A voltes, un planeta, a l'Escola d'Adults de Tortosa

L'endemà de Sant Jordi vaig participar a la Setmana Cultural del Centre de Formació d'Adults de Tortosa, amb la presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Vaig mirar de resumir la meva trajectòria, per tal d'explicar com he arribat a inventar-me països amb habitants de costums estranys, sense que sembli que no estic bé. 

He parlat de la dificultat dels inicis, fins que no vaig trobar un camí que he anat perfilant cap a la brevetat, i de la importància que dono al joc com a actitud literària, i a les emocions properes i quotidianes que m'envolten i que he après a observar. 

Sempre és especial fer activitats a centres d'ensenyament, amb matisos en funció de l'edat; quan són petits, exterioritzen més el seu entusiasme, la curiositat i certa fascinació per tenir davant un escriptor; i si són grans, proper d'edat, sintonitzen millor amb les meves emocions i la forma de mirar la vida. En tot cas, sempre, sempre, sempre, és un regal.

Portar la màgia de la literatura a l'Hospital de Sant Joan de Reus

 

El 10 de març entro a l’Hospital de Sant Joan de Reus amb ànim molt diferent de la resta de vegades que hi he hagut d’anar, que sempre són massa, per motius de salut familiar, a banda de la primera vegada que hi vaig treure el cap, en sentit literal -no a aquest edifici, sinó a l’antic del carrer Sant Joan- per dur a terme un acte vital que no he repetit mai més: néixer.

Però avui és la literatura qui em porta a visitar l’Hospital, convidat per l’URPI, Unitat de referència de psiquiatria infantil i juvenil, per a fer una xerrada als nois i noies que hi estan ingressats, dins del programa Autors a les aules de la Generalitat de Catalunya. Ja tinc certa pràctica en visitar centres d’ensenyament, i tinc alguns trucs i estratègies per fer amena i emotiva la xerrada, per a intentar transmetre la meva passió per les paraules de forma lúdica i propera. Però aquest cop tenia certa reserva, per la incerta de l’auditori que m’esperaria. Des de l’URPI, quan em van convidar, ja em van avisar que no podien saber qui hi hauria el dia de la meva visita, no es tracta d’una classe d’un curs regular, i que per tant no podrien fer una preparació excessiva.

Al final han estat una desena de nois i noies, entre 12 i 16 anys, que han entrat sense que jo notés al seu rostre gaires expectatives. A la sala on he fet la xerrada, de vegades ve un mag, i de seguida els he alertat que la meva màgia no treu conills de cap barret, sinó que juga amb les paraules. A poc a poc, crec que he anat guanyant la seva atenció, sobretot d’un parell de noies que em miraven amb més intensitat (sempre, a totes les classes, de totes les edats, de tot arreu, hi ha una o dos persones que em miren i escolten de forma especial, ànimes bessones que a través de les generacions ens uneix la passió pels llibres, per les històries narrades). Els he convidat a imaginar històries a partir de dos paraules tretes a l’atzar, om ara una formiga cansada, i els he llegit algun conte, i la marca de la casa, els nanoconte que sempre desperten sorpresa. Els he explicat la importància de mirar les coses des d’un angle diferent, quan m’he acotxat en un racó de la sala i els parlava des d’allí. Potser m’han pres per ximple, o per un anacrònic xiquet, però la forma com se’n reien ha valgut la pena.

L'activitat forma part  de Lletres a les aules, una iniciativa de la @lletrescatalanes i @educaciocat

A l'IES de l'Ebre, parlant de creativitat

 

Visito l’IES de l’Ebre, convidat pel professor Agustí Moreso, per fer una xerrada sobre creativitat al grup de Màrqueting i publicitat. A l’activitat li hem posat el nom CREAULATIVITAT? La forma en què hem arribat a aquest títol és una de les coses que explico a la meva xerrada, com a exemple de com funciona el fet creatiu. En una conversa per whatsapp, Agustí em va demanar el nom amb què la podríem titular. Jo, recordant les meves desdefinicions, i com a mostra del joc d’unir dos paraules, li contesto amb el següent missatge: Creaulativitat? El motiu del signe d’interrogació és preguntar-li si li sembla bé el títol, però ell em pregunta si aquest signe hi forma part. Jo no m’ho havia plantejat, però davant del seu comentari decideixo que sí, que aporta un punt d’intriga, d’incertesa, que interpel·la el lector a fer-se la pregunta, a actuar. I així els ho explico a classe, juntament amb altres jocs de paraules, amb binomis fantàstics emulant Gianni Rodari, amb nanocontes, demostrant el valor de cada paraula, per irrellevant que sembli.

