Les restes del Roser.

Fins la meitat del segle XX, quan l’antic hostal dels Cugat (de l’antiga edificació sols resten les dues portalades que donen al carrer Barana d’Ebre), va ser enderrocat i al seu lloc es va construir un bloc d’habitatges. Les restes de l’antic temple conventual del Roser van ser ben presents a la ciutat.

Us deixem amb dues imatges on hem marcat la traça del perfil de l’església (capelles laterals i tribuna), que va quedar enganxada a la paret mitgera de la fonda Espanya.

La primera és d’abans de la guerra civil i sembla retratar el fet d’una cursa ciclista. La mateixa és interessant ja que ens mostra les restes de l’antic Roser i a l’altre costat de la rampa o avinguda del pont, la traça de l’antic carrer del Pes de la Palla: actual Pintor Gimeno. A la mateixa es veu tot l'espai alliberat o esponjat per encabir l'accés al pont de l'Estat. 

La segona fotografia es tracta de la postguerra, a la mateixa tornem a veure les restes del Roser i al mateix temps tota la desfeta que va causar el conflicte civil, a la ciutat i especialment en aquest lloc de la ciutat.

La portalada del Roser, desmuntada.

De l’antiga edificació barroca de l’església del Roser, temple conventual dels Dominics, sols ens perdura la seva portalada barroca. Molts dels retaules que tenia el citat temple també van ser traslladats al nou temple del Roser, però molt d’aquest art no sobreviurà a la Guerra Civil.

Tot i que el convent va ser desamortitzant al 1835 i els seus terrenys venuts ocupats per habitatges, el temple va restar en funcionament com a parròquia, amb forta devoció a la ciutat de Tortosa.

El pont de l’Estat es va situar tot just davant del temple, calia enderrocar-lo per crear les rampes d’accés. Tot i així va  perdurar deu anys més, Barraquer a “Las casas de religiosos...” ens ho relata: Hoy (1900) la iglesia del Rosario continúa por suerte abierta al culto, pero amenazada de muerte, porque construido sobre el Ebro es estos últimos años un hermosísimo y elevado puente de hierro, apoya éste su cabo oriental á unos cinco ó seis metros del templo, frente de su fachada y enfilándola; y así la rampa ó cuesta que desde el plan terreno subirá al puente tragarà toda la iglesia y aun otros edificios.

Entre el 1910 i 1914, es va bastint el nou temple del Roser d’Abril a l’altra riba del riu Ebre, mentre la portalada barroca va ser desmuntada, per integrar-la a la nova construcció com entrada lateral. Molt possiblement acció impulsada pel mateix arquitecte, en aquell moment arquitecte del Bisbat de Tortosa.

Foto de la premsa de l’època, amb el peu següent: “Iglesia de Nuestra  Señora del Rosario, que debe ser derivada para la construcción de la rampa del Puente de Tortosa.”

Estat actual de la portalada barroca del Roser, a l'avinguda Cristòfol Colom. On podem veure la Mare de Déu del Roser envoltada a la dreta nostra per Sant Domènech i a l'esquerra per Sant Francesc. Foto GoogleMaps. 

Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.

A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.

Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

Les escales de fusta del Pont de l’Estat

Sovint en aquest espai hem parlat del Pont del’Estat i de les controvèrsies que ell ha generat, des de la seva planificació fins a l’actualitat sempre ha estat el centre de les mirades, ja que el mateix es imprescindible per a una ciutat amb riu i dividida en dos parts.

Al 1900 el pont ja havia estat acabat, però no els seus accessos, recordeu que davant mateix tenia un temple i que l’església no va posar fàcil el tema de l’enderroc ni de cessió del mateix. Caldrà esperar fins al 1910, DEU ANYS! Per a que comencessin a enderrocar el temple i les cases de la plaça de les Cols. I un any més per a que inauguressin les conegudes com Avingudes del Pont, és a dir les rampes d’accés.

