L'ecologia de les vespes

Les vespes fan un boliquet per a passar les nits d'estiu. No sé si arriben a dormir i a somiar o si només es deixen atordir per la fosca. La major part de la informació que trobe sobre les vespes oferix maneres d'eliminar-les. Però hi ha alguns webs que comenten la possibilitat natural i ecològica d'aprendre a conviure amb elles. No deu ser fàcil acostumar-se a tindre-les molt prop, però per a mantindre-les un poc més llunt hi ha el recurs a l'ofrena: els deixes llunt de tu un poc de l'aliment que les atrau. A l'hivern solen desaparéixer, aixina que tampoc és que siga una càrrega permanent per a tota la vida.

Si no representen cap perill, la convivència ecològica és millor per a la natura i per a la humanitat, encara que siga un poc més complexa. Hem inventat la inteŀligència artificial: abans, podríem utilitzar un poc més la natural.

El preu de les bajoques

Les bajoques de ferraüra a vint-i-dos euros el kilo al mercat central de Valéncia... Ben tendres han d'estar. En canvi, els kiwis que venen de l'atra banda del món, els tens per la mitat de preu —tirant per dalt—. El capitalisme contamina i funciona per a malmetre l'aire, la terra, la mar i el clima. El preu d'eixes bajoques hauria de ser el que correspon per a que els productors estiguen rebent un preu ajustat que els siga rendible, que supose que deu ser el cas d'esta paraeta.

El corredor central del mercat no és tant un mercat com un punt d'avituallament dels grups que fan rutes turístiques travessant la ciutat. El web de Consum oferix les bajoques de ferraüra d'Anna al voltant dels quinze euros —si els de Simple etiquetaren en valencià, la seua retòrica «naturalista» tindria més sentit—. 🔗 Hi ha mons alternatius en la ciència-ficció, que en la realitat també estan ahí, en paraŀlel, 🔗 esperant que fem una passa al costat.

Homo remugans

Senc per la tele una xica jove que diu que la seua iŀlusió és fer un voluntariat en Indonèsia per a ajudar a preservar els orangutans. Entre cullerà i cullerà remugue que, si la idea és fer alguna cosa per la humanitat, podria pensar de no anar a Indonèsia, perquè el vol innecessari en avió a l'atra punta del món no és la millor manera de preservar res. Ben al contrari, i a la vista ho tenim, tot i que no vullgam vore-ho i els interessos lligats a les aeronàutiques facen publicitat enganyosa sobre el tema.

Podria anar a peu fins allà. Pel camí aniria salvant coses, començant per la qualitat de l'aire... Takse em mira i calcula el co₂ que mos hauríem estalviat si jo no remugara tant.

Incendis impersonals

Els incendis s'apaguen a l'hivern... Sí, bé, és una expressió retòrica, paradoxal, hiperbòlica, metonímica o metafòrica, es pot mirar des de diversos angles, però el cas cert és que els focs sí que s'encenen a l'hivern, i tant és un imatge travessada de literatura com un contrapunt de la dita inicial. Vaja, deixem les frases impersonals: qui encén què i qui apaga què.

Mos la bufa

La contaminació agreuja l'emergència climàtica. I hem estat mirant el mundial de futbol masculí d'estos dies escampat entre diversos països americans sense cap escrúpol ambiental. Li preguntaven a un ecologista en el 30' «Grècia, illes al lími» 🔗 si els turistes sabien que estaven tombats en unes platges ocupades iŀlegalment... Més o menys va respondre «els la bufa», encara que eixos diners maten els peixets de colors que tant mos enlluernen. Ja plorarem més avant, ¿oi?

L'emergència de la calor

Cauen quatre gotes, puja i puja la calentor cap a l'interior del pis quan trac el nas pel finestral. El meteoròleg que ix ara en La Selva parla del fenomen de la virga, ^w paraula de l'àmbit de la meteorologia que no apareix encara en els diccionaris generals, però que sembla que l'haurem d'introduir, en vista que l'emergència climàtica pareix que va a convertir-se en una estranya normalitat.

Bé, les «normalitats» són apreciacions que fem. L'emergència de la calor n'és una, conseqüència necessària del sistema de desigualtats socials absurdes que mantenim. La Terra no serà mai prou plana.

