Somiàvem una illa, de Roc Casagran

 

Roc Casagran
Somiàvem una illa
Barcelona: Editorial Univers, 2025
288 pp
ISBN: 978-84-19721-29-7
PVP: 21,90€ 

Somiàvem una illa, guanyadora del Premi Sant Jordi 2024 i publicada ara fa uns pocs mesos, m'ha semblat una lectura d'allò més estimulant, d'aquelles lectures que t'atrapen des de la primera pàgina i no et deixen anar. T'interessa el que s'hi diu i et fa pensar en múltiples aspectes de la vida i de la condició humana.

Adopta la forma d'una llarga carta íntima a mode de confessió que la Carla adreça a l'Òscar, la seva parella. S'hi fa un exhaustiu repàs a la seva vida que permet a l'autor abordar un munt de temes. Perquè en el relat hi surten referències al dol (per una mare que va morir relativament jove per una malaltia) i també al dol perinatal; a les malalties terminals, a la dependència, a la vida en residències per a gent gran, a com viure l'etapa final de la vida, al suïcidi, a la violència intrafamiliar, la criança, a com la infertilitat i el desig insatisfet de maternitat pot destruir una parella, la infidelitat,... Però també s'aborden temes més socials com la crisi dels refugiats, l'independentisme, la riquesa que representen les llengües de la humanitat, la sostenibilitat o les conseqüències del turisme en les societats (amb unes reflexions i valoracions que comparteixo plenament). Però són temes que no es desenvolupen gaire; són més aviat referències que apareixen com un reflex de la vida que ens ha tocat viure en aquest primer quart del segle XXI. Viure és trobar-te tot això, però davant d'això es reivindica l'amistat ("Ajudar als altres és ajudar-se a un mateix"), la companyia , la comunicació i l'amor ("T'estimo perquè em fas ser millor").

És un cant a la vida, a la resiliència ("El vent torça les tiges del blat però no les trenca"), a tirar endavant ("Resistir és vèncer") malgrat tot. 

Per acabar dos aspectes a destacar: l'autor (home) s'ha posat en el cor i els sentiments d'una dona; i ho ha fet amb molta versemblança. Pensaries que és una dona qui ho ha escrit; i un altre és que ha estructurat la novel·la en capítols que fan referència a petites illes d'arreu del món i alterna petites anècdotes reals de les illes amb els temes que aborda al llarg de la novel·la i els sentiments de la Carla. 

El que deia, una novel·la notable, amb moltes frases que són principis de vida, i temes sobre els que val la pena reflexionar i posicionar-se. Resulta accessible i amena. Recomanable.

Yo, vieja; d'Anna Freixas

Anna Freixas
Yo, vieja (pròleg de Manuela Carmena)
Madrid: Capitán Swing Libros, S.L., 2021
188 pp.
ISBN: 978-84-123902-9-2
PVP: 17€

Estic en aquella etapa de la vida en que encara no pateixo el deteriorament del cos, gaudeixo d'un nivell de salut força acceptable i el meu cervell funciona raonablement bé. Disposo de força temps personal per a dedicar-lo a coses que m'agraden i estic agraït de poder gaudir de la jubilació. Però alhora creix la consciència d'envellir, d'estar a l'etapa final (que pot ser llarga) de la meva vida. I el tema d'envellir i la vellesa m'interessen. Per això he volgut llegir aquest assaig de l'Anna Freixas, per trobar coincidències amb el que penso i per a poder reflexionar sobre els aspectes que conformen aquesta etapa de la vida.

Anna Freixas (Barcelona, 1946) és una escriptora feminista que ha dedicat molts anys a la recerca gerontològica sobre aspectes de l'envelliment femení. A Yo, vieja recull les seves idees al respecte amb una perspectiva de gènere i ho fa en un to combatiu (potser per afavorir canvis que es veuen necessaris), reivindicant drets, un tracte digne tal com ella l'entén i la llibertat de poder decidir sobre tots els aspectes que afecten la vida de les dones grans. Per cridar l'atenció sobre el seu discurs tria conscientment un terme despectiu com viejas i en general s'adreça única i exclusivament a les dones per considerar que han estat històricament desafavorides econòmica i socialment i per evitar qualsevol biaix androcèntric. 

Llegint el seu treball t'adones que moltes de les coses que es diuen podrien ser extrapolables al conjunt de la població de gent gran, perquè valorar opcions i triar també ho han de poder fer els homes, així com poder decidir el llegat dels seus béns o deixar escrit el seu testament vital. Ho respecto, però malgrat poder-hi haver raons per justificar-ho, m'incomoden els textos que tenen elements excloents. 

L'autora està per una vellesa afirmativa que s'allunyi de voler imitar el món jove i rebutja de soca-rel la commiseració i el tracte condescendent, paternalista o infantilitzant. Reivindica en tot moment dignitat, reconeixement i drets; i vol donar valor a la saviesa i l'experiència acumulada per la gent gran i la seva contribució al progrés de la societat.

