Entrevista completa amb Santi Borrell a La Veu del País Valencià. Parlem dels llibres A voltes, un planeta, L'espectacle de la vida, Sota la pell hi ha carn encara, A mig camí de la incertesa, Hi entra de puntetes la llum. Contes, dietaris, poesia.. nanocontes. Parlem del fet literari, de país, de paternitat, d'activisme cultural...
El passat 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.
Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna.
En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb les emocions que els acompanyen.
Però aquesta trobada no comença bé. No per l'organització, no per les persones presents, no pels comentaris... Simplement, perquè intento entrar a la Biblioteca per la porta de sortida.
Solucionat aquest petit entrebanc, i bromes a banda, la trobada és agradable, relaxada, amb comentaris i preguntes interessants, on endevino certes complicitats entre autor i lectors a l'hora d'interpretar les emocions d'uns poemes escrits a determinada edat, que parles de les parts de la casa i del cos i que, sense dubte, haurien estat molt diferents dècades enrere.
Ens centrem de determinats poemes, fins i tot versos, perquè el poder de cada paraula és gran, i per poc que un s'hi esforça, si té la capacitat d'emocionar-se i de reflexionar, s'emociona i reflexiona.
Però com que estem a gust, la conversa deriva cap a altres temes que sorgeixen, sobre els meus contes, els dietaris, sobre la vida en general, sempre plena de poesia, si t'hi fixes.
No sé si tardaré uns altres deu anys a tornar al club de lectura de Jesús. Al poble segur que no, un parell de mesos a tot estirar, perquè amb Pere Panisello ja estem coordinant una altra de les activitat tradicionals que organitzem els diLLUMs.
El proper 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.
Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna.
En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb ls emocions que els acompanyen.
Entrevista amb Amàlia Roig a l'espai literari de Dijous d'Art a SER Maestrat, en què parlem del meu llibre més nou, el poemari Hi entra de puntetes la llum (mar de Fora, 2022)
El passat 23 de novembre vaig participar a una xerrada amb el lema Literatum conversae, al centre de la UNED a Tortosa, dins dels actes del 50 aniversari de la inauguració d'aquest centre.
M'acompanyen Mònica Subirats, directora del centre, i Belén Molina, tutora del centre, i "culpable" (en el bon sentit de la paraula) de la meva presència.
Ja fa força mesos que Belén em va proposar participar en alguna activitat a la UNED, i el desig que ha posat en aconseguir-ho, l'interès i l'emoció que ha posat en organitzar-ho, em commouen. M'ha tractat sempre amb una delicadesa exquisida, fent-me sentir d'una importància que un mai creu merèixer, però que agraeixo. La tasca d'escriptor és solitària, i tancat en un mateix, cara a cara amb les paraules que s'escriuen una rere l'altra. Comprovar que allò escrit arriba a impactar una altra persona proporciona una sensació molt propera a la felicitat.
Belén ha dissenyat el guió de l'acte, sempre demanant-me la conformitat, sempre responent-li afirmativament.
Parlem de la meva trajectòria, sobretot del llibre més recent, Hi entra de puntetes la llum, però centrant-nos en el primer dels poemes: La posta.
També escull per a llegir el conte Tossut de mena, del llibre Una sortida digna.
Entre altres coses, recordo em meu pas pel centre, com a estudiant d'Història, els primers anys que venia a Tortosa, més per amor que per afany acadèmic, més com a excusa per a estar prop de la meva núvia llavors, i poc després dona, que per a uns estudis que no vaig acabar.
Gràcies a la UNED, sobretot a Belén Molina, per oferir-me l'opotunitat d'encetar un nou espai on parlar de la passió d'escriure, i fins un altre aniversari.
Article de Santi Borrell a La República, amb el títol Literatures de les Terres de l'Ebre, i en què cita Sebastià Juan Arbó, Rafael Haro, Tomàs Camacho, Joan Ramon Roig i a mi mateix.
Parla de dos dels meus llibres. Parla de L'espectacle de la vida, possiblement el meu llibre més estimat, un dietari copublicat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis, i del poemari Hi entra de puntetes la llum (Associació mar de Fora).
Gràcies a Santi per les paraules, i per mantenir viva l'amistat i el vincle entre les Terres de l'Ebre i el Penedès.
L'escriptora Montserrat Morera Escarré comenta el meu poemari Hi entra de puntetes la llum al seu blog Temps de metàfora.
Demà dilluns, a les 6 de la tarda, entrevista literària amb Sergi Bestratén, en directe a l'instagram de la Biblioteca de Tortosa i del meu.
Podeu veure la gravació en aquest enllaç.