Mentre la gent que havia de travessar lo riu, tenia dues opcions: agafar la barcassa de pas, pontó o també conegut com pont volant o pagar peatge pel pont de la Cinta. Fins que al 1901 l'Ajuntament, va inaugurar unes escales del tot provisionals ( i a la mateixa vegada il·legals) de fusta , una a cada riba del riu i que facilitava l’accés als vianants. A la Verdad del 14/03/1901, es pot llegir: “La brigada municipal está arreglando la acera de la Barana del Ebro, dándole mayor anchura que favorecerá mucho el tránsito por aquel punto que es muy numeroso y contínuado, especialmente desde que el Ayuntamineto construyó las escaleras del Puente del Estado con aplauso del vencindario que hoy puede pasar gratis con facilitat de una á otra parte del Ebro"

Us deixem una foto d’aquell moment inaugural, no té gaire qualitat, però il·lustra força el fet la construcció i utilització de les escales.

Fotografia compartida gràcies als companys del grup Baix Ebre i Montsià Antics. 

El riu Ebre i la Festa Major de Tortosa.

Com hem  anat descobrint al llarg de diferents entrades el riu Ebre tenia un paper força important dins de les activitats festives de la ciutat. Ja des de l’edat mitjana on en ell es representaven justes o batalles de taronges, fins a època contemporània, on tenia lloc la Festa Veneciana i les Regates sent un dels actes més esperats de les festes on els gremis de Sant Elm i Sant Pere, navegants i pescadors respectivament, competien per preservar la seva rivalitat.

Lloc ideal on celebrar cucanyes, com les representades a la instantània realitzada per Ramon Borrell i Codorniu (Arxiu Comarcal Baix Ebre), al voltant de la segona dècada del SXX.  Us encoratgem a escodrinyar cada un dels detalls d’aquesta magnífica foto. 

Cronologia d’una destrucció

El projecte d’enderrocament de les cases de la catedral, ja gairebé toca el seu final.

Amb la fotografia d’inicis de segle passat, on encara es conserva amb la seva totalitat, intentarem fer una cronologia.

Primer cal situar-nos, ens trobem a la part central de la façana fluvial de Tortosa. És la part que concentrava més edificis de rellevància a la ciutat. Aquest sector compren des de la Peixateria gòtica construïda sobre les voltes del Vall (Bollonera) del 1380, fins al convent dels Trinitaris actual Palau Montagut (Comunitat de Regants), lloc on es troba el portal de Tamarit.

Aquest lloc força habitat ja des de la Baixa Edat Mitjana, formava part de l’entramat emmurallat de la ciutat, en moments bèl·lics, aquest sector es reforçava com tots els altres, tapiant portes, finestres i carrerons que donàvem al riu. Les cases van ser la pròpia muralla.

Aquest sector tenia dues portes, una secundaria que ja hem nombrat, portal de Tamarit i la principal de la ciutat: el portal del pont de barques.  A més, tot i l’avanç de la terra per guanyar terreny al riu (zona escorxador) moltes de les cases d’aquesta zona tenien accés directe al riu, mitjançant rampes i escales, a la fotografia encara es poden veure les del Palau del Bisbe. Aquestes quedaran anul·lades per la construcció de la rambla Felip Pedrell.

Si la primera vista la tenim reflectida als gravats de Wyngaerde, i entenen que aquesta ha estat una de les zones més viscudes de la ciutat, podem dir que la seva transformació ha estat continuada fins als nostres dies. Tot i així el clos tancat va perdurar fins als anys 30 del segle XX, moment en que es tiren a terra les cases marcades en blau clar, per donar accés a la Costa de Capellans i el carrer Santa Anna. En morat els espais que van perdurar i perduraran encara un poc més:  a la dreta de la imatge el Palau del Bisbe i a l’esquerra la part posterior del palau dels Montagut i la resta de cases (enfilant el sector nord), que fins no fa tant de temps encara llepaven el riu.