El llibre es llegeix fàcilment, defuig el dramatisme i té tocs d'humor per a explicar les diferents situacions que es fan sortir. Al final de cada capítol es donen consells pràctics a mode de llistat en relació al tema tractat.

Si ja teniu certa edat i encara que sigueu homes, atreviu-vos amb Yo, vieja. Segurament trobareu qüestions sobre les quals no us havíeu aturat a pensar i veureu la llum sobre tot allò que encara cal canviar.

Del que cal construir dia rere dia

Cada dia des de fa any i mig ens despertem i convivim amb notícies del conflicte que enfronta a Ucraïna i Rússia. Potser és la guerra que sentim més propera, més a tocar de les nostres fronteres i en la que tendim a implicar-nos més emocionalment. Però ens arriben també notícies d'indrets més llunyans com ara el Iemen, Etiòpia, el Sahel, Afganistan, Iran, Congo, Haití,... Notícies d'enfrontaments, atemptats, morts, crisis humanitàries,... Sembla com si la violència i la resolució dels conflictes per la força fossin la norma i l'estat natural de les coses. Me'n faig creus que ho anem normalitzant amb una creixent insensibilitat, com si no s'hi pogués fer res. D'altra banda també és ben cert que si no ens poséssim una cuirassa per distanciar-nos una mica de tot plegat acabaríem col·lapsant davant el dolor emocional que ens provoquen totes aquestes situacions i les seves víctimes.

Per això crec que cal donar valor a la pau, perquè s'ha de guanyar en el dia a dia en base al diàleg, l'entesa i el pacte. La pau no ens ve donada, l'hem de saber construir i preservar-la.

De la rateta que escombrava l'escaleta i la dona objecte

 

Quan l'altre dia llegia a l'Ara en un article sobre què i com es llegeix a les escoles que una escola havia decidit eliminar del seu fons el conte de La rateta que escombrava l'escaleta per considerar que fa apologia de la dona objecte, no m'ho podia creure. Em vaig quedar glaçat, estupefacte, sense reacció.

Em van venir al cap imatges de les hores plaents que havia passat amb els meus alumnes treballant aquest conte, una font inesgotable de recursos didàctics per a poder desenvolupar l'expressió oral, fer entenedor el que són les onomatopeies i que a més oferia una lliçó de vida tan valuosa com que a la vida no te'n pots refiar de les aparences. Pensar que tot això queia perquè algú considerava que no passava el filtre dels valors sobre els quals s'ha de fonamentar la coeducació... Me'n feia creus.

Darrerament hi ha diferents exemples de fins on ens està portant el revisionisme cultural impulsat per allò que es considera políticament correcte. I crec que ens equivoquem quan optem per la censura en lloc d'afavorir una lectura crítica segons els valors actuals i degudament contextualitzada. 

Mai hauríem de posar en dubte la intel·ligència dels lectors perquè facin les seves pròpies valoracions de les obres. Els hi podem donar eines, podem afavorir que interpretin i contextualitzin una sèrie d'elements; però el revisionisme de caire purità ens empeny cap a senders d'estupidesa i cretinisme progressius. 

Perquè hem evolucionat (per sort) cap a una societat més justa i equitativa fonamentada en uns valors dels que n'hauríem d'estar orgullosos; però no podem oblidar d'on venim, d'un temps en que era normal l'esclavisme, el treball infantil i el masclisme. I ara ja no ho és, però no renunciem a la literatura que ens ho reflecteix i que hem de poder llegir amb els ulls d'avui.

Josep Maria Espinàs en el record

Saps que tard o d'hora arribarà, però no pots més que entristir-te per la mort d'algú que t'ha acompanyat durant molts anys de la teva vida i per qui senties admiració i estima. Quan penso en ell em ve al cap la paraula compromís. Compromís amb una llengua i un país que el van convertir en un referent de civisme per a molta gent. Compromís que el va portar a implicar-se en els Setze Jutges i impulsar la Nova Cançó; a col·laborar amb el diari Avui des de la seva fundació i després a El Periódico amb una columna diària durant més de quaranta anys ininterrompudament (1976-2019); a fer programes de televisió; a estar present a la Diada de Sant Jordi amb alguna novetat durant més de cinquanta anys; a fundar l'Editorial La Campana; i fins i tot a posar lletra a l'himne del Barça.

I suposo que tot això ho va fer perquè ho va trobar necessari, per aquest compromís cívic amb el país del que parlava abans.
Era capaç de fer un llibre atractiu gairebé a partir de qualsevol tema i treballador incansable com era ens deixa una obra extensa gestada des de la seva Olivetti Studio 46, de la que no es va despendre mai. Va començar fent narrativa de ficció, però la va anar abandonant per a centrar-se en els escrits que emanaven de la seva experiència vital, de l'observació atenta del seu entorn, de converses amb la gent, de les emocions que formen part de la vida.
La seva literatura sempre m'ha semblat entenedora, accessible, humanament rica, amable i respectuosa, amb punts de vista que no et deixaven indiferent i t'enriquien.

