De la poesia a l'espai públic

És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.

Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 

Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 

Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!         

Podries, de Joana Raspall

Ara que el drama dels refugiats ha esdevingut tristament un tema d'actualitat gairebé diari, reconforta trobar un poema que en descriu amb precisió i bellesa la crua realitat i que facilita una comprensió empàtica de la situació que viuen. Crec que és una gran eina que permet el seu treball en el món educatiu i que compta amb el magnífic suport d'una iniciativa com la de Poesia dibuixada.


Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en un altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries ....podries...

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Joana Raspall

(Del recull Com el plomissol, publicat a la Galera el 1998)



POESIA DIBUIXADA és un projecte literari i multimèdia impulsat per celebrar els 15 anys de LletrA com una col·laboració de la UOC i Catorze.cat, que enguany ha rebut el Premi Nacional de Cultura.
L’art, la poesia i l’audiovisual es fusionen per oferir una experiència lectora innovadora a partir de la creació de breus obres d’art audiovisuals. Cadascuna de les poesies dibuixades integra un poema d’un autor o autora clàssic o contemporani, la veu de Sílvia Bel i les il·lustracions de Marta Bellvehí, que hi posa el color amb les seves pinzellades d’aquarel·la i línies a llapis; convertint la lectura de poesia en un veritable plaer per als sentits.

Haikú

Que res destorbi
els bells sons que desperten
una nova albada.

Retorn

Avui que molts mestres inicien un nou curs...

El retorn il·lumina
vells somriures
que el temps fa enyorar,
espais ombrívols
que el curs
omple de vida i d'activitat.
Llum que ens torna
a l'escola que és vida,
vida que ens fa.

"i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix, o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel."

Aprofiteu l'aturada estiuenca per gaudir d'aquest meravellós sonet de Shakespeare, ara que es commemora el quart centenari de la seva mort. Mai oblidarem allò que formi part de nosaltres.


Sonet XVIII, de William Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo.


SONET XVIII, de William Shakespeare

¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

(Versió de Salvador Oliva)

(«Els sonets de Shakespeare», en versions de Salvador Oliva, van ser editats en un volum per Editorial Empúries l'any 2002)

El jardí dels xiprers

El jardí dels xiprers té per fruits les estrelles,
que es gronxen al fons de nits d'estiu.
La vida, una i nua a través dels cent vels,
reprèn vostra vellesa i n'escampa el caliu.

Què en quedarà de nosaltres?

Què en quedarà de nosaltres?
Només l'ombra d'un temps passat.
Si el temps pogués anar enrere
i algú us volgués recordar,
serà perquè l'enyorança
el cor ben pres li heu deixat.

Joan Pescador

S'amaga el sol

S'amaga el sol, 
l'aire es refreda. 
I cada color
s'esvaeix dins la foscor.

Caldrà esperar 
una nit sencera 
per tornar-los, 
amb la llum, a veure.

Et mereixes un poema

Aquests versos parlen de tu, biblioteca: 

Sala central de la Biblioteca del Casino de Manresa

Passeu,
entreu,
és casa nostra,
casa de tots.

Portes obertes
i camins per traçar.
Tresors amagats, 
saviesa a grapats.

Màgia de lletres, 
amb cor de colors.
Llum per a xiquets
i per a grans inquiets.

Passeu,
entreu,
tot un món
us està esperant.

Autora: Sàlvia

Elegia

En el meu jardí secret
es marceix el desig,
mentre s'il·luminen vells somnis,
fets de paraules,
que m'acompanyen dia i nit. 

Deixeu-me que us demani un regal...

Deixeu-me que us demani un regal...
minuts que semblin hores
i dies que semblin anys. 

Voldré un moment o un instant
per riure i per compartir,
voldré un sol desig de Nadal
que em faci somiar cada nit. 

Voldré blanques muntanyes
decorant aquest fred hivern;
voldré sense recança
que brilli un sol intens. 

I serà al fer-se fosc,
quan busqui aixopluc,
pensant en els records
d'un any un xic torçut. 

Deixeu-me que us demani un regal...
minuts que semblin hores
i dies que semblin anys. 

Voldré sentir el silenci
per fruir d'aquest descans,
voldré tenir un somni
que duri tot un any.

Voldré ratxes de vent fred
que parlin d'aquest hivern,
voldré petits artistes
que pintin aquest moment. 

