Pot resultar interessant allò que no s'entén?

La informació cultural del TN d'aquest dissabte recollia l'estrena a la Biennal de Dansa de Venècia d'una producció de música i dansa del TNC basada en el text de Mercè Rodoreda La mort i la primavera. És un muntatge de la Companyia de dansa contemporània Veronal dirigida per Marcos Morau.

D'entrada em va semblar una proposta agosarada, però no criticaré allò que no he vist. La reportera que cobria la informació va voler recollir les impressions del públic i va entrevistar tres espectadors a la sortida sobre el que els havia semblat el que havien vist. l aquí ve el que em va omplir de perplexitat. El primer espectador entrevistat va dir amb tota franquesa que no havia entès res, però que era una proposta que li havia resultat interessant.

La comprensió d'una creació artística em sembla un element essencial per a la seva valoració. És quan l'entens que la fas teva, l'aprecies i la pots compartir. Necessito que l'obra vagi més enllà de la provocació o l'impacte emocional; si no connecto amb el contingut em provoca cert rebuig.

Avui dia sembla que la modernitat exigeixi fer quelcom completament nou i trencador. I hi ha creadors que no tenen pudor a confessar que han agafat un text inadaptable, han triat alguna cosa per justificar que es basen en allò i han fet el que els hi ha semblat. I no discuteixo els valors estètics de la proposta, però em sembla excessiu dir que han fet una adaptació.

Suposo que els aplaudiments de cortesia al final de l'obra no els faran parlar d'estrena exitosa a Venècia ni d'aclamació quan l'estrenin aquesta tardor al TNC.

Líders d'audiència?

Sovint els canals de televisió que emeten en obert ens informen de les seves audiències i les llueixen com un gran èxit que reflecteix els encerts de la seva programació i la qualitat de la seva feina. Evidentment en això hi ha una part de veritat i indica que hi ha uns programes que han esdevingut referència i han aconseguit fidelitzar espectadors. És el que passa amb TV3 i els informatius.
Quan una cadena et repeteix fins a l'afartament i amb un punt de cofoisme que porta no sé quants anys de lideratge ininterromput pots arribar a pensar que està molt per sobre de les altres i que la resta és gairebé porqueria. Però les xifres reals són molt més modestes. Què hem de pensar quan el lideratge es mou entre el 13 i el 14% del total? Doncs que més del 85% es mira altres coses.
Queden enrere els anys en que grans índex d'audiència indicaven elevats ingressos publicitaris. Avui, degut sobretot a les plataformes de streaming, l'audiència ha quedat del tot fragmentada, repartint-se les engrunes d'un pastís que ha deixat de ser sucós. Va guanyant pes allò de "miraré el que vulgui i en el moment en que em vagi bé", desvinculant l'audiència del fet d'estar davant de la pantalla en el moment que fan un programa; comportament que està quedant com a propi de boomers.
Actualment hi ha una oferta audiovisual inabastable i la tecnologia ofereix la possibilitat de consumir a la carta allò que t'interessi. Hem guanyat una llibertat d'elecció que no fa necessari tenir engegada la tele en el moment en que fan un programa interessant. Per això cal relativitzar la importància del lideratge d'audiència i estar més pendent dels continguts consumits des de les aplicacions i les plataformes, que estan transformant radicalment el panorama audiovisual dels darrers anys.

De la cultura que abaixa la persiana

D'un temps ençà assisteixo a un degoteig constant de tancaments de quioscos de premsa. Els canvis que ha experimentat la societat i el sector de la premsa en paper són determinants per a un futur que es dibuixa més aviat magre. I això no treu valor al que la premsa representa, que té un paper decisiu en la defensa de la transparència, les llibertats i la justícia social. Estimo la premsa quan denuncia escàndols (el més recent el de les condicions retributives dels treballadors del Parlament), ofereix reportatges, articles d'anàlisi i opinió,.... perquè això és el que t'ajuda a entendre millor el món on vius i el que dona valor en un món saturat d'informacions de tota mena. Però això té un preu que no tothom està disposat a pagar, viciat per les informacions gratüites que ofereixen determinats mitjans. 

