The Cure "Concert" (1984)

"Concert" no és precisament el millor disc en directe de The Cure, altres lives com "Show" o "Paris" són més complets, però aquest té algo molt bo, malgrat ser massa curt (sols deu cançons) i no tractar-se d'un sol concert, si no d'una triada de cançons extretes de dos shows fets en Londres i Oxford.

I és que, a demés de ser el primer disc en directe que la banda va llançar, és ací on podem gaudir dels The Cure més crus de tota la seva carrera, en plena època sinistra i encara amb les seves arrels punk ben presents.

   
El disc no té res de desperdíci, però sobretot cançons com "Shake Dog Shake", "Give Me It", "One Hundred Years" o especialment la clàssica "A Forest", sonen ací crues, denses, malsanes, obscures ... brutals!!
 
Tal volta algunes de les millors coses que ha fet aquesta banda encara tardarien en arribar, però ja mai tornaren a sonar com ens mostra aquest disc.

Molt recomanable. Especialment als amants dels sons més foscos.

Covers (IV) The Mission "Like a Hurricane"

Sempre m'ha agradat el cover que feren The Mission de la clàssica cançó de Neil Young. La adabtaren perfectament al seu profund i sinistre so i els quedà de meravella.

Ací us deixe a Wayne Hussey i els seus interpretant la mítica cançó en directe en un dels millors moments de la seva carrera. Els dies de "Carved in Sand", quasi res...

Que hi gaudiu!

The Mission 16-10-2011. Sala Mirror (València)

Tenia moltes ganes de veure'ls, i més tractant-se de la gira de celebració del 25 aniversari de la banda, amb la reunió de la formació original (excepte el baterista) i basant el repertori en els seus primers discos. La sala estava pràcticament plena, i en l'ambient es notaven les ganes de passar-ho bé recordant èpoques passades. Les velles glòries de València recuperaren les millors gales sinistres per a l'ocasió, el negre era el color... Si, per un parell d'hores tornaren a ser els 80, quan l'afterpunk regnava en les discoteques, segurament els més joves de la sala seriem els meus amics i jo, però ja sabeu que èpoques passades es poden viure sense haver-les viscudes, tot és qüestió de mentalitzar-te, qui no s'ha sentit alguna vegada com en els 70 escoltant a Led Zeppelin?

Gene Loves Jezebel foren els encarregats de calfar motors, una banda que no em diu massa, la veritat, però he de reconèixer que el concert no va estar mal, amb bon so i amb la banda bastant entregada.


I per fi arribà la missió! Obriren amb eixa peça envolvent anomenada "Beyond The Pale" per després donar pas a molts del seus temes més clàssics, sonaren "Sepent's Kiss", "Garden Of Delight", "Crystal Ocean", "Stay With Me", "Severina" "Wasteland" (una de les més celebrades), el cover de Neil Young "Like a Hurricane", "Butterfly On A Weel", "Deliverance"... Una hora i vint minuts de bon goth-rock. La banda va sonar bé, a pesar de que Wayne Hussey tenia la veu algo cascada, però, sincerament, per el que he pogut veure en vídeos, sonava millor l'última formació que tingueren abans de separar-se.

Vaig eixir del concert amb una sensació agredolça. Pense que s'hagueren pogut enrotllar un poc més i fer almenys hora i mitja, i és que es deixaren moltes cançons bones per tocar (Hands Across The Ocean! Into The Blue!! Belief!!!). La sensacional "Like A Child Again" en versió de guitarra i veu em va decepcionar, perquè no la tocaren com cal?? I el final amb "Tower Of Strength" no va ser un bon final, una bona cançó, si, però no per a acabar, de fet ningú pensava que el concert havia finalitzat, tant costava tornar a eixir i tocar una canonada com "Hands Across The Ocean"?

En fi, un bon concert que haguera pogut ser memorable.

Així hagueren tingut que acabar el concert...