Cita dominical / 921: Bel Zaballa i Madrid

Les solucions basades en el consum van aparellades a la desigualtat i no són efectives.

Bel Zaballa i Madrid, «No és la calor, és el capitalisme», Vilaweb, 07.07.2026. 🔗

Molt desiguals i massa avaricioses

L'afirmació de Bel Zaballa i Madrid per a un article seu, «No és la calor, és el capitalisme» (Vilaweb, 07.07.2026), 🔗 és com un sentit comú que s'estén però va contra de l'església ideològica del consens armamentístic i dels mitjans de difusió de les convinences. En podem trobar molts tremolons bessons:

• «No és la calor de sempre, és el capitalisme que ens mata» diu Adrià Piñol, geògraf i tècnic en transició energètica.
• «No es mata la calor, es mata el capitalisme», cgt de la Universitat de València 🔗
• «Tsunami de calor: Europa crema, el capital factura», Aitor, Esquerra Diari.cat 🔗
• «Treball o clima, ens diran», Albert Botran, 26.09.2022 🔗
• «24 de setembre. Vaga climàtica estudiantil internacional: El capitalisme mata el planeta, hem de defensar-lo!», Sindicat d'Estudiants, 24.08.2021 🔗
• «Capitalisme i la crisi ecològica global», Corrent Roig, 23.06.2015 🔗
• «El problema no és el clima ... el problema és el capitalisme. Actes i convocatòries», cgt, 25.09.2019 🔗
• «El Capitalisme contra el cicle global del carboni», Ian Angus, L'Accent, 27.09.2019 🔗

Molts etcèteres d'incendis, contaminació i calor incomprensibles, però explicables i esmenables; innecessaris i absurds, però derivats de les necessitats gens quitatives, molt desiguals i massa avaricioses.

Viu democràticament

Tal dia com hui ha purnejat una mica sense que haja arribat a fer saó. Pegue una miraeta al web de Xúquer Viu 🔗 i es nota en alguna secció de comentaris que l'explotació del riu aspira a l'extractivisme i a fer-ne ús sense control, mentres que els qui el volen protegir diuen que ja no pot més, a pesar que mostren en un vídeo que encara du aigua, cosa que permet especular sempre un poc més amb els límits del que es pot. I sempre es pot un poc més encara.

Talment com l'explotació laboral, on sempre és possible forçar un poc més l'exigència, els horaris, empitjorar les condicions, rebaixar els salaris, precaritzar el contractes, desqualificar i subordinar els companys de faena, perquè en la vida sempre és possible un poc més per a empitjorar. En canvi, quan es tracta de millorar, un poc sempre és un poc massa.

L'U de Maig de fa vint anys 🔗 anotava jo en este bloc que uns dies abans, el 29 d'abril, Xúquer Viu hava protestat a Antella contra la contaminació del Xúquer. Em sembla que en eixos vint anys el Xúquer ha millorat i ha empitjorat, ha anat avant i arrere, però sempre a remolc de no saber què fer per a combinar la protecció i la millora tant dels recursos naturals com de les indústries i la cultura que en depenen i del medi natural en què hauríem de poder continuar vivint democràticament.

Vins amb retrogust valencià

Passen els dies i el celler previst per a Nadal que sempre es queda acumulat, va reduint-se. A poc a poc, perquè ara mos preocupem per porgar excessos i fer una alimentació saludable: la cervesa doble zero és un lenitiu efectiu per a això.

Però ja queda poc de celler, aixina que rescate la llista de webs que oferixen productes de proximitat i que mostren interés per l'ecologia i la sostenibilitat —inclosa la lingüística—:

Cellers que tenen el web en valencià

• Joan de la Casa (Benissa) 🔗
• L'Estanquer (Canet lo Roig) 🔗
• Les Freses (Jesús Pobre) 🔗
• Les Alcusses (Moixent) 🔗
• Bodegas Xaló (Xaló) 🔗
• Mar de Vins (La Nucia): 🔗

Un altre dia pensaré en les samarretes, que també n'hi han opcions per a ser ecològics i sostenibles (també lingüísticament).