I serà al fer-se fosc
quan pensi en el que tinc,
sabent que ets al meu cor
entre tots els meus amics.

J. Picas (1962)

Nit de Nadal

Nit màgica,
nit de Nadal.
Camins de neu,
camins de pau,
espurnes d'estels
brillant per l'aire,
plens d'amor
i enyorança.
Un estel ens abraça
amb llum i esperança.

Sion Casas Massaguer

S'acosta Nadal

Quan la natura
es despulla del seu encís
d'esquena al brogit,
quan el fred 
convida al recer
i renovem anhels
per no oblidar
qui som, què volem;
quan els carrers
s'omplen de moviment
i la solitud 
es fa més roent, 
és senyal que s'acosta... 

... NADAL.

Encís

Ja llueix esplendorosa, 
cromàtica, ufanosa,
obrint-se pas entre el verd,
convidant la soca de la llar
a crepitar entre flames
tot revifant el caliu somort; 
picant l'ullet 
a llargues vesprades 
on reviu la intimitat 
més pregona,
compartint paraules 
que esdevenen
l'encís més poderós.

A recer

Preciós homenatge a l'amor de la poetessa alemanya Nelly Sachs (1891-1970), en traducció de Josep Porcar.



A recer

A recer estan els amants
sota un cel empedrat.
Encara un element secret els hi infon l’alè
i són beneïdes les pedres
i tot el que creix
fa casa en ells.
A recer estan els amants
i és per ells que els rossinyols encara canten
i no han de morir en la sordesa
ni en les plàcides faules dels boscos els cabirols
han de patir dòcilment.
A recer estan els amants
quan troben el dolor ocult de l’horabaixa
que sagna en una branca de salze —
i de nit assagen somriures a la mort,
la dolça mort,
amb cada pena 
pouada a la nostàlgia.

Bocins de saviesa - II

UNA VALUOSA VIDA HUMANA

Cada dia, en despertar-vos, penseu:
"Avui sóc afortunat per haver-me llevat. 
Sóc viu, tinc una valuosa vida humana. 
No la desaprofitaré, 
sinó que empraré 
tota la meva energia 
per al meu propi desenvolupament, 
per obrir el cor als altres, 
per assolir la llum 
en benefici de tots els éssers. 
Tindré pensaments bondadosos
respecte als altres, 
no sentiré enuig 
ni pensaré malament dels altres, 
beneficiaré els altres
tant com pugui." 

Tenzin Gyatso, 14è Dalai Lama

Ànima

Llarga és la joia
de qui estima la vida,
viva la flama
de qui sent il·lusió.

No decaiguis, amor,
que alimentes la vida. 
No defalleixis, cor, 
que alimentes l'amor.

Tomas Tranströmer

Sempre seran un misteri per a mi els motius que mouen els membres de l'Acadèmia Sueca a concedir el Premi Nobel de Literatura. Suposo que la geopolítica hi deu tenir molt a veure. 

L'any 2011 es va concedir al poeta suec Tomas Tranströmer (1931), d'escassa producció però força valorat en l'àmbit anglosaxó i germànic, que també és psicòleg (treballant en l'àmbit penitenciari i en el dels discapacitats) i traductor. Aquí era i segueix sent un gran desconegut fora de cercles molt reduïts i amb una difusió limitadíssima de la seva obra. Un desconeixement que ni la rellevància del premi ha contribuït a minvar. 

Només poden trobar-se alguns poemes seus en l'antologia Poetes suecs del segle XX, editada per Columna el 1995 i pel seu poemari La plaça salvatge, publicat per Perifèric el 2007. 

La meva descoberta de Tomas Tranströmer es redueix a pocs poemes i la veritat és que m'atrau el que expressa i suggereix. Crec que aporta una mirada diferent, introspectiva, que es mou en un terreny tan difícil com el de les ambigüitats de la consciència i dels sentiments. 

Us deixo dues mostres de la seva poesia que m'han agradat força:

Del març del 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules,
paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula. 

Breu pausa durant un concert d'orgue

L’orgue deixa de sonar 

i es fa un silenci sepulcral a l’església,

però només uns segons.

Aleshores el tènue brunzir del trànsit 

penetra des de fora, el gran orgue.

Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit

que fa la volta als murs de la catedral.

El món exterior hi llisca 

com un film transparent 

i amb un combat d’ombres en pianissimo.