En un dels jocs, trien un nom a l’atzar, piruleta, davant del qual em responen amb rostres inexpressius. Però llavors trien una segona paraula, un adjectiu, furiosa, i comprovo com apareix algun somriure, com s’ha activat algun cervell, i els pregunto per què està furiosa. Perquè no se l’han menjar, responen. I per què, torno a preguntar, i per què, i per què, i per què, com si fos un crio insaciable de preguntes.... i així anem estirant entre tots un inici d’història.

Nancontes al llibre de Llengua Catalana de Batxillerat

Llegeixo des de que tinc ús de raó, tot el que em passava per davant o em regalaven. Potser per això tinc especial estima als llibres de lectura al col·legi, i en recordo les il·lustracions, i gairebé sento l'olor. No ens estàvem de res, i hi podies trobar poemes de Lorca i Machado amb regularitat.

I aquesta setmana, després de tantes dècades, es tanca un cercle. Pablo Moreno, estudiant de batxillerat a Tortosa, a qui conec de sempre, m'envia fotos del seu llibre de Llengua Catalana, d'Editorial Teide. Al peu de cada pàgina hi ha un nanoconte, i uns quants són meus. No en tenia cap notícia. Veure els meus nanocontes en pàgines dedicades als verbs pronominals, als sinònims o als elements de la comunicació, em deixa sense paraules. Quants nois i noies els deuran llegir aquest curs?

Em moro de ganes de posar aquest llibre al costat dels llibres de Lectura de quan era petit, que conservem encara com un tresor.

Autors a les aules

 

Escoles, instituts... feu-vos i feu-nos el regal de portar Autors a les aules, a través del programa de la Institució de les Lletres Catalanes; de les millors activitats en què m'agrada participar.

Amb creativitat, a l'Institut de l'Ebre

 

Visito l’Institut de l’Ebre, atenent la invitació del seu professor, Agustí Moreno, per a fer una xerrada sobre creativitat a la classe del Cicle Formatiu de Grau Superior de Màrqueting i Publicitat, 1r curs.

La proposta sorgeix arran que el mestre assistís a la presentació del llibre Rodari 2.0, de Jordi Folck a la Biblioteca de Tortosa, on jo vaig participar. M’encanta quan d’una activitat en sorgeix una altra, i així porto més de vint anys.

No em canso de repetir quant valoro visitar centres d’ensenyament per a parlar de literatura i de la meva passió per les paraules, sempre procurant que sigui de forma amena i propera. Crec que aquesta és la classe que visito amb alumnes de més edat, al voltant dels divuit anys, amb cert grau de maduresa -jo als 59 encara no la tinc tota-, i que ja han fet una elecció per a escollir un camí on la creativitat és especialment important. Intueixo que hi haurà un camí d’anada i de tornada, que aprendrem uns dels altres, i això és el que intento, mostrar estratègies o camins que jo utilitzo vora la creativitat, improvisant amb elements de classe, com un sofert termos que porta una noia que seu a primera fila. Els faig un tast dels meus nanocontes –en cap activitat no hi ha ningú capaç d’impedir-m’ho-, i ells em mostren vídeos de màrqueting que han realitzat com a treballs de classe.

Bona sintonia, i marxo amb la sensació d’haver plantat alguna llavor, però adonant-me que amb l’embriaguesa del moment no hem fet cap foto de grup. En compensació, me n’envien una després del sorteig que han fet dels llibres que els he regalat.

Autors a les aules

 Una de les millors experiències literàries de l'any és la visita a escoles i institut, a través del programa Autors a les aules. Sempre és enriquidora. N'explico les vivències a l'etiqueta "ensenyament"

El termini perquè els centres sol·licitin la visita d'autors acaba el 31 d'octubre, i les instruccions es troben en aquest enllaç de la Institució de les Lletres Catalanes.