Queda en el camp de l'anècdota la seva estada a la ciutat mentre feia el servei militar, però resulta simpàtic imaginar que un senyor de Barcelona com ell durant sis mesos va ser un manresà més.
Gràcies, Josep Maria, per tant i al llarg de tant temps.

Nieve, d'Orhan Pamuk

Orhan Pamuk
Nieve (traducció de Rafael Carpintero)
Madrid: Alfaguara (Grupo Santillana), 2005
504 pp.
ISBN: 978- 84-20467-95-5
PVP: 23,95€

Orhan Pamuk va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 2006, poc temps després de publicar aquesta novel·la i quan ja acumulava una exitosa trajectòria literària a les seves espatlles.
Nieve adopta la forma d'un thriller polític per a mostrar-nos les tensions que es viuen a la societat turca entre un estat oficialment laic i una societat majoritàriament musulmana. I planteja com combatre l'islamisme radical, si amb la pura repressió policial i militar, pròpia d'estats totalitaris que funcionen al marge de la llei; o bé en un encaix dins d'institucions democràtiques. Val a dir que des del 2014 presideix la República de Turquia Recep Tayyip Erdoğan, un islamista moderat que es defineix com a demòcrata conservador i que abraça el liberalisme econòmic com a impulsor del progrés. No sé si aquesta circumstància dona resposta al dilema. 

Nieve està narrada per un amic del protagonista de la novel·la, que reconstrueix la seva estada de pocs dies a Kars, una ciutat de l'extrem nord-oriental de Turquia on tenen lloc suicidis de noies joves que es neguen a treure's el mocador del cap i on han d'haver-hi unes eleccions municipals que poden dur els islamistes a la governança de la ciutat. El protagonista, Ka, és un poeta que ha tornat del seu exili alemany, per a escriure'n un reportatge i en un moment de certa crisi personal, decebut dels ideals esquerrans de joventut que el van dur en aquest exili. Un exili marcat per la grisor i la precarietat que el porten a qüestionar-se si tot allò ha valgut la pena. Ka, a Kars, té contacte amb les diferents sensibilitats socials i polítiques que hi conviuen i durant aquests dies té lloc un simulacre de cop d'estat que acaba amb una violenta repressió de l'islamisme; i viurà una  apassionada història d'amor que es barrejarà amb la intriga política. 

La neu és un element present constantment en el relat, que impregna no solament el paisatge sinó la història mateixa. I és el títol d'un poemari que es va escrivint al llarg de l'estada i que reflecteix simbòlicament l'estructura d'un floc. 

D'aquesta novel·la m'ha interessat també plantejar-me si els valors occidentals són un bé suprem vàlid per a impulsar el progrés democràtic i social de totes les societats; perquè Kars se'ns presenta com una societat pobra, corrupta, violenta i desigual. 

Si obeir el que diu l'estat ha de passar per sobre del que dicta la teva consciència i les teves conviccions. On són els límits de tot plegat. Són coses per reflexionar-hi.

El que per a mi queda clar és que la convivènvia amb allò que ens fa diferents s'ha de desenvolupar en un marc de llibertat i respecte.

Crec que és una novel·la per a llegir i potser rellegir al cap d'un temps perquè tot i ser escrita gairebé vint anys enrera planteja temes que encara són ben vigents i que ajuden a entendre millor el món en que vivim.     

Haru, de Flavia Company

Flavia Company
Haru
Barcelona: Catedral, 2016 (Sisena impressió, 2020)

384 pp.
ISBN: 978-84-943860-8-4
PVP: 21,95€

Regalar un llibre a un amic o conegut sempre és una aposta arriscada. Has de conèixer molt bé la persona, t'has d'haver llegit el llibre i tenir la convicció que aquella persona se'l llegirà, hi connectarà i el gaudirà. No sempre s'encerta.

Conscient de la dificultat que això suposa és un tipus de regal que no faig habitualment fora del cercle familiar, perquè em dol que pugui quedar com un objecte més arraconat en un racó.

Haru és dels llibres que m'han regalat després d'haver estat llegit per la persona que l'ha triat. I sí, és dels llibres que valores; perquè parla de la vida, dels valors sobre els quals s'hauria de sustentar, de com caldria viure-la, de la coherència que caldria assolir entre entre el pensament, les paraules i les accions; d'entendre que la vida és un camí de creixement personal i reconciliacions.

M'ha sobtat que l'autora, difícil d'etiquetar com a creadora, i que té una extensa obra per a infants i adults tant en català i com en castellà; hagi situat aquesta novel·la al Japó en una època indeterminada, tot i que més aviat anterior a l'actual. La Haru és una noia d'uns quinze anys que ingressa per voluntat de la seva mare que acaba de morir en un dojo, una mena d'internat de fèrria disciplina que té per objectiu fer entendre la vida i assolir un cert grau de perfecció física però sobretot moral, espiritual i mental. Anirà passant els anys amb la sensació d'abandonament per part del pare i en constants tensions amb els formadors del dojo, fins que un dia decidirà abandonar-lo. I no us explicaré res més de l'argument.

