La pantalla

Google

Cada casa on he viscut ha estat diferent i, per decorar-la, sempre he tingut amb compte on és, quina llum hi ha, si és una finca nova o antiga, i l’economia, que sempre s’ha de tenir present.

He pogut aprofitar pocs mobles de l’una a l’altre, perquè normalment cada peça és per a cada lloc i costa molt ubicar-la de nou. Les mides, els colors, els estils, les textures, poden ser ideals per a un pis i quedar fatal en un altre.

No tinc gaire mobles cars, o bons com deien abans, he tirat força d’Ikea, trobo que hi ha peces que ben combinades, o donant-les altres utilitats que per a les que han estat pensades, poden quedar originals i que, combinades amb alguna peça més clàssica, poden fer un conjunt agradable, fins i tot especial.

Tinc una tauleta que no arriba a ser d’antiquari, més aviat es queda en brocanter, que venia de l’anterior pis, i que allà era en el que simulava ser un rebedor, que aquí fa funcions de tauleta accessòria i, quan calgui, de tauleta de nit, a l’habitació petita i de convidats. Hi volia posar una làmpada, que venia del meu antic dormitori –aquí no hi lligava gens–, però canviant-li la pantalla.

Per coses així, tan senzilles i simples, com una pantalla, puc estar-m’hi temps pensant i buscant. I prefereixo no tenir-ne a posar qualsevol cosa. Com que la paret és d’un color gris molt claret, havia de canviar-li el color per força i em feia gràcia que fos una mica especial, sense arribar a ser carrinclona, volia que tingués algun detall que pogués semblar com més clàssica, i no la trobava.

Fa pocs dies, en una botiga d’accessoris per a la llar del carrer Petritxol, en vaig veure una que em va semblar ideal i ahir vaig anar amb la vella, per veure si m’anava bé la mida i efectivament, era la mateixa.

Vaig estar tota neguitosa fins que vaig arribar a casa per veure si l’havia encertada i la veritat és que sembla feta expressament per al peu, que és de fusta fosca i com si fos un cordó, i per a la taula. M’ha quedat moníssima i estic ben contenta. És blanca i té com un prisat, em sembla que en deien soleil antigament, que és més estret per la part de dalt i una mica més ample per la part de baix i queda perfecte. Ja falta menys!

Sandàlies

M’encanten les sabates, són una de les meves passions i cada canvi d’estació em faig farts de patir perquè començo a veure les noves col·leccions i me les voldria comprar totes.

Tinc uns gustos molt especials per a les sabates. M’agraden més aviat clàssiques i a l’estiu, sobretot, les sandàlies. Amb taló, no molt alt, o gairebé planes. No fa gaire anys que en porto, de més jove em veia els peus lletjos i pensava que els havia de dur ben amagats, però amb el temps et vas acceptant, estimant més, i, encara que els peus són els mateixos, tu ja no te’ls veus tan malament. A més, morenets i arregladets amb una bona pedicura, guanyen molt.

Avui he passejat una mica per la Rambla de Catalunya i he aprofitat per mirar sabateries i he vist algunes sandàlies molt maques. Concretament m’he enamorat d’unes, gairebé planes, amb poquetes tires. M’agrada que es vegi molt el peu, trobo que un peu gairebé nu, amb una tireta i prou, és més bonic, fins i tot sensual diria jo. Però Déu n’hi do a quin preu va la tira de sandàlia!!! No sé pas si hauré d’acabar anant descalça a aquest pas. No tenien res, dues tires, negres, molt baixetes, gairebé planes, però amb la mica de talonet necessari, perquè et facin el peu més bonic, però valien 210 euros!!! i, ara mateix, no m’ho puc permetre. O sigui que, tal com les he vistes les he descartades i he pensat que hauré d’esperar a les rebaixes i, si tinc sort i les trobo, i en funció de com les hagin rebaixades, potser me les podré comprar. Eren tan maques...