Aprofiteu-ho.

Tinc el llibre No és la derrota, sinó el vent inclòs a la col·lecció Maremagnum d'Onada Edicions, dedicada especialment a llibres que es proposen com a lectura a centres d'ensenyament, però sovint he visitat escoles per a parlar de qualsevol dels meus reculls de contes, on es troben relats diversos que es poden treballar amb facilitat, i la meva experiència és que els alumnes gaudeixen de la presència dels autors sigui quina sigui la teòrica edat a què està destinat el llibre, que importa sobretot l'actitud, deixar empremta de la nostra passió per les paraules com a mitjà per a transmetre emocions, reflexions, diversió.

A l'Escola Doctor Alberich i Casas

 

26 de maig de  2023. Genial matí a l'Escola Doctor Alberichi Casas de Reus, dins del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. És la segona vegada que visito aquesta escola, i això deu voler dir que van estar satisfets de la meva anterior visita.

Anar a Reus sempre és una mica com tornar a casa, a la ciutat on vaig néixer,  i amb qui la gent de Cornudella hi tenim estrets vincles. M’he agafat un dia de vacances, per tant surto sense pressa i amb prou temps per a anar relaxat durant el viatge en cotxe, perquè la unió de dos ciutats com Tortosa i Reus amb transport públic és d’una complexitat que fa que ni tan sols es plantegi.  Com sempre a totes les escoles, em reben amb un gran somriure i mostres d’agraïment, aquest cop de la mà de maria Josep Adell, que és la professora que ha coordinat l’activitat. Faig dues xerrades, a alumnat de 4t i 5è de Primària, que han llegit una selecció dels meus contes que crec més aptes per a la seva edat. Els xiquets i xiquetes m’esperen asseguts en un semicercle tan estret, que alguns s’han de moure per a deixar-me passar al centre, on hi ha una cadira especial, una tauleta,  una ampolleta d’aigua. Ja des de la distància, quan he travessat la porta, em miren amb expectativa, i fins i tot il·lusió, diria; se’ls veu excitats, engrescats de comprovar que la persona que ha escrits els contes que han llegit és de carn i ossos. Comentem les contes, tenen preguntes preparades per a fer-me, sobre el com i el quan i el per què escric.  Jo intento mostrar-me proper, faig servir els verbs jugar, i xalar, parlo de les paraules, de les emocions, de personatges humils i senzills, mentre professorat i alumnat, en canvi, em fan sentir especial. Els proposo algun joc senzill per a despertar la creativitat, per a trencar aquell pànic antic del full en blanc, i que comenci a despertar-se la imaginació a partir de paraules senzilles i contretes, extretes a l’atzar. La màgia del binomi fantàstic que he vist tantes vegades. Escollir una paraula, com ara cirera, i que tots restin muts, sense saber ben bé què dir, fins que extreus una segona paraula, com forçut, i s’aixequen empeses per ressort desenes de mans amb idees que els han sorgit.

Acabo encaixant mans amb xiquetes i xiquets, que se m’abalancen damunt, i algun m'abraça tendrament i jo que m'emociono.

Escoles i instituts, si us plau , feu servir el programa Autors a les aules de la ILC.

A l'Escola Agustí Barberà d'Amposta, amb I sentir-se encara amb forces

 

26 d’abril de 2023. Visita a l’Escola Agustí Barberà, per a comentar amb dos classes de 4t d’ESO el meu llibre I sentir-se encara amb forces, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta. Ja tinc diverses experiències de comentar aquest llibre a escoles i instituts, i crida prou la seva atenció que el fil conductor dels relats siguin els esports. Miro de comparar la literatura i l’esport, amb les semblances i diferències que hi ha entre aquestes dues activitats, tant diferents en aparença, però que ambdues són capaces de transmetre emocions, de profunditat i intensitat diverses, i que encerta manera ens expliquen històries: una amb un final més o menys dirigit per l’autor, i l’altra amb final que sovint és difícil d’imaginar al guionista més pervers.