Com si fos un soroll més del carrer 

sento el batec d’un dels meus pols en el silenci,

sento els giravolts de la sang, 

la cascada que s’amaga dins meu, 

i que m’acompanya arreu,

i tan proper com la meva sang 

i tan llunyà com un record 

de quan tenia quatre anys

sento el camió de gran tonatge que passa 

i fa tremolar els murs siscentenaris.

Res no pot ser més diferent dels braços de la mare

i tanmateix, ara sóc un nen

que de lluny sent com els grans parlen, 

les veus dels guanyadors i dels perdedors es confonen.

Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. 

I les columnes s’alcen com arbres estranys:

sense arrels (només el terra de tots) 

i sense capçada (només el sostre de tots).

Revisc un somni. 

Em trobo en un cementiri i estic tot sol. 

El bruc resplendeix arreu fins que es perd de vista. 

Qui espero? Un amic. 

Per què no arriba? Perquè ja és aquí.

Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.

La landa brilla amb un lila més i més intens –

no, d’un color mai vist... 

fins que la claror pàl·lida del matí

travessa xiulant la parpella 

i jo em desperto amb aquest POTSER immutable 

que em porta per aquest món dubitatiu.

I cada imatge abstracta del món 

és tan impossible 

com el dibuix d’una tempesta.

A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, 

tot un metre de prestatgeria, 

hi vaig aprendre a llegir.

Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,

creix dins de cada ànima,

s’escriu des del naixement, 

centenars de milers de pàgines 

premudes les unes contra les altres

i tanmateix, encara hi cap aire! 

Com fulles tremoloses al bosc. 

El llibre de les contradiccions.

El que hi diu canvia a cada moment, 

les imatges es retoquen elles mateixes, 

les paraules s’agombolen.

Una onada travessa rodolant el text, 

seguida d’una altra onada, i una altra...

Llibertat

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l’arena en la neu
Escric el teu nom

En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom

En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom

En la jungla i el desert
En els nius en les ginestes
En l’eco de la meua infantesa
Escric el teu nom

En les meravelles de les nits
En el pa blanc de les jornades
En les estacions núvies
Escric el teu nom

En tots els meus bocins de cel
En l’estany sol florit
En el llac lluna viva
Escric el teu nom


En els camps en l’horitzó
En les ales dels ocells
I en el molí de les ombres
Escric el teu nom

En cada glop d’aurora
En el mar en els vaixells
En la muntanya enfollida
Escric el teu nom

En la molsa dels núvols
En les suors de la tempesta
En la pluja espessa i freda
Escric el teu nom

En les formes fulgurants
En les campanes dels colors
En la veritat física
Escric el teu nom

En les senderes despertes
En les carreteres obertes
En les places que desborden
Escric el teu nom

En el llum que s’encén
En el llum que s’apaga
En les meues cases reunides
Escric el teu nom


En el fruit trencat en dos
De l’espill i de la meua cambra
En el meu llit conquilla lliure
Escric el teu nom

En el meu gos llépol i tendre
En les seues orelles alçades
En la seua pota desmanyotada
Escric el teu nom

En el trampolí de la meua porta
En els objectes familiars
En el foc glorificat
Escric el teu nom

En tota carn que es brinda
En el front dels meus amics
En cada mà que s’allarga
Escric el teu nom

En el vidre de les sorpreses
En els llavis atents
Per damunt del silenci
Escric el teu nom

En els meus refugis caiguts
En els meus fars enderrocats
En els murs del meu tedi
Escric el teu nom


En l’absència sense desig
En la soledat nua
En els marges de la mort
Escric el teu nom

En la salut recobrada
En el perill esfumat
En l’espera sense memòria
Escric el teu nom

I pel poder d’una paraula
Torne a començar la meua vida
Només he nascut per conéixer-te
Per anomenar-te

Llibertat 

Paul Éluard (1895-1952)

Traducció de Marc Granell M. GRANELL i I. MARTÍNEZ MARZO, Poemes d’un segle. Poesia occidental del segle XX

Edicions 96. 

Carcaixent, 1999.

Com una onada...

... que s'esmuny al nostre pas
i allunya el vaixell
dels moments més tendres, 
ens acosta el desig 
de capbussar-nos mar enllà 
a la recerca de tresors amagats, 
íntims anhels d'una vida 
que llueix i espera.