el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
L'amic Emigdi Subirats estrena l'enèsima secció al seu blog, que anomena Cartes des de l'estima.
Ahir me'n va dedicar una, en què va un repàs a moltes de les coses que ens uneixen.
Fa uns anys vaig fer un muntatge amb alguns d'aquests moments:
Dos fragments de l’article “Ciudad
de perdición: todos los soles son amargos”, de David Obarrio, on reflexiona a
partir de pel·lícules com Blade runner, El crack, o Taxi driver. Del número 42
de la revista Jot down, març de 2023.
La imposición microscópica
de un poder dispuesto a modo de red, en la que el tedio, como forma resignada
de la moral, la pasividad programada y un bienestar capaz de suprimir todo
deseo que se propagara más allá de los bienes terrenales se convertían en
razones de Estado.
El alma de la ciudad es el
modo en el que sus habitantes subsisten resignando sus sueños sublimes en pos
de alcanzar el goce de minucias diarias.
Faig les primeres proves amb la intel·ligència artificial. Li demano si pot descriure una fotografia.
-És clar! Si tens una fotografia que vols que descrigui, pots pujar-la aquí i t'en faré una descripció detallada. Si no la tens a mà, també pots donar-me alguns detalls i puc imaginar com seria.
Li passo una fotografia meva feta durant la visita de dos amics, i vet aquí la descripció que transcric i que, tot s'ha de dir, considero molt bona.
En aquesta fotografia, dues persones estan dempeus sobre un terreny rocós a la vora del mar, mirant cap a l'horitzó. El cel és clar i blau, sense núvols, i el mar s'estén tranquil amb petites ones trencant suaument a la costa. Tant l'home com la dona vesteixen roba de tons blaus; ell porta una jaqueta texana i ella una jaqueta més llarga amb texans foscos i sabatilles blanques.
L'escena té un aire contemplatiu i serè, amb les dues figures observant el mar, cadascuna aparentment submergida en els seus pensaments. El paisatge és natural i senzill, amb l'aigua tocant les roques a la vora, creant un contrast de textures entre el terreny irregular i les aigües llises. És una imatge tranquil·la que transmet calma i reflexió davant de l'immensitat de l'oceà.
Educat que soc, li dono les gràcies, i em contesta:
De res! Si necessites més ajuda, no dubtis a dir-m'ho. Sempre és un plaer ajudar-te! 😊
Apareix un nou fragment meu a la pàgina Rodamots, com a mostra d'una de les paraules o frases fetes de què parlen cada dia.
Aquest cop es tracta de l'expressió "picar pedra", que apareix al llibre L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis).
Fa anys que segueixo els Rodamots que, per cert, són els mateixo del popular Paraulògic.
Un dels al·licients i alegries d'aquesta vida literària és col·laborar sovint amb bona gent. Com a mostra, David Comuñas, que ja va participar a la producció del curtmetratge Espantant gavines, amb altra bona gent com Jesús Ferré i Xavier Miró, entre altres.
L'any passat David va iniciar un projecte sorprenent, original, agosarat, que només pot ser fruit d'una ment i d'un cor creatiu com el seu, amb el centre d'operacions a la finca Lo Pulmonet del Perelló. Us convido a visitar la seva web per a saber més detalls.
Una forma de participar és formar part del club dels batecs, per un cost de a partir de 20 euros anuals, i que dona accés a les activitats lúdico culturals que realitza a Lo Pulmonet, i a una narració mensual amb què col·laborem diversos autors. Aquest mes, el relat que ofereix als seus membres és un conte inèdit meu, que he cedit amb molt de gust.
A aquestes alçades del món de les xarxes virtuals, quan els blogs semblen de vegades història antiga, em fa il·lusió que encara recomanin el meu blog.
La veritat és que facebook, twitter, instagram, youtube..., m'han ajudat a donar-me a conèixer una mica, i que també m'han permès conèixer gent, però durant l'època daurada dels blogs vaig establir vincles molt especials amb una bona colla de blocaires. Anys després, quan coincidim en algun lloc, es nota encara la il·lusió mútua.
Torna a aparèixer el fragment d'un llibre meu a la web Rodamots, per tal d'il·lustrar una paraula.
Aquest cop es tracta del mot amorosir, que apareix al llibre I un cop de vent els despentina.
En aquest enllaç estan totes les que han aparegut.
El reloj de Don Joaquín, un relat que Rafael Ricote ha penjat al seu blog, i que demostra que no només té sensibilitat pe a la fotografia, sinó també per a l'escriptura.
L'amic Ricardo Gascón,q ue sap com m'agrada escoltar Genís Sinca, em recomana escoltar aquest programa d'Honorables catalans, a Via lliure de Rac 1, en què Genís parla magistralment de la nit de Reis, de William Shakespeare, dels batecs del cor, i de Gerard Vergés.
En sentir-lo parlar de l'estimat i admirat autor tortosí, no puc evitar emocionar-me. Us el recomano efusivament.
Passejant per instagram trobo la referència a una pàgina que em crida de seguida l'atenció: es tracta de Reflexionem-hi.
Com podeu veure, alguna persona, de moment anònima, es dedica a penjar cartells pel centre de Barcelona, amb frases breus, entre quotidianes i transcendentals.
M'agrada la idea i, de fet, he dut a terme iniciatives similars, que podeu veure a l'etiqueta "literaturaalcarrer .
Suposo que l'objectiu és similar, oferir un parèntesi de reflexió i d'humanitat enmig del nostre atrafegat anar i vindre diari, a través d'una eina tan potent com la paraula escrita.
Felicitats i gràcies per la iniciativa que us animo a seguir.