Ja havia de participar en
aquest acte fa uns mesos, però es va ajornar en motiu del vent. Avui no tenim
cap entrebanc meteorològic. Fa un matí perfecte. És un d’aquells primers dies,
després d’un angoixant estiu, en què prens la jaqueta a primera hora, i que
després no surt del cotxe en cap moment.
Per part meva, presentaré
el llibre Hi entra de puntetes la llum, per segona vegada a La Ràpita després
de l’estrena mundial el novembre passat. És normal, ja que l’associació local
Mar de fora que publica el llibre, dins de la col·lecció L’Escrita, és una de
les entitats participants, juntament amb el col·lectiu Calsomiatruites i
l’Ajuntament. Avui, per afers familiars, no m’acompanyen ni Eduardo Margaretto,
ni Ricardo Gascón, però no estaré sol.
La iniciativa pretén treure
els llibres al carrer en un acte informal, fresc, a la vora d’un gronxador i
sota l’ombra de les moreres, amb música, vermut i barrets.
Saludo molta gent durant el
matí: Maria José Piorno, fotògrafa i barretaire, la poeta Pilar Cabrera i
família, el tècnic de Cultura omnipresent Pau Lleixà, Edward Carter, Pep
Carcellé, Miquel Reverté, Sílvia Mayans, Eva Mascarell, Octavi Amela de Cal
Somiatruites, Núria Reverté, Juan Antonio Floría, Pedro Alférez (encara recordo
la gran presentació que em va fer el novembre), i la regidora de Cultura Noelia
Belmonte.
Per a començar l’acte,
presento breument el llibre La drecera de Caïm, de Sílvia Mayans, de forma
improvisada però sense dificultat, perquè els conec de fa anys, a l’autora, i
al seu personatge, l’Elíades Bel, i la seva facilitat de posar-se en embolics,
entre Arnes i Vall-de-roures.
Encabat, Miquel Reverté
condueix les lectures de poemes del llibre Som fills d’un poble tot ple de
vida, sobre Lluís de Montsià.
Després, Miquel també
m’acompanya a la presentació de Hi entra de puntetes la llum, del qual en
llegim alguns poemes.
S’aproximen les dues de
migdia i tothom es decideix a emprendre la seva vida, la majoria sense barret, cap
a paelles i dinars familiars. A l’últim moment, encara li dedico un llibre a
una noia que li agrada escriure i que tot just comença, i em demana algun
consell, perquè no sap ben bé com estructurar un llibre, i jo l’animo a
aprendre dels millors mestres, la resta de llibres que s’han escrit, i a no
obsessionar-se en haver d’escriure d’una manera o altra, sinó en trobar la
seva.
Què més es pot demanar a un
matí de diumenge sota l’ombra dels arbres? Retrobar vells amics i fer-ne de
nous.
Aquest diumenge torno a La Ràpita, al matí, per al Vermut literari amb barret, acompanyat del meu poemari, Hi entra de puntetes la llum, i els amics Somiatruites, i Mar de fora, i la Sílvia Mayans, i música, i segur que bona conversa.
14 de setembre de
2023. Torno a Barcelona, a la Setmana del llibre en català, encara amb el record de fa cinc dies, avui per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum (Mar de Fora, 2022), al mòdul de llibres ebrencs.
Avui no
m’acompanya Ricardo, però mai viatjo sol si m’emporto un llibre. He tingut mala
sort; el tren és de seients durs, un típic model poc còmode de rodalies que,
amb menyspreu, destinen per a un viatge de tres hores fins a Vinaròs. Sí, tres
hores, quan fa anys només n’eren dues.
Reparteixo l’atenció
entre les pàgines de l’últim de Sergi Pàmies, l’interior del vagó, ple d’aspirants
a personatges, i el paisatge mòbil rere la finestreta. En passar per
Torredembarra, reconec algun carrer per on vaig passar fa unes mesos amb mon
fill, l’edifici on hi ha una pizzeria davant la platja, que li agrada molt, i
per simpatia a mi també, i on ens vam regalar, com a premi de viatges periòdics
d’obligació, un parell de dinars que li semblaren, encara innocent, de luxe.
Enyoro per uns instants les nostres passejades farcides de converses i preguntes
infinites, ara que ja comença a volar, i que la companyia dels papes passa a
segon terme, rere la colla d’amics i amigues que està fent. La vida avança a
velocitat de tren, però encara hi ha estacions i andanes on baixar, i bitllets
de tornada.