Com sempre, es repeteixen algunes preguntes al voltant del fet d’escriure, que a aquestes edats els semblen molt allunyades de la seva vida quotidiana, motiu pel qual procuro mostrar-me com soc, una persona normal i propera que, a la seva edat, ni imagina ser escriptor un dia. Però també a cada visita a un centre d’ensenyament et fan alguna pregunta original, que ni tan sols t’havies plantejat, i la intentes respondre de la millor manera, o simplement deixes al descobert els teus dubtes i incerteses.En aquest cas, em pregunten quin personatge del llibre m’agradaria tindre com a amic, i repasso mentalment i a tota velocitat els protagonistes dels contes i m’adono que a tots els tinc afecte, potser perquè hi he abocat alguna part de mi mateix.

Anar a una escola i aprendre es pot fer a totes les edats.

Un dels hàbits que m'ha quedat de llegir els viatges a peu de Josep Maria Espinàs és fixar-me en els cartells d'activitats que hi ha penjats als carrers. A la porta de l'escola n'hi ha un d'amic ficcions que proposa en lletres grans Fem de l'escriptura un joc. Aprendre, escriure, jugar; quin trio guanyador de verbs!

Visita a l'Institut Cristòfol Despuig

 20 d'abril. Visita a l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

Totes les visites a centres d'ensenyament són especials per a mi, i una de les activitats preferides. En aquest cas, per diversos motius. En primer lloc, m'adreço a un institut amb el nom del més important escriptor tortosí, i català, del segle XVI, gràcies als seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa; tant de bo avui realitzem un interessant col·loqui també. Despuig mereixeria algunes paraules més o, millor, unes quantes novel·les, o una llarga i plena d'aventures sèrie (quin personatge!).

En segon lloc, la visita és especial perquè l'institut es troba a l'edifici on mon fill va fer la Primària (la primera fornada d'alumnes de l'Escola Sant Llàtzer) i, per tant, em conec el camí, i acostar-m'hi em fa reviure moments inoblidables que la pressa amb què avança el temps de vegades arracona, provisionalment.

Quan arribo a l'edifici saludo alguna mestra que va tenir el meu fill, i em pregunten per ell, i m'emociono una mica. Van atrafegades, amb alumnes que es mouen al seu voltant, inquiets, i que em semblen més petits que llavors.

A Consergeria, mentre m'espero que vingui la professora encarregada de conduir les xerrades que faré als alumnes de 4t d'ESO, m'expliquen que tindrà lloc al gimnàs, que és més gran. Quan jo anava a l'institut, a Tarragona, el gimnàs no era precisament el meu espai preferit de l'edifici, i fer alguns moviments aparentment senzills em costà més esforços que la majoria d'assignatures. Ocupar aquest espai, avui, per a parlar de literatura, m'ho prenc com una petita venjança íntima.

Fina, la professora, m'explica la mena de treball que han fet amb els meus textos, per a relacionar-los d'alguna manera amb imatges; em promet que me'ls enviarà. 

Ja al gimnàs, els alumnes disposen les cadires en forma de cercle no massa perfecte (la geometria avui no té prioritat) enmig de la cridòria i els somriures habituals entre adolescents, que lentament es calmen quan la mestra fa la introducció per a presentar-me.

No he preparat res de concret, perquè més o menys sempre intento el mateix quan vaig a centres d'ensenyament: mostrar-me senzill, proper, divertit, recordar el xiquet petit d'un poble petit que em sentia, i com d'impensable em semblava ser escriptor llavors, tasca reservada només per a gent amb vides apassionants.

Els parlo de com vaig entendre que la meva mirada literària s'havia d'adreçar a la gent humil com jo, als perdedors, als secundaris, i emmarcar-los d'alguna manera amb paraules perquè tothom s'adoni que estan aquí, que els seus gestos transmeten emocions. Improviso algun exemple de com et pots inspirar en qualsevol cosa que t'envolta, els mostro alguna fotografia de coses que trobo pel carrer. Els explico un gest poètic que he tingut allí mateix, quan m'he posat al costat, perquè m'acompanyi,  una cadireta petita que hi havia per allí, d'alguna classe dels primers anys de Primària, en record dels moments viscuts a l'escola amb mon fill, que fou de la classe que va inaugurar-la.