L'autora té l'habilitat de compartir amb els lectors les preguntes i reflexions que els professors del dojo plantegen als alumnes i de fer experimentar al lector un procés en paral·lel al de la protagonista.

És dels llibres que subratlles, amb frases en les que t'atures a reflexionar.

La coberta del llibre recull la frase "Cada dia és una vida sencera" en referència a que a partir d'una certa edat cada dia és el reflex de la saviesa acumulada, de l'experiència de viure. Un tresor que hem de saber compartir.

La novel·la també m'ha plantejat estimulants reflexions sobre la força i el pes de la tradició. Fins a quin punt cal saber trencar amb ella per a evolucionar i modernitzar les institucions; o si cal saber mantenir-la perquè és la màxima expressió de l'experiència acumulada. Que cadascú hi pensi i s'ho respongui.

Sembla que Haru és el darrer llibre de l'autora signat amb el seu propi nom i que a partir d'aquest moment s'ha dedicat a signar els llibres amb personatges dels mateixos (Ja no necessito ser real està signat per Haru; per exemple), en un peculiar procés on sembla que pretén fusionar-se amb els seus llibres i difuminar les fronteres entre realitat i ficció. Veurem. 

Haru m'ha semblar un llibre interessant per les reflexions que planteja i per la seva vocació d'ajudar a tenir una relació més harmònica amb els altres i el nostre entorn.

Confinats, de Jordi Évole

 

Jordi Évole

Confinats (traducció de Mercè Ubach i Núria Garcia)

Barcelona: Columna Edicions, 2020 (Grup 62)

Col·lecció No Ficció Columna

288 pp.

ISBN: 978-84-66426-91-6

PVP: 16,90€

Jordi Évole (1974) practica un periodisme valent, fins i tot agosarat. Sempre busca aquells que creu tenen coses a dir i els planteja preguntes que podrien considerar-se compromeses. I se'n surt molt bé, ja sigui entrevistant a Nicolás Maduro, el Papa Francesc, José Ma Aznar o un Miguel Bosé negacionista amb la pandèmia.

El confinament a l'inici de la pandèmia el va enxampar com a tothom en aquest país, alterant plans de vida i adaptant-se al que comportava seguir endavant tancat a casa. Entre finals de març de 2020 i finals d'abril va adaptar el seu programa d'entrevistes a La Sexta (Lo de Évole) per a parlar de la pandèmia i de com afectava tota mena de ciutadans, de les seves emocions i també de les seves conviccions. És un recull periodístic de gran interès humà. 

Al llarg dels sis programes especials que va fer va entrevistar des de gent que feia front a la pandèmia des de la primera línia a personatges de certa rellevància pública en àmbits diversos. El conjunt té un interès indubtable, com a testimoni d'uns fets que van marcar un abans i un després però sobretot com a visió de la vida i del seu sentit. És un llibre que arriba al cor, curull d'emocions, que et fa reflexionar sobre els valors i les conviccions.

En conjunt el Jordi Évole ens ofereix una visió polièdrica de la societat, donant veu i valor a persones i feines sovint menystingudes. Recull el testimoni d'una dona de neteja, d'una camionera, d'un treballador del camp que recull la maduixa, d'una treballadora de residència,... Els dona visibilitat alhora que  denuncia les condicions en que que han de dur a terme el seu treball i reivindica la valoració de la seva tasca.

Reivindica també el valor de la cultura i va a buscar el testimoni de gent com la Sardà, el Joaquín Sabina, la Rosalia o el Juan Antonio Bayona. M'ha colpit la que va ser la darrera entrevista que va concedir la Rosa Ma Sardà poques setmanes abans de morir quan, entre d'altres, afirma que la mort no és més que una de les moltes conseqüències de viure. O saber que el coronavirus es va endur gent com l'Aute o en Benet i Jornet. O l'angoixa amb la que el jutge Baltasar Garzón va patir la malaltia. 

L'Évole treu pit amb l'entrevista que va aconseguir del Papa Francesc, però jo he gaudit més descobrint algú com l'ex-president de l'Uruguai Pepe Mújica i assaborint testimonis de regust popular, gent humil que són els que conformen la immensa majoria de la societat. 

Crec que el Jordi Évole també ens fa adonar que hi ha molt bona gent al món; gent que es preocupa dels altres, persones amb qualitat humana i sensibilitat social que volen ajudar en el que està a les seves mans. Gent a la que els devem que el món en que vivim sigui un lloc menys inhòspit. 

El 2020 és un any rellevant en la meva trajectòria personal. Crec que sempre el tindré associat a paraules com pandèmia i confinament. No sé si passats els anys recordarem el que hem viscut amb notícies de tota mena fins a la sacietat, però el que hem viscut ens ha ajudat a descobrir persones i les motivacions d'una poderosa humanitat. Aquest llibre n'és un testimoni fidel. 