La premsa va viure una època daurada quan gairebé monopolitzava una bona part del negoci publicitari. Els anuncis pagaven el cost de l'edició d'un diari, que oferien exemplars gruixuts on sobretot el cap de setmana abundava publicitat de tota mena. Avui dia els diaris s'han aprimat molt i se centren bàsicament en el contingut que generen. I el pastís publicitari s'ha desplaçat cap al món d'internet.

Fer un diari val el que val i la publicitat no ajuda gaire a reduir el preu que paga un lector (entre setmana tenim els diaris a 1,50€, 2 els dissabtes i 2,80 els diumenges). Passejar-te per un quiosc és constatar que les piles de diaris s'han reduït considerablement (per gruix i per quantitat) i que més aviat se'n venen pocs, sobretot entre setmana. 

Les webs dels diaris s'actualitzen constantment i ofereixen edicions de pagament que competeixen en temps i cost amb les edicions de paper. Avui dia pots llegir el diari digitalment abans que arribi als quioscos; els quals demanen als seus propietaris una atenció constant cada dia de la setmana. 

Com deia, el panorama és magre; no pel producte sinó per les condicions en que es desenvolupa el negoci. I en aquest context guanya pes la premsa digital.

Els quioscos de premsa són un nou reflex del món que canvia. La premsa és més necessària que mai, però el seu suport tradicional pot acabar passant a la història i fent abaixar la persiana als que en depenen en aquest món cada cop més digital.

De la cultura nostàlgica

L'anunci de la liquidació i proper tancament de la darrera botiga que queda a la meva ciutat dedicada a la comercialització de cinema m'ha fet pensar en els constants canvis que han viscut els suports materials de la cultura audiovisual.
El cinema forma part de la meva educació sentimental des que era un nen i he crescut amb la idea que les pel·lícules que veia eren com els llibres que llegia, quelcom indestriable de mi; obres que em transformaven de mica en mica i em feien evolucionar com a persona. El cinema m'ha fet desenvolupar un gust estètic i un esperit crític que he intentat compartir amb les persones del meu voltant. He viscut el cinema com un art que admirar i on he trobat obres sobre les que reflexionar. I això no treu que de vegades hagi entrat en un cinema amb l'única idea d'esbargir-me i passar una bona estona sense més pretensions. Perquè el cinema és art però també entreteniment.
Tot això, doncs, m'ha dut a col·leccionar cinema. Tinc tendència a voler posseir allò del que guardo bons records o que m'ha fet passar bons moments. No sé si és una forma de fetitxisme cultural, però des que vaig tenir ocasió vaig crear una videoteca que creixia en paral·lel a la meva biblioteca.
I vaig començar amb el sistema Betamax, del que estava molt content fins que va perdre la guerra comercial contra el VHS i aquí va començar el meu primer disgust. Quan estava centrat sense massa entusiasme en el VHS va aparèixer el DVD. I ara torno a assistir a la pràctica desaparició del DVD davant les plataformes de streaming. No vaig saber preveure que tot això aniria tan ràpid i que tot allò acumulat durant anys està destinat a acabar en una deixalleria. I el mateix podria dir-se de les cintes de cassette o dels CD de música, que gairebé romanen com a vestigis d'una època superada.
En aquest món cada cop més digitalitzat seguiré endavant amb els llibres de paper i els meus vinils, que encara escolto amb delit; vives demostracions de la cultura que perviu.
Tot això ha passat en menys de quaranta anys i potser ens ensenya que tot té el seu moment i passa; que gaudir és més important que posseir.