Em fan preguntes, que acostumen a ser les mateixes, com si la intriga de quina classe de persona es dedica a escriure viatgés d'escola en escola i en el temps. A molts se'ls veu distrets, tot i que en general paren prou atenció, però endevino en alguns aquella mirada que delata certa passió per aquests artefactes perillosos i addictius que són els llibres. Qui patim aquest mal ens detectem amb facilitat quan surt el tema, i si tenen dins aquest maleït cuc, ja no hi ha res a fer, No sé si hauré contribuït una mica a subratllar aquesta passió per les paraules. de moment, jo he augmentat la meva.

Matí de contes als Alfacs

 

Fa unes setmanes, Carme Cruelles, amb qui comparteixo moltes afinitats literàries, em convida a l’Institut Els Alfacs, a una classe reduïda d’alumnes de Batxillerat a qui imparteix una matèria optativa sobre els contes. Accepto de seguida; poques coses em poden motivar tant. I avui, un divendres d’abril a primera hora, emprenc el camí. Carrego exemplars de tots els meus reculls de relats, passo pel mercat de Tortosa a comprar pa -que no només de literatura vivim-, i el deixo al cotxe. Actualitat política a la ràdio, poc encisadora.

Arribo a La Ràpita per l’entrada que més uso últimament, ja que l’Institut està prop de la Biblioteca i del camp de futbol; tots dos espais d’emocions diverses, però intenses.

Carme em rep a Consergeria. Se la veu atrafegada, una mica accelerada per les múltiples obligacions administratives i de gestió que ocupen massa temps i energies, potser, als nostres docents, i que espera amb ànsia el moment d’entrar a classe; un espai que controla millor i on se sent més a gust amb la seva tasca. El neguit que mostra es troba lluny de la calma que sura als seus haikús, però després, quan entrem a classe, efectivament, recupera l’equilibri. Arriben els alumnes d’aquesta optativa; quatre noies i un noi, un percentatge que sovint es repeteix en tot tipus d’actes literaris, inalterable de generació en generació.

Prenc la paraula, i miro de transmetre, com sempre que vaig a centres d’ensenyament, la meva passió per l’escriptura, per les meves motivacions amb situacions quotidianes i personatges secundaris com a focus d’atenció o com a fil per a estirar històries. Parlo de certa evolució sobre el tipus de contes que escric, els llegeixo l’últim fragment de dietari que he penjat a facebook. Compartim impressions sobre els contes que han llegit d’El noi del costat del padrí, i em llegeixen un conte que han escrit a mitges, amb un personatge que construeix l’olor precisa que li recordi sa mare, que la faci reviure en certa manera.

Els meus relats són breus, i les hores també, sobretot quan voldries parlar de tantes coses, quan voldries fer entendre la màgia de les paraules. Potser ho hem aconseguit una mica; segur que sí. Ens fem una foto somrients i me n’he d’anar amb certa pressa. Carme m’explica el projecte d’un llibre que em farà arribar, que no ha escrit ella, sobre poetes que desembarcaren a La Ràpita fa segles. Un desembarcament que continua. Em diu que per a sortir avisi una noia que hi ha a la porta del pati, que me l’obrirà, tot i que ja veurà que no soc un alumne. Té raó a mitges, perquè alguna cosa he après avui.

Obro la porta del cotxe, i dins fa olor de pa.

I sentir-se encara amb forces, a l'Institut de Tecnificació d'Amposta

Ahir vaig gaudir d'una visita a l'Institut de Tecnificació d'Amposta, convidat per la professora Núria Reverter, per a parlar amb tres classes de 3r d'ESO sobre el meu recull de contes I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions, 2022), obra amb què vaig guanyar el VII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.

Té sentit, perquè aquest centre té una relació especial amb l'esport, igual que el llibre, i he comentat les motivacions per a escriure'l, i les semblances i diferències entre literatura i esport, sempre amb les emocions com a fil conductor. 

M'han expressat dubtes que tenien, alguns molt interessants, m'han donat algunes ressenyes sobre el llibre, he compartit la passió per escriure, i qui sap si he plantat alguna llavor, o n'he regat alguna que ja estava plantada.