Cita dominical / 896: Paco González

El concepte de parc natural com a espai imposat per polítiques verdes de l'Europa i de l'estat, vist com uns terrenys on no poder traure rendiment econòmic de mercat, i per descomptat ignorant tant el valor econòmic dels serveis ambientals que proporcionen com la necessitat vital que tenim d'aquests, està en l'adn dels nostres governants.

Paco González, «Parcs naturals valencians: espais protegits? Útils?», Saó, 518.

Bevent amb arrels valencianes

Un possible treball sociolingüístic per a la temporà podria ser intentar documentar i explicar —més avant voríem com s'hauria de gestionar el procés— com és possible que hi haja webs sense versió en valencià —solen estar en castellà-espanyol i anglés—, fet que encara que no deu ser intencionat, mostra una contradicció ben evident i grossera quan estàs parlant de tradició, arrels, proximitat i valors associats a la societat del País Valencià.

Me n'he trobat un i, a més, del poble de la meua família paterna, i he hagut de deixar-los un missatge en la seua pàgina de contacte, a vore si diuen res:

Espere que tingau molt d'èxit amb els vostres productes associats a la taronja.

Un tio meu ha rebut una botella vostra de regal i està entusiasmat.

M'agradaria saber si, tenint en compte tot el que exposeu sobre les vostres idees i les arrels, traureu prompte la versió en valencià del vostre web.

Moltes gràcies.

He rebut respostes generalment educades i positives i alguna volta la cosa no han segut només paraules, sinó que s'ha concretat en la iniciativa de seguir l'exemple de Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre), Joan de la Casa (Cocentaina) o Vins L'Estanquer (Canet lo Roig)

Un poquet de xenofòbia

Al Consum, cebes d'Austràlia i de no sé on, però les moraes diu que són d'Espanya. Toca, n'hi han. Les anous també són d'Espanya —també podrien dir d'a on—, el kiwis o els alvocats ara no, que venen d'allà on va pedre Cristo les espardenyes, però hi ha els ambercocs —llàstima que només n'hi hagen d'eixa varietat de color taronja i no dels de «tota la vida»—, ambresquilles i paraguaians.

En la compra quotidiana és on s'ha de practicar una «xenofòbia» ambientalment responsable i, si és possible i cert, ecològica, com ara amb les creïlles ecològiques —diu Takse que són varietat alegria—. A Bon Àrea tenien prunes panses de proximitat —crec que eren catalanes—, però ací només en tenen d'arreu del món —crec que eren dels eua—.

Les xenofòbia és per a les ocasions, com ara, per a mirar de promoure els fruits de proximitat, l'agricultura responsable i ecològica, els beneficis als cultius sostenibles, i inclús per a impedir que arrasen les cultures, els cultius i els pobles només perquè mos volen vendre taronges a l'agost. Convé no comprar-les.

Cita dominical / 843: Isabelle Poulin

L'establiment d'una cultura de la traducció arreu del món podria promoure la consciència d'estar connectats, que es percep millor entre llengües, i eixe coneixement només pot que afavorir la transició ecològica.

Isabelle Poulin, «Avant-propos : le devenir traducteur», Littérature, 216. 🔗

La foto del sàbat / 228

Va passar una dona que anava filmant amb el mòbil les muntanyes de plàstic que vorejaven la marató de Valéncia d'enguany. Anava remugant amb accent francés alguna cosa aixina com si això era sostenible, ecològic...

L'ànode de sacrifici

Pel que sembla, si no n'hi ha cap atra opció, l'ánode de magnesi de l'acumulaor solar mos l'hauran de dur de Portugal, que podríem pensar que és d'una «proximitat» acceptable. Ja poden vindre danes i terratrèmols a destrossar entorn, cases i vehicles, que ara algú està preparant la indústria per a tornar a construir tot igual, com si el que vam fer abans no haguera tingut res a vore en el desastre. Mentres el mercat del sistema capitalista actual no incorpore la reparació de la depredació mediambiental en els passius dels comptes —no sé si se'n diu aixina—, no farem res de bo per salvar el benestar de la humanitat i continuarem provocant mutacions fins que aguantem l'arsènic, el cianur, el mercuri i la radioactivitat. Ànode de sacrifici, en diuen.

