La Pineda

Una botigueta de queviures, però més aviat de coses bones, exquisides, de delicatessen que en dirien ara, però és que aquesta és molt antiga. Quan era una nena ja hi acompanyava la mare a comprar. Recordo que tenien un formatge emmental sencer al damunt d’una tauleta de marbre, rodona, d’aquelles de bar, l’ocupava tota, amb un bocí al damunt, que permetia que es veiés com era per dintre, ple de forats. Quan ets una nena aquestes coses impressionen.

L’amo era un senyor gran, ja aleshores, i hi havia dos nois jovenets, que feien d’aprenents. Al fons hi tenia 3 tauletes d’aquestes de marbre, rodones, no molt grans, i uns tamborets, d’aquells que eren com cadires rodones de menjador, però sense respatller.

Sempre hi havia alguna persona asseguda fent-hi un mos: un bon jabugo, formatges, vi, tenien i tenen una bona bodega. Un lloc molt curiós, sobretot en aquella època, i que ara ho és per ser tan antic.

Fa tres anys, tenia una amiga del nord d’Europa passant uns dies a Barcelona, l’hi vaig portar a fer un tast i va quedar encantada. Ara, el negoci el porten aquells aprenents. Curiosament, ens vam reconèixer i ens va fer il·lusió i tot.

Ahir, vaig passar per davant, ens vam saludar, però tenia pressa, i vaig dir-los que un dia d’aquests m’hi passaré a prendre alguna cosa.

Carrer del Pi, 16
Barcelona
93 302 43 93‎

84, Charing Cross Road

Fa força anys, i per casualitat, vaig trobar una pel·lícula a TV2, acabada de començar que em va enganxar de seguida.

Una dona americana, de més de 40 anys, escrivia a una llibreria de vell londinenca demanant si disposaven llibres d’una llista que adjuntava, després de veure un anunci en una revista especialitzada americana.

La vaig trobar deliciosa i fins que no va acabar no en vaig saber el títol, però em va quedar gravat.

Al cap d’anys, un dia, a la llibreria Catalonia, buscant una altra cosa, em vaig trobar davant d’un llibre que, en veure-li el títol, em va fer venir al cap aquella pel·lícula i el vaig comprar. Llegir-lo va ser d’una emoció indescriptible. Com es poden crear relacions tan i tan intenses, entre dues persones de dos continents i per carta!

Després d’un temps, es va estrenar l’obra de teatre, interpretada per la Carme Elies i el Josep Minguell, al Romea. Em va sorprendre molt positivament la posada en escena: no era fàcil, sobretot després d’haver vist la pel·lícula, però la direcció de la Isabel Coixet va ser perfecta, li va donar un toc molt especial. En algun moment em va emocionar tant que em van arribar a caure les llàgrimes i tot.

Aquests dies, l’he rellegit i m’ha vingut de gust parlar-ne. Si us agrada la lectura, si estimeu els llibres –és un llibre de llibres–, si us agraden les relacions humanes, us agradarà de ben segur.

No goso fer-ne la crítica literària, com fan tan bé el veí de dalt o la joana, jo no en sé tant, m’estimo més donar-vos les dades, posar-vos el caramelet a la boca i, en tot cas, esperar les vostres opinions.

84, Charing Cross Road - Trailer

Merceries

M’agraden les merceries, aquelles de tota la vida, però cada cop n’hi ha menys, i és una llàstima. Mai he cosit més que una vora o un botó, però sempre m’han fascinat per la quantitat de productes que poden arribar a tenir.

Quan era una nena, a prop de casa, al carrer de la Portaferrissa, hi havia una merceria, Can Robusté, que portaven els amos, el Sr. i la Sra. Robusté. Suposo que ells ja eren la segona generació, perquè ja era força antiga a les hores. Tota de fusta: taulell, prestatges, calaixets, capses i capsetes, tenia una caixa enregistradora tota grossa i daurada, que aleshores ja no feien servir de tan antiga que era. Recordo que m’agradava acompanyar-hi la mare i em fascinava tot el cerimonial que es muntava al voltant de la compra d’una simple veta o d’una bobina de fil. Així que tot el centre va començar a canviar la seva fisonomia, i a convertir-se en botigues de moda, no especialment selecta, però de molta sortida, lamentablement va desaparèixer.

Fa uns anys, vaig treballar per la zona de la Rambla de Catalunya – Rosselló i allà vaig fer una troballa, la Selecta, una merceria antiga, que per sort encara funciona, i on de tant en tant encara hi compro alguna cosa quan vaig per allà. Diria que no és tan antiga com l’anterior, però també té capses i capsetes, de totes mides i hi venen infinitat de coses. És curiós, perquè la porten homes, en deuen ser 5 o 6 ben bé.

Al carrer dels Arcs, a prop de la Catedral, hi havia una botiga, tampoc tan antiga com la primera, portada també per homes, que es deia Casa Felix, que era més que una merceria. Hi venien folres també, i aquelles teles –buates crec que en deien– que es posaven per dintre en la confecció d’americanes, entreteles,... Bé, era com més especialitzada. O per feines més de professionals. Però també m’agradava anar-hi amb la mare. Fa temps, va desaparèixer.

Avui, he passat per la plaça Vila de Madrid i he tingut l’alegria, gairebé l'emoció, de descobrir que Casa Felix ara és allà. És més gran, i com sempre, amb un aparador ple de coses i cosetes. Avui tenia pressa, però hi tornaré a mirar-me-la bé.