En groc la part a enderrocar, unes cases que encara avui en dia mantenen la mateixa fisonomia, moltes d’elles no han canviat ni un sol bastidor de finestra exceptuant la casa de la dreta que va ser enderrocada però que encara conserva la seva façana al carrer Croera i a més cal sumar altra més moderna a l’extrem esquerre que es construiria amb la reurbanització de la Costa de Capellans.

És així com segurament a partir d’aquest any 2015, la antiga muralla fluvial habitada i que donava protecció a tota la ciutat, inclosa la Seu, caurà a terra i donarà lloc a un nou espai esponjat a la ciutat.

Ja veurem si les solucions futures, són millors que els problemes actuals.

Algunes dades referents a patrimoni a la ciutat de Tortosa. El 1978 el nucli antic va ser declarat Conjunt Històric Artístic, el 1981 la Llei de Patrimoni Històric vetllava pel mateix. El 2005 s'aprova el PINCAT, Pla Integral del Casc Antic de Tortosa, on el catàleg d'edificis i conjunts urbans i rurals de caràcter històric, artístic i ambiental de la ciutat i municipi de Tortosa ignora completament les cases de la Catedral i projecta la gran plaça. Finalment aportem la data de l'aprovació per part de l'Ajuntament del Pla Director de les Muralles de Tortosa el 2015 i redactat per la Generalitat.

Soldats a l'Escorxador

Jorge Forne Vila, ens envia unes fotos dels anys 60. Realitzades en la seva càmera Kodak, en pel·lícula de BiN.

Unes fotos interessants ja que ens mostra la visió dels soldats que residien a Tortosa, durant aquells anys. Retrat de Jorge a un dels patis de l'escorxador.

Les fotos són pròpies i ens mostren com en aquells anys es construïa el monument. A la mateixa hi podem veure la frondosa vegetació actualment desapareguda, que tapava el lloc on residien: l’Escorxador. 

El riu gelat, II

Sort que aquell dia de gener tant gelat rondava per Tortosa, Bonaventura Masdeu i va fer les fotos al gel del riu.

Era el gener del 1891, si en l’altra fotografia es podia veure tot el sector nord de la ciutat, amb aquesta el que podem veure és la façana fluvial de llavors. Una façana on destaca el Palau Episcopal, la del Hostal (integrat a palau al SXVIII), la casa de l’Aduana o General separades pel pont de Barques. A continuació tota una sèrie d’habitatges abocats al riu que no han perdurat fins al nostres dies.

Una configuració de la ciutat que restava petrificada gairebé des d’època mitjana, una fotografia molt interessant d’observar, sobretot pels detalls: persones arrambades a la barana del pont per veure el gel baixar, la popa d’un llaüt amarrat amb l’agullot i l’arjau amb el gel lliscant riu a baix. 
La foto no és de gaire bona resolució però si parem atenció hi podem veure el nom de la barca (a la dreta de la imatge) a la seva galta; senzillament aquella era la Nº2, de les vuit que configuraven el pont. 

Completem l'entrada amb un text que ens aporta Hilari Muñoz, que pertany als arxius de la catedral i ens explica perfectament com aquest fenomen es va anar reproduint-se al llarg del temps, segurament a causa del mateix pont de Barques que parava la corrent i facilitava el fet de crear gel crespat al riu. El text de 1694 és d'una bellesa notòria i diu: ... Dilluns a 11 de janer 1694, aparegué lo riu de lo pont de barques en amunt fins a la horta de Pimpí, cosa de tir de mosquet poch més o menos, tot gelat ab una vista hermosa que feya lo gel en dit tret, perquè no estava llis com un safareig o bassa, sinó crespat y blanch com la neu, de manera que pareixia haver nevat sobre lo gel, que fou admiració a tots quant lo veren. Y de gruxa lo gel allí al pont de 16 y 17 palms. Y lo mateix dia, tement que dit gel no arruhinàs lo pont, fou llevat y arrimat a la part de la pexera, y al apartarlo del gel, causà molt ruido per los cruixits que donava y se afonà la segona barca del cap de dellà. Y durà cosa de tres dies lo anarsen riu avall lo gel.. Sort de que el fet anés repetint-se durant tres segles fins tenir la tecnologia de la fotografia a les nostres mans i poder retratar els fets. 