Rectificar és de savis

Tinc grans prevencions contra el revisionisme cultural. Les seves creacions en els camps de la literatura, el cinema o l'arquitectura, entre d'altres;  reflecteixen aspectes socials i culturals de l'època en que van ser produïdes. Mai són del tot alienes al context històric, sempre l'acaben reflectint d'una forma o altra. I han de quedar com el que són, les creacions d'una època que, degudament contextualitzades, han de poder ser igualment analitzades i valorades en èpoques posteriors. La prohibició i la censura són contràries a la llibertat i tendeixen a manipular el coneixement de la història. 
Ahir em va trasbalsar la notícia de la retirada de la pel·lícula Allò que el vent s'endugué d'una plataforma de continguts audiovisuals amb l'argument de donar una visió idealitzada de l'esclavisme. Em va recordar una situació similar a la que es va donar fa uns anys amb el còmic Tintín al Congo d'Hergé. En moments de crisi tornen els excessos del puritanisme i la correcció política i em preocupa que no siguem capaços de contextualitzar les coses i que cedim amb facilitat a les pressions desbocades de les xarxes socials. 
La clau, una vegada més, torna a estar en l'educació; en formar la ciutadania per a que sigui capaç de contextualitzar un fet i llegir-lo amb ulls crítics en el moment actual. Amagar, censurar, prohibir... no ens acosten a la veritat ni a la justícia. Si el món ha evolucionat i avui és millor (amb tots els però que es vulguin) és perquè hi ha hagut gent capaç de mobilitzar-se contra allò que creia injust. Els drets de que gaudim són fruit d'aquesta conscienciació i  capacitat de mobilització. 

Veient la polseguera aixecada per la notícia de la retirada avui celebro la ràpida rectificació d'aquesta plataforma, que introduirà un comentari avisant sobre el contingut i contextualitzant-lo degudament. 
Rectificar és de savis. I vull pensar que no és un gest de cara a la galeria sinó el reconeixement d'un excés i la rectificació d'un error.

ARTE i la cultura a la xarxa

Els primers dies de confinament i, davant el que suposava tenir biblioteques, teatres i cinemes tancats; van córrer per les xarxes llistats d'enllaços per a fer arribar la cultura en les seves més variades formes a tothom que volgués. Així, moltes institucions i plataformes culturals, tot i que temporalment, oferien accés gratuït a concerts, revistes digitals, pel·lícules, obres de teatre,...
L'oferta era generosa i gairebé inabastable; però tothom podia trobar continguts adequats als seus interessos. Val a dir, però, que moltes d'aquestes coses ja hi eren, però les circumstàncies provocades per la pandèmia els van oferir una publicitat que els va fer més coneguts. 
Cal afegir també que els espais web i les aplicacions de les cadenes de televisió públiques ofereixen un arxiu històric de les seves produccions on s'hi poden trobar sèries, obres de teatre i programes culturals d'indubtable interès. I que aquesta oferta està ben organitzada, és gratuïta i es pot gaudir sense restriccions còmodament instal·lat al sofà o la butaca de casa. No tot és Netflix ni cap de les plataformes que han sorgit com bolets a la seva ombra. 
Voldria centrar-me ara en una plataforma europea dedicada als continguts audiovisuals. Es tracta d'ARTE, de gènesi franco-alemanya i co-finançada per la Unió Europea.  Ofereix més de quatre-centes hores de continguts de gran qualitat a l'any, dels que té els drets d'emissió, subtitulats a sis llengües (entre les quals, de moment, no es troba el català). Els continguts només es troben disponibles durant un temps limitat. Però és una ocasió de gaudir d'òperes (com l'impactant Turandot que va produir el Liceu), concerts, ballets, documentals,....
He anat interessant-me per diferents continguts i el cert és que els he gaudit força. Són de molta qualitat i tenen la capacitat de sorprendre (com un concert a Salzburg amb música de Mozart on es coreografiava la música amb exercicis d'hípica). El que deia, les propostes són variades, creatives i defugen l'encarcarament. 
Com a ciutadà europeu agraeixo que una part dels meus impostos s'inverteixi en cultura i em retorni en propostes com les que proporciona ARTE. Entreu-hi i gaudiu-lo.