Autors a les aules

 Una de les millors experiències literàries de l'any és la visita a escoles i institut, a través del programa Autors a les aules. Sempre és enriquidora. N'explico les vivències a l'etiqueta "ensenyament"

El termini perquè els centres sol·licitin la visita d'autors acaba el 31 d'octubre, i les instruccions es troben en aquest enllaç de la Institució de les Lletres Catalanes.

Aprofiteu-ho.

Tinc el llibre No és la derrota, sinó el vent inclòs a la col·lecció Maremagnum d'Onada Edicions, dedicada especialment a llibres que es proposen com a lectura a centres d'ensenyament, però sovint he visitat escoles per a parlar de qualsevol dels meus reculls de contes, on es troben relats diversos que es poden treballar amb facilitat.

Lectura obligatòria

 L'amic ampostí Jesús Ferré, amb qui he col·laborat en múltiples i diverses activitats, m'envia una foto per whatsapp perquè li fa il·lusió dir-me que s'ha trobat que el meu llibre, I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), és lectura obligatòria a l'Institut de Tecnificació d'Amposta. 

Us podeu imaginar la meva doble alegria. Per una part, pel fet que el llibre arribi a un centre d'ensenyament, al qual ja m'he ofert per a vindre a parlar amb l'alumnat. I per una altra part, perquè fa il·lusió que a un amic li faci il·lusió compartir aquestes coses amb tu. Tenir al voltant gent que s'alegri de les coses bones que et passen és un dels grans èxits de la vida.

Aprofito per a recordar al centres d'ensenyament que la Institució de les Lletres Catalanes té a la seva disposició el programa Lletres a les aules, i que val molt la pena fer-lo servir.

Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa

 

20 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que m’ho vull prendre en calma i gaudir del matí, m’agafo l’últim dia de vacances que em quedava pendent de l’any passat. Sempre que visito una escola és un regal que ja tinc ganes de desembolicar; sempre és diferent, però sempre manté emocions comunes, com el tracte amable amb què et reben que et fa sentir especial. En aquest cas, el plaer previ a la visita ha durat molt de temps. Des de l’inici de curs, el professor encarregat de conduir aquest projecte m’ha anat enviant de forma periòdica el material amb què han treballat cadascun dels contes del recull I un cop de vent els despentina, un cada setmana, analitzant el sentit de les frases, buscant imatges i emocions que els suggereixen. Una tasca que, avui hem comenten, ha evolucionat al llarg del curs en profunditat i comprensió, fent que dels últims contes n’hagin tret més profit que dels primers, i és que llegir és una cursa de llarga distància, sense pressa, sense que arribar el primer comporti guanyar. També han buscat si a tots els relats i ha alguna mena de cop de vent que despentini els personatges, en sentit real o figurat.

A classe recordem la majoria dels contes, i quan m’expliquen quins els han impactat més, hi ha dos clars guanyadors: “La mare de la tórtora”, una divertida història sobre les petites coses que de vegades ens irriten, i “Quan del cel cauen pilotes”, inspirat en l’impacte que em va provocar la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, i el contrast entre els xiquetes i xiquetes que jugaven a pilota davant de la façana d’una església esquitxada de les ferides de la Guerra Civil. Possiblement, em confirmen, aquest conte els ha captat l’atenció a causa de les imatges que veuen de la guerra a Ucraïna, i és que no aprenem gaire, repetim errors, i això d’esdevenir més humans també és una cursa de llarga distància, massa llarga, potser. També els han agradat contes com La cruïlla, on un xiquet es troba davant d’un difícil dilema i que parla de la marginació que pateixen algunes persones pel simple fet de ser diferents, i aprofito per fer-ne una lectura a youtube.

Com sempre, procuro mostrar-me senzill, proper, trencar aparents distàncies que puguin imaginar entre un “escriptor”, i uns nois que acaben d’encetar la vida. Mostro sense pudor els meus dubtes i incerteses, la manca de respostes que encara tinc. Els convido a mirar la vida propera amb més intensitat, a fer-se preguntes, i els regalo unes imatges de petites coses que trobo, aparentment insignificants, però capaces de suggerir emocions i històries. Els repto que n’escriguin alguna i que me l’enviïn.

Passem un parell d’hores molt de pressa, comença a fer calor, i els professors ens obsequien amb pastes i sucs. Més obsequis, encara!