The Jesus and Mary Chain "Automatic" (1989)

The Jesus and Mary Chain van ser una d'eixes bandes que demostraren que es poden fer grans cançons amb 3 acords. La seva música tenia un encant tan especial que a pesar de ser senzilla i per moments repetitiva, era genial.
Clarament influenciats per llegendes com The Stooges, The Velvet Underground o The Beach Boys, el seu estil va des del rock més directe i canalla, al caos més absolut. O dels sons obscurs i sinistres a la melodia pop perfecta. El que més m'agrada d'aquesta banda és el rotllo macarra que li donaven a les seves cançons, i pense que en "Automatic" això queda ben reflectit.


Allunyats del noise més extrem dels seus inicis, el disc està compost per 12 bones cançons que la majoria d'elles s'apropen més al rock & roll, però sempre amb el seu toc personal i alternatiu. Entre elles hi han verdaderes joietes com la maxacona "Blues from a gun", que l'aplastant riff de guitarra em fa pegar cabotades com un boix. "Beatween planets", que em fa tararejar l'estribillo una i altra vegada amb el seu pop-rock fresc. O una de les millors de la seva carrera, la sensacional "Head on", cançó que versionetjaren majestuosament els Pixies en l'últim disc que publicaren, aquell sensacional "Trompe le Monde".

Sempre és bon moment per recordar a una de les bandes més especials dels 80, i escoltant un treball com "Automatic" és una bona manera de fer-ho.

The Cult "Rain".

Amb el dia que fa hui no hi ha millor cançó per compartir amb vosaltres que aquesta. "Rain" posiblement siga la cançó més emblemàtica de The Cult, cançó que formava part d'aquell llegendari disc anomenat Love.

El vídeo que us deixe ací ens mostra una gran actuació dels Cult al Ritz de New York allà per l'any 1985. M'agraden molt totes les etapes d'aquesta banda, però senc algo molt especial per els Cult que veiem ací, abans de evolucionar la seva música cap a sons més hard-rockers.

Pareix mentira, però hi va haver una època que la música de qualitat sonava en les discoteques. Eixir de marxa i ballar hits de The Cure, U2, The Mission, Sisters Of Mercy, The Cult i moltes més bandes era el més normal del món. "Rain" va ser un d'aquells temassos, i sobretot per aquestes terres va pegar ben fort. Aquella època a mi em pillava massa jove, però encara he tingut oportunitat de ballar aquesta música en discoteques en alguna ocasió. Si tornaren a posar aquesta música per les discoteques seria la meva perdició, però molaria, i molt.

Here comes the rain, i love the rain...

The Mission "Love me to death"

Ha arribat l'hivern i amb ell la música de The Mission. Sempre serà un plaer escoltar la seva música, però em pareix perfecte escoltar-la en aquestes nits fredes, al racó del foc.
"Love me to death" és una de les seves millors caçons, i formava part del seu fabulós disc de debut "Gods Own Medicine" (1986).

Música apassionant, preciosa, obscura, emocionant...

The Snake Corps "Dreamland"

Necessitava una bona cançó per espavilar-me un poc i donar-li la benvinguda al cap de setmana. La elecció ha segut "Dreamland", dels sinistre-vuitanters Snake Corps. Una banda que no em lleva el dormir precisament, però la cançó en concret em pareix genial. Una cançó molt diferent al estil que acostumaven a fer, "Dreamland" t'anima el dia. Pop rock fresc, guitarres vuitanteres, boníssimes melodies.... i màgia, molta màgia.

Gaudiu-la!

Bon cap de setmana a tots!!

The Cult "Love Tour". 27 - 9 - 09. València.