Visió

Les històries d'èxit en el món dels negocis van lligades molt sovint a una idea que et permet veure i anar més enllà que els altres. En què es tradueix això quan parlem de cultura i empreses culturals? Doncs en superar determinats prejudicis, en separar el gust personal del negoci, en imposar el sentit pràctic.
Ideològicament pot agradar-te un diari com La Razón, però no rebutges participar en el sanejament del diari Avui en el seu moment perquè saps que hi ha un públic que consumeix aquell producte i és millor donar-li el seu producte que perdre'l. I és que una cosa és el que t'agrada llegir i una altra el que la gent compra. I per al negoci això darrer és el més important. Hi ha hagut editors que han impulsat meritòriament projectes molt personals, lligats al seu gust personal i moguts pel prestigi de determinades obres; però han tingut dificultats quan les seves apostes no han comptat amb el suficient favor del públic. I és que cal tenir clar que una cosa és la crítica, una altra la biblioteca personal i una altra el catàleg de les teves editorials.
El mateix podríem dir de les empreses audiovisuals. Pots sentir-te còmode amb el que transmet una cadena com Antena 3, però si saps que hi ha un públic al que li agraden programes que esgarrapin una mica, com els de la Sexta, doncs igual. Millor controlar-la que perdre aquest públic.
Una cosa que cal reconèixer a un empresari com Lara Bosch, del que pots discrepar i sentir-te a les antípodes ideològiques, és visió estratègica. Haver vist on era el futur, haver sabut diversificar en el moment oportú i créixer espectacularment en un moment en que moltes empreses editorials passen dificultats. 
Com es pot veure en el gràfic adjunt que avui ha publicat el diari Ara, pocs tentacles queden fora de Planeta, i una part molt important de l'edició en llengua catalana, un 70% aproximadament, és a les seves mans.

4,3

Il·lustració de Pablo Gallo

Sóc dels que els agrada veure el got mig ple. I com cada any per aquestes dates s'han fet públiques les dades de consum cultural dels catalans. M'agradaria destacar algunes coses: 

- La lectura manté una posició preeminent en els hàbits de consum cultural. Diuen que és la segona activitat amb més practicants darrera la d'escoltar música. 3.900.000 catalans llegeixen llibres. Déu-n'hi do! 

- La mitjana de llibres llegits és de 4,3 per any. Podria ser més, però la competència és dura amb les altres opcions d'oci. I sobretot, hi ha hagut un increment des dels 3,4 de fa sis anys. És una dada esperançadora. 

- Es venen menys llibres. Em sembla lògic en el context actual de crisi econòmica i amb una contracció substancial del consum a tots nivells. Però resulta simptomàtic que malgrat la baixada de vendes s'hagi incrementat el nivell de lectura. Això vol dir que els lectors no sempre compren els llibres que llegeixen i que aprofiten altres recursos al seu abast, com poden ser les biblioteques o el fet de compartir lectures amb amics i coneguts. Sempre m'ha semblat saludable que els llibres tinguin vida més enllà del qui els ha comprat. Compartir em sembla un gran valor. I que un llibre tingui més d'un lector és un bon senyal del seu atractiu.

Els llibres tenen un preu que no cal menystenir, però sempre he cregut que aquest preu no és un impediment que dificulti significativament l'hàbit lector. Llegir és una activitat que requereix més temps i esforç que diners. I aquest és el seu luxe, el temps i la dedicació que ens demana. 
Cal agrair que el llibre de paper mantingui un IVA del 4%, però és un contrasentit que el llibre digital no es consideri de la mateixa manera, sinó un servei, i estigui gravat amb un 21%. Mentre això sigui així la pirateria seguirà sent una temptació. 