Meravelles.

Les barques arrosseres

Imatge editada per Àngel Toldrà i Viazao,  a inicis del segle XX. Fixeu-vos que l’església del Roser no estava encara bastida, per tant cal situar aquest transport d’arròs per riu, des del Delta, a la primera dècada del segle.  Les barques no són gaire diferents als llaüts que pujaven i baixaven el lignit de Mequinensa o fusta de més amunt. Possiblement el que podem destacar d’aquests llaüts és la decoració (baranes) que hi trobem a la part de popa.

Si ens fixem en la ciutat hi podem descobrir encara una cosa més, la barcassa o pontó. Amarrada a la riba del Mercat, aquesta recordeu es va construir per a creuar el riu de forma gratuïta, llavors l’únic pont en funcionament de Tortosa era de peatge: el de la Cinta.

Llavors el Delta encara era un lloc prou salvatge i verge, sent la forma més ràpida de pujar i baixar pel riu, són les dècades de glòria dels vapors: Ebro, Ciudad de Tortosa, Anita..., falten anys per a que el Carrilet (1924) fes aparició i encara més per a que el transport rodat fos una realitat a l’abast de tots.

Desfilada de Majorettes

Majorettes dels Cantaires de l’Ebre a la dècada dels 70. Grup fundat, dissenyat i entrenat al Casal tortosí pel Sr. Minguet.

Imatge trobada a la xarxa. 

El pont del Ferrocarril de Garcia

Acabem aquestes entrades en relació als ponts ebrencs, que no es van fer vells, amb el pont del ferrocarril de Garcia.

Aquest pont va ser el pont més septentrional de tot l’Ebre català, construït al voltant del 1892 moment en que va ser inaugurat el tram de uneix Móra la Nova amb Faió i la Pobla de Massaluca. El tercer tram de la línia de ferrocarrils que va unir Barcelona i Madrid. Tot i no haver aconseguit la informació corresponent ens atreviriem afirmar que va ser construït a l'igual que els seus veïns ebrencs per la Maquinista Marítima i Terrestre de Barcelona, ja que la seva tipologia és una combinació d'estructures entre els dos ponts del ferrocarril de Tortosa; per una banda ja mostra les pilastres modernes del viaducte, però per l'altre cantó la seva gelosia està construïda a la manera Town, sistema que s'utilitzà en el primer viaducte tortosí del 1867.  

L’estació de Móra la Nova amb la consolidació d’aquesta línia passà a ser una estació de primera categoria, única d’aquest rang entre Reus i Saragossa, a més també volia albergar l’eix de l’Ebre que uniria amb Tortosa, Flix i Lleida passant a ser una estació amb els serveis de bifurcació ferroviària, eix que mai es construirà.

Com la resta de ponts aquest també va ser volat l’abril del 1938, en aquest cas es va volar el primer tram dels cinc que tenia el pont. Aquest fet el podem apreciar en la fotografia que van fer els avions italians durant el bombardeig a la població de Garcia en la data del 28 de juliol de 1938, un dels primers bombardejos que farien aquets sobre el territori, ja que sols feia dos dies que havia començat la Batalla de l’Ebre, la nit de sant Jaume.

L’Aviazione Legionaria italiana i la Còndor alemanya, durant els 115 dies que va durar la Batalla no van deixar estaca en pared i el pont quedarà totalment irrecuperable, el poble de Garcia també patirà aquests bombardejos quedant la part alta del poble totalment derruïda i abandonada fins a l'actualitat. És molt interessant visitar aquesta part alta, sobretot l'esglèsia vella i veure en quin estat va quedar la mateixa, a la postal d'ATV hi podeu veure el nucli de població sota el primer tram del pont. 