LIJ - Sóc ferotge, d'Anya Damirón

Anya Damirón; Pablo Pino (il·lustrador)

Sóc ferotge

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 86

40 pp.

ISBN: 978-84-17599-84-3

PVP: 15,95€ 

Sóc ferotge és un magnífic àlbum il·lustrat que ens parla de l'acceptació d'un mateix però alhora de la superació personal; i de com són d'importants l'esforç i el suport dels altres per assolir els nostres objectius. I ho fa amb un plantejament força original, interactuant amb el lector i demanant-li una lectura creativa, proposant-li que utilitzi veus per interpretar els personatges, que assagi tons de veu per llegir les onomatopeies o que posi melodia i canti estrofes d'una cançó; convertint així la lectura en una experiència lúdica i creativa. 

En Milo, el protagonista d'aquest àlbum, és un petit llop que aspira a ser el que s'espera d'un animal com ell: fort, ràpid, ferotge i capaç de fer sentir el seu udol ben lluny. Aviat s'adona que dient que és ferotge no n'hi ha prou; que cal alguna cosa més. I és aquesta descoberta la que el transformarà i li permetrà assolir allò que desitja. 

El treball d'il·lustració és molt ric i ple de petits detalls que enriqueixen el contingut de la història i el plantejament de l'àlbum per a que la seva lectura sigui una experiència creativa el fan molt recomanable a partir de 4-5 anys. 

LIJ - GRÀCIES. Història d'un veïnat, de Rocio Bonilla

Rocio Bonilla

GRÀCIES. Història d'un veïnat 

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 91

40 pp.

ISBN: 978-84-18592-04-1

PVP: 15,95€

La nova proposta de Rocio Bonilla, GRÀCIES. Història d'un veïnat, és un deliciós àlbum il·lustrat que ens parla amb un punt d'humor de la incomunicació amb la que sovint convivim i de com aquesta alimenta els prejudicis i la desconfiança envers els altres.

Ens presenta un veïnat de diferents animalons on cadascú d'ells desconeix el que envolta el seu veí, fins que un esdeveniment inesperat els anirà posant en contacte i descobriran el que podran compartir i gaudir plegats. 

 

L'àlbum ens mostra amb senzillesa i encert que quan ens obrim als altres fem possible ajudar i ser ajudats; i que compartint ens ho podem passar més bé i ser més feliços. 

Per si tot això fos poc l'autora ha creat "El joc del veïnat", una versió del Joc de l'Oca on cada jugador podrà moure un dels personatges del conte amb l'objectiu de poder arribar primer al centre del tauler i compartir el veïnat. 

Resulta absolutament recomanable i dona molt de si: el podeu llegir, comentar, jugar i sobretot ...compartir! A partir de 4-5 anys.

Especials

Aquests dies es projecta a les sales de cinema una pel·lícula francesa tan especial com el seu nom. M'agraden les històries humanes i aquesta, a més a més, toca aspectes relacionats amb el meu entorn professional. I per si això fos poc és de les poques pel·lícules que s'ofereixen en versió doblada al català. Són qüestions a valorar, calia aprofitar l'oportunitat i això he fet.
Especials tracta de la integració de persones amb discapacitat, de la necessitat d'oferir-les-hi oportunitats en entorns normalitzats. Les situacions que es mostren, dures, però tractades amb un punt d'humor, donen visibilitat a una realitat social a la qual cal donar una resposta adequada. 
La pel·lícula està protagonitzada per dos bons samaritans, un de jueu i un altre de musulmà (dos col·lectius freqüentment estigmatitzats) que dediquen altruistament els seus esforços a ajudar persones amb autisme o trastorns del seu espectre l'un (el jueu, interpretat brillantment de manera molt convincent per Vincent Cassel) o joves abocats al carrer i la marginalitat l'altre (el musulmà). Ambdós es complementen i col·laboren, aprofitant el segon la plataforma que l'altre li ofereix per donar oportunitats i sortides als joves que atén. 
I tot això ho fan per humanitat, per la compassió que els genera la realitat social amb la que conviuen. 
Crec que aquí rau una de les claus de l'èxit d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que s'adreça directament al cor de l'espectador i aconsegueix de seguida que aquest empatitzi amb els protagonistes. 
La pel·lícula, però, no deixa de banda el paper de les administracions en l'atenció d'aquests col·lectius de persones. No pots exigir legalitat quan no ofereixes alternatives. La conversa entre el protagonista i els dos buròcrates davant les exigències i les amenaces de tancament és un dels moments culminants del film que cal seguir amb la màxima atenció. 
Val la pena. Planteja un tema interessant que la societat no pot ignorar, el tracta amb encert, compta amb bones interpretacions i deixa un magnífic regust a la sortida de la sala.
Sort en tenim de persones com les que protagonitzen aquesta història, que fan del món un indret una mica millor. 

La dona del 600, de Pere Riera

Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida. 
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600. 
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar. 
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell. 
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.