Poc abans d’arribar
a l’estació de França, a l’horari previst, un passatger fornit i tatuat, s’aixeca
i fa flexions de braços penjat de la barra del sostre. Els bíceps sembla que li
vagin a esclatar, mentre jo, solidari, m’estiro sense moure’m del seient, amb
cura que no m’agafi rampa de l’esforç. Estem sols, em mira, i diu que ja no
suportava estar assegut més temps. Quan s’obre la porta, em dedica un bon diu i
un somriure lluminós.
M’adreço
directament al Moll de la Fusta. Falten pocs minuts perquè obrin el recinte de la
Setmana, i fora ja està ple de gent esperant. A les 11 en punt, al mateix temps
que donen accés, sona a molts mòbils l’assaig d’alarma que estava programada, i
m’ho prenc, perquè em dona la gana, com un anunci diví que la jornada serà
especial.
Assisteixo a diversos
actes, com la presentació del llibre de Màrius Serra –a qui saludo recordant
anteriors coincidències, i proposant-li de noves- , l’actuació de Vladivostok,
i una taula rodona sobre novel·la negra. Me’ls miro amb interès, per a aprendre
alguna cosa i agafar idees per a l’allau d’activitats en què participo, i he de
dir –amb orgull; per què no- que les presentacions, converses i recitals que
organitzem a Tortosa i a les Terres de l’Ebre no desmereixen en absolut, tot i
que el ressò mediàtic –això sí- sigui ben diferent.
Alterno les
passejades visuals per l’infinit paisatge del llibres que ofereixen parades de
llibreries i editorials, amb les visites al mòdul 2 dedicat als llibres
ebrencs, on aprofito per a carregar la bateria del mòbil i la meva mateix amb
tertúlies a peu dret amb Vane i Rosa de Viladrich. Rosa fa mesos que es va
jubilar, però és d’aquelles en què la tasca de llibretera no és una feina, ni
tan sols un ofici, sinó una forma d’entendre la vida.
A migdia em
dirigeixo a dinar al restaurant que vaig mencionar la passada crònica, al
carrer Agullers, i que ja vaig definir com el de “sempre”. Amb ànim de
rebel·lia petita, surto per la porta d’entrada, on fa quatre dies no ens van
deixar sortir. En passar per davant de Correus, em trobo de cara una excursió
de joves estrangers de pell blanca i roja a percentatges diversos, que travesso
com qui penetra un núvol de boira espessa –símil difícil d’imaginar amb la
calor que fa.
Avui hi vaig sol,
sense tenir taula reservada, i trobo que està ple. Em fan lloc a la barra. Trio
els plats a la carta que ens va fer gràcia l’altre dia, escrita a mà, i alterno
ullades a un diari esportiu –Xavi lloa la força mental de Ferran Torres-, amb
la visió d’un espectacle que sempre em fascina, de cuiners i cambrers
atrafegats per a portar cada plat a cada client, amb el desig que el trobin del
seu gust, mentre ells suen, nerviosos, i es mouen enèrgicament fent cinc coses
alhora. Tot i el tràfec que observo des de primera línia –cuinen darrere la
barra- sovint tenen la deferència de preguntar-me si necessito alguna cosa –potser
perquè ja soc un client de tota la vida, m’agrada pensar. A l’hora de les
postres, la cambrera “de sempre” em canta la llista de delícies fetes a la
casa. Se’n deixa un. “I el flam de xocolata?”, pregunto espantat. “Sí, com ho
saps!”,exclama. I és que, als clients “de sempre”, aquestes coses no se’ns escapen.
Faig el cafè vora
el port. Contemplo la desfilada humana amb tota la seva diversitat; la majoria
joves i atlètics, camí de la platja o fent exercici. A més de les lletres, m’agraden
molt els números, i em poso a comptar camisetes esportives. Tres de la selecció
argentina, dos blaugranes, i una rosa de l’Inter de Miami; Messi 4 – Barça 2.
A la Setmana de
nou, corrua de salutacions amb amics de lletres, com Anna Maria Villalonga,
Rafael Casas i Lola Salmeron, i gent que afegeixo a la llista, com Montserrat
Morera Escarré i Maria Gas del Cid, amb qui compartim horari de signatura. Vaig
descobrir el llibre de Maria el dia abans a la secció local de La 2 de
Viladrich, que sempre miro per a prendre notes de les novetats ebrenques. No la
coneixia, i en veure que és nascuda a Tortosa, i resident a Barcelona, de
seguida m’hi vaig posar en contacte, amb la sorpresa de comprovar que avui
signàvem llibres a la mateixa hora, a escassos deu metres de distància.
La vida t’ofereix
una gamma de possibles sorpreses, que esdevenen regals si tens el tarannà de
voler-les descobrir.