- Els lectors catalanoparlants són els més bilingües, els més capaços de llegir llibres en català i en castellà (i els que més ho fan). 
Els lectors castellanoparlants, proporcionalment, llegeixen molts més llibres en castellà que en català. Resulta evident que el que més afavorirà un ús lliure de les llengües és la competència en llengua catalana, la seva plena normalització. Algú n'hauria de prendre nota. 

Un 4,3 pot semblar un suspens, però la seva anàlisi evidencia que es progressa adequadament. Hi ha millora i hi ha esperança malgrat tot.

Martellada

Les darreres mesures econòmiques preses pel govern han estat del tot insensibles amb el món de la cultura. Denoten precipitació, altes dosis d'improvisació i manca total de càlcul i perspectiva. I no sé si són més fruit de la desesperació o de la incompetència.
Parlem una mica del teatre. És un sector cultural que manté majoritàriament la presencia de la llengua catalana, amb un públic potser minoritari però fidel; un sector que malda per subsistir en un context de baixada del taquillatge, disminució i/o retirada de les subvencions públiques i alts costos de producció. Anar al teatre és car, de 25 a 30€ per a un muntatge estàndard. I això amb un IVA del 8%. Si de cop li puges 13 punts és una animalada, és carregar-te'l sense miraments. No puc entendre com només han vist un forat per on recaptar més. Crec que es perdrà recaptació, perquè es faran menys muntatges i tindran menys públic (un públic que també té menys diners i es torna més selectiu). És un desastre sense pal·liatius.
I podríem dir el mateix del cinema o dels concerts. Què volen? Que la cultura esdevingui quelcom elitista, un luxe només a l'abast de quatre privilegiats? Que quedi reduïda al pur entreteniment, al que només surt per la pantalla del televisor?
Encara els hi haurem de donar les gràcies per haver mantingut l'IVA superreduït per al llibre (en paper) i la premsa (en paper). Perquè -no us ho perdeu- el diari digital i el llibre electrònic es consideren serveis i estan gravats també amb el tipus general del 21%. Per a fer-s'ho mirar.

Potser tenim un problema

Ahir es van fer públiques les dades de consum cultural dels catalans corresponents a l'any 2010:

Font: Diari Avui, edició del 28 de juliol

De la seva anàlisi se'n desprenen aspectes esperançadors, però també d'altres inquietants. 

Comencem per la cara optimista del tema. Els ciutadans catalanoparlants tenen un consum cultural més alt que la resta: compren/llegeixen més llibres, van més al cinema, van més a exposicions i assisteixen més a espectacles (teatre, circ, màgia,...) i concerts. Déu n'hi do! Un país amb un acceptable consum cultural. El que deia, esperançador. 

Però quan analitzem la llengua en que es fa aquest consum la cosa comença a grinyolar. Perquè activitats culturals produïdes majoritàriament en llengua catalana, com per exemple teatre o exposicions, tenen un consum també majoritari en català. En canvi, productes com llibres o pel·lícules, que són oferts majoritàriament en castellà, tenen un consum majoritari en llengua castellana (la cosa preocupa en el llibre: 70%-26% i resulta escandalosament inquietant en el tema del cinema: 91%-5%). 

I és aquí on arribo a la conclusió que potser tenim un problema. Un problema d'oferta. A hores d'ara ja disposem d'un ampli i majoritari coneixement de la llengua catalana (una altra cosa és l'ús social), generacions de persones que s'han format en llengua catalana,.... 

I certs baixos percentatges de consum cultural ja no s'expliquen per la manca de formació o el desconeixement de la llengua. Cal fer un esforç per millorar una oferta -que també ha de resultar atractiva- perquè els consumidors potencials hi són. El país ho reclama. 

Un signe d'esperança és el que reflecteix el panorama de la premsa en català a hores d'ara: l'Avui (aviat el Punt Avui), l'Ara, les edicions en català de La Vanguardia (impecable) i d'El Periòdico, l'oferta de premsa comarcal amb diferents exemples ben remarcables,...

Hem d'anar cap aquí. Millorant l'oferta.