LIJ - Un món de dones extraordinàries, d'Eva Prada

Eva Prada
Un món de dones extraordinàries
Barcelona: Animallibres, 2018
Col·lecció La biblioteca dels ratolins, 5
88 pp.
ISBN: 978-84-16844-80-7

PVP: 17,95€

Un món de dones extraordinàries és un àlbum il·lustrat de coneixements que es mou entre la divulgació i la reivindicació. És un documentat recull de ressenyes biogràfiques de dones que han destacat al llarg de la història per un motiu o altre. Intencionadament no és parla de les dones més conegudes pel gran públic. Personalment tenia coneixement d'algunes (Nefertiti, Cleòpatra, Hipàtia, Joséphine Baker, Mata-Hari,...), però no de la gran majoria de les que apareixen. Per tant, no només infants i joves faran descobertes curioses, sinó també el gran públic que s'encurioseixi pel seu contingut. Deia que és una tria intencionada, perquè hi ha molta dona que quan ha tingut ocasió de demostrar la seva vàlua ho ha fet a bastament en els més variats camps, inclòs el militar. Només l'organització patriarcal de les societats fins a temps molt recents ha impedit que poguessin despuntar amb naturalitat. I a través dels exemples seleccionats veurem també que, sobretot a l'antiguitat, ha estat quan l'home ha mort, que la dona ha pogut "lluir". O que ha calgut amagar la condició de dona per a guanyar-se un lloc en un món d'homes.

El volum organitza les ressenyes per continents amb la voluntat de reflectir que arreu i en totes les èpoques, hi ha hagut dones destacades, tot i que alguna ubicació sigui discutible i grinyoli, perquè el que vincula algú a un lloc, en bona part, és la cultura rebuda (i costa considerar "asiàtiques", per posar un exemple, a dones com Yvonne Cormeau o Lídia Lítviak). Però bé, són qüestions menors que no treuen valor a un volum com el que us ressenyo.

Crec que és una bona aportació que pot resultar útil i d'interès per a nens i nenes a partir de 9-10 anys i per a públic en general sensibilitzat per les qüestions de gènere. Hauria de formar part de les biblioteques d'escola o institut, ja que omple un buit en els materials que ajuden a treballar la consciència contra les discriminacions de gènere.

Vivim temps en que la societat viu transformacions que ens acosten a conceptes com igualtat i no discriminació, que ens fan avançar cap a una idea de justícia basada en models més igualitaris; i penso que aquest llibre pot fer una digna contribució en aquest sentit.

LIJ - Supernens, d'Anya Damirón

Anya Damirón; Pablo Pino (il·)
(traduït per Teresa Broseta)
Supernens
Barcelona: Animallibres, 2018
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 46
48 pp
ISBN: 978-84-16844-89-0
PVP: 15,95€

Supernens és un àlbum il·lustrat sobre la rica diversitat de la condició humana que planteja una nova mirada sobre el món de la discapacitat. 

L'Ivan és un nen fascinat pels poders dels superherois. Un dia el seu pare el fa adonar que els superherois, a l'igual que la resta de persones, tenen grans habilitats però també pors i inseguretats; i que és aquesta barreja la que ens fa únics i especials. Passejant i observant atentament el món que l'envolta anirà descobrint que hi ha tot un món de superherois als quals els falten els braços, no hi veuen o potser no poden caminar; però que han après a pintar amb els peus, a llegir utilitzant els dits o a jugar a bàsquet en una cadira de rodes. Persones que han sabut afrontar les seves mancances a base de valentia i coratge  i desenvolupar noves habilitats per a compensar-les. 

Penso que és això el que fa necessari un àlbum com aquest, per a educar una sèrie de valors fonamentals en l'educació dels més petits. Educar en la valoració dels altres, no tant pel que els hi manca sinó pel que poden arribar a fer; afavorir actituds de respecte; estimular l'afany de superació; fer adonar que sempre podem millorar i desenvolupar noves habilitats;...

Només aconseguirem una societat més justa si eduquem per a formar ciutadans tolerants i respectuosos amb la diferència.
Supernens és un àlbum il·lustrat que potser no destaca per l'originalitat del seu plantejament, on tot es desenvolupa per camins convencionals i més aviat previsibles; però conté un missatge tan potent com necessari que serà de gran utilitat per a pares, mestres i educadors; perquè hi ha coses en les quals resulta imprescindible formar i "adoctrinar" els nostres infants.

LIJ - La Verònica vol un amic, de Pep Molist

Pep Molist; Ona Caussa (il·lustradora)
La Verònica vol un amic
Barcelona: Animallibres, 2018
64 pp.
Col·lecció La formiga blanca, 90
ISBN: 978-84-16844-73-9

PVP: 8,95€

L'amistat no és quelcom que es pugui comprar. Un amic l'has de treballar i guanyar-te'l a base de teixir complicitats. L'amistat es construeix i els amics es guanyen a partir de les habilitats socials de cadascú. 