Takse ho diu en basc, que no pareix que desmoralitze tant: «ez dago zer eginik».

Adherència fúnebre

M'adheriré hui a l'escrit d'algú altre. Això d'estar pegant la vara amb les meues neures i improvisacions molent en el mateix molinet, es veu a una hora de camí només em>ullejant este bloc que poques voltes té més interés que la satisfacció personal meua de sotmetre'm a una traita que em vaig imposar en mala hora. La contaminació cibernètica que mos corrou pot ser encara útil si fem cas de la «Carta oberta als càrrecs públics de la Marina Alta» que ha publicat sos Natura Marina Alta en La Marina Plaça (21.04.2024). 🔗

Seria molt interessant un estudi econòmic que avaluara el cost d'oportunitat de tota la inversió pública realitzada en asfalt: accessos, circumval·lacions, rotondes, ampliacions viàries, valorar quines infraestructures i xarxes de transport públic comarcal, provincial i comunitari s'haurien pogut fer amb tots aquests diners. Perquè ningú mínimament racional deixaria de tirar-se les mans al cap. I mentre parlen de sostenibilitat, els nostres polítics segueixen fent asfalt. Això que diguen una cosa i facen justament la contrària no és res de nou, però han arribat a un nivell esperpèntic de dissociació.

Li pose música, va. Però en lloc de deixar-me dur per l'enyor de l'adolescència musical, un poc d'alguna cosa que haja descobert últimament, com ara l'oratori fúnebre Illeta 🔗 de Francisco Escudero. 🔗

Cita dominical / 796: Gràcia Jiménez Tirado

Es barregen molts temes que s’haurien d’analitzar i resoldre amb urgència: l’ús de pesticides —amb exempcions autoritzades per la UE a favor de la potent indústria química—, els beneficis excessius dels intermediaris, la manca de protecció enfront de les importacions d’Àfrica o Amèrica, les subvencions que afavoreixen les grans explotacions —en mans de latifundistes rancis o empreses de nou encuny—, les dificultats per fer cultius orgànics i recuperar espècies autòctones… I no s’albira una política europea clara.

Gràcia Jiménez Tirado, «Aquells paisatges, aquests consumidors», Diari La Veu, 15.02.2024. 🔗

Objectius boirosos

Els trens van en retard, hi ha vaga de maquinistes, que s'apeguen a roda de les protestes d'hivern. Molts llauradors trauen el tractors sense saber massa bé si els estan enganyant contínuament amb la dependència dels pesticides, tal com exposa Michelangelo La Spina en «El negoci del pesticida etern» (Diari La Veu, 09.02.2024). 🔗 És una faena de contacte solidari i conversa honesta:

Els investigadors no ens podem quedar només al laboratori, en la conferència de control biològic a Alemanya o en el simpòsium de Phytoma patrocinat per 20 empreses de productes químics, hem de parlar amb els agricultors i on siga, hem d’anar al camp amb ells i parlar-los en el seu idioma.

La reforma s'ha de fer de baix cap amunt, tenint en compte que sol ser habitual que qui arriba amunt ja no vol reformar res.

L'ecologia de les «galgaes»

A un company de Simat li fan un comentari que conté una paraula que fea anys que no sentia: «galgà» (< «galgada», en estàndard general). Es posa a mirar de documentar-la per escrit i troba poques referències, entre les quals un apunt meu, «L'espai del flamenc» (07.03.2020), 🔗: «Mentrestant, hi acudix una «galgà» de gent «mudà» en uns quants totterrenys.». Era poc abans del confinament pel còvid. Vaig escriure la paraula, però no em vaig preocupar de comprovar si la podia documentar. Els flamencs han tornat unes quantes voltes més al tancat de Mília, que és on vaig fer la foto. I supose que hi deuen haver acudit més «galgaes» de passavolants i guies turístics a pretendre respirar aire i natura saludables mentres empudeguen de pols, gasos i residus tòxics amb els totterrenys eixe mateix medi ambient que estan desitjant sentir que els entra pels porus de la pell.

Sí, sembla que les «galgaes» figuratives no porten mai res de positiu... Llevat de la possibilitat d'expressivitat lèxica que hem caçat.