M’acomiado amb la sensació que tornaré, que establirem un bonic fil de contacte. I com tinc la resta del matí lliure, aprofito que vaig en cotxe per fer la compra gran de la setmana al supermercat. Duc a la butxaca la llista de desitjos o de necessitats més bàsiques. Descarrego el cotxe a l’entrada de casa, en una bossa hi ha els productes frescos que cal posar de seguida a la nevera, que tenen data de caducitat en pocs dies. No descarrego, perquè m’emporto amb mi, sensacions que he guanyat avui que no caduquen, que tenen, potser, data de consum preferent de llarga distància.

I en aquest enllaç, la seva crònica.

Lectura en veu alta de No és la derrota, sinó el vent

  El passat abril es va fer una activitat de lectura en veu alta de textos del meu llibre No és la derrota, sinó el vent, a l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta.

Més detalls a la notícia que publica el Servei Comarcal de català del Montsià. 

La unió fa la força

La setmana passada em van donar la bona notícia que a l'Institut Ramon Berenguer d'Amposta estaven treballant els meus contes del recull No és la derrota, sinó el vent, publicat per Onada Edicions a la seva col·lecció maremagnum, adreçada principalment als centres d'ensenyament.

Dies després em poso en contacte amb una de les professores, que m'ho confirma, i que em comenta el següent: "És un llibre que trobo molt encertat per la cabuda que dona en els seus  relats al perspectivisme, defugint del pensament únic i d'una explicació simplista dels fets. Em sembla molt enginyós i creatiu amb tocs d'humor i ironia molt fins que fan que pense que és un llibre que sempre estarà de moda. Un clàssic? "

Em poso a la seva disposició, si volen que vingui a comentar-lo amb l'alumnat, cosa que ja vaig fer fa uns anys. I empès per aquesta il·lusió, gravo la lectura d'un dels contes, amb el títol La unió fa la força, inclòs al recull No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), que té la particularitat que en tots els relats apareix com a personatge un mitjó perdut a la vorera.

Ganes de tornar a una escola o institut, sobretot gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i el seu programa Autors a les aules.

Visita a l'Escola Divina Pastora de Vinallop

 

Comença febrer -un mes que no acostuma a fer-se simpàtic- amb una de les meves activitats d’escriptor preferides: la visita a una escola.

A través del programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes acudeixo a l’Escola Divina Pastora de Vinallop. El trajecte és breu i conegut, tot just em dona temps a escoltar un parell de comentaris d’una tertúlia radiofònica que m’han fugit de la memòria. Estem al cor de l’hivern, però el migidia és radiant i lluminós, sacsejat pel vent –cap sorpresa vora l’Ebre.

L’escola és molt petita, m’esperen onze alumnes. Onze? Ja recordo de què anava la tertúlia a la ràdio: sobre el Barça –cap sorpresa vora tot.

Davant de la porta, un banc de fusta pintat de verd, amb un cor i un text escrit amb lletra lligada: Banc de l’amistat.

La reixa de la porta sembla tancada, però sols és una aparença; només la cal espényer una mica per a passar. La façana està tota pintada, com de conte, amb un poble que deu representar Vinallop a dalt, i un riu que deu ser l’Ebre, a baix. I un bolet enorme que fa de llar als més petits o als més imaginaris.

Entro sigil·lós, no se sent gaire soroll, cosa rara en una escola, però ja he dit que m’esperaven onze, menys algun que s’ha quedat a casa, com descobreixo després –coses de les quarantenes, suposo.

Em reben les mestres amb amabilitat i un somriure que imagino sota les mascaretes. “Ho tenim tot a punt”, diuen, “t’estan esperant”. Aquest és un dels grans plaers i satisfaccions de ser convidat a una escola: sempre ho tenen tot a punt, sempre t’esperen, i que t’esperin és una petita carícia per a l’ànima.

Estan tots i totes en una aula, en taules en forma de lletra u, i una finestra roman oberta per a la ventilació.

Després de les presentacions, comença l’interrogatori que han preparat. Alguna pregunta és indiscreta, com ara l’edat, però no passa res; els xiquets i els vells s’ho poden permetre.