Acabada la meva
hora de signatura, al vespre, amb el goig d’haver dedicat uns quants exemplars
de Hi entra de puntetes la llum, amb nanoconte de regal inclòs, em dirigeixo
cap a França a pas ràpid per no perdre el tren. Dos dies a Barcelona en una
setmana, i ja començo a esquivar amb habilitat bicicletes i patins.
Amb Ricardo vam
tenir sort l’altre dia; trens amb certa confortabilitat. Avui, em toca d’anada
i tornada el model de seients durs, però em distrec amb dos adquisicions per a
entrevistes a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre: Pau de Gósol, d’Iñaki
Rubio, i El rastre nival, d’Àngels Marzo; efectes secundaris de la meva
participació a la Vila del Llibre de Malgrat de Mar. Una cosa porta a l’altra,
si les saps cosir adequadament.
Arribo a Tortosa
esgotat, amb mitja hora de retard, però a casa m’esperen tots desperts. Mon
fill em recorda els plans de demà, i la tasca de transportista per la qual
requereix els meus serveis; coses seves en què jugo un paper secundari, però
necessari encara, i agraït amb dos petons que culminen el dia.
El 14 de setembre, a les 6 de la tarda (però segurament durant tot el dia), estaré a la Setmana del Llibre en Català per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum.
Dissabte passat vaig participar a la presentació del disc Moncor, de Fernando Mestres, a Cornudella.
Tothom al poble coneix la passió per la música del Fernando, que ja li ve de son pare, però poca coneix la magnitud de la seva obra. Fernando és músic per vocació, i carnisser per amor, i sempre ha col·laborat en les activitats del poble (teatre, cinema...), aportant la seva música. Però durant dècades ha anat construint un bagatge immens de centenars de composicions que compartia només en la intimitat.
Fa uns anys, en una activitat que es va fer a la Biblioteca de Cornudella, vaig llegir uns poemes inèdits ambientats en la meva infantesa al poble. Fernando me'ls va demanar. Temps després, em truca i em demana que passi per casa seva, que m'ensenyarà una cosa. I la "cosa" era més d'una desena d'aquells poemes musicats. Escoltar-los em va fer plorar d'emoció. Després també ha musicat gran part del poemari A la barana dels teus dits, alguns dels quals els podeu escoltar en aquesta llista de youtube.
També ha musicat alguns poemes del que després ha estat el llibre Hi entra de puntetes la llum, abans que jo em barallés amb els textos i en modifiqués alguns versos per a la seva edició definitiva, com es mostra en un recull d'àudios amb l'editor Eduardo Margaretto que vaig voler compartir amb tots els seus dubtes i incerteses.
I fa uns dies, Fernando em truca per a convidar-me a participar a la presentació del seu disc, Moncor, que inclou la cançó la Bústia (inclòs a Hi entra de puntetes la llum), i que jo encara no he escoltat.
Fa anys que l'animava a mostrar les seves composicions, però ell, perfeccionista, em responia que no és cantant, que necessitava trobar una veu que les cantés. I déu n'hi do si l'ha trobat. A través de Pau Fargas, que ha editat el disc, va contactar amb Elena Zelaya, una cantant de Costa Rica, resident a Barcelona, que no sap parlar català, però que ha fet un treball excel·lent interpretant les cançons del Fernando.
Fernando troba gran part de la seva inspiració en poemes escrits per autors vinculats amb Cornudella, com Mossèn Magrinyà (que li va fer classes de petit), Joan Baptista Espasa, Francesc Valls Calçada i jo mateix, una mostra dels quals es troben en aquest disc, juntament amb poemes musicats de Mònika Escuer, Martí Pol i Joan Margarit.
Dissabte passat feia goig el Casal Jaume I de Cornudella, ple a vessar, amb tot el pla amb ganes de compartir aquest moment tan especial per al Fernando, en un acte conduït pel Francesc Valls Calçada, amb intervencions de l'alcaldessa Meritxell Cardona, de Mònika Escuer i jo mateix, i de Pau Fargas al so i al violí, Fernando al piano, i la gran sensació de la tarda, la veu dolça d'Elena Zelaya.
Un tresor que ara podem gaudir, esperant que sigui el primer d'una llarga llista de discos, que de bon material, el Fernando en té de sobres; en dono fe.
Us deixo un vídeo de La bústia:
Article de Xulio Ricardo Trigo a la revista Serra d'Or, de juliol-agost, números 763-764, sobre el meu poemari Hi entra de puntetes la llum.
Mil gràcies, Xulio!
El programa d'activitats sencer en aquest enllaç.
Un resum de les activitats del dia 30, en aquest vídeo de Canal 21 Ebre, amb un fragment del recital de Gemma Ibáñez i jo.