Sota aquestes premisses Pep Molist ha construït un suggeridor relat per a primers lectors que porta a reflexionar sobre com fer amics. Perquè els amics requereixen temps, dedicació i atencions. Són persones que t'has de saber guanyar amb esforç des del respecte que has de saber mantenir cap a qualsevol igual. No són joguines a les que puguis manipular i exigir el que et vingui de gust. 

De tot això va aquesta bonica història eficaçment il·lustrada que dóna per a parlar de força coses. Per a primers lectors a partir de 5-6 anys.

LIJ - L'interrogant gegant, d'Eulàlia Canal

Eulàlia Canal, Sebastià Serra (il·lustrador)
L'interrogant gegant
Barcelona: Animallibres, 2017
40 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 40
ISBN: 978-84-16844-42-5

PVP: 15,95€

Si en un conflicte bèl·lic els soldats pensessin fredament en el que fan, si valoressin per un moment contra qui disparen o llencen les bombes, segurament es qüestionarien el seu paper i potser no complirien les ordres rebudes. Però el soldat no està fet per a qüestionar les ordres sinó per a complir-les sense discussió; no està fet per a exercir la democràcia, sinó en tot cas per a defensar-la en el compliment del seu deure. És dur, però és així.

Sobre tot això va aquest àlbum de l'Eulàlia Canal, contundentment antibel·licista. Ens proposa una reflexió sobre les víctimes innocents dels conflictes, sobre qui són els autèntics enemics. Ens planteja dilemes sobre els quals val la pena reflexionar, com ara: en una guerra, dispararies contra unes nens que no t'han fet res senzillament perquè viuen en el bàndol dels enemics?

Sempre he cregut que els bons llibres t'han de remoure alguna cosa per dins, que no poden deixar-te indiferent. I aquest obre les portes a dialogar i reflexionar sobre les guerres.

Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a tothom. Una eina imprescindible per a construir una cultura de la pau avui més necessària que mai.

LIJ - En Jordi i el drac

Aron Dijkstra
En Jordi i el drac
Barcelona: Animallibres, 2018
24 pp
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 48
ISBN: 978-84-16844-75-3
PVP: 15,95€

Partir d'històries tradicionals i canviar-ne aspectes del que tots coneixem pot ser un exercici que ofereixi sucosos resultats. Perquè no es tracta de canviar per canviar ni d'oferir una nova interpretació. Es tracta d'introduir-hi nous valors.
La llegenda tradicional exalta la valentia del cavaller davant l'opressió que exerceix el drac i el triomf de l'amor que sintetitza aquella bella imatge del roser que creix en la terra tacada per la sang del drac.
A En Jordi i el drac ens trobem amb un cavaller Jordi amb moltes ganes de lluitar contra un drac de veritat, però el drac el menysprea per la seva insignificança. I malgrat els esforços del cavaller per tenir una espasa més llarga o un escut més gros que li donin més possibilitats en un enfrontament, s'adona que mai en tindrà prou per enfrontar-se amb garanties al drac. El drac és pacífic i no té ganes de lluitar; li ve més de gust tenir companyia: un amic abans que una victòria. El cavaller es va adonant que a ell també li venen més de gust les coses que pot fer en companyia del drac que no pas enfrontant-se a ell. 
I crec que aquí rau el gran valor d'aquest llibre, fer-nos adonar del valor de l'amistat, que és millor un amic que l'heroïcitat en mil batalles.
Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys.

LIJ - La vida dels Miniherois, d'Olivier Tallec

Olivier Tallec
La vida dels Miniherois
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció Àlbums Il·lustrats
54 pp.
ISBN: 978-84-16844-44-9

PVP: 13,95€

Olivier Tallec ja ens va sorprendre fa un temps amb aquella suggeridora faula titulada Feliu, rei de les ovelles, comentada en aquest mateix blog. I sembla que els seus treballs es van caracteritzant per plantejar qüestions que van més enllà de les seves històries.
En aquesta ocasió ironitza sobre el món dels Superherois per a fer-nos adonar de la riquesa i la singularitat que hi ha en la vida de cadascú de nosaltres. I és que de vegades pensem que hi ha gent amb vides apassionants, on tot és excepcional; però en tota persona també hi ha moments per a l'avorriment o moments de coses que preferiríem no haver de fer. La quotidianitat és la regla i la sorpresa o l'extraordinari és l'excepcionalitat. No som com Superman. I el que sí hi ha és un munt de "Miniherois" d'allò més semblants els uns als altres.
Això és el que reivindica amb senzillesa aquest nou àlbum il·lustrat d'Olivier Tallec, la singularitat i la vida que hi ha en cadascun de nosaltres.
De ben segur que cada nen i nena que obri les pàgines d'aquest àlbum acabarà descobrint-se i pensant que el món és ple de Miniherois com ell o ella.
Per a nens i nenes a partir de 4-5 anys.