El 1942 el pont va ser totalment refet de zero, 250 metres d’amplada amb cinc trams amb grans arcs parabòlics. 

Fotografies. 

Fotografia del pont abans de la seva destrucció, editada per Àngel Toldrà i Viazo. Molt segurament de la primera dècada del segle XX. La foto del bombardeig pertany al Centre d'Història Contemporània de Catalunya, realitzada per l'Aviazione Legionaria italiana.

El pont de Ferro que unia les dues Móres

El pont va unir les dues ribes i les dues Móres a la Ribera d’Ebre. Amb ell va canviar, al igual que a la resta de totes les Terres de l’Ebre, la forma de viure i la forma de traslladar-se oblidant-se gairebé dels pontons i barques de pas.

Tot i que al començament de la seva existència no va agradar massa l’estructura ferrenca i angulosa, va passar a convertir-se en el monument més fotografiat i més representatiu.

El gran promotor, a part dels pobles de la ribera, va ser Josep Caballé i Goyeneche polític republicà que a Madrid va ser conegut com el “diputado del Puente”. L’aprovació per la seva construcció va ser donada el 1910 inaugurant-se finalment el 31 de juliol de 1918. Una obra que com la resta de ponts, sobretot tortosins, va ser bastida per la Maquinista Marítima i Terrestre de Barcelona.

Malauradament el pont d’unió entre les Móres va ser dinamitat l’abril del 1938, com tots els ponts ebrencs. Sols va poder funcionar deu anys, abans de que volés per evitar l’avanç de les tropes feixistes. Després potser faria falta per mobilitzar les tropes en l’ofensiva republicana al juliol del 38.

Unes magnífiques fotografies preses per Robert Capa.

En elles podem veure militars republicans al voltant de les restes del pont enderrocat, el que no podem especificar és el que hi feien. Molt a prop es va bastir una passarel·la flotant que va ser bombardejada constantment per les tropes feixistes durant la Batalla de l’Ebre, la podeu veure en la següent fotografia, molt possiblement recollien el valuós material per tornar-la a reconstruir.

No volem endinsar-nos ara en la Batalla, però sí recordar que va ser una de les més dures de tota la Guerra Civil. Tot així les pilastres del pont perduraran fins al 1940, moment en que es posa en marxa el projecte de l’enginyer Eduardo Serrano Suñer, sent inaugurat el nou pot amb els seus característics arcs el 7 de setembre del 1943.

Podeu veure més fotos com aquestes de Robert Capa, al web de l’arxiu de la seva agència fotogràfica Magnum. SPAIN. The Spanish Civil War.

La postal bucòlica del pont de Ferro a la llum de la lluna, va ser editada per Fototípia Thomas.

Per si voleu saber més sobre el pont del Ferro i la vila de Móra d'Ebre, us deixo aquest enllaç: MORAHISTORICA.CAT

El pont de la Cinta, llepant lo riu

Va ser el primer pont fix per a trànsit rodat i vianants de l’Ebre català, en substitució del pont semifix de Barques.

Després de l’incendi i de la ràpida combustió de la fusta de l’obsoleta infraestructura anterior, només van tardar en construir el nou pont tres anys, per aquesta rapidesa i secretisme en la seva planificació, va ser conegut com “lo pont dels muts”.

És el 1895 quan queda inaugurat i construït per la Maquinista Marítima i Terrestre, un pont de concessió privada que s’avança al de finançament públic que ja es plantejava inclòs abans de l’incendi del de Barques: “En el año 1847 ha concedido el Govierno el permiso para la construcción de un puente de hierro sobre arcos...”. En ser de naturalesa privada la passarel·la, cobrava peatge i molts de la burgesia tortosina hi tenien dret d’explotació, fet que va fer encara més complicat portar endavant el pont públic. Mentre l’única alternativa al peatge era el pontó situat a la zona del Mercat.

