no és tant un mercat com un punt d'avituallament dels grups que fan rutes turístiques travessant la ciutat. El web de Consum oferix les bajoques de ferraüra d'Anna al voltant dels quinze euros —si els de Simple etiquetaren en valencià, la seua retòrica «naturalista» tindria més sentit—. 🔗 Hi ha mons alternatius en la ciència-ficció, que en la realitat també estan ahí, en paraŀlel, 🔗 esperant que fem una passa al costat.

Homo remugans

Senc per la tele una xica jove que diu que la seua iŀlusió és fer un voluntariat en Indonèsia per a ajudar a preservar els orangutans. Entre cullerà i cullerà remugue que, si la idea és fer alguna cosa per la humanitat, podria pensar de no anar a Indonèsia, perquè el vol innecessari en avió a l'atra punta del món no és la millor manera de preservar res. Ben al contrari, i a la vista ho tenim, tot i que no vullgam vore-ho i els interessos lligats a les aeronàutiques facen publicitat enganyosa sobre el tema.

Podria anar a peu fins allà. Pel camí aniria salvant coses, començant per la qualitat de l'aire... Takse em mira i calcula el co₂ que mos hauríem estalviat si jo no remugara tant.

Cinema clàssic

Encara en diuen cinema clàssic, però són els films que ma mare considerava els grans títols del cine de tots els temps —americans, essencialment—, i que jo m'engolia amb devoció davant del «pandero» —expressió també de ma mare per al televisor— amb l'interés i la sensació d'estar alimentant d'art el meu esperit infantil: Paul Newman, Alan Ladd, Robert Redford, Henry Fonda, Edward G. Robinson, Ava Gardner, Marilyn Monroe, Jack Lemmon, James Dean, James Stewart, Kirk Douglas, Katharine Hepburn, Bette Davis... Totes les d'Alfred Hitchcock, i moltes de John Ford, Douglas Sirk, George Cukor, Billy Wilder, Vincent(e) Minnelli —ma mare el coneixia sense la— i algun més...

Passats ja uns quants anys, deuen estar abandonant el classicisme camí de l'arqueologia del cinema. Un poc com tot en esta vida. Ara mateix mirant, complint l'expedient amb la mateixa iŀlusió infantil, estem vegent The Wire, una série molt recomanà que tampoc és tan vella, però que l'acceleració tecnològica dona una pàtina de classicisme al so dels mòdems intentant connectar-se.

El gruix

Tanquem la temporà dinant a La Digna —al carrer de Dalt—, que a Takse li fea goig anara ara que comencen. Senzill, agradable, amistós inclús, mig embastat encara, res memorable però, alhora, té el punt d'alleujament sense artificis culinaris que necessitàvem després d'una setmana que ha oscil·lat entre els estressos rutinaris i una descompressió que hem contingut mirant de ser prudents, i també per provar a assaborir millor el regust llarg que dona la paciència.

Després de fer una visita a Fan Set passem pel forn, on la nicaragüenca mos informa del clima del nord del seu país —com Santander, mos diu— que contrasta amb el de Managua, calitjós, humit, sempre estiu. Fa vora vint anys que està ací, però es veu que fins que no ha topat amb mosatros li han estat negant el valencià mecànicament.

Poca cosa més, però ara sap dir «onze», que és el gruix per al tall del pa. La pràctica fa els mestres.

Incendis impersonals

Els incendis s'apaguen a l'hivern... Sí, bé, és una expressió retòrica, paradoxal, hiperbòlica, metonímica o metafòrica, es pot mirar des de diversos angles, però el cas cert és que els focs sí que s'encenen a l'hivern, i tant és un imatge travessada de literatura com un contrapunt de la dita inicial. Vaja, deixem les frases impersonals: qui encén què i qui apaga què.

Un adult

Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.

En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.

Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.

Desfici d'etiqueta

Algunes samarretes tenen unes etiquetes de niló llargues i fibroses amb una informació tan rellevant i punyent que intenten arrapar-te la pell. N'acabe de retallar una que, al cap dels anys, em provocava un poc de desfici. No he llegit el text que duia ni sé en quin idioma estava, perquè era amb lletra massa menuda. Tampoc m'he parat a interpretar els símbols que aconsellen com has de cuidar la peça. És una samarreta vella que portava per dins de casa. Una volta desinformada, espere que sàpia comportar-se en l'activitat casolana, si no vol acabar anant al jou, com a pijama. La desinformació les sol deixar un pèl taciturnes.

Claudicació

A pesar de tot, no he recorregut a fer-li mal a algú com a recurs per a fer-me benvolgut, no he alimentat la meua fama sobre el descrèdit dels que convertixc en enemics, no he denunciat faŀlaçment aquells que tinc temor que poden desemmascarar les meus impostures, no he malparlat d'aquells que no es mostren prou agraïts quan els balle els nanos...

Sembla un epitafi, però només arriba a ser el reconeiximent d'una claudicació. Mirant-ho bé, pot ser que gravat en pedra...