LIJ - Amor a la vida i altres relats, de Jack London

Jack London; Enrique Breccia (il·lustrador)
Amor a la vida i altres relats
Col·lecció Clàssics Universals
Barcelona: Editorial Bambú (Ed. Casals), 2009
224 pp
ISBN: 978-84-8343-076-7

Jack London va tenir una vida breu però intensa. La seva vida va estar plena de situacions difícils a nivell personal i el destí el va dur a viure durant un temps en el món dels buscadors d'or i dels caçadors de pells a Alaska. Fruit de les seves vivències, del que va viure, veure o escoltar, ens ha deixat uns relats magnífics que amaguen petites lliçons de vida. Val a dir que m'han agradat moltíssim. 

Són relats on predominen les situacions límit, perilloses, i on els protagonistes lluiten fins al límit de les seves forces per la supervivència en condicions inhòspites, hostils i de gran dificultat; d'igual a igual en una natura que mostra la seva força i majestuositat.

Hi ha acció, però també hi ha vida, mort i humanitat.

Són relats àgils i llegidors que et porten a reflexionar sobre aspectes de la vida ("Perquè aquell dia em vaig fer molt savi....i vaig saber que no és per diners que l'home ha de viure, sinó per una felicitat que cap home no pot donar, ni comprar, ni vendre, i que no s'aconsegueix amb tot el valor i tots els diners del món").

Trobo que són lectures d'allò més adients per adolescents que haurien de trobar el seu lloc entre les lectures recomanades i/o obligatòries de Secundària. Se'ls hi pot treure molt suc.

L'edició que he tingut a les mans m'ha semblat magnífica. Compta amb unes il·lustracions que embelleixen les narracions i un apèndix que permet contextualitzar perfectament l'autor i l'obra sense resultar feixuc. 

No puc més que recomanar-lo a tothom i esmentar que pot ser una bona lectura per a nois i noies a partir de 12-13 anys.

Seguint les passes dels almogàvers, de Gregorio Luri

Gregorio Luri
Seguint les passes dels almogàvers. De Blanquerna a Shipka, un viatge a peu
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2014
216 pp + 16 pp de fotos
ISBN: 978-84-9979-256-9

De Gregorio Luri, aquest navarrès resident a El Masnou des de fa una pila d'anys, llegeixo regularment els seus articles a la premsa sobre temàtica educativa. Com a pedagog també és un rostre recurrent als mitjans quan cal analitzar temes o polèmiques que afecten al món educatiu. Comunica bé i es fa llegir o escoltar amb interès. Però, és clar, el tenia ubicat en temes d'educació. Per això m'ha sorprès veure'l signar aquest llibre de viatges. No el feia en un llibre així. 

És el relat d'un viatge a peu que s'inicia al barri de Blanquerna a Istanbul i s'endinsa en els Balcans per terres búlgares fins a Shipka, seguint més o menys la ruta que devien seguir els almogàvers comandats per Rocafort perseguint els alans per a venjar la mort de Roger de Llúria. I et preguntes: com és que ha tingut curiositat per anar a raure en aquell cul de món i caminar per aquelles rutes apartades dels circuits turístics més habituals? Quina ha estat la seva motivació? En el llibre t'ho explica. Resulta que anys enrere, cap al 2000, va comissariar una exposició sobre la cultura tràcia a Barcelona. Va visitar la zona i fruit dels seus contactes i de la descoberta de la connexió d'aquells territoris amb els almogàvers, es devia plantejar fer aquest viatge a peu.

Qui van ser els famosos almogàvers? Doncs ni més ni menys que un exèrcit de mercenaris especialment sanguinari, orgullosos del seu origen a la Corona d'Aragó, que actuava per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, i que va estar al servei de l'Imperi Bizantí (que era l'Imperi Romà d'Orient), que tenia la capital a Constantinoble (l'actual Istanbul). El seu cap més conegut va ser Roger de Flor. Sembla que Roger de Flor va ser assassinat fruit de les lluites de poder que es movien en aquells territoris i que els seus van decidir venjar-lo. Amb aquest rerefons històric Gregorio Luri concreta les etapes que necessita per cobrir a peu amb la seva dona la ruta que van seguir probablement els almogàvers. Blanquerna és avui un barri pobre i perillós d'Istanbul i el recorregut per terres búlgares passa per un territori empobrit pel passat recent i d'una certa complexitat ètnica. Luri va farcint el relat del recorregut amb abundant documentació històrica, rondallística i arqueològica; les anècdotes pròpies que genera tot viatge i reflexions de caire més existencial, que potser per a mi són el més interessant del llibre.

Es llegeix amb interès i t'adones que la meta de cada vida és el camí que et traces per a viure-la. És definir les motivacions que li donin un sentit, que per a cadascú seran diferents. La vida és una experiència, i cadascú l'ha de saber omplir del que li sigui més plaent, perquè és el que quedarà del nostre pas pel món. 
Aquest llibre formava part del meu lot de supervivència d'enguany. Es va publicar fa tres anys i he tingut l'honor de ser el primer que passejava per les seves pàgines.