Tot i la benedicció i suport de l’església. El pont de la Cinta, també va ser dinamitat l’abril de 1938 (aquí alguns estudiosos del tema hi diuen el 18, altres 19). El cas és que va ser el segon pont en ser volat de Tortosa, després del Pont de l’Estat i abans que el del Ferrocarril.

D’aquell pont sols queda la pilastra central, fent de peanya a un monument franquista dedicat als “caiguts” a la guerra, però això és altra història tot i ser el mateix espai.

Postal del Pont de la Cinta i façana fluvial editada per Fototípia Thomas i fotografia del pont al riu extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

A la segona foto, a més de la destrucció del pont, hi podem veure el barri de Sant Jaume, amb la seva cúpula del Convent del Miracle. Llavors el convent venia de ser la presó municipal, i en acabar la guerra els bàrbars de Regiones Devastadas van decidir enderrocar-lo per a construir-hi les escoles de Remolins. 

El pont més conflictiu dinamitat

El pont de l’Estat als seus inicis va ser un pont conflictiu: per la seva construcció, per la situació, per la seva utilitat, intrigues locals, nacionals, religioses...

Al remat va ser dinamitat com tots els altres ponts de l'Ebre català a l’abril del 1938. No farem més llarga aquesta entrada ja que podeu resseguir l’etiqueta Pont de l’Estat on trobareu més informació sobre aquest pont bastit per la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona l’any 1899 tot i que no va ser inaugurat fins al 1911, es va fer i no tenia accessos! Si ens permeteu la comparació: és com l’actual Aeroport de Castelló, fet i sense activitat, per conflictes polítics que van més enllà de la mateixa infraestructura. 

A la imatge hi podeu vore l'estat del pont de l'Estat al final de la Guerra Civil i de la façana fluvial  a l'altura de l'actual plaça del Paiolet, després dels intensos bombardejos de l'aviació feixista. 

El pont més vell

Va ser el primer pas fix que es va construir a l’Ebre català.

Construït el 1867 per unir amb ferrocarril Tarragona-València, i posteriorment el segon que millorava l’amplada d’aquesta via (1911-1913), van ser bastits per La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona. Empresa que s’encarregarà de construir la majoria de tots els ponts de l’Ebre català.

La Sociedad de los Ferrocarriles de Almansa a Valencia y Tarragona, va desviar el projecte inicial (la línia anava paral·lela a la costa La Ràpita-Amposta), per donar servei a Tortosa. Un tomb cap a l’interior que feia perdre molt de temps i diners, (8h i 42m entre València i Barcelona). Amb els temps moderns ja no va ser satisfeta la demanda de Tortosa, deixant a la ciutat com una estació: cul de sac, de trens regionals. Pel pont del ferrocarril de Tortosa van deixar de circular trens de llarg recorregut l’any 1996, en favor del famós Corredor Mediterrani.

Tot i així aquest pont va esdevenir una fita sent el límit de la zona marítimo-terrestre. Construït fora Tortosa, al sud de les seves muralles, farà de pol d’atracció, enviant cap aquesta zona el major desenvolupament urbanístic de finals del segle XIX.

Com tots els altres ponts de la ciutat de Tortosa, va ser dinamitat per les tropes republicanes amb la seva retirada al marge esquerre l’abril del 1938, en plena Guerra Civil. Volant els trams més pròxims aquesta riba. Va ser el pont que més ràpid va ser reconstruït, per la necessitat de restablir les connexions ferroviàries de la Val de Zafan i el Mediterrani.

Per aquesta raó es va optar per la reutilització d’un pont ja bastit per la companyia Norte (1940-1941), molt diferent de l’original i de perfils més gruixuts que cobreix la llum del primer tram del pont i el desaparegut tram que l’unia amb el terraplè del Parc, sobre l’avinguda Lleida. Tram que va ser retirat (2012) per reconvertir el Pont en una passarel·la per a vianants i continuadora de la Via Verda, esdevenint ara en el Pont Roig, pel seu color llampant.