Han llegit algun dels meus relats, que he seleccionat perquè puguin ser més fàcils a Primària, i un cop més, per enèssima vegada, el conte que més triomfa és Totó, el robot, que una vegada i una altra atrau l’atenció a totes les escoles –a veure si algun editor ho llegeix i m’envia una proposta; no ho dic jo, sinó totes les escoles que he visitat i els ha agradat. I com a gran regal, m’ensenyen les il·lustracions que han fet sobre el conte, i me les emportaria totes –editors, si voleu ja està il·lustrat i tot.

Un parell de xiquets em llegeixen, il·lusionats, els contes que han escrit, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, peò sobretot amb missatge.

Com sempre, procuro mostrar-me senzill i proper, i els preparo algun joc per a inventar-nos històries per atzar, o aprenent a mirar el món des d’un altre punt de vista. Ens imaginem un home fet de macarrons, i el poc que duraria a la porta d’una escola a l’hora de dinar.

Per a fer-los partíceps de la meva vida d’escriptor, almenys durant uns moments, comparteixo una primícia, i després d’explicar què vol dir aquesta paraula, els ensenyo la portada del proper llibre que m’acaba d’enviar l’editorial.

I una mare ve a buscar el xiquet, i el temps s’esgota. Em regalen –encara més!- un bloc de notes perquè me’n recordi de l’escola. I me l’enduc: el bloc, i un trosset d’aquesta escola petita i gran alhora.

Lletres a les aules. Visita a l'Escola Port Rodó

 Hi ha alguna forma millor de preparar Sant Jordi que visitar una escola?

Avui he gaudit un cop més d'aquesta experiència, gràcies al programa Lletres a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

He visitat de nou una escola amiga, l'Escola Port Rodó de Campredó, un dia que segueix la línia de la resta d'aquest abril fred i plujós. 

Per peresa, o per fatiga, o per esperança, em deixo el paraigua a casa (sembla que potser no plourà, penso, innocent). L'últim quilòmetre abans d'arribar a Campredó, les gotes s'escampen de forma aleatòria pel parabrisa del cotxe. Aparco prop de l'edifici. Corro sense precipitar-me, amagant de l'aigua, que m'esquitxa les ulleres, la bossa de llibres que porto per a regalar-los; sé que em regalaran moltes sensacions.

Em reben cordials i agraïts, com sempre a totes les escoles. M'espero a la sala que han preparat amb totes les mesures covid, ventilada, amb la distància necessària.

Baixen la classe dels més grans, i des d'una altra aula ens segueixen via ordinador.

Com sempre, el meu objectiu és intentar transmetre la passió per la literatura  i mostrar-me com un d'ells, senzill i proper, i no com els inabastables escriptors que jo imaginava quan era un xiquet. Poso exemples del poder de les paraules, de cadascuna d'elles, petita com un pèsol, i els demostro que una paraula val més que mil imatges (com a mínim, prudents, ningú gosa portar-me la contrària). 

Han llegit uns quants dels meus contes i tenen preguntes preparades, que procuro respondre amb tota la sinceritat i exactitud d'un inventor d'històries fictícies, d'un admirador de la realitat. Entre altres coses, volen saber en què m'inspiro, i improviso dos personatges d'un possible conte, que estan allí, damunt la taula rere la qual els parlo: en un racó, dues roses vermelles, ufanoses, fresques; a l'altre, un pom de roses de cartró pintades, probablement d'una manualitat escolar recent. No els dic com podria continuar la història, simplement els suggereixo què deuen pensar les unes de les altres.

I, quasi al final, arriba el nanoconte, infal·lible, que desperta sorpresa quan mostro de lluny la pàgina gairebé en blanc, i que en poques paraules els obre un món de possibilitats.

 Per a acabar, em regalen la lectura d'un conte i d'un poema que han escrit.

Les mascaretes intenten, inútilment, amagar la nostra il·lusió.

No és la derrota, sinó el vent

Vídeo per a la Institució de les Lletres Catalanes, per a compensar, d'alguna manera, la impossibilitat de visitar els centres d'ensenyament dins del programa Autors a les aules.

Explicant el llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions

.

https://www.youtube.com/watch?v=igZMsQxgVLk