Covers (XIII) Iron Maiden "Doctor Doctor"

Ho sé, tinc el blog molt abandonat, reconec que l'entusiasme que tenia amb aquest espai s'ha gelat un poc, però açò és temporal, promet tornar ha agafar força.

De moment, recupere la secció de "covers" amb els meus adorats Maiden i la seva versió de "Doctor Doctor", possiblement la millor cançó dels grans i sempre reivindicables UFO.

Iron Maiden sempre han segut fans declarats de la banda de Michael Schenker. Des de fa temps sempre solen posar la versió original de "Doctor Doctor" moments abans de començar cada show per a calfar l'ambient. I, per suposat, la seva influència és evident en moltes de les seves cançons, sobretot en el sentit melòdic de les guitarres. 

Aquesta versió és un més que digne homenatge a una banda irrepetible que, malauradament (o no...), sempre ha quedat en segona fila. 

I si, en eixos dies Iron Maiden passava per la pitjor època de la seva carrera, eren els temps de Blaze Bayley com a cantant, un vocalista molt llimitat per a una banda com ells. Dels discos que gravaren amb ell al front més val no parlar, però hi ha que dir que en aquesta cançó no ho fa mal; amb Buce Dickinson haguera quedat molt millor,  si, però en aquest cas la veu Bayley no queda gens malament.

"Doctor Doctor" és d'eixa classe de cançons que tenen algo especial, i que et marquen de per vida. 

Doneu-li al "play", i a gaudir s'ha dit!!

Paul Di'Anno 05-11-2011 (València)

Com he dit en altres ocasions, Iron Maiden són la meva banda de Heavy Metal preferida, adore a molts grups del genere com Judas Priest, Metallica, o Pantera, però la Doncella és algo molt especial per a mi. Els he vist en varies ocasions i sempre han segut experiències intenses, però del que no havia pogut gaudir encara era d'un show en el que s'interpretaren les cançons dels seus primers dos discos amb el seu cantant original, l'entranyable Paul Di'Anno. Quan vaig veure que venia a València no m'ho vaig pensar i enseguida vaig comprar l'entrada.

Del que ha fet aquest home en solitari no coneixia res, ho reconec, però suposava que el repertori seria basat en els llegendaris discos que va gravar amb els Maiden, i així va ser.


És possible que algú eixira decepcionat del concert, pot ser per no saber el que li esperava. Jo ho tenia clar, no anava a ser un concert de Iron Maiden, ni paregut, i la veu de Di'Anno no anava a ser la mateixa, han passat molts anys, i per si fora poc eixa nit la tenia cascada, però... ei! Les cançons d'eixos dos primers discos de Maiden són irresistibles! I estava segur de que portaria una bona banda, per tant, ja tenien que anar mal les coses per a eixir decepcionat del concert.

"Prowler", "Charlotte the Harlot", "Phantom of the Opera", "Running Free", "Wrathchild", "Murders in the Rue Morgue", "Killers" ... Yeah! Les cançons més rockeres i macarres de tota la carrera de Iron Maiden! M'encanten aquestes cançons, i per a mi fou un plaer corejar-les a uns pocs metres de l'home que li va posar veu en el seu dia, eixe metal-head amb alma de punk que ens va deleitar amb una endimoniada cover del "Blitzkrieg Bop" dels Ramones per finalitzar el show.

Up the Irons!!

Iron Maiden. 21-08-2010 València.

En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.

Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.

Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.

Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.

Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.

Iron Maiden "Seventh son of a seventh son" (1988)

El cas d'aquest disc és ben curiós. Mentre uns creuen que va ser el primer baixó de la banda, altres no sols pensen que és el seu millor disc, si no que el consideren un dels millors discos de la història del heavy. No hi ha un terme mig. El meu cas no és tan extremat, però, sens dubte, em decante més per el segon, em pareix un gran disc. Dir que és la seva millor obra em pareix massa atrevit, per a mi és molt difícil elegir entre bestialitats de la talla de "Iron Maiden", "Killers", "The number of the beast", "peace of mind", "Powerslave", "Somwere in time", "Brave new world" o aquest, però el considere un dels seus millors treballs.

I és que tot en "Seventh son of a seventh son" és genial, començant per eixa fabulosa portada, la història de la temàtica del disc, el so perfècte, i sobretot, eixos temassos! Com pot ser un disc fluix el que conté cançons com "Moonchild", "Infinite Dreams", "Can i play with madness" (perfecte single!) o sobretot eixa obra mestra que és "The evil that men do"? Sols per aquesta cançó el disc ja valdria la pena, però el cas és que no hi ha desperdici.

Sabeu que? Vaig a escoltar "The evil that men do" per enèsima vegada, imposible cansar-se d'una cançó com aquesta...

Iron Maiden (1980)

Senc una especial devoció per els discos de l'època de Paul Di'Anno, eixos Maiden tan rockers i "callejeros". Per a mi el cantant per excelència de Iron Maiden sempre serà Bruce Dickinson, però crec que tots estarem d'acord en que la veu i l'actitud de Di'Ano és perfecta per eixos dos discos.
Aquest disc me'l va deixar un col·lega fa uns anys i el vaig petar durant una bona temporada, després de estar anys sense esoltar-lo no ha segut fins hui que l'he comprat en vinil i estic flipant per un tubo. Increïble debut. Per a mi és millor que el "Killers". Tots els temes son impresionants i clàssics absoluts.

"Prowler" (inmillorable manera de començar un disc), "Remember Tomorrow" ( una de les meves preferides, preciosa, hipnòtica, poderosa...), "Running Free" ( directa, macarra, rockera...), Phantom Of The Opera" ( brutal, apoteosica..), "Transylvania" (un bon exemple de que una cançó instrumental pot ser realment bona), "Strange World" (Preciosa, profunda, màgica...), "Charlotte The Harlot" ( canyera, enèrgica) i "Iron Maiden" ( tot un hímne).
Per a mi és un dels millors discos de la seva carrera i dels més importants de la historia del heavy. Més avant vindria Bruce Dickinson i unes cuantes obres mestres més, però eixa és altra història....

El proper 21 d'Agost tindrem a la millor banda de heavy metal de la història en València, aquesta serà la meva tercera vegada amb ells, però l'excitació és màxima.

Iron Maiden "Brave new world" (2000)

El meu contacte amb aquest grup va tardar en aplegar, era la típica banda que tot el món parlava d'ella i jo no em feia l'anim a escoltar-los, de fet, aquest va ser el disc en el que em vaig introduïr a la seva música. Amb el temps he segut conscient de que la seva millor època van ser els 80, àlbums com "The number of the beast" o "Piece of mind" són del millor de la història del heavy metal, però jo li tinc un afecte especial a aquest disc. Després de passar la seva pitjor època amb el cantant Blaze Bayley, que no encaixava gens bé amb el grup, i enregistraren àlbums realment fluixos, va aplegar l'esperada reunió amb Bruce Dickinson i el guitarrista Adrian Smith, aquest "Brave New World" va ser el resultat. Per primera vegada en la història de Iron Maiden eren tres guitarristes, i el treball d'aquestos va ser extraordinari. Si a tot aixó li sumem un so perfècte i cançons tan completes com "The Wicker Man", "Brave New World", "Blood Brothers", "Out Of The Silent Planet" o "The Thin Line Between Love and Hate" vol dir que estem parlant d'un bon disc. I si, està clar que no li aplega ni a la sola de la sabata als seus grans àlbums, però jo sempre el veuré amb uns altres ulls, ja que amb aquest disc vaig descobrir a la meva banda de heavy metal preferida.