Fotografies

Primera: la duplicitat de ponts. En ella veiem el pont de columnes bessones tubulars de gran bellesa i la construcció de la gelosia de bigues, basant-se amb el sistema americà de Town. El segon pont mostra les quatre pilastres que encara es conserven, dissenyades per encabir una doble via i una gelosia de perfils prims tipus Linville. Fotografia cedida pels germans Otero.

A la segona fotografia podem veure l’efecte de la dinamita sobre el pont, a la seva part central en un fragment d’una fotografia de l’Archivo ABC. També hi podem observar el Parc i al fons la construcció del col·legi de les Teresianes. 

Info extreta del blog: Museu Ferrocarril de Catalunya.

El pont bombardejat d’Amposta

Va ser el pont més jove de tots els construïts a l’Ebre català. Va començar a bastir-se el 1915 i acabarà inaugurant-se l’any 1921. L’obra va ser dissenyada per José Eugenio Ribera, inspirada en el projecte del pont de Brooklyn, sent el segon del món en desenvolupar aquesta estructura de pont penjant de formigó.

El pont muntat sobre dues pilastres de 24m d’alçada i amb tipologia d’arc de triomf, cobreix uns 130m de llum dividit en tres trams, un central i dos laterals. Es va triar aquesta tipologia de pont per dues raons fonamentals: per facilitar la navegació fluvial (guanyant altura) i per l’impediment de construir pilars i basaments al centre del riu. Els solaments de la pilastra del costat esquerre van presentar una gran dificultat ja que van haver de enfonsar-los uns 30 metres de profunditat.

Aquest pont va facilitar molt la comunicació entre Catalunya i el País Valencià, ja que evitava fer la volta fins Tortosa i va esdevenir tot un símbol, no sols de la ciutat d’Amposta sinó de tot el territori ebrenc.

El març del 1938, va patir dos atacs de l’aviació feixista italiana, sent el segon del dia 10 el que va fer que caigués a terra la seva estructura flotant a causa de les bombes incendiàries. Aquell dia morirà al mateix pont una veïna de l’Aldea: Conxa “de la llet”; anava a Amposta a vendre llet a granel. El pont quedarà en desús fins a finals anys 40, quan serà reconstruït, reinaugurant-se el quatre d’octubre del  1947.

Fotografia del pont bombardejat extreta del web: fotosdecatalunya.cat

Postal de L Roisin. Família Ruis-Matheu.

Els ponts moderns que no es van fer vells

Amb aquesta entrada donarem pas a una sèrie d’entrades on totes elles versaran sobre els ponts fixos que travessaven l’Ebre català en època moderna.

A diferència d’altres llocs de la conca de l’Ebre, a la part baixa mai es va bastir un pont fix i si ho van intentar o fer no va quedar constància del fet: ni arqueològica, ni documentada.

Ni els romans, ni visigots, ni musulmans i tampoc els cristians d’època mitjana, van si més no intentar-ho, sempre van tenir prou amb el pas de barques, potser pels cabals, o per la geologia i profunditat no s’ho plantejaven. O bé per altre costat van pensar que era millor preservar el riu com una gran autopista pel transport de les mercaderies i un pont no hagués fet altra cosa que nosa pels vaixells que circulaven amunt i avall pel riu.

És així com el pont de barques va anar sobrevivint com a únic pas de transit rodat semi-fix fins a època moderna, el 1892. Sent el quatre de juliol d’aquell any, el dia que va haver l’accident premeditat o no, del seu incendi i destrucció. Però els ponts que van ser pioners per travessar l’Ebre van ser els del ferrocarril al 1867 per Tortosa i el 1892 per Garcia-Móra la Nova.

