Tots considerem normal el fet de que al girar la clau d’una aixeta
brolli aigua, que si deixem els nostres residus al carrer algú els reculli (o
desapareixin dins la boca d’un contenidor), que si sortim de nit el carrer
estigui il·luminat, i tantes altres coses que conformen la “xarxa urbana” (o
les xarxes) que cada cop son més complexes i esteses (wifi, fibra...) i abasten
nous espais de la nostra vida, per dominar-los i controlar-nos.
Tot això ho considerem normal i sembla formar part inevitable en ciutats
i pobles... i també en habitatges aïllats, lluny del casc urbà cada cop més
integrats en les xarxes urbanes. Però no sempre ha estat així, aquestes xarxes
de serveis formen part d’un model social que es va desenvolupar a partir de la
industrialització i va estretament lligat al desenvolupament de la societat
tecno-industrial.