Finalment el concert és feia dins d'un recinte cobert, però de tota manera era un poc de boixos agafar el cotxe autopista amunt amb el temporal que feia. L'oportunitat de poder presenciar un concert de The Cult homenatjant el fabulós disc "Love" no ens l'anàvem a pedrer , i a 40 per l'autopista i un poc acollonats aplegarem a València. Un viatge arriscat, cert, però va valdre la pena.
Bon ambient al aplegar a recinte, prou gent, però sense agobios, perfecte per posar-nos en un bon lloc per gaudir de l'espectacle. Amb la gent és notava que anaven a basar el repertori amb "Love", ja sabeu, moltes pintes vuitanteres més pròpies del after-punk que del hard rock, lo qual li donava un encant molt especial a l'assumpte.
Després de fer-se un poc de rogar, s'apaguen les llums i disparen amb "Nirvana", pareix ser que van a seguir el mateix ordre que el disc, i efectivament, una darrere l'altra. Molta festa, un autèntic plaer poder ballar i cortejar totes aquestes magnifiques cançons en directe, especialment les emblemàtiques "Rain", "She sells sanctuary" i "Revolution", moments de pura màgia. La banda sona genial, Ian va estar sensacional, jugant amb la seva veu tot el que va voler, tot un mestre. Però el que més gust vaig tindre de veure va ser al Billy Duffy, que gran... Tot un guitar hero en tota regla, donant-nos una bona lliçó d'actitud i Rock n' Roll.
Al acabar el "Love" la banda desapareix per tornar en uns moments i repartir-nos uns quants hits més d'altres obres mestres com "Electric", "Sonic Temple" i alguna del últims discs, ja sabeu, "Fire Woman", "Sun King", "Wild Flower" "Lil' Devil"... En fi, una marxa de por.
Aquesta era la meva tercera experiència amb The Cult, i com sempre em van tornar a fer feliç durant un parell d'hores.

The Cult. Love Tour 2009.

Molts ja sabreu que els Cult estan realitzant una nova gira basant el repertori amb el material de l'emblemàtic disc "Love" junt amb les cançons més representatives dels altres discs. D'ací unes hores els de Ian Astbury passaran per València per fer-nos gaudir de la seva màgia una vegada més, però... Avui és Diumenge, i com ja sabeu, sempre plou quan no fan escola. Creuaré els dits, no em fa molta il·lusió que eixe paperet que en permet l'accés al concert és quede dins d'un calaix podrint-se.

The Mission "Carved in sand" (1990)

The Mission han segut l'últim gran descobriment per a mi, coneixa un parell de cançons de tota la vida però fins fa un parell d'anys, més o menys, no em vaig decidír a comprarme un disc d'ells i escoltar-los com forme déu mana. Que gran banda... Amb ells m'ha passat com amb tants altres grups, vaig començar amb el seu segon disc, el gran "Children", en un principi m'agradava, bons músics, bona veu... Però no m'acabava del tot, posiblement per tindre un so diferent al que normalment estíc acostumat a escoltar, però a base d'escoltar-los han acabat siguent un dels grups que més present tinc últimament. Hui m'apeteix parlar d'aquest disc perque és el que més escolte últimament, però tant "Children" com el debút "Gods own medicine" em pareixen fabulosos.
Amb aquest "Carved in sand" Wayne Hussey i els seus entraven a la decada dels noranta com a una de les millors bandes britaniques del moment, de fet, per a molta gent aquest disc és el millor de tota la seva carrera, algo molt comprensible, ja que està replet de cançons realment inspirades i també exitoses com el mig temps "Butterfly on a Wheel", (que posiblement siga la cançó més bonica de la seva carrera), "Deliverance" (tot un himne) o "Belief" (Un tema que defineix a la perfecció el que és The Mission). Però també hi han altres no tan conegudes que són verdaderes joies... " Amelia", "Grapes of Wrath", "Hungry as the Hunter " "Sea of Love".... Cançons que és mouen entre sons sinistres, rock i belles melodies. Un disc redó, adictiu, d'eixos que quan s'acaba tens gana de tornar-lo a escoltar, perfècte per introduir-se a la música d'aquesta llegendaria banda de rock gòtic.