Si fem un llistat cronològic del ponts moderns de l’Ebre català, són:

• Tortosa. Pont del Ferrocarril 1867, substituït per altre més modern el 1913. Dinamitat el 1938.
• Garcia. Pont del Ferrocarril 1892(?). Sense informació de si va ser volat o bombardejat.
• Tortosa. Pont de la Cinta 1895. Dinamitat el 1938.
• Tortosa. Pont de l’Estat 1999, accessos 1911. Dinamitat el 1938.
• Móra d’Ebre. Pont de Ferro 1918. Dinamitat el 1938.
• Amposta. Pont Penjant 1921. Bombardejat el 1938.

Els lectors ja han entès que aquesta destrucció tant massiva de passos fixos de l’Ebre català deriva del conflicte de la Guerra Civil, situació que es farà molt crua i brutal durant els mesos de la Batalla de l’Ebre, quedant el territori pràcticament assolat.

Amb aquests articles intentarem crear petites càpsules de memòria al respecte d’aquest tema i oferir-vos imatges dels mateixos ponts.

La imatge mostra la situació geogràfica dels ponts dins de les Terres de l’Ebre a les acaballes del segle XIX i començament del XX. Es tracta d’un mapa gairebé modern, anys 2000 editat per la diputació de Tarragona on han estat esborrades les comarques septentrionals de la província.
Encerclades trobareu les imatges dels ponts, ja volats i bombardejats exceptuant el pont del Ferrocarril de Garcia-Móra la Nova.

40K de Carpa!

Avui estem especialment contents de publicar aquesta imatge.

Amb ella convergeix el doble objectiu que té aquest bloc, mostrar la “gran i xicoteta història” i fer-ho a través de memòries personals acompanyades d’imatges. La fotografia i memòria ens l’envia Buenaventura Amat, en ella veiem com un home llueix el seu trofeu de pesca, una carpa com segurament fa temps que no es veuen al riu.

La carpa, que pesava uns 40 quilos, va ser pescada per la zona de La Cava fa uns 60 anys. Tot i així ens diu encara  més coses aquesta foto, per exemple on està feta: les portes de cinema Coliseum!, a la plaça Alfonso. Les havíeu vist mai, de tan a prop? Inclús es pot llegir a un cartell “Hoy estreno” i com no la forma de vestir dels anys 50, encara en ús les espardenyes, avui totalment oblidades per la majoria dels habitants del territori. 

Guardar fusta al moll: de la Casota!

Aquesta postal dels anys 20/30 del segle passat editada per Viladrich, ens parla molt més que del treball de descarregar fusta, en aquest cas a la riba de la Casota (a), una fusta que baixava en rais o llaüts (h) des dels Pirineus pel Segre o Cinca i a Tortosa es treballava en fusteries i serradores.

Ens mostra una ciutat portuària on el tràfec de fustes, lignits, blats, arròs... la feia dinàmica i viva, ja que el riu ho estava. El riba-rec que naix de l’embarcador de sant Roc travessava per sota el pont de l’Estat (d), deixant a la part de dalt les siluetes de la catedral i la Suda (c), convertint-se en el carrer Barana de l’Ebre (e), on es situava la fonda dels Cugat (f) amb la cantonada del carrer Botigues de la Sal i encara al seu lloc el Palau dels Oliver de Boteller (g). De la lletra (b) ens perdonareu, ja que ara mateix no podem afirmar si és una resta del baluard del Cap de Pont o una peixera. Les peixeres es feien per canalitzar la corrent del riu, ve per evitar encallar una nau o moure molins (flotants) que havia al riu.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.

Si hem aprés alguna cosa durant aquests anys de imatges, és que elles ens parlen i conten històries.

Aquesta postal editada per Viladrich, amb la riba dreta plena de fusta, ens pot traslladar a la feina i al poema de Salvat-Papasseit: Nocturn per acordió del 1925.

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

                               què és

                                         guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;

sota el flandes

i els melis

sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llums als vagons:

i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu

                              què és

                                        guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una farandola

feien un jurament al redós del meu foc.

I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu

                              què és

                                        guardar fusta al moll.

Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.